8:03 p. m.

Natural Born Loser

Publicado por Aleix |

En 100 paraules o menys, descriu les teves vacances estiuenques:

Senyor professor. Aquestes vacances estava molt content, perquè a l'escola ens han donat quatre setmanes de no fer res. Per ser exactes, l'alegria va durar els dos dies que van tardar en posar-se tot de nuvols en els mapes del senyor del temps. Jo mirava el meu papa i la meva mama, i ells mira que canviaven de canal, però sempre sortien els mateixos nuvols. En canvi, els senyors del temps eren diferents. A mi m'agradava un que parlava com de poble i que duia una mena de barba curta només al davant de la cara. Al meu papa no li agrada perque diu que les perilles estan passades de moda i que és una vergonya, que a la teletres abans no sortien amb aquests accents i que la culpa la té un senyor que es diu Pascual, i que la pobre MariPau es va haver d'esforçar molt i ara mira.

Llavontes jo volia anar a la piscina, pero els papes em deien que no, que feia mal temps, i que em quedés a casa a estudiar una mica. I ja no estava content.
I llavontes ens en vem anar de vacances a Menorca, que a mi m'agrada molt perque hi han moltes platges on les ties van en boles i als tius sel's hi veu la titola. Però cada nit plovia, i per la tarda feia uns nuvols iguals, però iguals, als de la piscina. Miri, són aquests:
La foto es xula,eh? El meu papa diu que si no faig res de bo en la vida em puc dedicar a fer fotos a la pantoja i el seu novio que porta bigoti. Però a mi no m'agrada, perque em fa por. Jo prefereixo fer fotos a ties en boles, com les del calaix de dalt de l'habitació del papa.
I llavontes vem tornar a casa, i vaig veure que no, que m'havia equivocat. Que els núvols de Menorca eren un altres. Ho sé perquè els núvols de la piscina encara estaven allà. El papa deia que cagundeu i que els putus nuvols ens perseguien, però jo crec que no, perque nosaltres vem tornar amb avio i els nuvols no poden agafar avions. La mama deia que el papa no renegués i que quin exemple donava i em donava una galeta per berenar i em deia que estudiés una mica que em convenia.

I llavontes vam tornar a marxar a un lloc que té dos noms, i que es diu DonostiaSanSebastian, que jo em pensava que eren tres noms, pero el papa deia que no, que un era el nom dels de la eta, i l'altre el nom de veritat. I em deia que es menjava molt, i que es menjava molt bé, i que tots els carrers tenien com unes tapes, pero a lo bestia, i que en comptes de berberechos et donaven gambes i solomillos. I jo no estava molt content perquè a les platges de DonostiaSanSebastian no hi havia ties en boles, però al menus el papa deia que menjariem molt, i jo ja em vaig posar més content.

I llavontes vem arribar i el papa va dir que mecagundeu, i que els nuvols dels collons no marxaven. I la mama deia que que el papa no renegués i que quin exemple donava i em donava una cosa amb un pa i tot de coses rares a sobre i deia que es deia pinxos i que estava molt bò i que menjés. I jo m'ho vaig menjar perque estava bo, i llavontes vaig anar al lavabo i vaig per caca desfeta. I llavontes el meu papa va dir que només faltava que el putu crio li agafessin cagarrines i que ara que fariem i que com cony li donariem arròs bullit si els putus bascos no saben fer res sense salses. I la mama deia que no renegués i jo anava al lababo i feia caca desfeta.

I llavontes jo em vaig posar trist perque plovia cada dia i jo feia caca desfeta cada dia i els papes es menjaven els pinxos i jo no.


Aquest és un dia que feia bon temps i vem fer una foto


I això és lo que em menjava.


I això també és lo que em menjava.

I llavontes vem tornar a casa i els nuvols de la piscina encara hi eren., i el meu papa deia mecagonlaputa, i la mama deia que no renegués i que quin exemple donava.

I aquestes han sigut les meves vacances. Li han agradat? A mi no.

Endogamia Virtual: Siempre perdiendo

4:40 p. m.

