Endogàmia Virtual

Isla del Doctor Maligno, Súria. Mentre camino entre cocoters alterats genèticament i el meu cos turgent s’empapa de la calor tropical valenciana, recreo en la meva ment l’instant en que em vaig comprometre a viatjar fins els abismes de la ment i aclarir, d’una vegada per totes què s’oculta sota el col·lectiu Endogamia Virtual. És un encàrrec difícil, si, però només una artista multipremiada com jo podria arribar fins al final. Un dubte em neguiteja, hauria d’haver-me emportat el salacot?

En aquesta terra de no-res (tant semblant a la que expressor en la meva ultima pel·lícula, ja en els millors videclubs!), una figura encorbada s’acosta cap a mi. Per un moment fantasiejo amb l’aparició d’un viril valencià que em fa l’amor violentament, però no. És Aleix, l’autoproclamat administrador del blog.

Aleix, quina mena de nom de plume és aquest?

No és un pseudònim és pura vagancia. Quan vaig donar d’alta el blog em va sortir una pantalleta que deia “your name”, i això vaig fer. Una cop la cosa va estar en marxa em va fer mandra canviar res, i així es va quedar.

Trist, oi? Doncs així anem. Gracies a los niños de San Ildefonso que Pansete i Dottore Sandro tenen un ego encara més desaforat que el meu. Pensi que mentre jo jugava amb plastilina i aprenia les capitals de comarca, ells descobrien el que pot donar de sí un bocata de xorisso en les mans equivocades. Sense aquelles contínues vexacions sexuals aquest blog seria un d’aquells que tenen entrades de l’estil “Hola! Avui m’ha passat una cosa molt divertida i us l’explicaré”, o “un company de feina m’ha passat aquest powerpoint”. En canvi miri’ns ara, convertits en una referència a totes les reunions d’escala!


Admeti-ho d’una vegada, aquest blog no té cap sentit, i vostè es un loser de cap a peus. M’equivoco?



Aquest blog és molt important. L’any 3856, els escarabats descobriran un 486 revenut en el programa “los africanos también tienen derecho al spam” amb un arxiu d’Endogamia que els il·luminarà. Un escarabat apartarà amb la seva pota unes quantes desferres i entendrà perquè aquella cosa amb un rètol de “Isla Fantasía, warning biohazard” està tan calentoneta i brilla per la nit. Com molt bé va dir Pansete-San “endogamia retransmet la fi de la civilització occidental en temps real” (rima!). Això, o és un altre blog de parides que imiten el Mondo Brutto, no n’estic segur...


Quin problema té amb València ?




Jo, problema? Cap ni un! València és la prova definitiva de l’existència d’un ésser superior. Cap espècie pot desenvolupar per si sola un espai físic que combini sol, cachondeo, ties en pilotes, budes de porexpan al costat de pistes d’esquí amb vistes al mar, filòlegs procedents de móns alternatius, polítics amb corbata rosa, paella, sangria, tres primeres línies de mar simultànies, Chimo Bayo, taxes de crims passionals rècord, motoristes del infierno amb cascos del Chupa-Chups, el petard com a fenomen cultural i el Che Guevara.
València és l’epicentre del món, i com a tal Tot Passa València. Fins i tot tenim lectors que són d’allà!



Què farà el dia que els seus companys de feina descobreixin en quines hores ha escrit els seus articles?



Tinc un pla brillant, i en honor seu li explicaré. Jo en realitat sóc l’Irra, el mític quart membre del blog. Opero en secret per evitar les riuades de verges que s’acumulen a Villa Endogàmia i tenir així una identitat paral·lela que em permeti començar una nova vida a Boca Ratón, donant classes de Puericultura II. Tot quedarà més clar en el meu darrer article, minuts abans de tancar el blog en el seu segon aniversari.

Il·lusionada amb aquesta gran noticia, avanço lentament en direcció a la figura que ja es perfila en la bruma valenciana. Us ésser animaloide juga amb els seus propis fluids corporals, aliè al que l’envolta. Ha de ser Pansete. Empassant saliva, m’ajusto les ulleres i em situo a una distància prudencial.

Sr. Pansete, vostè comença la pràctica totalitat dels seus articles amb la paraula "amics". Tan faltat d'ells està?

