7:30 p. m.

Diálogos Escróticos (I)

Publicado por Dr. Bermúdez |

Estimados colegas,

Acabo de finalizar una investigación sobre el saber en el Ática en tiempos de Pericles, y he descubierto unos textos harto curiosos de un tal Escrotos de Tebas, de misteriosa vida y escasa pero fecunda obra.

Antes de que aparezcan publicados en el boletín Philosophy & Thinkin'Shits de la Universidad de Burningcows, me gustaría que tuvieseis la oportunidad de leerlos. Aquí os dejo el primero.

Atentamente,

Dr. Sandro

Pirao el Joven: -¡Mira, Felao, por ahí viene el buen Escrotos!
Felao de Esparta: -Así es. Aprovechemos la ocasión que se nos brinda y tratemos de aclarar de una vez por todas la duda que ayer nos planteábamos; pues si un hombre en Atenas puede solucionar el problema que nos inquieta, ese es sin dudas el noble y sabio Escrotos…
P.: (Saludando) -¡Buen Escrotos!¡Sabio Escrotos¡
Escrotos de Tebas: -¡Ah, pero si son el joven Pirao y su inseparable compañero, dos de los más célebres sodomitas de la ciudad a la que tanto amo…!
F.: (Sonriendo) -¡Buen sabio, veo que en esta ciudad las calumnias, aunque honrosas, corren más y mejor que las verdades…!
E: (Haciendo un ademán de afirmación) -Cierto, Felao, y si no es así que le pregunten a tu padre…
P.: -Respetado maestro, discúlpanos por interrumpir tu paseo, pero necesitamos de tu ayuda…
F.: -Sí, oh sabio, pues desde ayer una duda nos atormenta y al verte hemos pensado que nadie mejor que tú para solventar una duda, pues todos en la ciudad y muchos fuera de ella afirman sin equivocarse que si sobre algún mortal el poderoso Apolo ha arrojado su luz y su sabiduría, ése sin duda es Escrotos de Tebas…
E: -¡Ah, estimado Felao, eres la viva imagen de tu madre, que para conseguir la ayuda de un hombre se rebajaba a la lisonja y las prácticas más indecorosas sin el menor de los reparos…!
P.: (Rogando) -Por favor, sabio y justo Escrotos, escucha nuestro problema…
E: -Está bien; ya que me habéis importunado, exponed el problema y para que lo solvente y así pueda proseguir mi camino…
P.: -Dicen, oh sabio, que en cierta ocasión afirmaste en presencia de algunos de los más respetados hombres de la ciudad que los ciudadanos son como las ovejas de un rebaño, que sin la guía firme y justa de un buen pastor se dispersan por el monte y mueren despeñadas o son cazadas por los lobos, pues en su naturaleza no está la función de guiarse a sí mismas. Y que, siendo así, es justo y bueno que algunos de entre los hombres de la ciudad se entreguen al deber del mando y la guía, y que éstos deben ser rígidos e inflexibles como lo es el pastor…
E.: -Sinceramente, buen Pirao, no puedo decir que recuerdo haber afirmado nada semejante o al menos haberlo hecho siendo plenamente consciente de mis palabras; sin embargo, y haciendo como si lo que ahora me dices fuese nuevo para mi, sí puedo decir que estoy en pleno acuerdo con tales afirmaciones.
F.: -Siendo como dices, entonces hay contradicción entre ésta afirmación y otra que hiciste hará ni siquiera un mes, en la que dijiste que los hombres de la ciudad deben guiarse a sí mismos a partir de las leyes que les vengan impuestas por el dictado de su espíritu…
E.: -Breve Felao, veo que algunos espartanos sufrís de un mal común en muchos de mis conciudadanos, y es que tenéis la boca mayor que la cabeza y de ahí que muchas de vuestras palabras no quepan por lógica en la razón de nadie que se pretecie de tenerla. Y es que, Felao, donde tú dices que hay contradicción en realidad no la hay y sólo a un necio se le ocurriría decir en público que dice verla…
P.: -¿Cómo no hay contradicción, maestro, en el decir que los hombres son como ovejas que deben obedecer al pastor y al mismo tiempo que los hombres deben guiarse por las leyes que les imponga su propia razón?
E.: -Es verdad, amigos, que si los estúpidos volaran no veríamos el sol ni las estrellas. Vuestra duda, si no viniese de quien viene, me parecería una broma pueril o un ridículo juego de palabras para mujeres. Y es que confundír algo tan evidente como lo que son las cosas con lo que deberían ser…
P.: -Pero maestro…
E.: -¡Callad y prestad atención a mis palabras, pareja ridícula y enojosa, si queréis luego poder ir por ahí pavoneándoos como hacéis y mostrando sabiduría donde apenas guardáis la hueca técnica de un mono que repite gestos sin comprenderlos!. Los hombres de la ciudad, en su gran mayoría, son como las ovejas porque no saben a dónde van y para llegar a buen puerto necesitan del faro de hombres que sí lo sepan; el primer tipo de hombres, estúpidos como son, aceptan las leyes que les vienen impuestas porque eso es lo que demandan sus pobres espíritus, mientras que el segundo tipo, los hombres que se imponen leyes, son aquéllos destinados a guiar al rebaño de los necios hacia un fin mejor que el mero vagar en busca de la propia ruina…
F.: -Pero…
E.: -Sigue escuchando, bruto, que te conviene. Los hombres que son como ovejas están destinados a seguir los dictados de los que no lo son, pues en todo caso obedecer es su finalidad y en ella se sienten seguros y cómodos. Los otros, que son como los pastores, tienen el deber de orientar a los primeros hacia donde les venga en gana, es decir, a donde sus propios espíritus les indiquen que deben orientarlos, y así satisfarán no sólo a su propia naturaleza sino también a la de sus rebaños. Así, el pastor que desee guiar a sus ovejas a nuevos y ricos pastos hará bien en hacerlo, como también hará lo correcto el que decida llevarlas hacia los lobos o bien despeñarlas a todas por el precipicio más cercano.
P.:(Escandalizado) -¡Pero maestro!¿Y las enseñanzas que imponen lo justo y lo bueno para los ciudadanos como fin para los que dirigen la polis…?
E.:(Recogiendo unas piedras del camino) -Pirao y Felao, buenos amigos… Lo justo y lo bueno para el pastor es no sentirse culpable del destino que corran sus ovejas, pues para eso son suyas y si las pierde o las mata él es quien sufre las consecuencias… del mismo modo que lo bueno y lo justo para las ovejas es balar, comer y correr camino abajo antes de que el pastor decida aliviarse con una de ellas o correrlas a pedradas por el mero gusto de verlas huir.

Escrotos de Tebas, Diálogos Escróticos, 289a. Recogido y traducido al latín en el Libro XVIII de la Historia de la Estulticia de Marco Quinto Primera.