A peu per Extremadura (II)

Publicado por Pansete |

Molts de vosaltres probablement penseu que Extremadura no ha desenvolupat un art visual de certa qualitat. I és veritat. Però, ¿¡qui vol un art elaborat quan es té un art visual (ai, tremolo) POPULAR?!? Si aneu per Guadalupe, amics, trobareu tota una colla de productes preparats pels simpàtics turistes del nord...

L'Eto'o promocionant el Domund.


L'ombra barbuda del Che persegueix
els 'Magical Endogamic Tour Boys' allà on van.



D'un temps, d'un país.

A dins de l'esglèsia de la basílica de Guadalupe (¡Ojo! Que no té res a envejar a altres basíliques com les romanes San Giovanni Laterano o la mateixa de Sant Pere del Vaticà, fixeu-vos què us dic) moltes imatges m'impressionaren. Però cap com la següent, que s'amaga als ulls del turista despistat, l'ànima pagana del qual no pensa altra cosa que "tengo unas ganas de darme el piro que ni te cuento" (N. del T.: "tinc unes ganes de fotre el camp que no m'hi veig").

Una pietosa mostra d'art sacre
(clickeu la imatge i delecteu-vos amb el text).


I si girem la càmera una miqueta més a la dreta...

Cantem tots: "juuuuun-tooos como hermaaaaaanoooos...
Mieeeeeem-broooos de una igleesiaaaaaa"

Endogamia Virtual: mapping the world since 2005.

10:34 a. m.

A peu per Extremadura (I)

Publicado por Pansete |

Amics,
“A los palacios subí, a las cabañas bajé”. Fa dos mesos vaig estar a Venècia. Ara he estat a Extremadura (allò de que "les comparacions són odioses" ho diuen els que justament es troben en una posició d’inferioritat). He estat només sis dies que han estat com sis vides. No us els descriuré un per un perquè no tinc tantes coses a dir. Ara bé, com tampoc són poques i per no agobiar-vos, això serà la descripció d’una aventura per lliuraments de periodicitat erràtica.

No tinc coses a dir; i mira que els dies allà es fan llaaaaaaargs i podrien passar-ne moltes. Però no. El tedi es dóna perquè, bàsicament, fa una calor africana: resulta suïcida estar al carrer entre les 13 i les 19 hores. Per tant, la “siesta” s’allarga unes tres hores. No és pas broma. Que no em creieu? Ah, homes de poca fe...

Àfrica i Extremadura agermanades pel déu Sol.


“És clar” -s’adona un- “amb aquest clima, és im
possible sortir del Neolític”. Això, entre d’altres factors, ha influït sense dubte en el caràcter de les seves gents (caracterologia psicològica que, per ara, m’estalviaré).

Per avui, acabo. Abans una última cosa. Anant-hi en autocar des de Madrid vaig parar en un bar de carretera a Navalmoral de la Mata (el sol nom ja fa tremolar). Dins del bar, una imatge en la qual resideix l’essència de l’Espanya del segle XXI.

No pot ser, no pot ser...


És.

Glups! I després de 75 km més i una insolació espantosa, l'estació d'autobusos de Don Benito em mostra la rebuda que espera als catalanets que, ignorants i innocents, s'acosten amb vocació evangelitzadora al Congo Extremeny.

Alegoria.

Sí, sí... Sentia el remor dels tam-tams... M’estava acostant al meu destí, estava a punt d’endinsar-me al cor de les tenebres...

1:57 a. m.

Otros viajeros

Publicado por Dr. Bermúdez |

Estimados amigos,

ya que el asunto va de viajes y hermosos lugares, os propongo seguir a través de la red una de las más apasionantes aventuras jamás emprendidas por un ser vivo. No se trata de la legendaria migración del topo australiano ni de la prodigiosa ruta emprendida anualmente por la ballena jorobada; es la fascinante proeza del gordo Steve, que para volver a ser un hombre y dejar de ser una morsa decidió un día cruzarse a pata los Estados Unidos... visitando lugares tan o más entrañables que Valencia, Badajoz, o San Vicente de la Polantera...

Un lugar habitado cerca de Oklahoma

Un hombre y su hija, fotografiados en Arizona

El hijo de la pareja anteriormente mostrada

Endogamia Virtual: un lugar de encuentro para los que no saben a dónde van

5:36 p. m.

Molt aviat...

