5:15 p. m.

La Cultura de la Post-Transició

Publicado por Aleix |

Ja está. Adolfo Suarez ha mort de càncer. Ada Colau és entrevistada en prime time per Risto Mejide. Ja està. Hem guanyat. Contents?


Sí, se us veu contents, fills de puta. A mi no me la foteu, amb una mà us cagueu a tuits sobre lo malament que està tot i amb l'altra us la peleu amb la colla de paios que hi ha aquí sota, els que, els agradi o no, us agradi o no, estan formant el feto deforme del que serà la Cultura de la Post-Transició. Si es que no n'apreneu ni a patades.

A veure, una mica d'història pels lentets de la classe: La Cultura de la Transició (o CT) ha vingut a ser la manera com s'ha vingut a etiquetar el contjunt d'actuacions polítiques que han generat 1) la acceptació acrítica de que totes les decisions politiques preses entre 1976 i 1985 eren totalment encertades i que els seus responsables eren poc menys que uns herois, 2) un ecosistema cultural domesticat a base de subvencions, càrrecs institucionals i la promoció descarada de segons quins individus en detriment de qualsevol altre i 3) una pobresa intelectual salvatge, on s'accepta sens problemes que per prosperar en el món de la cultura un ha de llepar el cul a PSOE o PP, quant no fer-s'hi membre directament.
Tot això està millor explicat en aquest libre, que per algo l'ha coordinat el que es va inventar el terme.



Han hagut de passar molts anys i moltes caceres a Botswana però sembla que ara ja es pot criticar a la colla d'intocables que tots us imagineu. I sí, ja sé que la mort de Suarez va ser l'espectacle CT més bestia des del 23F, però fixeu-vos com la cosa es va limitar bastant a partits politics i premsa afí. El que podem entendre com ecosistema cultural espanyol estava ja per una altra cosa. És a dir, que estaven molt ocupats identificant quin seria el nou arbre al que s'haurien d'arrimar.

Mireu, els del sud d'europa som una mica justets en general, i això d'entendre que pot haver-hi més d'una opció ens costa bastant, no diguem ja tres o quatre. Si ens expliquen una peli amb bons i dolents ho entenem, però a la que comencis a plantejar diferents opcions que no puguin reduir-se a un "tu en realitat és un fatxa/un comunista" ens explota el cap. Que això passi en política és trist, però que també es doni en algo per definició tant obert a grisos com la cultura és directament deplorable.

Però això és el que tenim. Un mapa cultural estructurat com un ministeri (o un sindicat vertical), on determinats paios són els representants oficials d'una determinada branca cultural i els demés penjen jeràrquicament d'ell (o sigui, que li han de fer la pilota si no volen desaparèixer en un plis). Se suposa que tot això és a punt de petar i que aquest star-system arribista ha d'erradicar-se en favor d'una cultura descentralitzada i heterogènia, i crítica i tal.

I una merda.

En el seu llibre, La Revolución Divertida,  Ramón González explica com ja fa una colla d'anys que els crítics amb el sistema només ho són a nivell simbòlic, i que ja no hi ha revolucions que de veritat pretenguin usurpar el poder als que manen. Que, de fet, els pensadors/artistes/loquesigui més moderns i oberts de mires són ara votants del PP, perquè la cosa ha entrat en una espiral cíclica i cínica tal que a ningú li importa saber que Federico Jimenez-Losantos va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Cada partit té els seus putxinelis que fan de coartada cultural, i si es cambien de bàndol no passa res. La qüestió és que tothom els rigui les gràcies.



Mirin, podria estar així tot el día, pero acabo de llegir en l'èpileg del llibre d'abans un fragment que em va de perles per passar a lo que realment tractarem avui:


I aixó, amics, no ha cambiat una merda. Per això no n'aprenem i, per molt que ens omplim la boca criticant la CT, estem crean les bases de la CPT, una Cultura de la Post-Transició que cambia les cares, es vesteix de renovadora, però segueix subjecte a les mateixes lògiques de fons: Aquí estem per llepar el cul al poder i el que es mogui no surt a la foto.

La diferència amb la CT no és el fons, sino a quin poder llepen el cul. La CT fel.laba a PSOE o PP, la CPT fel.larà els fills bastards del 15M. Encara és molt aviat per veure-ho en plena acció, però amics, ja s'està creant un consens (la puta paraula) al voltant de qui mola (i no és criticable en espera que ell no ens critiqui quan arribem al poder) i qui no mola tant, o directament ens oblidem que existeix. Si la CT vivia (i viu) a base de subvencions oficials, la incipient CPT comença a omplir-se les butxaques d'una manera més, diguem-ne, 2.0: masses de followers acrítics, invitacions a tota mena de festivals/xerrades/ actes, difusió mediàtica entregada per les xarxes socials, col.laboracions en mitjans guays o projectes de nous talents que apunten fort, etc.



