Impressionant el 30 minuts d’ahir, amics: “Xina: una nova dictadura”. Em serví per certificar que viatjo poc i que sóc un ignorant. I és que (i ara no sé perquè però) jo havia arribat a pensar que la Xina podia fer miques el model de capitalisme de ficció en que vivim esquizofrènicament instal·lats i que tan bé descriu en Vicente Verdú en els seus llibres.
Però jo no comptava amb una cosa típica de la Xina: els xinos. Els xinos i les seva bizarra mania d’imitar-ho TOT, des de rellotges a sabatilles, des de productes d’alimentació a estils de vida. Xinos: els putos zeligs del món. Un amic que va estar per aquelles inabastables terres em deia que, paradoxalment, tenen uns fums d’aupa i es creuen superiors a la resta de la humanitat. En fi, qui ho diria, després de veure el reportatge d’ahir! Com es menja el creure’s culturalment superior amb una tendència malatissa per la imitació? Suposo que amb salsa agredolça...
El documental ens mostrava com, si aquí estem guillats, allà encara ho estan més. La nova dictadura a que feia referència el títol era la de la imatge corporal. Cada vegada més chinitas s’operen ulls, barbetes, nassos, etc. per assemblar-se a les dones occidentals (era curiós veure els carrers bladerunnerians de Xangai amb enormes cartells de models de l’Oreal... europees, rosses i d’ulls blaus! Así cualquiera enloquece, querida amiga).
Us diré més: algunes fins i tot es fan estirar les cames ¡entre 10 i 15 centimetres! mitjançant d’una operació que les manté set mesos al llit patint uns dolors espantosos. Si enlarge my penis ja deu ser fotut, enlarge your legs deu ser la pera.
Un cirurgià vomitivament milionari que es dedica a retallar parpelles de mosses i es compra un pis de 300 metres quadrats (!) on passa només els caps de setmana; cartells enormes penjats pels edificis de les clíniques on es fan les operacions i que mostren el antes i el después de les pacients (!!); i, sobretot: un concurs anomenat “Miss Bisturí” (!!!!) on és indispensable presentar certificats de les operacions a que ha estat sotmesa qui es presenta. Tot això i molt més a un document magnífic que mostra que els futurs amos del món fan por. Tanta o més que els actuals.
Abans.
Després.
Endogàmia Virtual: siéntete bien contigo misma.
6 comentarios:
Per copiar, fins i tot es dediquen a reconvertir els vells restaurant xinos (aquell pollastre i aquell porc amb el mateix sabor, les sopes de camp de concentració) en restaurants japonesos (de mala qualitat).
Que seria com si el timbaler del Bruc es dediqués a recitar Baudelaire i menjar Vichysoisses per Montserrat!
Què podem esperar d'una cultura que escup cada tres passes i va vestida en pijama pel carrer ?
Escriuria sobre el masclisme que destila tot plegat, pero cada vegada em fa més pànic, perque a l'igualtat s'està arribant igualant l'estupidesa.
Un cop més, l'error passa per confondre "ser molts" amb "ser bons".
Els xinesos consumiran més que ningu, gastanran més que ningú i acapararan l'interès empresarial més que ningú, però amics, d'aquí a ser una l'aternativa al yankiworld...
Francamente, cada nuevo dato que aporto a la entrada "Asia" de mi enciclopedia emocional me hace menos comprensivo con la alteridad... Al final, del gigante del Este sólo me interesará la posibilidad de su colapso socioeconómico y el pato laqueado...
Pôr cierto, ya que hemos trabajado el tema Japón y el tema China... ¿para cuándo un análisis pormenorizado de Tailandia -tierra amiga de los niños- e India -tierra amiga de las vacas-?
A la espera, se despide
S.
Certament el documental es impressionant.
Tracto tot aquest tema al treball de recerca i cada cop estic més esgarrifada.
[Per si algú està interessat/ada se'l pot baixar desde la web www.totsrucs.cat]
Publicar un comentario