4:43 p. m.

Les guerres kURTurals

Publicado por Aleix |

Hola amics. Permeti’n-me molestar la pau de les seves baralles familiars nadalenques amb aquest text arcaic de més de 140 caràcters. I es que, amics, el tema d’avui es mereix el que es diu una analisis sesuda. Això i moltes fotos estúpides.

 Mira, una!

No sé si s’han percatat que aquest dies el Teatre Lliure, aquest temple de la cultura barsalonina, i per extensió mundial, ha tornat a obrir després d’uns anys de reformes, i així per celebra-ho han programat una versió de “La casa de Bernarda Alba” interpretada per gitanes analfabetes sense puta idea de fer teatre. Els pot semblar una critica, però és una estricta descripció de l’espectacle (en tots els sentits de la paraula). Les actius ni saben llegir, ni escriure, i la paraula teatre els sona d’algo però no saben ben bé de què.

El candidat fins a ultima hora per fer el paper de Pepe el Romano, visiblement disgustat amb el Lliure

Sembla que la cosa és un invent d’una cosa anomenada “centro de investigación del teatro” que es dedica a anar als barris favorits de Callejeros y muntar allà obres teatrals, un remei infalible contra la pobresa, la discriminació i la falta de recursos tal i com ha estat demostrat un cop i un altre en tot el món.

Per exemple

La gràcia, es clar, no està en muntar un taller de macramé al barri on Cristu va perdre el peluco, sinó en portar aquesta obra magna de la integració a un temple de la sabidurida oficial com ara el Lliure, a poder ser amb varies autoritats de cos present. Jo mateix fa anys que persegueixo Lluís Pascual amb la idea d’un musical protagonitzat per una pedra sordmuda, i em consta que a cada pati d’escala hi ha com a mínim un artista en potencia que va prenent les mides de la sala gran de TNT.

En canvi, de tota la producció cultural possible, el Lliure ha optat per La casa de la Puri y sus Moños, sabent perfectament que seria un èxit de públic i crítica. Per entendre d’on surt aquest olfacte preclar, hem de fer un flashback als foscos anys 90...

Shwooooooooooshhh…

Any 1992, Massachussets. Tres anys després de concedir el Nobel de la Pau al Dalai Lama, la cadena Natura neix a Barcelona. Aviat té un èxit esclatant i esdevé una lucrativa franquícia que omple els rebedors d’espelmes amb olor a sàndal i estàtues de Buda mida XXXL. En plena crisi postolímpica, els catalanets de bé es refugien en una espiritualitat patrocinada per Richard Gere i Nacho Cano que, a més no obliga a anar a missa, ni deixar almoines.

Uns anys després, La Fura dels Baus obté un èxit de la hòstia a Alemanya, reinterpretant Faust a base de sang i fetge. I així, mentre les senyores de l’eixample s’apunten en massa a ioga, els seus fills passen els caps de setmana a la Plaça del Sol de Gràcia, on descobreixen que pel preu d’una hamburguesa es poden prendre un shawarma. Han nascut les guerres culturals kulturals catalanes.

La dura vida de les trinxeres

Així com els ianquis tenen un pique entre ultracristians i ateus comunistes, a casa nostra la guerra kultural és més estètica que un altra cosa. Seria fàcil passar en termes de seny vs rauxa però seria mentida, el xoc català és un apassionant matx entre subsciptors de CuerpoMente i de Cáñamo; entre fans d’Enya i d’Extremoduro.

Al ser un xoc basat en el consum i no en una qüestió de fons, les esquerres esdevenen el camp de batalla privilegiat. Allà on les dretes els importa un rave quina música escoltis mentre paguis drets d’autor, les esquerres es prenen l’asuntu kultural molt en serio. No es gaire estrany de fet, les esquerres son fermes creients en el poder màgic de la cultura, una solució als mals del món molt més barata i senzilla que la creació d’infraestructures, els plans d’ajuda econòmica o l’aprovació de lleis. Per a les dretes, els teus gustos culturals et defineixen com a consumidor, per a  les esquerres, et defineixen com a persona.

 

Mira si es buena persona

Pulutan, a la 2 hi ha molta cultura, però no tot tipus de cultura. Els continguts dels programes culturals son la radiografia del bon ciutadà d’esquerres en aquell moment; que si ara més contestatari, que si ara més reflexiu, que si ara més tecnològic… Un cop tenim això clar ja podem tornar al present.

Bé doncs, com és el bon ciutadà d’esquerres del segle XXI? En una paraula: primitiu.

No primitiu en plan “las mujeres pa limpiar y pa follar”´. Ens referim a un primitivisme pur, a un primitivisme salvatge, com ho diríem…

Potser així

Shakira, Sud Àfrica i el futbol. El Tercer Món i el pensament màgic. L’infant salvatge, Jorge Bucay i els retratus psicòtics de John Wayne Gacy. Lo que bé a ser lo primitiu, vamos.

Homo Sampler de Fernández Costa és un monogràfic del tema. Fernández usa el nom d’una antiga ciutat mesopotàmica, Ur, per identificar aquest pensament primitiu convertit en lo més cool. de fet, lo cool està de baixa, ara el que mola es lo Ur. La Fura dels Baus és pur teatre Ur; les pelis trash són ur a tope, però fins i tot flims com Star Trek, que semblen de lo més modernu, es gasten millonades per deixar cec al personal fent veure que filmen amb càmeres cutres. Ara el que més es porta és fer afotos amb la merda de càmera l’iPhone, però atenció, aplicant-hi un filtre que simula una òptica dels 70.

Ja veuen, lo Ur no està renyit amb el consumisme accelerat, és més, l’única manera de ser Urs és comprant trastos caríssims que ofereixen un pitjor servei que els anteriors. El que ens envolta funciona massa bé, és massa del primer món. Si volem reconnectar amb el nostre ser veritable, l’autèntic,e l no contaminat, hem de fer una regressió, no a l' infància com deia el calvo de la pipa, hem de tornar enrere en les Eres.

La Casa de Bernarda Alba amb gitanes analfabetes és Ur, però Ur, Ur que te cagas.  Gent en un estadi de la evolució passat, sense cap de les competències bàsiques de l’esser civilitzat, dalt d’un escenari con dos cojones. Només això ja és per emmarcar-ho, però no s’ho perdin, les gitanes no interpreten l’obra de Lorca, elles canten, ballen i fan conyes en un context que l’espectador imagina que recrea l’obra. Elles són tan Ur que ni interpreten: els espectadors, pobrets, descobreixen que ells encara no s’han tret de sobre l’estigma de ser civilitzat i, es clar, aplaudeixen a rabiar davant El Ser Primitiu Pur. Previ pago, es clar.

Los diversos cuadros son de una belleza inquietante, con momentos de magia teatral pura. El público aclamó puesto en pie.” (Julius Purcell, Financial Times)

El putu Financial Times. Res més, senyoria.

Endogàmia Virtual: We are the losers, my friend.

1:31 p. m.

Així com qui no vol la cosa

Publicado por Aleix |

dues

 una

Endogàmia Virtual: Y Tejero, ¿qué opina de eso?

4:05 p. m.

Tot esperant Sant Martí

Publicado por Dr. Bermúdez |

¿El saben aquell que diu que va uno y le afeitan la barba y le dice al vecino...?

Endogamia Virtual: "Cosas veredes, Sancho..."

6:21 p. m.

Els límits de la fe

Publicado por Aleix |

A vegades, una cosa emprenyadora anomenada realitat s’entesta en aparèixer a les braves i donar-te pel cul. Reconeixeràs l’aparició sobtada de la realitat pel soroll de fons que deixa en forma de “ja t’ho deia joooo…. idioooootaaa…”. El 2001, els argentins van viure una arribada col.lectiva de la realitat. El 2010, servidor ha viscut l’arribada de la realitat argentina.

