8:43 p. m.

The league of extraordinary loser gentlemen

Publicado por Pansete |

Sí, amics. Aquest era un dels altres possibles títols d’aquest blog en què vomitem el nostre trist narcisisme (narcisisme: tema sobre el qual aviat vull escriure alguna cosa; estigueu, doncs, atents, amigos de lo acurto... L’ombra de Lipovetsky, de Verdú i de la meva psicoanalista són allargades; i aquesta última no solament és allargada sinó que també és de pago).
Però ara vull parlar-vos del gran film que és “La liga de los hombres extraordinarios”. Sí, sí: ja sabeu que a Pansulandia les coses arriben amb anys de retard (també sé que en aquesta terra de somnis passen coses que només m’interessen a mi però... es lo que té fer un blog: de seguida qualsevol mamón es pensa amb el dret de parlar del que li rota).
Ah, amics. Quina peli, quina peli... Crec que l’adjectiu “psicotrònic” es quedaria curt. És, de debò, la peli més al·lucinant -per lo tronada- que he vist en anys. No tinc ni idea de què tal està el còmic (malgrat la premisa inicial de fer un Equipo A amb Quatermain, Mina –la ex de Dracula-, Dr. Jeckyll i el seu amic Mr. Hide, Dorian Gray, l’home invisible, el mamon de Tom Sawyer (!!!???) i el puto capità Nemo ja ens hauria d’indicar que el senyor Alan Moore és addicte a les drogues dures duríssimes). La peli en sí (peli? Mmmm... Millor direm “aquesta successió d’imatges en moviment impressionades en una fina capa d’acetat acompanyades de so i música”), com a mínim, és dolenta a matar. Ara bé, rius una bona estona. No té ritme, les interpretacions són pèssimes, els efectes especials són pre-Harryhausen i el final és una barreja entre “La nit dels morts vivents” i “El Rei León”. Mítica, mítica: ho juro. A banda, cada cop em fascina més la idea que tenen els ianquis sobre Europa i la seva cultura (apareix una Venècia sota la que el submarí Nautilus fa rallies: palabrita del niño Jesús).
Una joia de la caspa contemporània, que, bé ho sabeu, abunda en quantitats industrials...

5 comentarios:

Aleix dijo...

Confesso avergonyit haver-la vist... al cine!!! I, efectivament, és un complert desastre, amb l'afegit que el meu cap anava comparant-la mentalment amb el comic i, com us ho diria, ve a ser com comparar l'Ulisses de Joyce amb un capitol de les Tres Bessones.
Més que lamentable, molt més que lamentable... I pensar que ara ens faràn V de Vendetta! Corro a encomenar-me al senyor

Pansete dijo...

Però, Aleix, ehem... coneixes algú que s'hagi llegit l'Ulisses de Joyce? Tu creus que, de fet, el mateix Joyce se'l va arribar a llegir mai? És que només així es pot explicar el que li va sortir!

Aleix dijo...

Jo l'unic Ulises que coneixo és aquell de l'espai, amb aquell que deia "yo soy telemaco, tu amigo fiel" o algo per l'estil.

http://www.alvarezperea.com/ulysses31/

Pansete dijo...

Sí! Sí, senyor! Per què serà que jo també recordo de la puta cançó només la frase "yo soy Telémaco, tu amigo fiel"? Ai, Déu sant, a veure si jo ja apuntava 'maneres' des de ben menut... Ja ho diuen: la cabra tira al monte...

Aleix dijo...

Lo raro del cas es que el Telemaco dels collons era el fill de l'ulises. Per que deia que era un amic? I per que fidel? Ens estaven volent dir un altre cosa? Es per això que els nostres cervellets han registrat aquesta frase? el xoc post-freudià fill-amic és la clau que permet entendre la nostra psique deformada?
Ens acostem a la veritat amics, ens acostem...

Subscribe