Endogàmia Virtual

Amics, hem de parlar de què ocorre quan un coreà passat de coca trasteja una càmera de cine i es fa dir cineasta...
Aquesta peli, Old Boy, pel que tinc entès va arrassar al penúltim festival de Sitges (cosa que, en fi, ja em diràs si serveix molt com a font de legitimació però...). No hi ha per tant. O potser sóc jo, que en no tenir ni pajolera idea dels imaginaris que condicionen a aquests xinos dels collons, doncs que no els entenc. Deu ser això.
La veritat és que estan prou tronats. Com dèiem amb l'Àlex, quan una cultura comença a produir aquesta mena de coses, apaga y vámonos. Ara bé, si vas a mirar, la nostra va produir una cosa tan entranyable com la iconografia catòlica (i diguem que suau i mancada de violència no ho és). Y pa más inri, seguimos en la brecha...
La història va d'un pavo (coreà, del sud, per més dades) que està tancat durant 15 anys en una habitació sense saber perquè. Insisteixo: 15 anys. Quan surt d'ella, of course, té força ganes de buscar el/la malparit/ida que el va tancar. I l'acaba trobant. No us acabo desvetllant el final però és la història del puto Edip once again. Això em fa plantejar fins a quin punt aquella pobra gent no té altres referències que les nostres o què. Crec que el film es salva per lo visual i pels ritmes temporals dels plans (ai, Déu meu, quin nivell de crítica cinematogràfica; si en Jose Luis Guarner aixequés el cap...).
I per cert, parlant de "crítics"! L'altre dia en Garci i su magical mistery troupe van comentar, atenció, ¡¡Memento!! Sempre m'ha fet molta gràcia la gent que parla per no callar (com jo mateix). Però lo dels tios infames aquestos és la monda. No tenien PERÒ NI PUTA IDEA!! No havien entès una merda: "sí, sí, claro, aquí el cine negro es una referencia inexcusable...", "ya, ya... pero és que el Samy Jenkins ese... ¿es él mismo, no?". Quin nivellàs, nengs. Jo crec que aquest blog és un pas més en l'assimilació del model Garci and his boys.
Ja ho sabeu: qui entri aquí, que abandoni tota esperança (Clint Eastwood, 1939 - ).