Endevinen per quina via arriba?

Mirin, viatjar té moltes coses positives, però a vegades posa en perill la salut mental. Hi ha una estreta franja de països que un pot visitar amb certa tranquil·litat d’esperit (Grècia, Itàlia, la República Txeca) i després hi ha un munt de països que generen seqüeles emocionals en el viatger, sigui perquè ens fan sentir un país miserable (el nord d’Europa, els Estat Units) o perquè generen una perillosa autocomplaència estil “pues al final resulta que no estem tan malament”. Em penso que no cal que els identifiqui a quin bloc pertany Argentina.

Recorden aquell article de fa un temps sobre el fungol? En ell, comptabilitzava els finalistes de copes del món provinents del tercer món, entre ells, l’albiceleste. Be doncs, servidor confessa ara en públic que va tenir dubtes existencials a l’hora d’incloure el país de Maradona en el còmput. “Sembla gent força civilitzada”, pensava, “Buenos Aires és una metròpoli, no sembla que els vagin tan malament les coses ara”, etc. Això és exactament Argentina, un país que sembla.

Credibilitat a prova de bombes

Bé, estic sent una mica injust, bona part de l’Argentina no sembla un altre cosa del que és. Durant kilòmetres i kilòmetres el país és un wasteland econòmic i cultural: Parcs nacionals immensos puntejats per mini ciutats industrials en diferents estadis de misèria, on no falten barris de txaboles a tocar del centre turístic. Tot molt macu i amb molts animalons, però amb el mateix potencial de creixement que un El Aaiún en un dia tonto.

Ja que hi som, permetin-me-me un breu apunt sobre les ciutats de la patagònia argentina. Veuran, aquestes ciutats sobreviuen a base del turisme d’una manera molt obvia per tothom. Tot i així, son absolutament incapaços d’entendre el concepte “passeig turístic”, algo especialment sagnant tenint en compte que quasi totes són a la vora del mar o de llacs. Les ciutats patagòniques es composen d’un carrer principal ple de tendes per a guiris ubicat a dues o tres cantonades de l’aigua, i alguns carrers perpendiculars mancats de tot interès. Allà on un podria esperar un bonic passeig a vessar de restaurants, s’hi troba una carretera merdosa amb benzineres per a camions, o un port industrial sortit de Sweeney Todd. I oju que estem parlant de “ciutats amb encant 100% turístiques”, les ciutats d’interior deuen ser un Kigali meets Las Colinas Tienen Ojos.

Bueno, a lo que íbamos, que bona part d’argentina és transparent en la seva tercermunditat, però Buenos Aires… ah, Buenos Aires és… com ho podríem explicar?

Saben allò de “ser cabeza de ratón o cola de león”? Doncs Buenos Aires és cabeza d’un ratón tísic i desnodrit. És, en altres paraules La Ciutat Més Cosmopolita de Sud-Amèrica, el que més o menys té el mateix valor que dir que és la ciutat més verda de l'Africà, o el poble menys contaminant de l'Antàrtica. Oblidin allò que Buenos Aires vol ser Europa; el seu referent indiscutible son els USA i en conseqüència tenen una espècie de competi amb Brasil per veure quin dels dos és més a prop de ca l’Obama. De Itàlia només en queden les pizzeries i els taxistes suïcides.

La principal diferència entre Rio de Janeiro i Buenos Aires és el que venen. Rio ho té clar: platges i petxugues. Tu aniràs allà i veuràs nens esnifant Cilit Bangs, però si vas a platja tindràs sol i garotes marranotes. Ara bé, què ven Buenos Aires? Classe? Estil? Melangia? Una certa intel.lectualitat? Encant? Totes aquestes coses amics, son més etèries que el carisma d’en Montilla, i igual de difícils de trobar en la pràctica. Buenos Aires és una ciutat on hi viu molta gent i alguns ballen tango. Ja està. és una ciutat que, com a mínim, ningú manté presentable des del corralito del 2001, el que implica edificis desgastats i voreres destrossades cantonada sí, cantonada també. Un prodigi, vamos.

Hi ha moltes ciutats així. De fet, la gran majoria son així. La gran majoria, però, no pretenen ser un altre cosa. Buenos Aires no tan sols ho pretén, ha convençut a la gran majoria de la seva població de que sí, de veritat que són l'hòstia. Que Argentina és una gran casa de barrets, però Buenos Aires és una metròpoli de tomo y lomo. Que si. De veritat.

El rosa també és el color preferit dels gangsta. Tu txuru!

Si la reconversió de La Mina en “diagonal mar” els va sembla vergonyosa, caguint-se a les calces amb el projecte Puerto Madero: un espai descomunal a dues cantonades del principal barri de txaboles carregat de rascacels estil Abu Dhabi i restaurants a preus completament inaccessibles per autòctons no cacics/ concursants de Gran Hermano.

I després està el barri de la Boca, un lloc que sovint es presenta així:

Però que més aviat és així:

Che flaco, tenés un sigarisho?

Boca és un barri de txaboles (no sé si heu notat que aquesta paraula està sortint molt en aquest article), un ghetto lumpenproletari de treballadors del port que fa dècades que no tenen on caure morts. La coloraina de les seves, diguem-ne, “cases” no és fruit del disseny urbanístic sinó de la unió aleatòria de trossos de ferralla. Les cases estan literalment fetes a pedaços, i a pedaços es cauen.

En canvi, tots els citytours el venen com el barri més pintoresc, el reflex de l’autèntic Bueno Aires. I efectivament, el guiri pot trobar desenes de botigues de souvenirs, baretos a rebentar de Quilmes, i gent que balla el tango (o el que els doni la gana) a canvi de la voluntat.

D’entrada un pot pensar que l’han timat, que aquest barri merdós ni és pintoresc ni molt menys autèntic. Doncs s’equivoca amic. Justament Boca és l’autèntic Buenos Aires, és a dir, el Buenos Aires de veritat. Un grapat de gent venent-te la moto sobre la seva ciutat a canvi d’un grapat de pesos i si pot ser algun dòlar. I s’ho creuen els mamons, s’ho creuen, i molts altres ens ho crèiem també.

Un darrer apunt i els juro que els deixo en pau: el tema de la cultura. Ja saben, els argentins poden ser del tercer món, però són uns lletraferits, gent culta i llegida a més no poder.

Hi ha moltes llibreries? Sí, i ben cèntriques. Llegeixen? Probablement molt més que aquí (com si això volgués dir alguna cosa). I això és bo?

Molts països sud-americans es van convèncer de que si invertien molt en ensenyament, la generació següent es menjaria el món. Un il.letrat no va enlloc, un literat pot acabar a Harvard.

Che flaco, tenés un Faulkner?

La clau és la paraula pot. Els directors de multinacionals tenen tots carrera, però els que tenen carrera no són tots directors de multinacionals. Si omples els carrers de gent culta però no fas res més, tindràs vagabunds que reciten El Aleph. Què preferirien ser vostès, uns lerdos rics, o uns genis pobres? Si s’ho pensen mal anem: el ric pot deixar de ser lerdo amb els seus propis recursos, el pobre no. Resultat: els carrers de Buenos Aires són plens de venedors manteros llegint Bioy Casares.

Au, estiguin bonets. Un altre dia els parlaré de dues coses que no semblen tenir res en comú fins que descobreixes que sí: el Boca Juniors i Areolíneas Argentinas. Podran resistir l’espera?

Endogàmia Virtual: Viatjar us farà lliures.

1:26 p. m.

Sí,

Publicado por Aleix |


Un dels dos és en Montilla.

Endogàmia Virtual: La alegria de la huerta.

2:38 p. m.