5:55 p. m.

Heráldica y vestuario doméstico: un cruce de saberes

Publicado por Dr. Bermúdez |

Estimados todos,

En estas fechas entrañables, a buen seguro alguno de vosotros recibirá uno de los más habituales y conmovedores regalos que un hispano de bien pueda recibir: un batín y/o unas pantuflas. Y es que, como el pesebre o la cogorza de Año Nuevo, el batín y las pantuflas son algo muy nuestro.
Ahora bien: ¿Cómo son el batín y las pantuflas hispanas? O mejor dicho, ¿hay algo en nuestra tradición que nos diferencie del resto de los humanos, algo que haga de los nuestros unos productos especiales? Naturalmente, y como signo de identidad propio que es, la hidalguía también marca con su sello estos tradicionales regalos. Así, nuestras pantuflas y batines se distinguen de los demás en la invariable necesidad de ir ornados con un escudo heráldico o un blasón de noble casa. ¿Por qué se da aquí este saber, tan nuestro, en el que se cruzan la heráldica y el vestuario doméstico? ¿Será como consecuencia de una de esas infinitas diagonales en que se cruzan palabras y cosas, y en la que expresiones tan nacionales como "el rey" o "el señor de su casa" pueden haber jugado un papel esencial? ¿O por esa manía tan castiza de aparentar lo que no somos, de tal suerte que cualquier palanganero, ante los suyos, se pretende marqués?

Sin una respuesta concreta y a pesar de ello, me gustaría apuntar una posibilidad de mejora de este nuestro rico y complejo mundo de pantuflas y batines heraldizados. A saber, creo necesario el establecimiento de un orden y una jerarquía en los escudos que se añaden a los productos, pues o bien son de fantasía -y por tanto faltan a la pulcritud que una disciplina como la heráldica merece-, o bien se ornan zapatillas de poca calidad con escudos de alta casa y viceversa. Así, propongo a los fabricantes de tan distinguidos bienes el establecimiento de unos tipos que permitan distribuir entre sus productos emblemas correspondientes a títulos verídicos y hacerlo en base a un criterio de calidad: de este modo, un batín de poca calidad podría lucir el escudo de, pongamos por caso, la baronía de Gavá, mientras unas pantuflas de lana merina y cashmere llevarían el del granducado de Sant Adrià de Besòs.

Sin ánimo de haber aburrido más de lo necesario, se despide calurosamente

Dr. Sandro

Agradecimientos
Me gustaría agradecer aquí la inestimable colaboración que para la redacción de este breve texto he recibido por parte del ilustre Dr. Pansu, titular de la cátedra de Historia del Vestuario Doméstico Hispanoamericano de la Universidad de Bogotá, que tuvo a bien indicarme las fuentes a partir de las cuales elaborar mis notas y mostrarme su excelente colección de batines y pantuflas peruanas de los siglos XVII y XVIII.


8:55 a. m.

Divinamente, oye

Publicado por Pansete |

Sí: havíem oblidat que, en part, aquest blog apareix arrel de l’efervescència que provocà en nosaltres el fabulós fenomen de “Il Divo”. I ja tardàvem en recordar-los. Jo, que he escoltat el segon àlbum, no puc estar-me de recomanar-vos l’escolta atenta i emocionada de la seva perpetració de Unchained Melody (que al estar escrita en, ehem, italià, es diu “Senza catene”), l’Ave Maria (de Schubert; llàstima: no és pas el tema, molt superior, d’en Bisbal), All by myself (“ya no quiero estar tan solo sin tu AMOOOOR!!!) i, atenció, el Concierto de Aranjuez (“Aranjuez, un lugar de ensueños y de amor, donde un rumor de fuentes de cristal en el jardín parece hablar en voz baja a las rosas").
Per cert, com no podia ser d’altra forma, la gran Marcelina Dioni (també coneguda com a Céline Dion) participa al costat d’aquests quatre grans artistes que ja s’han instal·lat en els nostres cors i els nostres anus.

1:11 p. m.

Fotre's catxondo a base de 0s i 1s

Publicado por Aleix |

Recollint el guant llenaçat amb gentilesa per Pansete-San, una nova mirada a l'Etern Femení des d'una vessant més... pixelada:



Si nens, heu llegit bé, "publish in this magazine". La perversió friki arriva a nous límits a través dels colegues de Second Life. Un dels seus membres (no precisament el més viril) s'ha muntat una revista porno virtual a través de les fotos que altres membres li envien dels seus personatges (perdó, "avatars" en bola picada).

El millor son les declaracions del paio, en plan Larry Flint de Santa Coloma de Gramanet: "I want people to be in the magazine as they are in-world, not as Playboy-styled, plastic products in exclusive packaging".



Jajajajaja...! Aquestes declaracions son per enmarcar-les...Pero no se vayan todavia, que aún hay mas:
"Second Life is so good, (in-game visuals) can be sexually stimulating for the viewer".

I la millor: "We're dealing with a limited user base that comes together in a limited space.... You could actually meet the people you see in the magazine."



El tema de les guarredidas pixelades dona per molt, tant com per dedicar-li un blog sencer. De moment, agafem amb una mà Bedord, i amb l'altre...

3:02 p. m.

Mama pupa panxa

Publicado por Aleix |

Normalment, el concepte

deriva en associacions marcadament positives. En el meu cas, deriva en mal de cap, estomacs girats del revés, records nebulosos i la (cada cop més clara) sospita de que aquella ampolla d'Absolut contenia en realitat un vodka de garrafón del quinze...

12:42 p. m.

Si es que estic fet un crack..

Publicado por Aleix |

Ai, treballar, no treballaré, però farcir el blog de coses...!

Nengs i Nengnes, ja podem inundar aquest blog, que és la nostra casa virtual, de musiqueta. Els detalls, novament en els vostres mails corresponents (que hay gente muy mala en el internés).

Com a petita mostra, el mp3 de sota. Veureu que al costat hi ha un botó amb una fletxeta; si el pitjeu, escoltareu el fitxer directament sense sortir del blog

MP3



De res, de res...

6:22 p. m.

Novedades en el mercado de las conservas de marisco

Publicado por Dr. Bermúdez |

Estimados todos,

Como cualquier otro mercado, el de las conservas de marisco también debe renovarse. ¿Berberechos con salsa de soja?¿Navajas al pesto?¿Almejas a los cuatro quesos?¿Mejillones sabor Tex-Mex? ¡No! Estas Navidades, para triunfar a lo grande, ni gambas ni langostinos. Coños de plástico... y arreando.




Veintiún siglos de cultura occidental no pasan en vano.

Atentamente,

Dr. Sandro

1:50 p. m.