Publicado por Pansete |


Endogamia Virtual: el horror, el horror...

12:39 p. m.

Jo sóc aquí i tu no

Publicado por Aleix |



Què, el paisatge extremeny bé, oi?

2:10 a. m.

Carnet por puntos

Publicado por Dr. Bermúdez |

Estimados conciudadanos,

he aquí un ejemplo del que debería ser verdadero significado de la implementación del "carnet por puntos", en el que los puntos con los que sería amonestado el infractor serían puntos de sutura...

4:05 p. m.

Conozca Kinshasa

Publicado por Pansete |

Amics de l'ànima,
Escric per dir-vos que, malauradament, me'n vaig de vacances. Això, que per una persona normal hauria de ser motiu d'alegria, per mi és motiu d'angoixa i por infinites tenint en compte el lloc on vaig: Extremadura (Àfrica negra). Després passaré uns dies a Madrid (Marroc).
De tota manera, segur que, com tot viatge, l'experiència serà enriquidora (fins i tot essent devastadora) i ja he resat al déu Nikon perquè no se m'espatlli la càmera fotogràfica.

Extremeny tornant del supermercat
(Reconstrucció reproduïda per cortesia
de la National Geographic Society).

El diari etnofotogràfic del meu viatge de vocació antropològica en uns dies, aquí, a Endogàmia Virtual: on els mons xoquen.

10:19 a. m.

Tu yo interior está dentro de ti (y II)

Publicado por Pansete |

Parlàvem fa uns dies del senyor Bucay i de lo agraïts que hem d’estar-li per la feina que realitza: il·lumina, guia i escolta sense cegar, ordenar o ofegar. Avui us porto un cas pràctic del coneixement vital que genera a través d’una revista anomenada Mente Sana i que pots trobar amb una certa peridiocitat, amic lector, al teu quiosc. Només per 1 euro la felicitat estarà al teu abast. La veritat és que ell, el que es diu ell, hi escriu poc, però s’ha envoltat d’uns i d’unes professionals magnífics que, formats també a l’escola de la Gestalt, ens ajuden a trobar respostes a les nostres preguntes.

El mar, el cel, la poesia...

I sí, amics: jo també em faig preguntes. Per exemple, jo tinc una certa reticència a esdevenir pare. Ho confesso. I, compte, que tinc una edat. Ja no sóc pas un adolescent; suposo que justament per això, en declarar la meva rotunda vaga espermàtica, molts em miren amb una cara de “pobre Peter Pan, ja baixaràs del burro” que espanta. Suposo que, inconscientment, dec pensar en el ja difunt Anthony Quinn i m’adono que, fins passats els vuitanta, encara tinc temps de poblar el món de petits Pansetes que mantinguin la flama de futures Endogàmies Virtuals. Mai és tard per arruïnar-se la vida, amics!

Però m’estic enganyant. I ho sé; com diuen a la revista Mente Sana, el que ben segurament ocorre és que tinc POR. Clickeu i llegiu, llegiu...


“En el cas d’algú que no vol tenir fills és necessari aprofundir en les seves raons”. Sí, sí, tenen tota la raó. Però compte: només en el cas que NO els vulguis tenir! Perquè si els vols tenir no cal fer-se preguntes; no cal, al cap i a la fi, perquè ets del tot normal. I no em surtis per la tangent, covard mamoncete, dient coses com que és possible que algú vulgui tenir fills per donar sentit a la seva vida (amb la qual cosa es diposita el sentit en un ésser que no ha nascut) o per retenir a una persona al seu costat (us podria donar uns quants exemples de dones de la meva pròpia família que van fer això) o per establir una competíció - inconscient i absurda- amb sí mateixos per saber fins a quin punt són millors pares que els seus propis pares. Prou mesquinesa! Les preguntes se les ha de fer l’”anormal” però mai el “normal”! Faltaria més! I si no et fas preguntes, tu content; la teva mama, contenta; i els de “La Caixa”, encara més.

El bo d’en Troy en el moment de saber
què costa -en dolars americans- mantenir un fill normal
(els fills tontos porten un recàrrec del 40%).

