Endogàmia Virtual

Què, us ha agradat eh? Citant a filòsofs de l'est com si res, com la cosa més normal del món.  Es que aquí som gent molt culte. I d'esquerres. D'esquerres i cultes. Vamos, lo más.
I d'això va l'asuntu d'avui, de com d'idiota és la gent d'esquerres.

Posem-nos en situació amb una bonica paràbola d'aquestes que venen a la secció "autoajuda" de El Corte Inglés: Imagina que ets en un laboratori i entrenes el teu ratolí per a que premi un botó per menjar. Cada vegada que el bitxo tingui gana apreta el botó i santes pasqües, tot la mar de bé.
Ara imagina que comences a torturar l'animal. A vegades ha de prémer dues vegades el botó per menjar, a vegades ha de préme'l un numero aleatori de cops, a vegades li dónes menjar el premi o no, a vegades no li dónes res faci el que faci.
Segons gent molt preparada, el pobre bitxo experimentarà el que se'n diu "indefensió apresa", la consciència de que la seva existència depèn dels capricis d'altres. Algunes rates es moren de gana, altres s'obren el caps contra la gàbia, però cap, ni una, es fa la morta i contagia la ràbia al fill de puta que la tortura. Això és així perquè les rates són animals limitats intel·lectualment.

Sabeu qui és també així? La gent d'esquerres. O per ser més exacte, la gent que quan pensa en "esquerres" imagina una barreja de Ghandi i Vaclav Havel, en comptes d'un mix entre Stalin i Robespierre. L'esquerra desdentada, l'esquerra sense mala llet.

Per exemple, el llibre recorda varies vegades els follons provocats per la reconversió industrial dels 80, a.k.a. "a tomar po'l culo la industria". Benvolguda jovenalla, si no heu vist mai imatges d'aquelles protestes us recordem que no es tracta d'una beta del Call of Duty, és la manera com es feia vaga fa 20 anys:

Coctels molotov, cargols gegants convertits en munició, crema indiscriminada d'edificis... la protesta vintage anava una mica més enllà de cremar quatre containers i comprar tendes de campanya al Decathlon, eh?

Vint anys no són res en termes històrics, però han resultat ser un putu món de diferència a nivell cultural. Els espanyolets (i en això els catalanets som més espanyolets que cap altre) ens hem convençut de viure en una realitat estable, sòlida, moderna i solvent, no tant sols des del punt de vista econòmic sinó (atentus) moral. De veritat ens creiem millors que els espanyols dels primers vuitanta, per molt que la majoria siguin ells mateixos. "Hem crescut com a país i com a ciutadans", "Hem passat de la españa profunda a la españa europea". Aquesta mena de merdes han calat fons de veritat en el caparró de tots nosaltres, fins el punt de crear una generació que reacciona als cops de porra escrivint tuits. Marietes...

Exemple paradigmàtic de jove espanyol modern

En això els espanyolets som un cas extrem, però el mal és general en tot el que en podríem dir, "l'esquerra democràtica". No ens voldríem fer pesats amb això de la democràcia però és que collons...

Pues eso

Tot aquesta història ve arran del Primer Aniversari del 15M, així en majúscules i si m'apuren amb © i ™ Fa cosa d'un any servidor de vostès, que és un innocent, va pensar que igual se'ns havien inflat els collons d'una vegada i el personal estava disposat a plantar cara a tant de mamón. En els mesos que han passat entre un M i un altre ha guanyat el PP per majoria absoluta, CiU ha retallat el que li ha donat la gana, el PP ha vist i ha doblat l'aposta, en Camps ha estat declarat innocent de tot mentre la poli atonyinava menors pelats de fred, l'Urdangarin ha mangat el que li ha donat la gana, s'han nacionalitzat bancs d'amics mentre tals amics han marxat amb els bonus intactes, etc, etc. Reacció ciutadana: pancartes, assemblees i a rebre més atonyinades per part de la poli.