Sí, així és: he escollit recórrer aquest camí en solitud. Els altres dos membres d’Endogàmia fa temps que no em dirigeixen la paraula; i ja em dirà! Només perquè vaig voler conèixer de prop l’anus de la dona d’un d’ells i vaig provar de fer-me passar per ginecòleg diplomat al Perú amb la senyora de l’altre! Del tercer en discòrdia, l’Irra, fa temps que no sé res. No-se-qui em va dir que estava a no-sé-on de Cantàbria aprenent a fer no-sé-què d’un formatge fresc de llarga curació però no acabo de donar crèdit a aquesta versió. En fi, que ara només m’acompanya aquest esquirol que veu aquí, al meu costat, arrencant del violí aquestes notes tan tristes. Saluda aquesta senyora, Choelchuan!

Sí, filla meva: jo, qual San Jeroni, sóc un eremita, un desarrapat de la terra i... ¿qui sap...? Potser també un sant. En realitat aspiro a això, a la santedat a través de la masturbació compulsiva i de la còpula amb espècies inferiors. ¡A veure que pot fer per mi aquest xicot que ara està tan ben situat allà al Vaticà i que protagonitzava una sèrie de dibuixos animats japonesos per allà els anys 70! I si bé és cert que sóc agnòstic, tingui en compte que si entro en el mateix panteó que Josemaría Escrivá de Balaguer, la meva senyora mare tindrà una gran alegria i ho podrà explicar a les veïnes de nínxol.

Respecte això de l’absència d’amics, recordi les paraules del savi armeni Radomir Dzrestan: “refia’t dels amics tant com d’un banquer jueu arruïnat”. Cal tenir en compte que, a diferència de vostè, els entorns en els quals em moc no estan plens de llepaculs que adopten formes variades: dependentes trendy de videoclub que somien rodar un curtmetratge infame; cambrers fashion que afirmen que el centre de cultura de Gavà ha exposat la seva última video-obra, etc. ¿Deu ser bonic, oi, tothom fent-li la rosca? Doncs no, la puresa de l’anima és una altra cosa, Isabel; mediti, mediti en el que li dic. I a ser possible, faci-ho en armeni.

He de confessar que em vaig emocionar amb el seu recull etnografic sobre Extremadura. És cert que està en negociacions per esdevenir el Josep Maria Espinàs del segle XXI?
Gràcies, gràcies. No m’ho mereixo... He de reconèixer que em vaig inspirar en la sensibilitat vers l’alteritat que destil·len les seves obres fílmiques, Isabel; sobretot en els anuncis de compreses.

Però, ai, sensible amiga meva... Passa que una cosa és imaginar l’alteritat i una altra és trobar-se-la. Per exemple, els perriflàutics semblen pintorescos i simpàtics només fins que pots olorar-los de prop i et semblen, directament, uns magnífics candidats a l’extinció. En aquest sentit, refet del cop de veure el “homo extremenyensis” en acció, vaig necessitar del tractat De la superioridad de unas razas sobre otras y el derecho de las primeras a domeñar –y acaso exterminar- a las segundas de l’injustament oblidat sir Anthony Wildest, un eugenista molt estimat per allà mitjans del XIX que defensava la uniculturalitat. Diuen que en Conrad s’inspirà en ell per perfilar el seu gran Kurtz. Però em temo que encara es va quedar curtz. En fi, que a Endogàmia no inventem res: som nans a espatlles de gegants!

Sigui com sigui, vaig gaudir molt d’aquella experiència: si tot viatge ens ajuda a conèixer millor l’ànima humana, aquest em va descobrir l’ànima fascinant de les tortes del Casar.

Per cert, quina era la pregunta?


Es cert que va cada any als castings de Operación Triunfo? No seria més fàcil fer-se amant d'algun membre de Il Divo?



Això de la meva insistència en formar part de la troupe d’Operación Triunfo és una infàmia probablement difosa per les veus que sento i que ara mateix m’estan recordant que mai tornaré a tenir-la tan a prop i que seria millor que li tallés el coll amb el tallaungles oxidat que porto a la collonera (però no s’amoïni: tinc les veus controlades). El que és rigurosament cert és que em vaig presentar al casting de Popstars tenint ben clar que era un concurs només per noies. Però és que jo amb wonderbra guanyo molt, a banda de que la meva transexualitat fa recordar el meu físic, vagament, al d’una dona esquimal. Malauradament, no vaig passar el càsting. Però un noi molt simpàtic de producció em va dir que estaven a punt d’estrenar el musical “El Fantasma de l’Òpera” i que necessitaven algú que fes de “Canelobre 7, dreta”. M’hi vaig llençar... i vaig passar la prova! Fou una experiència única. Però ara podré donar més de mi en un paper una mica més mogudet: m’he presentat a les proves del “Rei Lleó” i seré “Liana 5, esquerra, darrera palmera 2”. Aquest és un projecte que em fa molta, molta il·lusió!
Però no descarto pas formar part de Il Divo en un futur proper o fins i tot d’aquí a trenta dos reencarnacions.