Reflexió Zero

Publicado por Aleix |

Si tot va com ha d'anar, aquest serà el primer missatge enviat a través de mail.

El que vol dir, que encara és més fàcil escriure coses irreflexives, improvitzades, en calent, sense continguts ni qualitat. Com aquest misstage, per exemple. En el vostre mail, els detalls de la cosa en concret.

Per cert, ja que hi som, hi ha peticions per ampliar la llista de links? (ein? direu alguns. Mireu a la dreta! Hi ha una columna!). Entenc que IlDivo hi ha de ser obligat...

11:24 a. m.

Quiero ser como Ahmadinejad

Publicado por Aleix |

Ara que tenim un compromís amb la nostra audiència internacional, una noticia "de largo alcance":

El President d'Iran ha prohibit que soni Kenny G a la radio i televisió públiques. Altres afectats, George Michael, Eric Clapton o els Eagles.

Des d'aquí la més sentida felicitació als iranís, la temps que proposem fer extensiva la prohibició a ejem, artistes com ara La Oreja de Van Gogh, Andy & Lucas, Fran Perea...

11:11 a. m.

Almost Famous, Sure Losers

Publicado por Aleix |

Com sabeu, El Ojete Que Todo Lo Ve us controla amigablement, no sigui cas que vosaltres, petites ovelles descarriades, us portessiu malament i fessiu coses lletges (com ara tenir un post en modo borrador desde el dia 16, dottore...).
Una de les activitats secretes del Ojete és gestionar l'estadistica de visites a la pagina. Quina imbecilitat, no? Un blog com aquest, que només llegim els que l'escribim, ha de tenir les estadistiques més lamentables que es puguin imaginar, oi? Oi? Doncs atenció:

D'on collons poden haver sortit 20 visites (10 úniques) el divendres passat? Ah, indaguem una mica més...


Ara ja ho sabeu, els nostres improperis arriben lluny. Com diria aquell, "Big in Kuala Lumpur". Irra, si amb això no mulles no hi ha esperança!

11:56 a. m.

Papuchi is dead!

Publicado por Pansete |


"Sempre se'n van els millors". Aquest tòpic torna a revelar-se del tot cert. L'ídol de masses, el model que tots aspirem ser, el doctor especialista en "Furciologia robaherencias y Suripantología vampírica" ja no és entre nosaltres.

En Papuchi ha mort!!! Llarga vida a en Papuchi!!!

10:22 p. m.

Welcome to the "Magical Mistery Tour"!

Publicado por Dr. Bermúdez |


Amigos y parroquianos,

Me dirijo a ustedes en esta mi primera intervención desde un estado de estupor del que creo difícil poder salir sin recurrir a potentes dosis de alcohol o a un enema de horchata. El motivo es el siguiente: ayer, mientras me aburría durante una tediosa clase de informática, tuve a bien dirigir mis pasos en la red hacia una dirección (earth.google.com) que, sin yo sospecharlo, me deparaba una sorpresa sin parangón. Google Earth (Mundo Google para los más castizos), una suerte de metáfora posmoderna que pliega sobre sí misma todo lo que de fascinante y espantoso tienen los tiempos que nos han tocado sobrevivir. Recomiendo encarecidamente una visita al mencionado lugar y ya me contaréis -o no, que tampoco pasa nada-.

Nota a futuros navegantes

Durante vuestra visita, pensad en:

1. Foucault y su panóptico (evidente)
2. En el sentido de la más que probable confirmación que llevaréis a cabo -"a ver si se me ve (?)" o similar-
3. En el renovado y revisado concepto "Yah-vé"
4. En el alarde de lo superfluo como máxima expresión del poder fáctico
5. En 1984
6. En Willie Fogg y su miserable secuaz, Rigodón.

Ah! Lo olvidaba. El programa que habéis de instalar para disfrutar de vuestra pequeña dosis de terror incluye un "tour" de "lugares" pregrabados; por favor, comprobad el punto seleccionado a continuación de la basílica de San Pedro del Vaticano... y pensad en el punto 4 del listado anterior y en lo del enema de horchata.

Atentamente,

Dottore Sandro


5:41 p. m.

Busca les diferències

Publicado por Pansete |

Per exemple, entre aquesta imatge...

I aquesta...


Vas bé, vas bé. Juguem de nou: busca-les ara entre aquesta...
I aquesta altra.

Crec que has nascut per això. Però ara ve una de difícil. Ja per acabar: busca-les, busca-les, entre això...
I això altre...


Fet aquests exercicis, reflexiona sobre l'Etern Femení.

1:03 p. m.

Tenim una edat

Publicado por Aleix |

Això de fer-ne 60 afecta. Un mira a dreta i esquerra i, la veritat, tot sembla una mica raro. La gent va atabalada, ara fan una cosa, i després en fan un altre que no té res a veure. Ja no hi han ideals, ni voluntats, ni res de res... Tot el dia pendents del Gran Hermano, del futbol... Els nanos es passen el dia escoltant musica i jugant a la Playstation, els pares es passen el dia pensant com fer-s’ho per escoltar musica i jugar a la Playstation...
Abans les coses eren diferents. Abans, com a mínim, la gent tenia temps per pensar, per dedicar la seva via a fer algo, en comptes de passar l’estona com ara. Vale, no tot era de color de roses, ho sé, però, estareu d’acord amb mi en que, al menys, existien els ideals. Ara tot sembla una farsa, un teatre. Ens van prometre que la llibertat ens farí més feliços, i ara som més esclaus que mai. I el pitjor és que ens agrada i tot. Cagondéu...

No, sé noi. Potser si que, la final, això és el que hi ha. Potser si que les coses han canviat, i que els vells carques com jo ja no ens enterem de res. Al cap i a la fi, si ells s’ho passen bé... Es monten els seus blogs, les seves casseroles, les seves històries... Igual si, tu. Al menos no treballen en una mina, ni acaben amb l’esquena partida. Agafar un llibre no l’agafaran ni que els matin, però al menos s’escriuen les seves coses, es queixen de tant en tant... Ës llei de vida; els iaios es queixen de que abans en vivia millor i els joves fan la seva. Cagunlahostia...

Vale, vale, m’he passat una mica però, no us fa la impressió que els tiros van per aquí? Una cosa és que el Verdú escrigui de puta mare i sintetitzi de conya l’estat de les coses, però nen, un acaba amb una sensació de “pues bueno, pues vale” una mica xunga.

No, si al final escriure blogs serà lo mas. Algú te el mail del Verdú, que l’invito a l’Endogamia?

1:06 p. m.

La Petit Mort Aneaul

Publicado por Aleix |

Els teus orgasmes ja no són el que eren?
Notes certa buidor existencial mentre ets penetrada brutalment per exalcohòlics en plena recaiguda?
Necessites, en definitiva, insertar-te objectes metàlics, sense que això condicioni la teva capacitat per reflexionar sobre l'actual panorama cultural?