Per a la gent de dretes que no havia entès el titol de l'article.

Ningú s'hi ha tornat. Ningú ha fabricat napalm al garatge de casa.  Només s'ha aixecat la mà per penjar les hòsties al tumblr. Es que ni "los violentos" han fet alguna cosa de profit, collons.

Això s'ha de parlar. Quan el tema de la pau i la no violència esdevé hegemònica, algo raro passa. Perquè, amics, em sap greu dir que la humanitat no s'ha tornat bona de cop. El personal encara mata, apallissa, roba i esquartera, i en canvi va a les manifestacions com aquell que camina resignat a l'escorxador, com si el que tingués més morats al acabar el dia s'emportés un pernil a casa.

Fent gala de la voluntat de servei tant pròpia d'aquesta casa, els resumim l'estat (lamentable) de la qüestió esquerranosa benpensant en quatre punts ben fàcils de recordar la propera vegada que els convidin a una tertúlia radiofònica: 

1. Superioritat moral mal entesa:
Ve a ser la mare dels ous de tot plegat: Nosaltres tenim la raó, però és a que més som més guapos, més llestos i millors persones.Tot això està molt bé en temps de guerra perquè mentre dius aquestes tonteries t'estàs fotent a balassos amb el bàndol contrari. Ara, en canvi, això és l'únic que fa l'esquerra: intentar quedar bé davant el seus propis feligresos. Exactament el mateix passa amb Guardiola, no n'hi ha prou amb ser millor entrenador i guanyar més títols, és que a sobre s'ha de recitar poesia, ser humil, deixar que un portuguès et contagi la sida foten-te el dit a l'ull i anar pel món tractant el Numància de gran equip amb molt potencial.Totes les energies que s'inverteixen en fer veure que ets una gran persona, l'altre les inverteix en donar-te pel cul sense escrúpols. Per això la dreta és sempre més eficient (i tant amant de la eficiència): ells tenen un sol objectiu mentre l'esquerra es fot un lio de tres parell de collons. I encara se suposa que has de fer cara de circumstàncies perquè la no-violència és la solució. Parlant de no-violència...

És a dir, no s'hi val a usar les armes de l'enemic. Oju, que això és clau; bona part del que sustenta aquesta mania per la superioritat moral passa per negar-se a fer el que fa l'altre, com si determinades tàctiques portessin la marca del pecat original o alguna cosa per l'estil. Cas numero 1 i principal, la puta obsessió per condemnar "tota forma de violència".

D'entrada podem estar més o menys d'acord en que anar pels puestos repartint garrotades no és el més recomanable, que la violència engendra violència i tal. Vale. Però com tot nen de primaria coneix de primera mà (i puny) deixar que te la fotin una vegada passa, però a al segona s'acabó lo que se daba. L'esquerra deu haver anat en massa a escoles on mai hi havien batusses a l'hora de pati i encara no han après una llicó tant bàsica com aquesta.

Lo de les hòsties es el cas més evident, però ni molt menys l'unic. Mentir, manipular, conspirar, espiar... eines fonementals en tot enfrontament queden automàticament descartades abans de fer-les servir ni una vegada. Espereu a que algú s'adoni que els de PP també tenen twitter, ja em veig un altra vegada al Myspace.

Com ja heu anticipat, la dreta no te cap problema en fer all-in i arrambar amb tot l'arsenal, tant el amablement cedit per l'esquerra, com el que se suposa que és consustancial al pensament progressista: porres i twits, desnonaments i columnes d'opinió... Així anem, nens.

3. O tots o cap
Professors que poseu Fuenteovejuna com a lectura obligatòria, moriu-vos. La tonteria més gran que es pot fer a l'hora de canviar quelcom és pensar que tothom hi estarà d'acord, i exactament de la mateixa manera. Els éssers humans són criatures capritxoses, mandroses i per lo general, atemorides. Pretendre que un seguidor de Gran Hermano surti al carrer amb una pancarta contra Bankia és de subnormal profund i garantia total de fracàs.

Hi ha gent que tira del carro, gent que es deixa portar i gent que s'ho mira a distància per si un cas. I és així des del temps dels fenicis. La puta Revolució Francesa la van fer quatre botigaires emprenyats, de la mateixa manera que milions d'alemanys es miraven les sabates quan els ensenyaven els greatest hits de la Wehrmacht pel noticiari.

L'esquerra, en canvi, s'obsessiona en justificar el seu programa politic amb els numeros, i així passa el que passa. Per gran que sigui la manifestació, per més gent que signi una petició, mai seràn més del, posem, 10% del total d'habitants. Fins i tot les vages generals de generals no en tenen res.
L'esquerra cava la seva propia tomba un cop i un altre marcant-se uns criteris d'èxit senzillament impossibles d'aconseguir. Com si les revolucions fossin democràtiques.

4. Els símbols ho poden tot

L'altre dia, el fill de puta del Mayor Zaragoza va tenir els sants ous de citar Rose Parks com exemple del que hauria de fer la gent davant tot el que està passant, com si seure en un autobús (o acampar en una plaça) fossin el remei màgic que conciencia tot el món i fa canviar l'univers sencer. Com si la segregació racial s'hagues resolt (bueno, és un dir, però per ara deixem-ho) sense la participació de Malcom X, els Panteres Negres, o ja posats el Bloody Sunday. Com si tot s'hagués solucionat de manera pacifica i netament simbòlica. Sants collons.

Em sap greu, enamorats de l'estelada, els colors blaugranas i el burro català, però els símbols no canvien res per si mateixos. Els símbols són l'explicació a posteriori que aglutina centenars d'accions, sovint caòtiques, sovint contradictòries que més o menys es dirigeixen en una direcció final.  Els símbols promouen adhesió a una idea, però ho tenen molt més difícil per movilitzar el personal.

Els símbols funcionen de conya, això si, per distreure. Un símbol és per definició el substitut d'un altre cosa: una estrella en comptes d'un estat propi, un hashtag en comptes d'una llei de transparència política, etc. Centrant la discusió en el símbol (posem per cas, prohibint l'entrada d'estelades als camps de fungol), la dreta desvia el debat en el dret a portar un tros de tela, com si per dur una bandera es guanyés res. Mentre l'esquerra omple titulars sobre els símbols, les lleis sós les que són i vosaltres seguir pagant els impostos a en Rajoy.

Sabeu què no té l'esquerra? Líders. Un líder ni és democràtic, ni l'escull una majoria, ni aspira a que tothom el segueixi abans de començar a fer coses. Un líder es posa el primer a rebre trompades, però sovint també les dóna. Un líder diu al ramat el que s'ha de fer i el ramat ho fà.

La dreta, curiosament sí té líders:

Míte'ls

Els líders, amics, són els que mouen les coses, perquè l'unica raó de ser d'un líder és l'acció. Penseu-hi la propera vegada que l'assamblea del 15M es vanti de no tenir-ne cap.

Endogàmia Virtual: Lleugerament emprenyats amb l'humanitat des del 2005

A Badalona és festa major tot el mes de Maig.

• Hi ha molta gent.
• Són més aviat joves.
• Van amb la cara tapada i roba esportiva.
• Hi ha foc i petards.
• Hi ha bastant merder i més d'un s'amaga o surt corrents.
• La guardia urbana i la creu roja sel's miren a certa distància.
• La mateixa persona sol acudir a totes quatre.
• Totes es paguen amb diners públics.
• Totes surten l'endemà als telenoticies.

• Les festes majors passen cada any.
• Les coses del fungol es reparteixen entre Barcelona i Madrid i van com van.
• Les coses de les manifestacions s'acumulen totes en uns mesos i després es tiren anys sense aparèixer.

A pocs kilòmetres de  Malabo, un mandril menja un fruit en mal estat i vomita uns arbres més enllà. El vòmit queda a les plantes, que són engolides per elefant, els excrements del qual es venen com a fertilitzant a varis països del primer món.

A Bèlgica, Guillaume Néry cultiva el seu hort urbà amb fertilitzant africà. Aquell cap de setmana prepara una amanida 100% ecològica amb la que delecta a família i amics . Una setmana després, Guillaume presenta símptomes de grip estomacal sangrant, mareig, vòmits i febre. Als 72 anys d’edat, fidel militant en contra del poder farmacèutic, Guillaume es nega a prendre antibiòtics, convençut de que els símptomes decauran als pocs dies. S’equivoca.  Guillaume és enterrat cinc dies després,  en una cerimònia íntima on coincideixen diversos amics de la família, en plena recuperació d’un procés estomacal desconegut.

L’endemà, entre sentides mostres de condol, un comentari al Facebook de Guillaume explica que ell també ha passat mala setmana i ha estat molt marejat. En breu minuts, altres amics de la família Néry  aporten el seu testimoni gastrointestinal, en un to cada vegada més preocupat. Algú penja l’adreça del centre d'assistència primària més proper.

La majoria d’amics coincideix a la cua d’urgències. Una parell encara no estan del tot recuperats, i els demés els sembla que es tornen a trobar malament. La cua, però, no avança, i Remy Savant ha d’anar al lavabo un parell de cops. La senyora de Savant, farta i angoixada comença a dir en veu més alta del normal que el seu marit està cagant sang, i que a veure que passa, que si estem en un país del tercer món o què. El senyor Savant, que ha marxat de casa sense sopar i presenta clars símptomes de mareig, fa una fila cada vegada més galdosa, i amb prou feines aguanta les ganes de vomitar. Deu minuts després, els metges d’urgències prenen la pressió i una mostra de sang a tothom, donen la baixa laboral a Savant i fan constar quatre casos de infecció- diagnòstic temptatiu-E.Coli- a la base de dades de l’hospital.

El metge de guàrdia no ho sap,  però el botó “enter”  que està a punt de prémer destruirà el món.

En el tercer subnivell del Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties (Tomtebodavägen 11a, Solna, Suècia), un algoritme calcula les probabilitats de trobar tres casos d’infecció estomacal fora de temporada a Bèlgica, dos a Alemanya i quatre a Suïssa en menys de 24 hores de diferència. El nombre resultat està per sota del mínim establert pel CDC l’any 2008 (rev.2010), cosa que genera un avís automàtic a tots els països de la Unió Europea: alerta per virus desconegut.

Al tractar-se d’un virus que ha causat una víctima mortal, l’avís circula amb codi àmbar: infecció mortal/abast regional. Un equip de forenses especialitzats aterra a Bèlgica per exhumar les restes del difunt Néry i prendre noves mostres de sang a tots els implicats. Tot just baixar de l’avió, tots ells reben un correu en les respectives blackberrys: nova víctima mortal a Éciga, Espanya. El missatge no explica que el difunt és un nadó de sis mesos diagnosticat des d'en feia dos; l’algoritme de Solna emet un nou avís, ara ja a categoria europea, alerta roja.

Les principals emissores de televisió, cadenes de ràdio i serveis de premsa reben l’alerta automàtica. Reuters distribueix la noticia de la doble mort a les xarxes socials i els principals informatius mencionen el cas en els seus espais nocturns.  El Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties admet públicament el cas i admet que la infecciós erà tractada en el proper informe del TropNetEurop Suirvilance Report , però mentrestant recomana prudència. Aquesta darrera part no s’inclou en la cita que distribueix Reuters, i tampoc en el d’ Europa Press. Els informatius obren amb les declaracions del CDC Europeu. Un parell de becaris intenten que familiars i amics parlin en antena.

