Endogàmia Virtual

¿Qué es Endogamia Virtual? ¿Y tú me lo preguntas?

Quant ha plogut des d'aquell novembre del 2005 (fa tant i tant de temps...) en què maese Aleix va proposar que ens havíem de muntar un blog, que la gent ens necessitava per comprovar, un cop més, que el món no té cap esperança de salvació (no pel que puguem dir, sinó per allò que som).

I pensar que la bombeta se l'il·luminà després de ser conscient que les anàlisis semiòtiques de Il Divo es perdrien en qualsevol servidor de mala mort! Això no podia quedar així: a partir d´ara la nostra mediocritat la faríem pública... però només a nosaltres mateixos: Aleix, Dottore Sandro, Irra i un servidor. Malauradament, fa mesos que l´amic Irra es troba en un procés d'ascesis que no el permet escriure tant com la seva wild side voldria -de fet, el cabró no escriu una merda-, però sabem positivament que ens llegeix, tot agraint el cel d´haver-se sabut deslliurar de nosaltres tan aviat com va intuir que això només comportaria denúncies, insults i queixes de l´Associació "Estimem València, ¡ché, collons!"... entre d´altres.

D´aquí el blog i el nom: "Endogamia Virtual, un blog dedicat a nosaltres mateixos, con dos cojones". Però tot canvia i els endogàmics sembla que volen ser-ho una mica menys... Hem travat coneixença amb gent entranyable (veure els nous links a "Guies espirituals") de la que esperem grans coses en un futur perquè el seu present ja és gran i la seva mirada és també la nostra. Internet es lo que tiene.

I sí, món, volem sortir a la tele:

- al "Gente" volem sortir de relleno, saludant a càmera darrera del reporter, mentre aquest explica com han degollat, per enèsima vegada, a una pobra dona allà on la civilització perd el nom i comença l´horror, l´horror... Yes, you know: V de València.
- al "Mira quien baila", ballant una sardana rumbera mentre pategem la Bebe -i a tantíssims altres- al mig del corrillo i la Rosadespaña se li asseu al damunt (aprimar-se no implica, necessàriament, deixar d´estar gordo, amiga Rosa: no t´enganyis).
- però també al "Supervivientes", provant d´ensenyar a cantar a la Vero a base d´eixamplar la seva gola. I sabeu de quina manera...
- al programa infecte de l´insecte paràsit que és el Monegal, qui, perquè negar-ho, ens té fins als collons amb el seu canari, els seus "Ah" i el seu accent xava de mort de gana.
- volem sortir a les mañanas de "Saber vivir" del Dr. Mabuse aconsellant a les velles com matar d´una puta vegada el porc que l´ha maltractat durant quaranta anys i que es rebentin la pensió a base de comprar vibradors Durex a la farmàcia.
- volem sortir a la final de Mundial ballant samba amb el Ronaldinho al mig del camp mentre una colla d´alemans se´l miren i pensen "si estuviera aquí uno que yo me sé, ibas a bailar tú por los cojones, mono de mierda".
- i, sobretot, volem sortir a Quatrosfera, matar salvatgement l´homínid cool que té per presentador i amb una mica de sort, colar-nos al camerino de la Kira i l´ensumarem les calces, mentre plorem de felicitat i una pol·lució s´escapa, lànguida i feliç...

Quantes, quantes coses ens agradaria fer... I tant poc temps per fer-les...

Aleix: mai tindrem prou paraules d'agraïment. Des del fons del meu anus, rep la meva gratitud més càlida i sonora.

Endogamia Virtual: quan perdre és un honor.

Endogamia Virtual és un blog de barriada amb ínfules de transcendència.

Endogamia Virtual és fruït del creuament entre un chimpanzé empastillat, l'ultim austrolopitecus i el primer makinero, obligats a reproduïr-se mitjançant artefactes mecànics de dubtosa procedència i nul.la higiene.

Endogamia Virtual és el darrer baluart de l' Europa que mai va existir, una carta escrita per un dandy anglès arruinat al veí drapaire que nada en pasta.

Endogamia Virtual és el vell que mira les obres, el prejubilat que s'apunta la tour per totes les plantes recicladores del Baix Camp, el vidu que es demana un solysombra en un puticlub de províncies.