Litle Steel Vanitas, by Jimmyjane, uneix, per fí, onanisme, estètica, i un toc de reflexibitat. Es silenciós, es pot posar al rentavaixelles, i el seu platí està decorat d'acord amb les icones sobre l'absurditat de l'espècie humana del segle XVI.

Es el complement que buscaves, per aquelles nits on el que ve més de gust és llegir Heidegger tot mirant Rocco Se Peta Media Tailandia, volumen IV

9:05 a. m.

Subjectes (II)

Publicado por Pansete |

Hola Aleix,
Sí, bé...: jo em referia a alguna cosa semblant a la que el nostre "usuario anónimo" ha escrit.




Veig que el vermell no era la millor opció. Aquí, la transcrició: "Soy Alicia assols. Soy una persona y tengo una vida aburrida pero este mundo de locos me ha hecho creer que soy alguien. No sé a qué coño pongo aquí mi imagen.... Bueno, sí: supongo que pretendo hacerme la cool pero acabo pareciendo una pija recien salida de la orla de Derecho de la Complutense. Y aunque tengo pinta de niña que no ha roto un plato in her life (al natural engaño menos) ya me han roto el culo un par de veces, a resultas de lo cual uso Hemoal en cantidades ingentes".

Ai, Alícia. Ara sabràs el que és jugar a primera divisió en la lliga italiana.

Ciao, Alícia,
Pansete

8:35 p. m.

Million Dollar Ass

Publicado por ra |

Hola amics. Torno a ser per aquí. Espero no tornar a marxar. Però ja sabeu pel Jarmush que tot, fins i tot els bons polvos, són viatges interiors, permanents, sense final. Per tant, no us asseguro res. En qualsevol altre moment, sense avisar, caic de nou i torno a una de les meves road movies tesinals.

Per cert, sumant-me a la tendència aleixiana de reflexionar sobre el món a partir dels codis pseudo-contra-post-trans-inter-reflexivo-retro-publicitaris us volia fer cinc cèntims d'una noticia apareguda ja fa un temps sobre un personatge veritablement liminal. Sense complexos, com el gran Raphael cantant Aquarius.

La noticia diu així: "Así, en una calurosa noche de agosto, angustiado por no encontrar dinero para pagar sus gastos universitarios, Alex Tew, un chico de 21 años del pequeño pueblo inglés de Cricklade, concibió MillionDollarHomepage, una página completamente vacía puesta a disposición de los internautas. Todos los que quieran pueden publicar sus comunicaciones publicitarias o personales en la página de Tew comprando un espacio al precio de un dólar por píxel, aunque la compra mínima es de 10 por 10, es decir 100 dólares. La página está formada por un millón de píxeles, que es la suma que Tew quiere alcanzar. Aunque parezca increíble, en poco más de dos meses ha vendido casi 600.000 píxeles por 480.000 euros aproximadamente. "Hay personas que terminan de pagar sus deudas para costearse la Universidad incluso 20 años después de haberla acabado, y no es algo agradable", explica Tew. El sitio, abierto en septiembre, sólo se quedó en blanco los primeros días, luego el pasapalabra, los blogs y finalmente los medios de comunicación, han ido llamando la atención de cada vez más internautas, hasta los 200.000 que ahora la visitan cada semana. Con una ejemplar dinámica de acción-reacción, la creciente popularidad del sitio ha contribuido a incrementar los visitantes y también los imitadores. Ver para creer: la página ClickPixels reúne una lista asombrosamente larga de proyectos nacidos a raíz de la idea de Tew, que incluyen tanto iniciativas solidarias como loterías.
MILLONDOLLAR: www.milliondollarhomepage.com CLICKPIXELS: www.clickpixels.com




Amics, veieu el mateix que jo? Vaya crack. Aquest home, amb 21 anyets, ja té més que nosaltres (vull dir, tres etiquetes d'anis del mono i un mínim de 4 subcultures). Ell solet ha trobat nous límits. I és que no veieu un to estrany en la noticia: un no sap si és bo o dolent quan la llegeix. és a dir, ha posat calent a tots els moralistes, tan als àvids publicistes com als contraculturetes de torn... Em té fascinat perquè no sé què pensar. I això mola. Ell sol crea esdevenirs, suspen les morals. Fins que els puretes, arribin, és clar.

Això demostra que l'única subcultura possible, veritablement transgressora dels nostres dies, és fer l'imprevist: és dir, posar el cul del pansu a disposició dels anunciants. No veig cap altra sortida més (ja no serà mai tan original com el bo del l'Alex Tew) a un món cada cop més repetitiu, escadusser en creativitat i carregat de complexos i males consciències (per cert Aleix continuarem parlant del "revelarse vende..." Fa temps que el treballo. En el diagnòstic claven tot els traumes de la mala cultura que persegueix a les preteses avantguardes pèssimes dels nostres dies, i d'abans. És a dir, les hipocresies i impostures de sempre).

4:08 p. m.

Subjectes

Publicado por Aleix |

Com que sóc un pesat, avui toca "Rebelarse Vende" un altre cop. El tema d'avui és: "Competència salvatge de bon rollo".

Advertència, el contingut que es presenta a continuació no és recomenable per els éssers humans.

La impressionant revista H Magazine té els sants collons d'oferir-nos una estampa encantadora del que vé a ser la lluita per la supervivència en el món del coolness. Pel que sembla, estem passant una fase "post-voyeurisme chic-neo-true old school" en la que es tracta de comportar-te com una celebrity, sabent que et comportes com una celebrity, i, per tant, realitzant comentaris post-irònics sobre el fet de ser un noi/@ del segleXXI, tant empapat de la cultura popular que pots/saps/no evites erigir-te en comentatista de la teva propia performance vital.

Para muestra, uns quants botones:








En moments com aquests, la idea de viure en un país on pots anar armat pel carrer no sembla tant mala idea...

3:25 p. m.