#EUInfection és trendig topic mundial. Centenars de metges, biòlegs, i botànics son entrevistats ens els magazines de mig continent. Reporters en contacte per obra passen les nits als hospitals entrevistant a tot aquell que presenta algun símptoma de no trobar-se bé. En surten uns quants. Es recomana no sortir de casa. La UEFA demana a l’afició que recolzi els seus equips a l’estadi. GOL Televisió enregistra i emet en menys de 24h un spot on ofereix tots els partits de lliga que queden per menys de 50 euros. Apareixen reportatges parlant de pandèmia i crisis global. Alguns supermercats esgoten les existències de patates fregides i llaunes de Coca Cola. El President de la Unió Europea de torn (Turquia) crida a la calma des d’una ubicació geogràfica desconeguda. Sovintegen les baixes laborals en la pràctica totalitat de fàbriques. Els sindicats de transport públics anuncien una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat. Augmenta la dotació policial as carrers. Els carrers estan deserts, a excepció de la dotació policial extraordinària. Un policia d'incògnit és detingut per un policia per conducta sospitosa. Al menys dos presentadors de televisió es neguen a acudir al seu lloc de treball i son despatxats. El Sindicat de Periodistes inicia una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat. Moltes emissores de ràdio comencen a programar espais musicals. Anonymous distribueix els informes mèdics belgues on la pandèmia  es diagnosticava com a E.Coli. En protesta, el Sindicat de Metges inicia una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat. Creixen els actes de pillatge i les denuncies per assalt. El Sindicat de Policies es planteja iniciar una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat, però no cal perquè el Ministre d’Interior, en coordinació amb els seus homòlegs europeus, destaca una dotació especial de les forces armades i instaura el toc de queda. Cada nit es senten alguns trets. El Kremlin inicia una forta acció armada a Txetxènia, i Xina inicia converses amb  Corea del Nord. Els Estats Units tanquen les seves fronteres amb caràcter indefinit. La RIAA obre tots els seus arxius musicals al públic. Sense transportistes (en vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat) es dispara el pillatge, la violència indiscriminada, la malnutrició i les malalties. A sobre, neva. El món s’acaba.

Amb la col·laboració inestimable de Steven Soderbergh i Tomàs Molina.

Endogàmia Virtual: Després ens diran que no vàrem avisar.

Recordeu quan, fa uns anys, la gent (?) deia que els llibres de Harry Potter eren una gran manera de fer llegir a la canalla, i els trens anaven plens de dones per sobre dels trenta llegint-los? Recordeu quan la gent (??) deia que els llibres de Crepúsculo eren una gran manera de fer que els adolescents deixessin de veure la tele i les llibreries s’omplien de dones per sobre dels quaranta cridant com histèriques?

Doncs som-hi, one more time.

Els juro que volia posar la dels Propellerheards però he trobat això als google images i no m’he pogut resistir.

Primer, una lleugera desviació, per agafar perspectiva. Quan les sufragistes van engegar totes aquelles campanyes per demanar el vot de la dona, una part va entendre de què anava el tema, i la gran majoria ho va interpretar com “ah, o sigui que ara les dones faran com els homes!”. Dècades després els índex de tabaquisme, consum de drogues, bocinassos i violència en general han augmentat exponencialment entre la població femenina. En efecte, les dones han acabat fent com els homes: Tot s’Enganxa Menys l’Hermosura.

En el millor estil de la segona llei de la termodinàmica, el TEMH estableix que els comportaments idiotes s'estendran implacables en el temps i l’espai: generacions, classes socials, afiliacions polítiques… un cop l’imbecilitat arrenca el seu camí, tingues segur que tard o d’hora el TEMH arribarà fins a tu.

Tachán.