Endogamia Virtual és plena de gent que parla de sí mateixa en tercera persona i comença tots els articles amb la paraula "amics".

Endogamia Virtual acabarà sortint per televisió, segurament al "gente" o al "mira quien baila"

Endogamia Virtual és al primer link que surt al google quan hi escrius "endogamia virtual".

Endogamia Virtual porta 199 articles com qui no vol la cosa, con un par.

Endogamia Virtual: gastant ample de banda desde 2005.

Lo saben hasta los mejicanos, que ya es decir. Spain is diferente, con dos cojones. Y si un par de soldados deciden dejar de cubrirse las espaldas para pasar a cubrirse y punto, pues lo hacen. Y si no, pasen y lean...

Mis amados hermanos,

como el hijo pródigo que ensucia el nombre de su padre, he vuelto a casa. Os pido perdón por la prolongada falta de noticias... soy un can, lo sé, y por ello me revuelco en mi propia inmundicia y pido disculpas.

Aclarado este punto, paso a mayores: Google Earth sabe que España es diferente y por ello nos rebautiza con topónimos tan especiales como lo son los habitantes de esta patria políglota y plurinacional...


Sinceramente vuestro,

S.

Avui és un día gran: Bebe deja los escenarios

Regocijémonos!!

La cantante española Bebe ha anunciado que por ahora su álbum Pa Fuera Telarañas será un disco debut y de despedida, porque se retirará de los escenarios por un tiempo. Bebe dijo que aunque haya una evidente presión de su discográfica no «consiento hacer otro disco en bastante tiempo».

Gracies Bebe! Com agraïm la teva resistència a la pressió discogràfica! Creu-nos quan des d'aquí et donem ànims per insistir en el teu propòsit. Mira que estem a un pas de recollir firmes per la teva retirada definitiva...

PD: I ara que s'escoltarà la Carmen Alborch?

Un món millor i tal, Laptops Give Hope to the Homeless diu la Wired. I jo que m'ho crec.
Home, una cosa és aprofitar les biblioteques per enviar un mail a la familia (ara que, on guarden les adreces? Als calçotets?), un altre és tenir un blog, o directament un putu programa de televisió. Vamos hombre, no me jodas...

Aquesta és d'aquelles noticies que amaguen una trampa; aparentment són una mostra de progrés i democràcia, lo que vindria a ser una prova evident de com les noves tecnologies permeten trencar la distància entre els estrats socials, fer-nos conscients de que hi ha altres món però estan en aquest, etc.
El problema és, a qui collons li importa el que fa un homeless? No és una mica trist veure com gent que suposadament estaven fora del sistema i que representava l'anticomsumisme en estat pur acaben barallant-se per un grapat de hits? Hi ha homeless, i homeless més homeless que els altres? Es pot ser una celebritat del món homeless? No és com una mica contradictori?

L'altre noticia també està relacionada amb les noves tecnologies, però des d'una òptica... particular

Diputados populares tapan cámaras de seguridad del Congreso

Los diputados de la oposición no están a gusto con los pequeños artilugios que les han colocado para controlar el pasillo que divide sus despachos. Son los mismos aparatos que tienen los demás grupos, pero ellos no los quieren. Las cámaras están en el edificio nuevo, cuyo plan de seguridad fue aprobado en 2003, antes de que José Luis Rodríguez Zapatero llegara a La Moncloa.
[...]Mientras se tramita esa petición, un grupo de diputados decidió resolver la cuestión por las bravas. Se subieron a unas sillas -un momento que está grabado, como casi todo lo que sucede en la Cámara- y colocaron unos sobres grandes para tapar la visión de las cámaras. Y allí seguían ayer esos envoltorios, ya que la policía, sorprendida por esta protesta tan directa, aún no los ha retirado.
[...]La única novedad que se ha producido en este plan desde que se aprobó en 2003, según explicó Marín en ese encuentro, es que los despachos que ocupa el PP ahora estaban en realidad destinados al PSOE, entonces en la oposición. Ese control que el PP no soporta sería, por tanto, el mismo que el ministerio de Acebes tenía previsto para los socialistas.

Je.

Amics,
Trobar blogs que valgui la pena llegir és difícil, i si a més hi afegim "i que estiguin en català" (i mira que a un la pròpia terra/llengua l'importa més aviat un colló), la cosa es redueix dràsticament.
Però... en el fons suposo que no, que darrera de la meva indiferència transexual s'amaga un transexual patriota. No, amics, no tot està perdut. I aquí teniu les mostres:
L'odi ampurdanès no caduca, (destil·lant odi since 2006 i rebatejat com "Fear and Lothing in The Empurdà" a la nostra Guia Espiritual)
Kesoytiza, (blog d'un jove jueu molt simpàtic)
Perelló tot esperant Orteu i Salvadó (citat per maese Aleix, 2006).
I heus ací una curiositat: Fina la nena

Però és que a més, no ens podem deixar a la gent de Els herois de la Katalunya Interior, (o el grup preferit de la reinona Acebes), outsiders musicals destinats a la glòria més absoluta (irresistible el hit dedicat a la MariPau Huguet).

Tota aquesta gent existia i jo sense saber-ho. Gràcies, Internet!

Admin Update: Per major glòria dels Herois, i major comoditat del fidel lector, una sel.lecció de the very best fom Katalunya Interior:

Pel Cool
Trunying
Maripeu

Amics,

Què granDiós, quin moment. I què llàstima que a Endogamia no haguem fet un viatge d'aquests amb autocar i tot per saludar al Papa.

Un que em deu fer gracia només a mi: Melones Bollo

Un que m'apassiona especialment:



La transcripció no té preu:

Festa Major de la Façana Marítima de Badalona
Estimat veí/veïna
El veïnat de la Façana MArítima som una realitat social i territorial. Moltes vegades hem parlat de les necessitats del nostre barri, tant de tipus urbanístic com d'equipament, hem parlat de la convivència i sempre hem dit que, al cap i a la fí, tot s'ha de fer per les persones.
Doncs bé, un grup de veïns ens hem lligat la manta al cap i ens hem proposat fer la Festa Major de la Façana Marítima. Per ser la primera festa major, no serà tant major, sino una mica menor. Però serà la major que hem fet fins ara.
L'únic requisit per a que això surti bé és que la gent participi, per això us convidem a la reunió que tindrà lloc el proper dimecres 21 de juny a les 20 hores.

Aquest document fundacional és una petita joia. Grans pensadors, des de Hume a Sandro, han cercat la gènesis de la realitat social contemporània. Per fortuna, la comissió de festes de la Façana Marítima de Badalona ens en dóna la versió abreujada: La gènesis del món en que vivim és la festa. La festa de la democràcia, la festa de la bicicleta, i la Festa Major, la mare de totes les festes.

Tenir en les mans un incunable com aquest m'omple de joia; poques vegades podrem accedir a la unió entre rehivindicació col.lectiva i despiporre buenrollista de forma tan clara i concisa. Expresions com "realitat social i territorial" (!!!), "equipament" i "convivència", tan sortides del manual de los jovenes castores socialistes; bromes autohumiliants per a tota la familia ("no serà tan major, sino una mica menor"); errors ortogràfics i de redacció ("Pot ser" en comptes de "Per ser", "em fet"). En definitiva, el bò i millor del moviment veinal del Segle XXI.

PD: Lo de Façana Marítima, així en majúscules, és una creació made in comissió de festes. Que jo sàpiga, visc al barri Progrés (sic), un barri plè d'antigues fàbriques abandonades en procés de reconversió en pseudoapartaments amb vistes al mar. Lo de Façana Marítima em temo que és un nou cas de "se non è vero è ben trovato" per la patilla; no fós cas que confonguessin la nostra "realitat territorial" per la "realitat territorial" de velles amb pensió mínima.

Au, ja m'he quedat a gust.

Poques coses ens expliquen millor aquest món que la sel.lecció de noticies del Meneame:

Un chino encierra a su mujer para poder ver el mundial tranquilo.

Según el rotativo 'China Daily', Li estaba viviendo el choque con una pasión que, por los gritos, su mujer debió juzgar excesiva; así que se levantó de la cama, fue al salón y apagó el televisor.
La indignación de Li no se hizo esperar y decidió encerrarla con llave en una habitación para poder seguir sin más sobresaltos las peripecias de Riquelme y los suyos e hizo oídos sordos a los gritos de su esposa.
La diferencia horaria obliga a los chinos a ver los partidos de madrugada, lo que está causando problemas de sueño y de salud a algunos aficionados.
Otro hincha sufrió una afección cardíaca al tercer día de Mundial por falta de sueño e ingesta excesiva de cerveza, según el doctor que lo atendió.

Confunden una peana con una obra de arte

Un plinto que debía servir de base para la escultura de una cabeza humana se convirtió en una involuntaria obra de arte admirada por algunos de los visitantes de la Real Academia de Bellas Artes londinense.
El escultor David Hensel, enterado de que los académicos habían seleccionado su obra, que representaba a un hombre riendo a carcajadas, como los chinos del fallecido artista español Juan Muñoz, acudió a la Real Academia a ver cómo quedaba expuesta.
Su sorpresa fue, sin embargo, mayúscula, según relataba ayer Evening Standard, al comprobar que los expositores se habían olvidado de la cabeza y habían colocado sólo el plinto sobre el que reposaba una pequeña pieza con dos bolas de madera destinada a fijar la escultura.
«Cuando le dije a una de los responsables de la galería que esa pieza, que parecía un hueso, no era mi escultura sino un simple soporte, se puso colorada mientras yo me reía para mis adentros», comentó el artista.
Algunos espectadores, sin embargo, se dijeron encantados con el contraste entre el gran plinto de granito y la pequeña pieza de madera y señalaron que encajaría perfectamente en la exposición.

De regal, i com que us heu portat bé, 24 by Nacho Vigalondo


Bona nit i tapa't

Nosaltres, que som tan llestos, ja ho tenim clar des de fa temps; el món de l'espectacle, qual pallaso ploraner, és una gran enganyifa. Darrere els cortinatges de seda s'amaga un submón de vici, depravació, malalties mentals descontrolades, gelosia i miseria humana.

Alegrem-nos-en! Qui és l'imbècil que prefereix lamentar-se sobre la fi de la cultura quan pot estar alcocholitzant-se a compte de la casa envoltat de models? Orson Welles, no, sens dubte:



Aquest document extraordinari demostra un cop més que els genis son genis fins i tot borratxos a matar. Especialment borratxos a matar, afegiria. Un altre s'hagués fet l'estirat i els hagués sortit amb frases de loser tipus "Es que no sabeu amb qui esteu parlant? Jo sóc un artista!". Welles en canvi segur que els va respondre algu de l'estil "Champagne dius? De quin tamany?"

Per això la Sofia Coppola no s'entera de res a Lost in Translation. Aprèn dels mestres, nena repelent!

Ah, de regal sense relació (aparent), un nou producte de l'excés de temps entre la classe treballadora informàtica:

Amics, un altre creaument que semblava impossible:

No és pas cap fotomuntatge del menda lerenda, no. Ho acabo de veure en una cèntrica tenda d'electrodomèstics de Carnavalona! No tenia la meva Ixus a mà i per tant he hagut de recórrer a la Charcha. Però creieu-me: els meus bonics ulls l'han vist.
A veure, qui, en el seu sa judici, es gastaria 1500 euros en una SMEG? Doncs, nens i nenes: uns quants milers! I qui es posaria una ja de per sí lletja i cara SMEG... del BARÇA!!?? Doncs més milers, encara!
De tota manera no deixo de pensar en això com a creuament contranatura, tenint en compte les diferències de perfil entre els pijo-moderniquis-fashionetis que solen comprar SMEG i el culer com a especímen, amb la seva idiosincràsia (i idiòcia).
A no ser... A no ser que avui dia ja no hi hagi diferències de perfil i tot hagi esdevingut una mateixa cosa "líquida", un magma indiferenciable, cosa que fa inútil tota conjectura. L'analista de mercat que ha proposat a SMEG llençar al mercat aquest producte se l'ha jugat: el seu destí és la glòria (tonelades de cocaïna seran la recompensa) o la mort (esnifar guix de pissarra pels foscos carrerons del Raval). O no, amic Aleix? Vostè, amb la seva sapiència sobre el tema, ens pot il·luminar?
Estultia humanam est. O alguna cosa així...