Floripondios rompidos

Publicado por Pansete |

Ahir vam anar en plan “troupe” a la peli d’en Jarmusch. I sí senyors: el nostre olfacte, per una vegada, no ens engatusava. Ens trobem davant d’una gran pinícula.
De fet, per temes diferents que he parlat últimament amb qualsevol de vosaltres dos, amigos de lo astraño, us pot agradar molt (narcissismes varis, tenir fills o no tenir-ne –he ahí la cuestión-, els projectes de vida, les dones –ah, sempre les dones...-, i un llarg etcètera que sempre es desplega acompanyat de vi, birres o croissants infectes).
Impagable, increïble, sublim està Mr. Murray en la figura d’aquest Dom Juan (Don Johnston), que en els seu últim gran viatge va a la recerca del passat per donar sentit al seu present i futur. Un viatge en que sembla que no passi res i passa de tot. I sí, la seva figura és sovint trista però no ho són menys les de les dones que ha anat deixant enrera. Déu sant, amics, quins quadres... Tan entestats com estem en pensar què signifiquen les categories “masculí”, per una banda, i “loser”, per una altra, i no ens hem adonat de que massa sovint pensem els “losers” només en termes masculins. Si és que som uns masclistes! I n’hi ha tantes, de dones “losers”...! Tocades i enfonsades, enganyades, humiliades, perdudes. Trencades. Sota el silenci, darrera de la impostura i la màscara. Ai, Déu. Per què la vida és com és? Amb lo calentet que estava jo als collons del meu pare... En fi, no vull posar-me trascendent (!?) que m’ho ha prohibit el meu acupuntor (!!!???).
Les dones, sí. Cada dia em fascinen més. A què ve això? A res, però és que últimament no deixo de pensar en què significa la feminïtat. Serà que ja he donat per perdut el saber què significa la masculinitat.

Apa. A veure-la ¡pero ya!

Pansete,
Hombre de gran ojete

12:08 p. m.

Paraules savies

Publicado por Aleix |

A vegades, et trobes amb llibres que voldries haver escrit tu, de lo genials que són, de com obren perspectives inèdites i canvien la manera de pensar sobre allò del que tracten. I a vegades et troben amb llibres com aquest. Llibres que no revolucionen res, ni creen "abans i després", però que són una síntesi perfecte, ordenada i clara de conceptes que han anat flotant durant anys, sense que s'acabés d'agafar mai el toro per les banyes.

El llibre:



Per si ni n'hi habia prou amb la portada, una quants fragments de la cosa, aixi per obrir boca:

¿Odias el consumismo? ¿Estás harto de los trucos del marketing y de la cantidad de anuncios publicitarios que te tienes que tragar? ¿Te preocupa la degradación del planeta y la calidad del medio ambiente? ¿Te esfuerzas por no hacer caso a lo que manda el sistema? Según Joseph Heath y Andrew Potter, si tu respuesta es afirmativa, no eres muy original: eres uno más del movimiento contracultural, uno de los movimientos más grandes e importantes de las últimas décadas en los países industrializados.

Aunque te sientas alternativo, único y contestatario, formas parte de una masa crítica que, paradójicamente, cuenta con el mayor número de seguidores en el país consumista por excelencia: Estados Unidos de América. ¿Cómo puede suceder esto? ¿Somos una sociedad esquizofrénica que compra mientras
condena el consumismo? ¿O acaso el anticonsumismo es, después de todo, más de lo mismo?

La explicación que esboza Rebelarse vende es sencilla: el movimiento contracultural actual es la respuesta crítica a la sociedad de masas de los años cincuenta y sesenta, solo que con otro disfraz. Es la misma obsesión del hombre por no ser una simple pieza de la maquinaria, por distinguirse, por no perderse en la masa, pero ahora traducida en el lema que reza «dime qué compras y te diré quién eres».

La solución propuesta por la contracultura, aseguran estos dos jóvenes profesores canadienses, se reduce a una «rebeldía estilística individualizada», que a fin de cuentas logra avivar la necesidad de obtener bienes posicionales únicos —música alternativa, ropa que no venga en serie, zapatos raros, lofts como vivienda— en una competencia entre «consumidores rebeldes» que no aporta soluciones a los problemas reales de la sociedad actual. Así, la lucha por destacar socialmente ha sido sustituida por la necesidad de ser cool, pero la estructura básica de la competición capitalista no se ha visto en absoluto alterada.


Quienes aceptan la crítica de la sociedad de consumo, sostienen los autores, pecan de ingenuidad. «Al leer la lista de bienes de consumo que (según el filósofo y psicólogo francés Jean Baudrillard) la gente no necesita, lo que leemos es una lista de bienes de consumo que no necesita un intelectual de mediana edad. Cerveza Budweiser no, whisky escocés de malta sí; películas de Hollywood no, teatro vanguardista sí, coches Chrysler no, coches Volvo sí, hamburguesas no, risoto sí».

«En otras palabras, el término “consumismo” siempre parece afectar sólo a lo que compran los demás. Por eso da la impresión de que la supuesta crítica al consumismo es puro esnobismo mal disimulado, o, peor aún, puritanismo.»

Bordieu, Freud, Hobbes, Focault, Baudrillard, Matrix i Adbusters.

Rebelarse vende. ¿Compras?

Publicado por Aleix |

Hola Isra!!!!
Els egocèntrics amb massa temps lliure et donen la benvinguda!

11:10 a. m.

Retrofuturisme

Publicado por Aleix |

Quina paraula, retrofuturisme. Un guanya 10 punts de CI al dir-la, y ya no te cuento si dius coses tipus "Ladytron molen. Son retrofuturistes". Doble puntuació!

Bueno, a lo que vamos. Que li passa a aquest paio, que ens taladra ara amb el retrofuturisme? Doncs ni més ni menys que una noticia espervarant (nota a mi mateix: cal un post dedicat als adjectius catalans per expresar sorpresa. Imprescindible). Una unió de conceptes que marcarà epoca:



Si senyor. El Coche Fantástico al Ipod. 1.99$ per episodi, i a correr. Imagino que et faran pagar el doble per el capitol en que l'Arnold anava de convidat especial, digo yo...



12:33 p. m.

Trist però inevitable

Publicado por Pansete |

Era el que li faltava a aquest blog. I ja tardàvem.
Sí, amics: porno.
Però no qualsevol porno sinó el subgènere "pornoblog". Ja, ja, ja, i què és això? Aquí us deixo dues petites mostres. La primera és el blog d'un friki, conegut de l'Isra (ese amigo de lo ascuro y de lo acurto), que té a bé perdre el temps en cosetes d'aquestes. El segon blog, ja entra en la matèria i fa explícit el que no fa el primer (que és molt més del rotllo "no-si-yo-hago-un-blog-para-deconstruir-los-mecanismos-visuales-
y-la-retórica-del-porno-pero-con-la-coña-la-de-pajas-que-me-hago" ). Allò explícit, dic és: el porno serveix per tocar-se les parts (in)nobles. Algun dia, per cert, i en referència a aquest segon blog, hauríem de parlar de les chatis que es deixen fer fotos amb càmeres, mòbils i webcams i després acaben mostrant voluntària o involuntàriament, els seus encants a la gran Xarxa. Us asseguro que, si bé algunes són ionquies que per un pico ensenyen fins la matriu i es deixarien follar pel seu pare, d'altres no: són noietes que ni pensen per un moment que el viciosillo del seu nòvio els pugui fer mai una guarrada així. I anda que no: que els cabrons, si volessin, taparien el sol.
Apa, ja sabeu, a gaudir-ne. Però amb moderació, que sinó se us assecarà el cervell, us quedareu cecs, el nen Jesús es posarà molt trist i no podreu tenir fills (llàstima que aquesta última tampoc sigui veritat).