Igual que Ana Belén o Joaquin Sabina van haver de menjar la seva dosi de merda preconstitucional abans de viure de les rentes de la SGAE, els d'aquí sota ara pringuen i es queixen de la seva vida precària, pero a veure si estaran igual en 5 o 6 anys.

Una nota final abans d'anar a per ells. Molts són bona gent, i fins i tot paios que admiro. La qüestió no és aquesta. El tema no es si ells tenen talent o no, sino com (de manera inconscient o voluntària), aquesta colla està formant part dels escollits per a la glòria oficial de la Nova Cultura Espanyola (sic i resic). Potser ells no en tenen la més mínima intenció, però tenen tot el que s'ha de tenir per ser els Victor Manuel del sXXI.
  • Ministra vertical de la música: Silvia Pérez Cruz
    La Noa de Palafrugell és tant clara que hasta fa coseta dir-ho en veu alta, hem sembla que no hi ha cantant que puntúi sistemàticament 10/10 en tot tipus de públics i ideologies polítiques com ella. La Silvia és el pont perfecte entre la CT i la CPT, una línea de continuitat acollonant que, com diu Ramón González, mira al passat per voler tornar a ell mentre tots admirem la seva modernitat. El seu és un treball se síntesis verdaderament artesanal, unint amb tota patxorra el discurset rehivindicatiu-però-no-massa amb la sensibilitat de l'artista que dilapida altres artistes desproblematitzant-los por soleás.
    Pérez Cruz és perfecte com a musa Post-CT: Canta com una flamenca però no ho és, va a festes de IU i a l'Auditori per igual, és maca però no gaire, és llesta però ningú ho diría, és sentida però té veu de no haver fumat en sa vida, surt al TN cap de setmana i al Vice... Si algú representa el Nou Consens Cultural és ella i punt. Com ha de ser.

     
  • Ministre vertical de l'humor: Miguel Noguera
    Aquest fa mal perquè el Noguera és molt crack, pero ai, si hi ha un nou Buenafuente és ell.
    Allà on Berto no passa de sidekick que ha vist masses videos de SNL per Youtube, en Noguera fa espectacles on hi acudeixen en Príncipe y Letícia, toma segell de qualitat institucional.
    Gent com Los Pioneros del sXXI van molt per la perifèria, i Venga Monjas no acaba de decidir-se a donar el salt. En Miguel, en canvi abandera el post-humor amb maduresa i saber fer, sense estridències fora d'escèna, però amb la dosi necessària de joders per ser un Pepe Rubianes despolititzat de puta mare.
    A més en Noguera viu a Catalunya però no és català, i això puntúa molt de cara a garantir poca conya anb la Transició Nacional i tal. De fet Noguera no fa realment humor, així que tots contens: qui riu bé, i qui no no té perquè riure. Consens a tope.

  • Ministre vertical de la sabiduria i la tertúlia: Raúl Minchinela
    Si algú sap encarnar lo de voler ser com abans però amb internet pel mig és el gran Raúl, de nou un no català que viu a Catalunya (no sé si noteu un fil conductor). Els seus Reprontos son explicits homenatges a Ortega i Gasset + Ramón Gómez de la Serna, parla un castellà excels i se sap de memòria cites llarguíssimes que asseguren èxit en totes les taules radiofòniques. Minchinela ho té tot per ser l'expert de guardià de qualsevol grup mediàtic: és d'esquerres però no en fa bandera a menys que toqui, verbalitza bé, sap llegir i escriure, té un somriure sornaguer... Si l'heu vist parlant del 15M al Divendres de la teletres ja sabeu que el noi funciona a càmera. de tertulià a La Sexta ya.






  • Ministre vertical del cinema: Nacho VigalondoNacho és la nova esperança blanca del cinema. És friki però simpàtic, domina les xarxes socials com si fossin casa seva i ja ha rodat a Hollywood. Que més voleu, criatures?
    A diferència de Jaumes Balagaró o Collet-Serras ell trascendeix les pel.licues de gènere, lo seu és més el costumbrisme digital, diguem-ne, una espècie de Almodóvar 2.0. El noi és simpàtic, és més net que Santiago Segura i ha fet anuncis de Pikolín. Llàstima que no sigui gay i ja ho tindríem tot.

  • Encara no tinc clar qui podria ser el nou representant de les lletres, els Nocillas són una mica massa avanguardistes clàssics, no sé... un Alberto Olmos, potser?  Una Grace Morales? Per desgràcia no tardarem gaire en conèixer la resposta.

    Endogàmia Virtual: Petonets i abraçadetes des de 2005

    Subscribe