Endogàmia Virtual

L'insomni era xafogós. Vaig llevar-me amb la intenció de fer-me venir la son a cops de Rocco. De sobtem recordo l'advertència xiuxiuejant de l'amic Aleix: "no us deixeu arrossegar per la Pantalla Blanca... No us deixeu arrossegar per la mirada de la Dama Gafapasta... Uuuuh! UUUUUh!".
Però jo no faig cas: tinc vocació pandoril. I poso La 2.

I allà està The Woman in White (glasses), fotent-li la rosca al John Berger. Servidor, creu haver-se equivocat de planeta: però aquesta tia, ha entès res del que diu en Berger?!?! [Per cert: et tenia en més alta estima, Johny. Mai hagués pensat que et deixaries arrossegar de la teva muntanyeta olímpica per venir a desbarrar al costat d'Ella. Deu ser veritat el que diuen: "tiren més dues ampolles de whisky que dues mamelles"].

Isabel: tu sempre ens dones la pallissa amb allò de que el silenci pot contenir tant o més significats que les paraules. Una idea poètica i original com poques. Per això, perquè esperem de tu les més altes cotes de sensibilitat, calla. Calla ja.

I des del teu silenci, escolta com aquests nois veneren la teva icona i et dediquen aquesta preciosa cançó, Isabel: