Hola amics. Permeti’n-me molestar la pau de les seves baralles familiars nadalenques amb aquest text arcaic de més de 140 caràcters. I es que, amics, el tema d’avui es mereix el que es diu una analisis sesuda. Això i moltes fotos estúpides.
Mira, una!
No sé si s’han percatat que aquest dies el Teatre Lliure, aquest temple de la cultura barsalonina, i per extensió mundial, ha tornat a obrir després d’uns anys de reformes, i així per celebra-ho han programat una versió de “La casa de Bernarda Alba” interpretada per gitanes analfabetes sense puta idea de fer teatre. Els pot semblar una critica, però és una estricta descripció de l’espectacle (en tots els sentits de la paraula). Les actius ni saben llegir, ni escriure, i la paraula teatre els sona d’algo però no saben ben bé de què.
El candidat fins a ultima hora per fer el paper de Pepe el Romano, visiblement disgustat amb el Lliure
Sembla que la cosa és un invent d’una cosa anomenada “centro de investigación del teatro” que es dedica a anar als barris favorits de Callejeros y muntar allà obres teatrals, un remei infalible contra la pobresa, la discriminació i la falta de recursos tal i com ha estat demostrat un cop i un altre en tot el món.
Per exemple
La gràcia, es clar, no està en muntar un taller de macramé al barri on Cristu va perdre el peluco, sinó en portar aquesta obra magna de la integració a un temple de la sabidurida oficial com ara el Lliure, a poder ser amb varies autoritats de cos present. Jo mateix fa anys que persegueixo Lluís Pascual amb la idea d’un musical protagonitzat per una pedra sordmuda, i em consta que a cada pati d’escala hi ha com a mínim un artista en potencia que va prenent les mides de la sala gran de TNT.
En canvi, de tota la producció cultural possible, el Lliure ha optat per La casa de la Puri y sus Moños, sabent perfectament que seria un èxit de públic i crítica. Per entendre d’on surt aquest olfacte preclar, hem de fer un flashback als foscos anys 90...
Shwooooooooooshhh…
Any 1992, Massachussets. Tres anys després de concedir el Nobel de la Pau al Dalai Lama, la cadena Natura neix a Barcelona. Aviat té un èxit esclatant i esdevé una lucrativa franquícia que omple els rebedors d’espelmes amb olor a sàndal i estàtues de Buda mida XXXL. En plena crisi postolímpica, els catalanets de bé es refugien en una espiritualitat patrocinada per Richard Gere i Nacho Cano que, a més no obliga a anar a missa, ni deixar almoines.
Uns anys després, La Fura dels Baus obté un èxit de la hòstia a Alemanya, reinterpretant Faust a base de sang i fetge. I així, mentre les senyores de l’eixample s’apunten en massa a ioga, els seus fills passen els caps de setmana a la Plaça del Sol de Gràcia, on descobreixen que pel preu d’una hamburguesa es poden prendre un shawarma. Han nascut les guerres culturals kulturals catalanes.
La dura vida de les trinxeres
Així com els ianquis tenen un pique entre ultracristians i ateus comunistes, a casa nostra la guerra kultural és més estètica que un altra cosa. Seria fàcil passar en termes de seny vs rauxa però seria mentida, el xoc català és un apassionant matx entre subsciptors de CuerpoMente i de Cáñamo; entre fans d’Enya i d’Extremoduro.
Al ser un xoc basat en el consum i no en una qüestió de fons, les esquerres esdevenen el camp de batalla privilegiat. Allà on les dretes els importa un rave quina música escoltis mentre paguis drets d’autor, les esquerres es prenen l’asuntu kultural molt en serio. No es gaire estrany de fet, les esquerres son fermes creients en el poder màgic de la cultura, una solució als mals del món molt més barata i senzilla que la creació d’infraestructures, els plans d’ajuda econòmica o l’aprovació de lleis. Per a les dretes, els teus gustos culturals et defineixen com a consumidor, per a les esquerres, et defineixen com a persona.
Mira si es buena persona
Pulutan, a la 2 hi ha molta cultura, però no tot tipus de cultura. Els continguts dels programes culturals son la radiografia del bon ciutadà d’esquerres en aquell moment; que si ara més contestatari, que si ara més reflexiu, que si ara més tecnològic… Un cop tenim això clar ja podem tornar al present.
Bé doncs, com és el bon ciutadà d’esquerres del segle XXI? En una paraula: primitiu.
No primitiu en plan “las mujeres pa limpiar y pa follar”´. Ens referim a un primitivisme pur, a un primitivisme salvatge, com ho diríem…
Potser així
Shakira, Sud Àfrica i el futbol. El Tercer Món i el pensament màgic. L’infant salvatge, Jorge Bucay i els retratus psicòtics de John Wayne Gacy. Lo que bé a ser lo primitiu, vamos.
Homo Sampler de Fernández Costa és un monogràfic del tema. Fernández usa el nom d’una antiga ciutat mesopotàmica, Ur, per identificar aquest pensament primitiu convertit en lo més cool. de fet, lo cool està de baixa, ara el que mola es lo Ur. La Fura dels Baus és pur teatre Ur; les pelis trash són ur a tope, però fins i tot flims com Star Trek, que semblen de lo més modernu, es gasten millonades per deixar cec al personal fent veure que filmen amb càmeres cutres. Ara el que més es porta és fer afotos amb la merda de càmera l’iPhone, però atenció, aplicant-hi un filtre que simula una òptica dels 70.
Ja veuen, lo Ur no està renyit amb el consumisme accelerat, és més, l’única manera de ser Urs és comprant trastos caríssims que ofereixen un pitjor servei que els anteriors. El que ens envolta funciona massa bé, és massa del primer món. Si volem reconnectar amb el nostre ser veritable, l’autèntic,e l no contaminat, hem de fer una regressió, no a l' infància com deia el calvo de la pipa, hem de tornar enrere en les Eres.
La Casa de Bernarda Alba amb gitanes analfabetes és Ur, però Ur, Ur que te cagas. Gent en un estadi de la evolució passat, sense cap de les competències bàsiques de l’esser civilitzat, dalt d’un escenari con dos cojones. Només això ja és per emmarcar-ho, però no s’ho perdin, les gitanes no interpreten l’obra de Lorca, elles canten, ballen i fan conyes en un context que l’espectador imagina que recrea l’obra. Elles són tan Ur que ni interpreten: els espectadors, pobrets, descobreixen que ells encara no s’han tret de sobre l’estigma de ser civilitzat i, es clar, aplaudeixen a rabiar davant El Ser Primitiu Pur. Previ pago, es clar.
“Los diversos cuadros son de una belleza inquietante, con momentos de magia teatral pura. El público aclamó puesto en pie.” (Julius Purcell, Financial Times)
El putu Financial Times. Res més, senyoria.
Endogàmia Virtual: We are the losers, my friend.