Podria dir alguna cosa però no ho faré...

PS: sí, podria haver-me currat l'escanneig de la foto, però veig que ho he d'aclarir tot: en realitat és una forma d'homenatge a la creativitat improvisada (de vegades tosca, de vegades subtil, però sempre artística) de les manualitats que fan tots aquests joves tan trempats de la foto.

La realitat ret un merescut homenatge a aquest gran film. Diu El Periodisme Espanyol:

Libertad Digital, ensenya del nou periodisme:

(07-06-06) Roban tres chalés y un restaurante en Barcelona en una sola noche
Una banda de ladrones robó en la madrugada del martes en tres chalés de la urbanización Mas Romeu de Calafell mientras sus inquilinos dormían y en un restaurante-vivienda de Vimbodí, en Tarragona.[...] En la vivienda de Vimbodí, que en la planta baja es un restaurante, los ladrones han robado objetos personales y la recaudación de la caja registradora.

La Razón, el periodisme con ídem:

Cataluña vive seis robos «silenciosos» en apenas 48 horas
[...]Un poco más tarde, un restaurante-vivienda de Vimbodí, a unos 40 kilómetros de Calafell, también fue desvalijado sin que quedara rastro de la recaudación de la caja registradora. Ante la oleada, el Ayuntamiento reclamó a la Subdelegación del Gobierno en Tarragona una reunión urgente de la Junta Local de Seguridad, al tiempo que el alcalde pedía «tranquilidad» a la población.

I per últim, pero sens dubte no el darrer, Panorama Actual:

LA OLA DE ROBOS EN LAS VIVIENDAS
Los silenciosos no dan tregua
La presión policial no logra frenar la acción de las bandas que roban de noche
Preocupación por la falta de coordinación entre las policías
Los silenciosos mantienen en vilo a los ciudadanos: el lunes asaltaron tres chalets de una urbanización de Calafell mientras sus inquilinos dormían plácidamente.

"Hasta hoy no entendía cómo alguien podía entrar a robar en una casa en la que hay una familia durmiendo sin que nadie oiga nada... y ahora veo que le puede pasar a cualquiera... ¡han llegado hasta la mesilla de noche de mi hijo!", dice Francesc Navarro. Su casa, en Vimbodí (Conca de Barberà), fue el blanco durante la madrugada de ayer de una banda de ladrones silenciosos. La noche anterior le tocó el turno a un mínimo de tres chalets de la urbanización Mas Romeu de Calafell, de donde se llevaron dinero, joyas y dos vehículos. La actividad de los ladrones silenciosos, los que irrumpen en las viviendas mientras sus inquilinos duermen, no ha cesado. Durante los últimos siete días se han producido, al menos, once robos de este tipo en Catalunya.

A que mola? ja ens estavem fregant les mans col.lectivament, pensant en la de programes especials en directe, la de persecucions policials "Live desde Castelldefels", la de product placements de Prosegur... Vamos, que els disturbis de Los Angeles quedarien en un capitol de Barrio Sésamo. Per fí seríem algú al món!
Per desgracia, haviem oblidat que vivim a Espanya:

Detinguda una parella de Vimbodí per simular un robatori silenciós
En plena alerta social pels assalts a cases, un matrimoni de Vimbodí (Conca de Barberà) va ser detingut dilluns per agents de la Guàrdia Civil de Montblanc acusat de simular un robatori silenciós el dia 7 mentre dormia a casa seva.
Després de l'assalt, Francesc N. B., de 47 anys, i Elisenda T. G., de 44, van denunciar en diverses entrevistes televisives i en declaracions a la premsa la falta de seguretat ciutadana i van reclamar més efectius policials per a les comarques de Tarragona. "Fins avui no entenia com algú podia entrar i robar en una casa on hi ha una família dormint sense que ningú sentís res. Han arribat fins a la tauleta de nit del meu fill", va declarar a un diari barceloní Francesc N., que no va posar cap inconvenient per aparèixer amb el seu nom i cognoms.
Avui, tots els indicis apunten que aquest home i la seva dona es van inventar la història suposadament per cobrar de la companyia d'assegurances, ja que el restaurant que regenten té dificultats econòmiques, informa Ferran Gerhard. La Guàrdia Civil els acusa ara de "simulació de delicte i estafa" i el jutge de Valls (Alt Camp) ha incoat una causa penal contra el matrimoni per aquests dos presumptes delictes.