Jo ja estava beatíficament estabornit per la gran saviesa que destil·len els col·laboradors de Mente Sana (i també per les seves imatges: gent sola i guapa en entorns naturals flou-new age) quan -deu ser cosa del destí-, trobo una altre article que ben bé semblava escrit per a mi (ai... encara he de treballar aquest narcissisme que sovint em perd). “Calla tu, que ara acabaran de donar-me la resposta! Anem a veure...”.


Ot·tia! O sigui que “convertir-se en pare o mare és, sobretot, deixar de banda les prioritats personals i posar tota la nostra capacitat altruista al servei de l’altre”? Ui, doncs el quilo d’altruisme últimament està pels núvols... Però de fet, tranquils perquè, si seguim llegint, el que es treu en clar és que els homes-pare:
  • En realitat, no cal que renunciïn als desigs personals; però elles sí! Buf, he, he... ha anat de poc!
  • Per quedar bé, han de demanar abans d’anar a treballar (!) a la seva dona-mare (ui, quin lio...) “com estàs?” i “què necessites avui de mi?”. (Avís: després ningú obliga l’home-pare a complir les peticions de la dona-mare... És senzill!)
  • Està molt bé que canviïn panyals però, de tant en tant, també s’han de posar els sostenidors de les dones i mirar-se al mirall per despertar no sé quines emocions ocultes. Bé, aquesta potser ha estat la part que m’ha quedat menys clara, però com que jo sóc transexual això ja ho faig sovint. Per tant, vol dir això que sóc un transexual emocionalment madur?

La de coses que hem après en aquest viatge a la “Mente Sana”! I sempre respectuosos amb la petició de Maese Aleix d’escriure un post que canti les belleses d’aquest món. I només per 1 euro!

Endogamia Virtual: vivint l'Era d'Aquari.

1:48 p. m.

Buen rolhinho, powered by Brazil

Publicado por Dr. Bermúdez |

Amigos todos,

dado que el maestro de las llaves nos ha pedido -y nos ha impuesto- la realización de un post buenrollista, he aquí uno que no debería faltar.

Llegada la canícula, machos y hembras de humano de nuestras latitutdes se despojan de sus habituales prendas y deciden pasear por las calles y plazas en bañador y chancletas, mostrando al público presente los dones o monstruosidades con las que la madre naturaleza los ha dotado. Y en estas circunstancias de destape generalizado, no es extraño el caso del que, vistiendo todo el año con prendas anónimas desde un punto de vista patriótico, decide engalanarse con indumentos de todo tipo -camisetas, zapatillas, bañadores, gorras o pareos- en los que, de manera más o menos vistosa, se nos muestra una y otra vez la bandera brasileña y sus colores, acompañados a menudo de la impagable leyenda "Ordem e progresso".

Mi pregunta es la siguiente: ¿a qué se debe esta incomprensible mutación de la apatía patriótica hacia el fervor brasileiro en veraniegas circunstancias? ¿por qué motivo la gente, frente al calor y los sudores, responde con los colores del gigante sudamericano? ¿qué hay en el imaginario del pueblo que le lleva a vestir en festivas circunstancias los símbolos de esa tierra de jugadores de fútbol analfabetos -como todos- y favelas atestadas de niños esnifadores de pega armados con subfusiles y otras armas automáticas? ¿por qué, ante el sofoco y el sol veraniego, no reaccionamos vistiendo los colores de Lituania o de Zanzíbar, tierras nobles donde las haya, y tan o más exóticas -si es que de exotismo se trata- que las archicelebrada patria de la samba y las caipirinhas?

El imaginario de los hombres, como siempre, nos lleva a vínculos insondables, a relatos en los que la psique colectiva realiza sus mitos a través de formas aparentemente inocentes... así, tal vez, el arrebato brasileñofílico esconde una asociación de lo veraniego y el destape a los imaginados desmadres que el profano asocia a lugares como "Ipanema" o "Rio de Janeiro", en los que por pocos reales uno se puede trincar al son de una bossanova a una mulatita de edad ilegal mientras disfruta de la retransmisión de un partido de fútbol en el que se "joga bonito" en el gigantesco estadio de Maracaná...


Alegría, tetas, sudor y caipirinhas.
"Ordem" y "Progresso", brazilian wa
y

Subscribe