Nota: Com que en Pansu no sap crear links ni que el matin, ja ho faig jo...

http://www.pornolab.org

http://www.realamateurblog.com/

9:08 a. m.

El helicopterito leré

Publicado por Pansete |

(Voy a escribirlo en castellano para que todo el mundo me entienda...)
Desde "Endogamia virtual, un blog dedicado a nosotros mismos, con dos cojones" me gustaría enviar un cordial y afectuoso saludo a los líderes del PP que ayer tuvieron un accidente aéreo que, como bien señala "La Razón", podría haber cambiado la Historia de España.
Gracias al Altísimo, todo quedó en un inmenso susto y nuestros líderes ya están de vuelta a la fatigosa pero reconfortante actividad que supone dirigir el destino de nuestra nación, única e indivisible, aunque variada y llena de matices.
Cabe agradecer al líder del Gobierno, el señor Zapatero, y a todos los líderes de los demás partidos (de verdes a rojos, de masones a ácratas) que hayan tenido a bien reconfortar al líder de la oposición y a Doña Esperanza Aguirre en este delicado trance que les podría haber costado la vida.
Mas la satisfacción no debe empañar la futura investigación que se debe llevar a cabo para aclarar los motivos de dicho accidente. Sin querer señalar a nadie, debemos recordar que nuestro país ha mucho que sufre la plaga del aciago terrorismo perpretrado por una pandilla de miserables. Por tanto, hay que llegar hasta donde fuere necesario.
Con todas las buenas intenciones que la ocasión merece, reciban otra vez mi más cordial saludo,
Pansete,
el del ancho ojete

10:24 a. m.

Coses Series: El Cyborg

Publicado por Aleix |

Així, tot en majúscules.

Què dir del cyborg que una Haraway qualsevol no hagi glossat ja? Com anar més enllà de l'anàlisi de pelis com Terminato, Frankenstein, o La Revancha de los Novatos?

Quina nova metàfora es pot desenvolupar? Quin personatge de la mitologia popuar pot il.lustrar millor conceptes tan complexos com aquest? Neo? Darth Vader?La Dona Biònica?

Tants dubtes... Menys mal que sempre hi haurà algú que ens mostrarà el camí. El far que ilumina el cyborg de veritat, el del segle XXI, no és altre que...

Benny Hill



















The Beerbelly, via Gizmodo. The future is now.

10:09 a. m.

Saliva Desbocada: Sin City Extended DVD

Publicado por Aleix |


Si, és una mica trist emocionar-se perquè surt la edició especial d'una peli que encara no has vist, però bueno, qui ha dit que els dvds es compren per la peli? Es compren pels extres, els extres!!

Vale, vale, em calmo...

Bueno, no em calmo; l'edició especial de Sin City promet ser brutal! Nous montantges, comentaris de tot quisqui, escenes del rodatge, menus guapos... Argh, la meva economia...

La llista completa dels extres, amb video-clips dels mateixos, aquí.

8:43 p. m.

The league of extraordinary loser gentlemen

Publicado por Pansete |

Sí, amics. Aquest era un dels altres possibles títols d’aquest blog en què vomitem el nostre trist narcisisme (narcisisme: tema sobre el qual aviat vull escriure alguna cosa; estigueu, doncs, atents, amigos de lo acurto... L’ombra de Lipovetsky, de Verdú i de la meva psicoanalista són allargades; i aquesta última no solament és allargada sinó que també és de pago).
Però ara vull parlar-vos del gran film que és “La liga de los hombres extraordinarios”. Sí, sí: ja sabeu que a Pansulandia les coses arriben amb anys de retard (també sé que en aquesta terra de somnis passen coses que només m’interessen a mi però... es lo que té fer un blog: de seguida qualsevol mamón es pensa amb el dret de parlar del que li rota).
Ah, amics. Quina peli, quina peli... Crec que l’adjectiu “psicotrònic” es quedaria curt. És, de debò, la peli més al·lucinant -per lo tronada- que he vist en anys. No tinc ni idea de què tal està el còmic (malgrat la premisa inicial de fer un Equipo A amb Quatermain, Mina –la ex de Dracula-, Dr. Jeckyll i el seu amic Mr. Hide, Dorian Gray, l’home invisible, el mamon de Tom Sawyer (!!!???) i el puto capità Nemo ja ens hauria d’indicar que el senyor Alan Moore és addicte a les drogues dures duríssimes). La peli en sí (peli? Mmmm... Millor direm “aquesta successió d’imatges en moviment impressionades en una fina capa d’acetat acompanyades de so i música”), com a mínim, és dolenta a matar. Ara bé, rius una bona estona. No té ritme, les interpretacions són pèssimes, els efectes especials són pre-Harryhausen i el final és una barreja entre “La nit dels morts vivents” i “El Rei León”. Mítica, mítica: ho juro. A banda, cada cop em fascina més la idea que tenen els ianquis sobre Europa i la seva cultura (apareix una Venècia sota la que el submarí Nautilus fa rallies: palabrita del niño Jesús).
Una joia de la caspa contemporània, que, bé ho sabeu, abunda en quantitats industrials...

8:31 p. m.

Lletres incendiaries

Publicado por Aleix |


Per cert, encara que diu Aleix sóc l'ir.ra (ja ho superaré, no patiu).
La noticia diu així: “los raperos en el punto de mira”. Resulta que al país veí, i no parlo d’Andorra, li molesten uns innocents noiets -ja sabeu fosquets de cara, pobrets de butxaca, perifèrics perquè tenen la barraca a prendre pel cul de qualsevol parada de metro, dolents perquè veuen aljazeera i incults perquè llegeixen llibres de dreta a esquerra amb molts gargots i en canvi desprecien Sartre, Balzac i fins la costurera xina.... El tema és que els pobres polítics i agents socials –m’encanta aquesta paraula- no saben què fer-ne. Aquests nois com que valoren especialment els esforços que fa el seu govern, o paragovern (no sé fer links.... www.frontnational.com), per portar-los de viatge -per la maneta si cal- a països exòtics i a destins somiats, darrerament, han decidit col·laborar.
Han decidit abandonar el tedi de la seva vida i celebrar cada nit la festa de Sant Joan (que no diguin que França és un país avorrit i sense festes populars). Però no és l’únic que han fet. Lo seu sembla que també és l’art multimèdia, sobretot els hi molen els piromusicals. Així a les poc valorades cremes massives de cotxes (cap grup ha aconseguit atacar tant i de forma tan directa l’objecte consumista i petit burgès per excel·lència), hi han afegit una no menys interessant banda sonora. D’aquí la noticia. Mentrestat, els guardians del somni republicà de llibertat, igualtat i fraternitat (si pot ser entre blanquets i prou) no saben com fer-s’ho ni a qui apuntar (a la seva puta pròpia boca, potser?). Per això, ara els ha donat per culpar als grups raperos sortits de les banlieues. Diuen que les seves lletres són racistes (els seus pressupostos no) i que no respecten les regles de la república (es veu que la paraula xusma si que és republicana). I no és conya, el parlament francès ha demanat que es processi a set grups raperos (Blacks i Beurs, negres i àrabs). Per mi l’interessant però no són aquestes formes de feixisme contemporani. També aquí coneixem la censura (i no em refereixo a les més evidents, algun dia parlarem de Joel Joan). M’interessa més les veritats com punys que canten aquests poetas porretas de les citees.

Us deixo algunes perles seves:

“Cuando veo a Francia con las piernas separadas, la enculo sin vaselina (...) Sueño con alojar en la cabeza de un poli una bala de G. L. O. C. K.” (parla de la marca de la pistola...) LUNATIC

“Francia es una perra, no te olvides de follártela hasta agotarla, como una puerca hay que tratarla, chico (...) Yo me meo en Napoleón y en el Generl De Gaulle” Monsieur R

“Guerra racial, guerra fatal, ojo por ojo, diente por diente, organización radical, por todos los medios hay que joder a las madres de los Goeurs (francesos), tú pierdes...” Smala

“Me gustaría ver quemar Panam con Napalm bajo las llamas como en Vietnam” Ministère Amer

“No hace falta que haya un abuso policial en la ciudad, esto va a reventar/ La cité, una bomba de relojería, creo que se va a demostrar. Del comisario al que está en prácticas: ¡Todos detestados!” 113

“Cuánto tiempo va a durar esto todavía? Hace años que todo deberia haber revetado (...) La guerra de los mundos la habéis querido, aquí la tenéis/ Pero qué esperamos, qué esperamos para meterle fuego/pero qué esperamos par dejar de seguir las reglas del juego” NTM

Amb el tema cotxes i amb aquestes lletres demostren un parell de coses: la primera estar molt desesperats, és cert, però també, i sobretot, demostren tenir un bon parell de piiiip (és que só mu fino...). Tant de bò la subcultura estigués tan viva per aquestes terres. A veure si encara haurem de fer com els nostres pares i travessar la frontera per sentir coses aquí prohibides... (Ja veig el títol del meu nou –nou?- llibre: Perpinyá: del porno al rap_denuncia, historia del paraíso de los paletos del sur.)

Sé que és llarg... ja em coneixeu. M'acabaré acostumant a la brevetat. I promise.

8:19 p. m.

Homes sensibles

Publicado por Aleix |



MI HACHA HIZO TU CULO
Todavía recuerdo, tete,
cuando te deje en cassette

aquella maqueta de los Running Wild
Tú eras un polluelo,
un friki de tercero,
un imberbe

Gracias al Metal te hiciste popular

Yo te mostré el secreto, nene.
Yo te inicié!

En el mundo del rock huevero.
Yo te vi nacer!

Mi hacha hizo tu culo

No me busques chaval (así vas mal)

Mi hacha hizo tu culo

Mi espada hizo tu ojal

Me daba vergüenza
que nos vieran juntos a los dos
Además de brasas
eras virgen y empollón (que desastre)
Aun así, te permití
darme tu almuerzo
a cambio de mi protección

me ofreciste a tu hermana
pero era un lechón!
Y ahora te encuentro, palomita
¿pinchando en Pachá?

vendiendo tu culo a los modernos,
te voy a escalabrar

Mi hacha hizo tu culo

Mi litrona te dio de mamar

Mi hacha hizo tu culo

Mi espada hizo tu ojal

MAZINGER METAL
El poder y la maldad
el heavy puede controlar

Gracias a su robot Mazinger

Mazinger es heavy,
es metálico es una furia

No pueden con él,
preparado a rockear está

Fue creado, en Japón
para exterminar el mal

con chatarra de camión Mazinger

Mazinger es bruto, es aguerrido.
Te patea el culo

Cuarenta toneladas al servicio del Metal

Todo el pop que se encuentre Mazinger lo aplastará

No dejará vivo un moña.
Con su mole triunfará

Un robot tuneado,
en batalla un animal

Puños de pendenciero.
Pecho con fuego infernal

Enseña a los niños
a hacer caso de la fuerza bruta

Lleva un japonés en el cerebro que le orientará

Todo el pop, que se cruce en su camino morirá

¡Vamos peña! ¡Puños fuera!
Con Mazinger, Sí!!!!!!!!!!

GIGATRON: De gueb sait

MAR DE CUERNOS: De Niu Jit

1:04 p. m.

Més Machinima

Publicado por Aleix |


Em sap greu, però es que porto dos dies veient sense parar de veure machinimas. Nens, this is the future.

Per rallar una mica més sobre el tema, dos links. El primer, el de una excel.lent revista online sobre la cosa, Machinimag, i, després, un altre link a les peliculetes aquestes:

Agarrense, Machinima experiemental. Vamos, lo que vindria a ser un documental del Guerín passat pel filtre del Half-Life. Només per això ja val la pena de veure, encara que al final et quedis amb cara de "això ho deu haber fet algú molt intel.ligent, perque no he entès una merda".

Igual l'Isra ens ho explica.

11:44 a. m.

Tim aka El Pescaílla Burton

Publicado por Pansete |

Amb mesos d'endarreriment, vaig visionar Big Fish, film que és una nova mostra de la incapacitat de Mr. Burton per dirigir pel·lícules. Hala, así, sin más (això és lo bonic dels blogs: dir barbaritats que no aguantarien una argumentació més o menys sòlida).
Realment a aquest paio el treuen del seu típic estil gòtic (que al cap i a la fi no és sinó una adaptació postmo de l'expressionisme alemany dels 20-30) i l'home navega que dóna gust. Com passa en molts cineastes contemporanis, la idea de partida és prou bona, però la cosa s'espatlla ràpid ("La terminal" o "La guerra de los mundos" són altres clars exemples... Ah, Monsieur Spielberg: per què sempre ens dones pel cul amb la conya marinera de que tenir fills i ser pare és lo més bonic que ens pot passar a la vida?).

2:42 p. m.

Machinima Mon Amour

Publicado por Aleix |

Tornem-hi, la ficció és una font d'informació més fideligna que la realitat. Atenció a la peli aquesta, feta a partir del joc The Movies, una mena de Sims adaptat a Hollywood.

Aquest paio ha creat una peli virtual (coneguda com Machinima, cuidado que es fan festivals online de la cosa) per explicar que ha passat a França des del punt de vista diguem-ne, "alternatiu" a la versió oficial.

Poca broma amb aquestes coses, els Machinima han començat com una font de cachondeo per frikis, però poden evolucionar rapidament com a CNN paral.lela. No és que visquem a Matrix, és que la creem per pura necessitat!

1:57 p. m.

Yas Navidas en er Adbusters

Publicado por Aleix |


Nens i nenes, avui el Buy Nothing Day 2005.

Això vol dir que una colla de guiris ajipiats es dedicaràn a "manifestar-se" pels carrers de casa seva qual rumba del Carlinhos, faràn unes quantes fotos, i se'n aniràn a casa a jugar amb la play.

A mi això em fa una mica de gracia... Sembla que per un ianqui "lo más" es no comprar res. en canvi, no diuen res de consumir... igual és perquè ja no concebeixen posible la falta de consum.

En fin, personalment, el millor d'aquest any és l'entrevista que els ha fet la wired, on posen a parir a la gent que té un blog i ja es pensa que forma part de moviments contraculturals. Sempra m'ha fet gracia la gent que posa a parir la seva base; si segueixen així, acabaràn tornant a ser una mica radicals i tot.

Ara si em perdoneu, em vaig a comprar el dvd d'adusters... Oops!


10:47 a. m.

Verdú strikes back again

Publicado por Pansete |

Sí senyors! En Verdú torna amb un nou llibre: "Yo y tu. Objetos de lujo. El personismo , la primera revolució cultural del siglo XXI". Ara que, tenint en compte que les vostre lectures es mouen entre el "Teo va a Bailen 22" i "Autoayuda para mi mismo " no sé jo si el meu consell caerá en saco roto. Ah, quantes coses per llegir, quantes coses amb que perdre el temps...
Fixeu-vos: aquí deixo un link amb un extracte del llibre. Sóc l'amo del siberespaciu... ¡¡ALLÁ VOY!!
http://www.elpais.es/articulo/elpdomrpj/20051113elpdmgrep_8/Tes

9:25 p. m.

Corea chunga: Old Boy

Publicado por Pansete |

Amics, hem de parlar de què ocorre quan un coreà passat de coca trasteja una càmera de cine i es fa dir cineasta...
Aquesta peli, Old Boy, pel que tinc entès va arrassar al penúltim festival de Sitges (cosa que, en fi, ja em diràs si serveix molt com a font de legitimació però...). No hi ha per tant. O potser sóc jo, que en no tenir ni pajolera idea dels imaginaris que condicionen a aquests xinos dels collons, doncs que no els entenc. Deu ser això.
La veritat és que estan prou tronats. Com dèiem amb l'Àlex, quan una cultura comença a produir aquesta mena de coses, apaga y vámonos. Ara bé, si vas a mirar, la nostra va produir una cosa tan entranyable com la iconografia catòlica (i diguem que suau i mancada de violència no ho és). Y pa más inri, seguimos en la brecha...
La història va d'un pavo (coreà, del sud, per més dades) que està tancat durant 15 anys en una habitació sense saber perquè. Insisteixo: 15 anys. Quan surt d'ella, of course, té força ganes de buscar el/la malparit/ida que el va tancar. I l'acaba trobant. No us acabo desvetllant el final però és la història del puto Edip once again. Això em fa plantejar fins a quin punt aquella pobra gent no té altres referències que les nostres o què. Crec que el film es salva per lo visual i pels ritmes temporals dels plans (ai, Déu meu, quin nivell de crítica cinematogràfica; si en Jose Luis Guarner aixequés el cap...).
I per cert, parlant de "crítics"! L'altre dia en Garci i su magical mistery troupe van comentar, atenció, ¡¡Memento!! Sempre m'ha fet molta gràcia la gent que parla per no callar (com jo mateix). Però lo dels tios infames aquestos és la monda. No tenien PERÒ NI PUTA IDEA!! No havien entès una merda: "sí, sí, claro, aquí el cine negro es una referencia inexcusable...", "ya, ya... pero és que el Samy Jenkins ese... ¿es él mismo, no?". Quin nivellàs, nengs. Jo crec que aquest blog és un pas més en l'assimilació del model Garci and his boys.
Ja ho sabeu: qui entri aquí, que abandoni tota esperança (Clint Eastwood, 1939 - ).

9:25 p. m.

Quanta raó

Publicado por Aleix |

Sempre que llegeixo Las Partículas Elementales de Houellebecq acabo parant-me en aquesta frase:

“Este es uno de los principales inconvenientes de la extrema belleza en las chicas: sólo los ligones experimentados, cínicos y sin escrúpulos se sienten a su altura; así que los seres más viles son los que suelen conseguir el tesoro de su virginidad, lo cual supone para ellas el primer grado de una irremediable derrota”

Un catxondo, el amigo. Un dia haurem de fer un post sobre el paio.

10:31 a. m.

La nit dels kleenex trencats

Publicado por Aleix |

El Periódico dixit:

L'actriu italiana Monica Bellucci va fer dissabte, en la clausura del festival de cine de Marràqueix, unes declaracions que van deixar perplexos els periodistes de tan xocants que eren: "Sóc massa gandula per fer cine porno"
En alguna part, milers de nerds tornen a sentir aquella punxada al cor; un altra ilusió trencada, un altre esperança en va...

8:06 a. m.

Mashuping

Publicado por Aleix |

Intentaré no fer d'això un article de la Wikipedia...
En poques paraules, un Mash-Up (o Bootleg) és el resultat d'agafar dos o més temes i trasformar-los en un tercer. Normalment s'agafa la pista de veu d'una canço, i es sincronitza amb les pistes de música de l'altre; naturalment, la conya passa per barrejar temes que aparentment no tenen res a veure, quan més diferents, més cachondeo.
Una mica el papes oficials de la cosa son els 2ManyDJs (impagable Nirvana vs Destiny's Child) , però en cosa de quatre dies el moviment s'ha multiplicat de mala manera (tot ilegal, es clar, a veure qui és el guapo que es dedica a pagar tots els drets...).

Com tot en aquesta vida, hi ha mash-ups genials, i mash-ups cutres que es limiten a barrejar rap amb qualsevol musica de fons. I després estan els mash-up mixes, que quan son bons, son increïbles.

En el fons, és una mostra més de que la nostra generació la lideren nerds nostalgics dels 80 i els 90 (!), que a la que poden es compren un apple i es dediquen a colar-te una i un altre vegada els temes que ballaven quan encara tenien esperances de lligar. I jo que m'hen alegro!

En caso de dudas, consulten a su google o suscríbanse a Radio Clash o MashUp of the Week. Fresquito, fresquito!

Subscribe