Si es que som uns cachondos...

Sí, mestre Aleix, sempre és interessant (però tristíssim) prendre consciència de la ciutat i país on un viu. Aquest post intenta aprofundir en la ferida (massoquista que és un) causada pel shock cultural que suposa comparar una ciutat com Venècia amb, diguem-ne, l'entrada a BCN per la Meridiana (i posterior interacció amb un dels seus habitants).

I és que, de fet, fa temps que ho penso: "clar, pel que fa al desenvolupament intel·lectual homínid, algun fet diferencial deu sorgir del fet de criar-se a Extremadura o a Venècia”. Ja sabem (no “intuim”, no: ho sabem!) que una persona criada a València té molts números de sortir un assassí en sèrie, un especulador immobiliari o un dèbil mental (o les possibles resultants d'una combinació d'aquestes característiques). Per tant, atrevim-nos a pensar què pot sortir de néixer aquí...:

O bé, a aquest altre lloc:


Sí, sí. Sona dur però va per aquí. ¿A quina ment oberta no li resulta evident que una persona que veu això durant anys (i desenes d'obres com aquesta)...:


... tindrà un sentit estètic així com millor que una persona que durant tota la puta vida està comdemnada a veure això?:


Y ya lo saben. Busquen, comparen y si encuentran algo mejor, introdúzcanselo por el ano.

Ciao, belli!

Jo i el meu italià macarrònic us tenim preparats un comité de benvinguda que farà de la vostra incorporació a NordAfrica quelcom menys dolorós. Si us trobeu una mica marejats en aquests balbucejants primers moments de retrobada espanyolitat, no patiu. Aquí l'Alejo us té preparat un breu resum de la situació que us tornarà a posar a lloc.

Mireu, és molt senzill; a la pregunta "Mare de Deu, però en quin puto lloc he anat a parar?" La resposta és sempre la mateixa: vosaltres viviu aquí:



No? Encara us trobeu una mica desubicats? No passa res, recordeu, vosaltres viviu aquí:

Ara millor, no? Pues hala, a cascarla!

EXTRA: España en boca dels seus millors cantautors. De res!

"Nunca diremos que sois cinco o seis... salvo si sois cinco o seis", amb un lema com aquest El Manifiestometro es dedica al noble (i perillós) art del recompte de manifestants. Al principi la cosa sembla un cachondeo matemàtic. Atenció a la metodologia, digna del millor Star Trek:

Ésta es el área aproximada cubierta por los manifestantes alrededor de las 19.00 horas: 72.700 metros cuadrados.

El Manifestómetro ha dividido esta superficie en siete sectores y ha aplicado diferentes densidades de ocupación (número de personas por metro cuadrado), con estos resultados:

Sector 1: 3.000m2 x 3 personas por m2= 9.000 personas
Sector 2: 5.625m2 x 4 personas por m2= 22.500 personas
Sector 3: 12.300m2 x 4 personas por m2= 49.200 personas
Sector 4: 6.420 m2 x 3 personas por m2= 19.260 personas
Sector 5: 16.900 m2 x 3 personas por m2= 50.700 personas
Sector 6: 6.223 m2 x 2 personas por m2= 12.446 personas
Sector 7: 22.300 m2 x 1 persona por m2= 22.300 personas
TOTAL: 185.406 personas.

Mira el que es pot fer amb un aprobat en matemàtiques. Acojona, eh? Doncs amb aquesta tonteria, els del manifiestometro la lien de mala manera: amb lo macos que estaven ells amb la calculadora, que s'els dona per anar a fer de reporteros dicharacheros a la vaga del PP i la AVT. Quin document, amics!

