Endogàmia Virtual

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Comença bé aquest blog, parlant d'un tema que (creiem que) coneixem bé: el pon·no.
Sí, a mi, quan se m'ha passat fer cinema porno, també m'ha ocorregut, això de la mandra... Ah, el mite eròtic que s'ha perdut...
Però m'he adonat que jo (com veureu la partícula "jo" fa honor a aquesta endogàmia que practico amb mi mateix), en realitat, hauria d'haver nascut molt abans. Per què? Perquè en realitat jo hauria volgut ser mite del porno dels 80 i haver-me 'codeao' con los más grandes... y haber enculao a las más grandes, també. penso en Ginger Lynn, Tracy Lords i companyia... Ah, on queda aquella frescura, aquell desparpajo... On queden aquells escalfadors d'aerobic? Aquelles cintes que resaven "seventeen" sobre els crepats impossibles de ionquis alemanyes? I aquelles tetes pendulones? I les selves negres per on no passava mai res que assemblés una epilady? On queden, en fi, els rastres de cocaïna aplicats a LA vena d'algú com John Holmes?
I don't know. Però està clar que ja no es fa porno com abans... Gràcies al cel...

5:02 p. m.  

Aleix dijo...

Home, jo sóc més de la generació canal +. Esa Zara Whites, ese Rocco de los buenos tiempos... camara lenta, fotografia cuidada... Vamos, aquella època en la que si algú t'enganxaba parlant de guarrades podies justificar-te i quedar com un expert en muntatge cinematografic. Avui en dia es una mica més complicat, a veure qui es el maco que fa un dribbling amb "Petando culos en Tailandia parte 8"

12:00 p. m.  

Aleix dijo...

Amigo, és que tu ets de final d'any, i de vegades fins i tot uns mesos de diferència, poden marcar grans distàncies en l'imaginari...

9:02 a. m.  

Publicar un comentario