Ready Player One és el Crepúsculo dels nerds. Una versió asubnurmalada de l’Any de la Plaga. Asubnurmalada i asubnurmalant. Un gran èxit editorial, en altres paraules. El llibre narra (és un dir) l‘aventura d’un pobre noi de classe molt baixa que de casualitat descobreix el secret amagat pel creador d’una mena de Second Life a lo bestia, un multimilionari obsessionat amb la cultura popular dels anys 80. Així que la novel·la (és un dir) és una barreja de Charlie y la Fábrica de Chocolate, Matrix, Tron i la fanfiction de qualsevol pajillero dungeon master.

Un tema fotut: l’edat del protagonista. Deu tenir uns quinze o així, i va a l’institut: MAL. Si això fos un d’aquells llibres estil El Senyor dels Anells Per a Prepúbers, encara. El problema es que aquest llibre només pot interessar a gent que va ser jove durant els anys 80 (els del segle XX), amb el que tenim és la típica historia per adolescents… dirigida a paios que han passat els trenta fa molt de temps. Se suposa que hem d’empatitzar amb un nen-tonto-però-de-bon-cor només perquè parla de Gary Gigax? Que ens hem d’empassar aquesta mena de Facebook de realitat virtual ultramàgicmegachachi perque el seu creador era fan de les pelis de John Hughes? Millor deixem-ho en una pregunta retòrica.

Posa’m un gat doble,  Joe, aquest article està posant-me a prova.

En Doc Moriarty és una persona prou considerada amb el seu públic, i fa que l’edat del protagonista quadri més o menys amb la del lector. És algo bastant comú, que facilita la identificació amb els personatges i fa més digerible tot l’asuntu. El monguer d’en Cline, en canvi, ens planta un personatge que amb prou feines ha descobert les palles. Opció A: Cline es un mal escriptor que no té ni idea de què és la identificació i l’empatia; opció B: Cline sap perfectament el que fa; opció C: Ai B són correctes.

El Curiós Cas del Gos a Mitjanit té un protagonista infantil, però el llibre està escrit per un adult, des del punt de vista adult. A Ready Player One no hi ha cap mena de distància entre el personatge i narració; l’única manera de sentir interès per el que hi passa és tenint la ment d’un adolescent idiota.

Si, si, ja. Però es que encara hi ha més. Al tractar-se d’un adolescent idiota nostàlgic dels 80, el lector ideal de Ready Player One deixa de ser la mena de gent que somriu quan llegeix una referència a La Mujer de Rojo. Es converteix en la mena de gent que pensa “Uau, La Mujer de Rojo, quina gran pel·lícula”. Gent que sent nostàlgia de quan eren imbècils.

Mireu, em sap greu, però als quinze éreu idiotes. Idiotes hormonats, pajilleros del montón, gent al·lucinada sense vida social ni cap expectativa de vida sexual. Gent trista que us flipàveu jugant a rol, individus que sempre quedàveu els últims a l’hora de triar equips de fúngol, paios sense gaire cervell. Ho sé perquè jo també era així.

Per molt que ens les vulguem donar de frikazos (ji,ji,ja,ja) la nostra adolescència va ser molt trista. Encara que ens les donem de llegits i de més llestos que la mitja (quina gran cosa), haurem matat a dentallades per sortir a jugar amb els nens guays. Els teus records et traicionen; El Gran Héroe Americano mai va ser millor que tenir una cita amb la tetuda de la classe.

Els lectors ideals de Ready Player One són iguals que les quarentones fans de les adolescents vampiritzades; són  mongui-nerds,  gent que  té el cervell aturat des del windows 3.1. Pájaros que es gasten fortunes en edicions de col.leccionista de Conan El Bárbaro,  en reiterades Edicions Especials Remasteritzades, Tomos Absolute, i entrades VIP a l’Imax. Individus sense cap mena de distància critica amb les seves aficions.

En resum: consumidors borregos, feliços de ser consumidors borregos. Felicitats, per fi sou iguals que el més popular de la classe.

