Endogàmia Virtual

Ahir vam anar en plan “troupe” a la peli d’en Jarmusch. I sí senyors: el nostre olfacte, per una vegada, no ens engatusava. Ens trobem davant d’una gran pinícula.
De fet, per temes diferents que he parlat últimament amb qualsevol de vosaltres dos, amigos de lo astraño, us pot agradar molt (narcissismes varis, tenir fills o no tenir-ne –he ahí la cuestión-, els projectes de vida, les dones –ah, sempre les dones...-, i un llarg etcètera que sempre es desplega acompanyat de vi, birres o croissants infectes).
Impagable, increïble, sublim està Mr. Murray en la figura d’aquest Dom Juan (Don Johnston), que en els seu últim gran viatge va a la recerca del passat per donar sentit al seu present i futur. Un viatge en que sembla que no passi res i passa de tot. I sí, la seva figura és sovint trista però no ho són menys les de les dones que ha anat deixant enrera. Déu sant, amics, quins quadres... Tan entestats com estem en pensar què signifiquen les categories “masculí”, per una banda, i “loser”, per una altra, i no ens hem adonat de que massa sovint pensem els “losers” només en termes masculins. Si és que som uns masclistes! I n’hi ha tantes, de dones “losers”...! Tocades i enfonsades, enganyades, humiliades, perdudes. Trencades. Sota el silenci, darrera de la impostura i la màscara. Ai, Déu. Per què la vida és com és? Amb lo calentet que estava jo als collons del meu pare... En fi, no vull posar-me trascendent (!?) que m’ho ha prohibit el meu acupuntor (!!!???).
Les dones, sí. Cada dia em fascinen més. A què ve això? A res, però és que últimament no deixo de pensar en què significa la feminïtat. Serà que ja he donat per perdut el saber què significa la masculinitat.

Apa. A veure-la ¡pero ya!

Pansete,
Hombre de gran ojete