No entenc perquè en el seu article sobre els gafapasta hi penja una foto meva. Era una referència a Godart?



Bé, tenint en compte que vostè porta unes ulleres (altrament anomenades “gafas” a l’estranger) i que aquestes són de pasta (també dita “pasta” a terres ignotes) doncs l’associació em sembla fàcil. “Gafas de pasta”: contracció? “Gafapasta”. Però, més enllà de la qüestió filològica (ja veu que sóc tot un expert) intueixo un cert malestar perquè en el context en el qual estava referit, potser (i dic només potser), vostè va entendre que ens mofàvem de la seva respectada figura. I res més lluny de la realitat.
És més: el “hijaputa” amb que tant bé la definí Il Dottore era més un epítet entranyable que una definició de la professió que la seva mare practica. Crec que ni Il Dottore ni cap altre seria capaç d’insultar-la. És més: Il Dottore, després de veure “A los que aman”, va estar a punt de prendre-li foc al cinema per provar d’impedir que ningú més pogués gaudir d’aquella obra mestra del cinema contemporani que havia quedat fixada a la seva retina. Fixi’s què li dic!

I disculpi que no sàpiga dir-li si era o no una referència a Godart: què significa “referència”?


Vostè és el principal responsable de portar visitants al blog que no fossin els propis articulistes. Ja els demana perdó cada dia?



Era necessari que el decàleg moral d’Endogàmia Virtual (entitat inclosa al Registre Oficial d’ONG’s i Camelos Varis) penetrés en les ànimes d’altres persones que, com nosaltres mateixos, estem ansioses per comunicar-nos i per compartir les nostres experiències extrasensorials.
De tota manera, i vist el que he vist en tan poc temps, abans que seguir escrivint posts, segurament seria millor formar un grup paramilitar amb tota aquesta gent benintencionada amb refugi a Cassà de la Selva. Des d’allí podríem organitzar accions de robatori, violació , tortura i assassinat contra els bandarres i canalles que poblen aquest món. Que no són pocs.
Nogensmenys, hi ha una altra raó perquè hi entrés en contacte: els membres d’Endogàmia amb qui ja no em parlo no solament s’afartaren que provés d’aprofitar-me de les seves senyores sinó que també estaven tips de que els demanés diners cada dos per tres, ja fos per menjar (les menys de les vegades) o bé per comprar retoladors per esnifar el seu deliciós -però mortal- aroma (les més de les vegades). Necessitava noves víctimes. O sigui que se’m va encendre la bombeta de baix cost i em vaig dir: “caaaaaaalla, Panseeeeetee...”.

En fi, que ha estat un plaer parlar amb vostè. M’ha estranyat que no em preguntés sobre els meus orígens valencians però no hi fa res perquè la merda del passat millor no remoure-la, oi, ex-creativa i directiva d’agència publicitària?

Per cert: sap que Il Divo té una cancó anomenada “Isabel”? Fa així...

Aprofito el moment en que l’ésser es distreu per fugir. Per un moment penso en abandonar però aleshores veig una cosa que és impossible. Comprovo un cop més que les meves D&G no hagin perdut diòptries, però no. És realment ell. Irra, la baula perduda d’Endogamia Virtual.
Sr.Irra, vosté ha escrit un sol article dels 300,i a pesar d'això encara el mantenen com a membre del blog. Que pot dir per justificar la seva existència?

