1:03 p. m.

Tenim una edat

Publicado por Aleix |

Això de fer-ne 60 afecta. Un mira a dreta i esquerra i, la veritat, tot sembla una mica raro. La gent va atabalada, ara fan una cosa, i després en fan un altre que no té res a veure. Ja no hi han ideals, ni voluntats, ni res de res... Tot el dia pendents del Gran Hermano, del futbol... Els nanos es passen el dia escoltant musica i jugant a la Playstation, els pares es passen el dia pensant com fer-s’ho per escoltar musica i jugar a la Playstation...
Abans les coses eren diferents. Abans, com a mínim, la gent tenia temps per pensar, per dedicar la seva via a fer algo, en comptes de passar l’estona com ara. Vale, no tot era de color de roses, ho sé, però, estareu d’acord amb mi en que, al menys, existien els ideals. Ara tot sembla una farsa, un teatre. Ens van prometre que la llibertat ens farí més feliços, i ara som més esclaus que mai. I el pitjor és que ens agrada i tot. Cagondéu...

No, sé noi. Potser si que, la final, això és el que hi ha. Potser si que les coses han canviat, i que els vells carques com jo ja no ens enterem de res. Al cap i a la fi, si ells s’ho passen bé... Es monten els seus blogs, les seves casseroles, les seves històries... Igual si, tu. Al menos no treballen en una mina, ni acaben amb l’esquena partida. Agafar un llibre no l’agafaran ni que els matin, però al menos s’escriuen les seves coses, es queixen de tant en tant... Ës llei de vida; els iaios es queixen de que abans en vivia millor i els joves fan la seva. Cagunlahostia...

Vale, vale, m’he passat una mica però, no us fa la impressió que els tiros van per aquí? Una cosa és que el Verdú escrigui de puta mare i sintetitzi de conya l’estat de les coses, però nen, un acaba amb una sensació de “pues bueno, pues vale” una mica xunga.

No, si al final escriure blogs serà lo mas. Algú te el mail del Verdú, que l’invito a l’Endogamia?

3 comentarios:

Pansete dijo...

Ah, el meu inculte amic... Per una vegada la teva estratègia "opino de les coses sense haver-les llegit/vist... però, acostumo a encertar!" t'ha fallat, fill de puta! (Déu sant, per què tanta violència desbarrada?! Per què?!?!).
Ara en serio; respecte el que dius: sí i no. Ja sé que m'explico de conya però és que està a punt de venir el meu cunyat,i he de fer-li el dinar mentre fabriquem un altre "Hit del ver-ano" (què farem ara? Potser "Canigó"? Potser "Botifarra amb seques"? O millor "La diva de l'Arena?" Mmmm... la meva desbordada creativitat comença a entrar en ebullició). Però recullo el guant que llences, Aleix, i en breu tindràs la meva prescindible opinió sobre el que tu, amb tota la teva millor voluntat, exposes.

Pansete dijo...

No sé què és pitjor: opinar sense haver llegit/vist (com tu) o opinar havent llegit/vist en diagonal (com jo). [És clar que potser sí que te l’has llegit i jo estic aquí quedant com el patán que, d’altre banda, sóc]. Perquè això és el que he fet: llegir-me’l una mica (bastant) en diagonal. Of course, en breu, faré una lectura més atenta (però no em faig il·lusions: pel que fa als meus recursos intel·lectuals se’m pot aplicar aquella bonica frase: “d’on no hi ha no en raja”).

A veure. Tens i no tens raó. A “El estilo del mundo” l’home descrivia sense deixar veure massa la seva pròpia postura personal (sí, sí, ja ho sé, mi amol postmodelno, que descriure/representar ja és mullar-se). En canvi, en aquest, sembla que la veu del propi Mr. Verdú hi estigui més present. Es defineix a sí mateix, per exemple, com a “homo ilustratus profundis” en un món que ja definitivament demana una altra mena d’homínids, els “pantallus superficialis”.

I sí, tens raó, hi ha un punt de “no, sé noi. Potser sí que, al final, això és el que hi ha. Potser si que les coses han canviat, i que els vells carques com jo ja no ens enterem de res. Al cap i a la fi, si ells s’ho passen bé...”. É certo, amico: Verdú ens diu “neng, això és el que hi ha; o amb ells o contra ells” (en aquest sentit el segon capítol del llibre, “La formación sin información) és molt il·lustratiu (sic).

Ara bé, sembla menys apocalíptic del que sembla; resignat, potser sí; apocalítptic, ja no tant., cosa que si semblava a “El estilo del mundo”. I no és que en aquest penúltim llibre fes explícit l’apocalipsi, però lliscava a cada paràgraf... Fa tres anys no veia pas solucions.

Aquí en veu una: el “personisme”. Ell postula que l’única cosa que s’ha demostrat que ens dona un mínim de felicitat és el contacte amb els altres, i a sobre, “cuantos más, mejor” (per cert, no sé que n’opinaria Sartre... No era aquest qui deia allò de “el infierno son los otros... ¡Y más durante las rebajas!”?). Jo no hi estic massa d’acord. I no perquè segueixi a Sartre (a qui, per cert, no he llegit en la meva puta vida). Però això seria molt llarg d’explicar i, a més, sense alcohol, cada cop em costa més trobar paraules... No sé, de vegades sembla que critiqui el món narcissista en què vivim però alhora hi veu aquí el germen de ves a saber quina solució global... En fi, el que us deia: els meus recursos.

Em dona la sensació, a partir d’una conferència que va fer el gener passat i de la que vam assistir l’altre dia, etc. que aquest senyor està provant de consolar-se amb una resposta que sap que és perfectament mentida: crec que en Verdú s’autoenganya. I, a més, intueixo que ho sap. Però això ja té més de periple/cicle vital més que no pas d’una altra cosa. I prova d’agafar-se a un clau rogent. L’home, que té uns 63 anys (no per això més proper a la mort que qualsevol de nosaltres), segurament vol negar-se, després d’haver vist més enllà de les portes de Tanhauser, el que tots sabem: que això és un circ de tres pistes que, en el fons, no val tant la pena.

És clar: ell és de la generació en què la vida encara havia de tenir un sentit trascendent. El pobre...

Aleix dijo...

Je, je.. I pensar que aquesta vegada sí me'l havia llegit abans d'opinar... Està vist que funciono millor a ceges, així per les braves.
Apreciat membre del club de fans de Verdú, sàpiga que jo també en formo part, però cada vegda més d'es d'una òptica diguem-ne literària.
Ja sé que és injust carregar-li el mort d'haver-nos de salvar a tots de la crema, però és que l'home comença molt feliç dient que per fi ha vist la llum, i acaba amb un punt de "mireu, això del personisme està molt bé i tal, però les coses anirien millor d'un altre manera".
Potser és que en Verdú ha intentat l'impossible, i (com es normal) no li ha sortit bé: és una mica díficil començar per admetre que tu no estàs en condicions d'entendre el que passa i després intentar-ho explicar igualment, la cosa acaba forçosament amb un tò amarg.
Per quant l'obra que sí ens salvarà, "The Pansu's Way of Life"? O és potser que ja la publiques per entregues?

Subscribe