Esas guerras mediáticas que se agitan, algunas fratricidas dentro de la propia derecha, han propiciado un clima muy incómodo, explícitamente expresado por los fanáticos que se arriman a los bordes de las vallas. La pregunta “¿no serás de la SER, verdad?” es de lo más común. Una y otra vez, la misma pregunta disparada por viejunas mal encaradas: “¿Para quién trabajas?”. No es sana curiosidad. Cada vez que respondo que trabajo para Libertad Digital, la decepción se adivina en sus caras. Hay ganas, muchas, de gritarle barbaridades también a los periodistas, no sólo a Zapatero. El verbo se hace carne cuando veo a mis colegas de Telecinco salir por piernas de entre la vociferante multitud que, a pesar de estar al otro lado del gallinero, les intimidaban con gritos, insultos e intentos de agresión con el palo de la bandera. Los de CNN+ lo pasaron incluso peor. Si no eres de la COPE, estás con la ETA.

El blog dona per molt, per tant, que una mica més avall ens expliquen les hazañas bélicas de les manis progres, menys colorides, pero igual de riques en matissos...

- Sí, estamos aquí intentando detenerles pero no podemos efectuar la labor policial porque hay mucha gente grabando. Repito: no podemos efectuar la labor policial.

Ara que tenim a dos terços del blog en plena ressaca post-decadencia europea, és un gran moment per reflexionar sobre la següent imatge, capturada cutrement pel meu movil d'estar per casa:



Admireu la bellesa de la composició, el subtil moviment de cadera, el somriure estil "joker prepúber", l'herencia classica de Botticelli, i ara, por veinticinco pesetas:

Quin públic tenia al cap el fotògraf a l'hora de pendre aquesta instantànea?

Europa, sempre seràs gran!

Hi ha coses que es comenten soles:

Les cançons de Cliff Richard s'utilitzaran contra els gamberros

Les cançons de veterans intèrprets com ara Cliff Richard i Engelbert Humperdinck poden servir d'arma dissuasòria contra els joves gamberros en alguns barris de ciutats britàniques, segons informava ahir el dominical britànic The Independent on Sunday. L'Associació de Municipis, en un document, proposa provar un mètode que ja s'ha experimentat amb èxit a Sydney (Austràlia), on només va caldre emetre per altaveus cançons com per exemple Copacabana i Mandy per dispersar els joves que hi havia reunits en un aparcament. La idea és reproduir aquesta mena de música en llocs públics, cançons que qualsevol gamberro consideraria "gairebé insuportable escoltar"

Ah... es reconfortant saber que la producció cultural del segle XX sobreviu en aquest segle 21 tan descregut, encara que sigui copiant les tècniques de Mars Attacks (perquè Mars Attacks era una comèdia, no?) Segur que tots nosaltres estem composant en els nostres caps la llista alternativa de temes "gairebé insuportables d'escoltar" i, qui sap, els anglesos, tan fans de l'aposta com són, igual s'animan a muntar una especie d'OT a l'inversa amb votacions via SMS i premis a l'eficacia.

Perquè aquestes coses no passen aquí? No serà per falta de material... No us semblaria una estampa magnifica veure com un grup de neobakalas surten per potes del parking del Chasis, conforme s'acosta una camió atronant La Barbacoa, o encara millor, Los Pajaritos? A mi em sembla entendridor... segur que la SGAE s'apunta ràpid: "Señora! ¿Harta de que sus engendros defequen en su sofá de skai? ¿Ya no puede aguantar más las violaciones masivas la perro y los bukkakes al periquito? ¿Recuerda cuando bastava una simple pastilla para acallar los llantos de sus bebés? No tema, ¡la música es su amiga! Su vida puede volver a la apacible normalidad de provincias por solo 9,95 (más costes de envío).
¡Mari Trini! ¡Carmen Amaya! ¡Sergio Dalma! ¡Georgi Dann! ¡El cieguito ese que tocaba el piano en Eurovisión! Grandes autores de ayer vuelven hoy para disipar al atajo de drogadictos que ocupan su salón. Haga sus melodias y comprovará usted misma los efectos.
Juani nos da su testimonio: "Mi marido y yo nos peleabamos cada dia para decidir quien de los dos le inyectaba los tranquilizantes al Yonatán. Desde que compré "Véte Puto Macarra" Nuestros fines de semana son tan monotonos y apáticos como eran antes. Fijese que ya estamos empezando los trámites del divorcio!"
Llame ahora y le regalamos un bonus track de homenaje a la simpar Rocío Jurado, ¡sin coste adicional alguno! "Véte Puto Macarra", hágalo por ellos...