Coito ergo sum. No se m'acut millor manera de justificar la meva existència.
Per cert, senyoreta, en la pregunta detecto certa sorna. Voldria aclarir-li -li agrairia que no em mirés per sobre de les ulleres- que ocupo el lloc que em mereixo. Sóc membre fundador d'aquest blog. Diria més, sóc membre follador d'aquest blog. Vaig ser present en tot el procés de gestació -de fecundació i de sodomia- que va acompanyar el naixement d'endogamia. D'aquí el nom, sense anar més lluny. Aquest era el crit que fèiem cada cop que volíem que el puny d'un de nosaltres pintés una aquarel·la impressionista en el nostre intenstí gruixut. Quins temps...
L'únic que ha passat -amiga-, com acostuma a passar, és que l'èxit ens ha separat. Com tants altres grans homes va arribar un moment a la meva vida en que la mediocritat em va cridar amb força. Amb tanta que no vaig poder-ho aturar. Vaig veure la llum. Sabia, per fi, com enfonsar la meva vida. Era com un somni fet realitat. Després del primer article vaig tenir clar que el meu futur era un altre... m'esperaven grans coses, amiga. I així va ser: vaig saber que el meu camí era pagar una hipoteca a trenta anys (marcial, que al cel sia, en pau descansis, gràcies per la teva inspiració!)... Quan vaig entrar al banc, quan vaig veure els controls de seguretat, la banda magnètica de la cartilla... era com ser al lloc indicat en el moment indicat. Vaig saber que aquell era el meu camí.
No obstant, mentre això a mi em va donar una força i una claredat que mai abans havia tingut a ells no els va semblar bé. No ho reconeixeran mai però no han acceptat que la vida no em vagi bé. No acceptaran mai que jo hagi escollit el difícil camí de la mediocritat. Ells no porten gens bé haver-se quedat amb l'èxit. Saben el fàcil que és, saben el que representa... per això se senten malament. Per això escriuen. Cregui'm, el pitjor que els ha passat a aquests nois és tenir talent.
Però no és moment de retrets. El temps ho posarà tot a lloc. Sé que un dia ens trobarem tots, de nou, al mediamarkt, comprant a corre-cuita una pantalla de plasma, fent cua per pagar, busant amb la mirada la cua que avança més ràpid... volent arribar a casa per veure la gala final d'OT. Sé que arribaran temps millors... Sé que ens trobarem amb un xandall a la mà al provador de roba de l'outlet d'heron city... ho sé.
Ara simplement estic content d'haver agafat aquest camí. La mediocritat m'omple. S'està sol al cim però si està bé (no creus el mateix, amic Fernando?). He trobat l'estabilitat. És com el descans del guerrer. Ara sóc el que volia ser: el cinquè beattle, el pallasso de la tele extraviat, el membre dels chichos de qui ningú recorda el nom.
El meu és l'únic article que buscaran els col·leccionistes, ells ho saben i els fa mal.
Pensi un moment: Sinó tingués raó, senyoreta, per què m'estaria fent una entrevista?


Tinc entès que vostè fa revistes en el seu temps lliure. No li fa vergonya, podent aprofitar el dia escribint al endogamia com tots els demés?



Endogamia, amiga gafapasta (o gafapata que sona com a paràsit de madagascar), ha passat a ser un agradable record de joventut, com la quinzena reposició de Verano Azul o la mida de les espinilles que sortien de l'esquena del meu germà a la piscina del poble...
Sé que serà també un agradable record de senectud, de senilitat, afegiria jo. Abans molt abans de que arribi aquest moment, el meu camí és un altre. Els amics d'endogamia ho saben, saben bé que em deixaré la pell fins aconseguir-ho. Encara hi ha tantes coses a fer per ser mediocre de veritat:
D'entrada seguir amb la revista malababa (gràcies per mencionar-la)
Però el meu veritable somni, com tots coneixeu, és ser clown de rodeo. A això m'agradaria dedicar els millors anys de la meva vida...

Darrerament però també vull estudiar altres ofertes (potser endogamia n'acaba traient partit):
Muntar en negoci d'importació de carn d'espècies protegides.
"Directo al Paladar.com"

Ser representant del Richi Bastante.(Si, Richi, puc enfonsar encara més la teva carrera... Els barbiturics et faran un mite)

Obrir un bar per a ossos i monarques.

Renovar la conferència Episcopal amb cares noves.


Ser guionista de text del kenny de south park...



Quin serà el tema del seu proper article?








Encara corpresa per les exclusives declaracions de l’home impossible, els meus ànims es renoven. Ja estic en condicions d'afrontar la presència, smepre imponent del Dottore Sandro, la bestia parda.

Dottore Sandro, vostè és una especie de minoria oprimida dins el blog; és l'unic que escriu en castellà, i per si fós poc els seus darrers articles tracten temes com la seguretat ciutadana, en comptes de penjar videos xorres del YouTube com els altres. Resulta dura la seva existència? Li agradaria ser un personatge amargat de la vida en la meva propera pelicula?