Endogàmia Virtual: Insert Coin.

Els més sagaços haureu comprovat que fa dos mesos que aquí no escriu ni Déu. Ara us diria que he estat molt ocupat i tal però tots sabem que és mentida. Bé, no del tot. La darrera setmana he dut a terme un importantíssim encàrrec propulsat/promogut/arrejuntat per una figura cabdal del nostre temps, un ent que defineix el segle XXI millor que Guardiola cantant els Manel. M’estic referint, es clar, als prohoms i les prodons que són els Coordinadors.

“Hola, em dic Antoniu i sóc coordinador”. Frases com aquestes s’estan dient EN AQUESTS MATEIXOS MOMENTS però, què collons és un coordinador? La resposta ràpida és dir que un coordinador és aquella persona que coordina la feina d’altres, però això seria com dir que un oficinista és aquell que treballa en una oficina; per aquesta lògica, els directors generals són oficinistes.

Per la mateixa lògica aquesta noia és la secretaria que et saluda al entrar.

Cal aprofundir en el misteri que ens planteja la figura del coordinador, doncs. Perquè, depèn que com ho veiem, el coordinador és la figura més important i poderosa del món actual.. i depèn de com és un trist cuc que deixa baba pels passadissos. A veure quina de les dues serà la bona:

Opció 1: El coordinadors són la hòstia

Els coordinadors (i les coordinadores, oju!) són gent dinàmica i emprenedora, amb una o dues carreres, que vetllen nit i dia per a la consecució dels objectius procedimentals i de qualitat en un entorn laboral exigent però productiu. Joves, versats en el tracte directe però amable, al dia en el que fa a eines de comunicació i intermediació 2.0, els coordinadors (i les coordinadores!) són professionals imprescindibles en els complexos entorns del present. Les seves habilitats interpersonals, una altíssima intel·ligència emocional i una vetlla constant per els timmings i els meetings, col.loca aquesta figura en el centre de tot procés basat en la direcció per objectius. Eficaços, intuïtius, durs quan la ocasió ho requereix, però sempre considerats i solidaris, els coordinadors (i també les coordinadores, es clar!) garanteixen que tots els departaments involucrats en els processos de gestió del coneixement donin el millor de sí de forma plenament interconnectada i codependent, sempre en pro de l'excel·lència.

Opció 2: Els coordinadors són escòria

Aquest infrasers, sovint carents de sexe ni de cap atribut de personalitat, voregen la quarantena o la superen plenament sens haver contribuït de cap manera a la societat que els ha acollit i els ha donat l’aire que malgasten. Incapaços de recordar on guarden el títol de la CCC, dediquen la enorme majoria del seu temps a fer el pilota als seus superiors, tot portant-los cafè i recollint les seves escopinades amb evidents mostres de satisfacció. La resta de la seva jornada laboral la passen al Facebook, al MSN i enviant mails solidaris amb el català. La seva manca total de cap iniciativa o pensament crític els converteix en una palanca indispensable per a tot càrrec mig amb ínfules que vulgui millorar el seu currículum fent currar altra gent. En atacs de productivitat esporàdics, escriuran llargs emails i/o documents word on no perdran la oportunitat de fer més la pilota als seus superiors, tot escrivint llargues e incomprensibles frases destinades als pobres camàlics/becàris encara més patètics que el propi coordinador, els únics que acabaran fent alguna cosa semblant a treballar, naturalment sense veure un duro, però això sí, amb l’eterna esperança d’un contracte a temps parcial o una menció al costat dels Grans Professionals d’Alt Nivell que posaran el seu nom en mida gegantina a Grans Projectes tipus “La vida de la balena llevantina, una perspectiva sociocultural i pluridisciplinar. Molt Excel·lent Doctor Amadeu Segarra et al, Antoniu Rodríguez (coord)”.

Quins dels dos serà?

Endogàmia Virtual: Joves promeses, forever and ever.