Endogàmia Virtual

Sí, amics. Aquest era un dels altres possibles títols d’aquest blog en què vomitem el nostre trist narcisisme (narcisisme: tema sobre el qual aviat vull escriure alguna cosa; estigueu, doncs, atents, amigos de lo acurto... L’ombra de Lipovetsky, de Verdú i de la meva psicoanalista són allargades; i aquesta última no solament és allargada sinó que també és de pago).
Però ara vull parlar-vos del gran film que és “La liga de los hombres extraordinarios”. Sí, sí: ja sabeu que a Pansulandia les coses arriben amb anys de retard (també sé que en aquesta terra de somnis passen coses que només m’interessen a mi però... es lo que té fer un blog: de seguida qualsevol mamón es pensa amb el dret de parlar del que li rota).
Ah, amics. Quina peli, quina peli... Crec que l’adjectiu “psicotrònic” es quedaria curt. És, de debò, la peli més al·lucinant -per lo tronada- que he vist en anys. No tinc ni idea de què tal està el còmic (malgrat la premisa inicial de fer un Equipo A amb Quatermain, Mina –la ex de Dracula-, Dr. Jeckyll i el seu amic Mr. Hide, Dorian Gray, l’home invisible, el mamon de Tom Sawyer (!!!???) i el puto capità Nemo ja ens hauria d’indicar que el senyor Alan Moore és addicte a les drogues dures duríssimes). La peli en sí (peli? Mmmm... Millor direm “aquesta successió d’imatges en moviment impressionades en una fina capa d’acetat acompanyades de so i música”), com a mínim, és dolenta a matar. Ara bé, rius una bona estona. No té ritme, les interpretacions són pèssimes, els efectes especials són pre-Harryhausen i el final és una barreja entre “La nit dels morts vivents” i “El Rei León”. Mítica, mítica: ho juro. A banda, cada cop em fascina més la idea que tenen els ianquis sobre Europa i la seva cultura (apareix una Venècia sota la que el submarí Nautilus fa rallies: palabrita del niño Jesús).
Una joia de la caspa contemporània, que, bé ho sabeu, abunda en quantitats industrials...