Mi querida Isabel, como usted seguramente sabe bien, en determinados casos ser minoría no es en absoluto pertenecer a la periferia sino todo lo opuesto. Así, ser el único que se expresa en castellano en un entorno tan distinguido como es Endogamia Virtual no me margina; por el contrario, me sitúa en una posición de diferencia frente a mis estimados compañeros y además me acerca y nos acerca a todos los que somos parte de Endogamia Virtual a lectores de otras… llamémosles “culturas transoceánicas” que no se hallan ubicadas geográficamente tan cerca como nosotros de la que sin lugar a dudas es la única cuna de algo parecido a la civilización. Por lo que respecta a la dureza de mi existencia, querida, me abstendré muy mucho de comentar la cuestión con usted; y es que le puedo asegurar que para entrar en tales intimidades previamente debería profesar por usted una estima mucho mayor de la que actualmente profeso… Y en lo referente a formar parte del singular universo que forman los personajes de sus películas, deje que le diga que antes de dar una respuesta definitiva, querría pasar una noche a solas con vos y unas tenazas de alicatador, un soplete y un juego de bolas chinas de diferentes materiales y diámetros…


Digui'm Dottore, d'on ha tret aquesta prosa barroca? No em dirà que això és el que li van ensenyar a l'escola...



¡En absoluto, querida (sonrisilla socarrona)!. Sabe bien que resulta del todo imposible llegar a un dominio de la lengua escrita par al mío con el simple paso por las aulas de nuestras lamentables escuelas… Este gusto por la exquisitez, la sofisticación y la precisión en el uso de los términos surgió en mí algo más tarde, cuando ingresé en la célebre facultad de odontología canina de la Universidad de Chelyabinsk para realizar mi tesis doctoral sobre los usos del microtaladro de Sheyner en el tratamiento de la piorrea canina… Fue entonces cuando comprendí que una manera simple y cómoda de alejarme de los que se pretendían mis semejantes era hablarles de un modo que les resultara incomprensible y que a la vez les ubicara en la posición de inferioridad que les correspondía; te debo aclarar, Isabel –no te impota que te tutée, ¿verdad?-, que la estrategia funcionó y que, desde entonces, a duras penas me hablo con tres o cuatro personas en todo el mundo…


Caro Sandro, vostè va protagonitzar una polèmica amb Sexy o No arran una foto seva en familia que el va fer cèlebre durant uns cinc minuts aproximadament. No ha pensat en seguir per aquest cami i anar sumant cinc minuts un darrere l'altre?


Como comprenderás, Isabel, la fama es algo que no me interesa demasiado; es bien cierto que la polémica con la página en cuestión me situó brevemente en el centro de la atención mediática y que ello, no te lo negaré, me resultó harto placentero… sin embargo, a mi edad uno ya ha comprendido que los cinco minutos de gloria a los que haces referencia –o los quince a los que se refería Andy- no valen la dedicación de una vida como la mía… como el incomprendido que soy, comprenderás que no puedo renunciar a mi soledad intelectual y mi menosprecio por mis congéneres por tan mundano e insustancial placer… A decir verdad, en este punto de mi vida lo único que me haría abandonar el baluarte de mi solipsismo y mi desprecio sería una enorme suma de dinero… en fin, Isabel, estoy seguro de que tú me entiendes…


En el seu moment vostè va publicar un document grafic esfereïdor sobre el seu viatge a Istambul, però no va donar-ne més detalls. Que va passar realment a Turquía? Va viure moments s'angoixa vitals que pugui explotar en el meu proper film?

Turquía es un lugar fascinante. Desde mi más tierna infancia deseé entrar en contacto con lo siniestro de este mundo, como el Kurtz de Conrad, y sin duda mi deseo fue colmado en ese crisol de contrastes que es Istanbul… Y es que Istanbul es un punto de encuentro entre lo familiar y lo extraño, lo europeo y lo asiático, lo civilizado y lo turco… Ya sabes, Isabel, entre lo humano y lo animal; aquello que la Desideria Oliván de la novela de Gala va a buscar y encuentra en Yamam: cuscús y sexo anal. En fin, que en Turquía encontré esa parte de uno mismo que creemos subyugada y que, sin embargo, emerge cuando el entorno lo invoca y el cerco de la razón se relaja… Fue una experiencia inolvidable, te la recomiendo, Isabel. Es más, y para que la disfrutes a fondo como la mujer que pareces ser, te recomiendo que vayas a la ciudad de los tres nombres en verano, luciendo sin vergüenza lo que de humano tiene tu cuerpo y que te internes de ese modo en una de las muchas escuelas coránicas que hay en los barrios del norte de la ciudad… Con un poco de suerte, Isabel, tu también encontrarás al Yamam de tu vida –o a unos cuantos de ellos, quién sabe…

Amb aquest inquietant pensament rondant pel cap, abandono els confins del món, i torno al meu loft del Born. Després d'haver viscut el que he viscut en companyia d'aquestes ànimes perdudes em pregunto, quin premi m'hauràn otorgat mentre jo estava perdent el temps aquí?
Petonets, Isa.

Endogamia Virtual: Endogàmia Virtual