Quan algú inclou la guia de Molvania en la secció "llibres recomanats", ja saps que promet.  Perelló tot esperant Orteu i Salvadó és una mena d'Endogamia Virtual passada pel filtre inevitable de treballar durant anys a TV3; una mica descafeinat, però amb alguns moments notables, incloent-hi una obsessió malaltissa amb Josep Cuní i i el que suposa la joia de la corona, els videos que van crear per un programa anomenat Cine Club del 33 que, evidentment, no va veure ni sa mare farta de vi.

No em pregunteu perquè, però la versió troskista de Matrix em fa molta gràcia. Em dec estar fent vell...

No, no va de la Rocío Jurado (encara que també); va del Ataque Del Crimen Organizado Del Este En España (ADCODEEE) i la seva cua de noticies.

Mr Pansete ja apuntava que a ca'n Endogamia se'ns en fot una mica que robin a xalets de poble. En canvi, el que trobo digne de comentari es la constant humana de tractar les desgràcies en 3 passos: 1) la desgracia com a "xoc informatiu" (ejem), 2) pena i consternació per la desgràcia, 3) "descoberta" de revelacions que comprometen la integritat de la victima. Els programes del cor en son uns experts consumats, i, lògicament, el periodisme segueix als mestres. Si fins ahir Españña encara estava sumisa en plena fase 2 (sense anar més lluny en Francino es va envoltar de policies i jutges per debatre sobre el ADCODEEE), avui els 20 minutos ens presenta la fase 3: Prostitutas del este dan información a los asaltadores de chalets de lujo.

Ai amigo... Mira que anavem bé, centrant-nos en l'agonia de les victimes, el seu dolor i les accions de vigilantisme lliures i espontànes de la població, ara han de venir aquests a fotre el dit a la llaga, collons!

Mira que és lleig... Que hem de pensar cada vegada que veiem a la pobra dona aquella que descriu amb pels i señals l'atac? "Pues mira que si supieras lo tuyo" ? Ara ja s'entén més que els atracadors insistissin tant en les caixes fortes i tal, eh?

"Sorprendía", asegura la policía, "que conocieran donde está lo más valioso"
Pues igual sería perque la Nadia la mamaba amb els ulls ben oberts...

Serà l'alcohol, la companyia del Dottore Sandro, la meva pessimista visió de la vida o tot junt, però avui, tot dinant, hem vist un vídeo que parla per sí sol.

I recordeu que mentre es fan aquestes coses, els xinos, en silenci, continuen treballant, com les formiguetes, per un dia ser els putos amos de tot... si és que no ho són ja. Ai, ai, ai...

Aquí no tenim manies, quan s'ha de treure's el barret, Endogamia Virtual se'l treu amb una mà i amb l'altra es descorda la bragueta.
Aquests paios (que extranyament no eren valencians) van pensar algo que té tot el sentit del món "si el món no és vigilat per governs malignes que ens dominen, sino que delega tot el control en borderlines amb contracte de pràctiques, qui ens impedeix enfotre'ns-en a la cara?". Doncs ningú, efectivament. Per això van decidir enviar tot de cartes usant segells de collita propia, a veure el que tardava l'Aparell de l'Estat en adonar-se del que passava.

Resultat: totes les cartes van arribar al seu destí. Tant se valia lo absurd de la idea,  ja els podries insultar a la cara que ningú es parava a mirar que collons s'estava enviant.

Un blog com el nostre no pot fer altre cosa que saludar a la nova generació. Si, nosaltres, encara enquilosats en l'obsessió per la paraula escrita, en la mania per les oracions subordinades, hem de deixar pas al Futur, així amb majúscules.

Adéu friki gafapastas, bon jour, gens intéressants!







Girlfriend.no, konichiua!