La Festa de la Democràcia

Publicado por Dr. Bermúdez |

Benvolguts i benvolgudes,

s'apropa la data en que estem cridats a participar, com a bons minyons i bones minyones, de la festa de la democràcia: la festa amb la que els nostres líders socials i morals ens conviden a triar aquells membres i membras que ens han de representar durant els propers quatre gloriosos anys. Com que sé que es un dret i un deure al que ben pocs i poques renunciareu, aquí us deixo unes quantes butlletes per que pogueu exercir amb rigor i seriositat el vostre dret a vot.

Les podeu imprimir i, amb solemnitat, ficar-les als sobres oficials i, fent amb ells un compacte i viril cilindre, ficar-los-hi al cul dels (orgullosos) interventors de taula. Jo, si l'autoritat competent m'ho permet, així ho faré.




Endogàmia Virtual: amb els drets de la plebs, sempre!

1:22 p. m.

Més inquietant que les nenes de El Resplandor

Publicado por Aleix |

Endogàmia Virtual: Vinieron de dentro de

Però, a veure: només sóc jo qui els veu com a dues gotes d'aigua????



I, de machote a Machete, allà va un vídeo entranyable:



Endogàmia Virtual: mort al metrosexual.

5:26 p. m.

Increíble pero cierto

Publicado por Dr. Bermúdez |



Estimados todos,

intertaré no hacer ningún comentario, a ver si puedo...


...

... ... .....!!!!


... mmmppfff...!!!


....aaahhhrgggmmppfff...!!!!!

"Publicistas... animales criados en estiércol..."

Endogamia Virtual: "Así son las cosas y así se las hemos contado"

1:10 p. m.

bona gent

Publicado por Aleix |

A veure, ara que tots els nens guays son a Twitter, això d’escriure més d’una frase seguida està més passat que eixugar-se el cul amb paper d’estrassa. En fi, digueu-me nostàlgic, però allà va: un altre llarg deambulamenta al voltant d’un tema ben idiota. Avui, la pau mundial.

 

Així, com sona. L’altre dia vaig descobrir el necessari per aconseguir-la. De fet, vaig descobrir la manera d’aconseguir el control total de la població, amb el que imagino que lo de la pau és qüestió de posar-s’hi cinc minuts. Llestos?

A que us ha sorprès?

Si amics, la resposta és més vella que el cagar: la gent guapa obté el que vol de la resta de mortals. En concret, la gent guapa aconsegueix transformar als que tenen al voltant en bones persones, obedients i cíviques. A los hechos me remito:

Servidor de vostès a major Glòria de Déu agafa el tren de rodalies de tant en tant. Pels que no sou del Barcelonès, això significa estar entre 30 i 40 minuts envoltat d’essers en diferents estats de descomposició que criden, posen els politonos de We No Speak Americano a full i emeten totes les olors imaginables menys les bones. En definitiva, el que sempre s’ha conegut afectuosament com la massa o la xusma.

En aquest entorn empobrit en tots els sentits de la paraula, el miracle. El tren arriba a l’estació i, en comptes de veure l'enèsima repetició de les empentes, els crits, i la gent col·lapsant l’entrada, descobrim que el poblatxo s’ha col.locat a banda i banda de les portes en respectuós silenci, deixant un ample espai per a circular. La clau? Una bonica noia de vintipocs és al costat de la porta. Tots els infraesers en el seu camp visual passen de hooligans ressacosos a ciutadans modèlics.

Si falla, sempre pots recórrer als clàssics

Oju, l’experiment d’en Flippy no funciona amb Canis tetudes. És indispensable comptar amb gent objectivament guapa, arreglada i marcadament superior als paletos del voltant. Davant un Eloi, els morlocks competeixen entre sí pel seu favor. Però a diferencia del que passa en un discopaf de El Vendrell, aquí la competició no es basa en veure qui és més machote i se la folla, sinó en demostrar qui és tant refinat i elegant com la mossa que tenen davant. És una mica com una vaga a la japonesa: els candidats s’esforcen en ser millors i més elegants que el del costat, generant una sobreabundància de civisme i rectitud moral.

Poseu una noia guapa al costat d’un container i tothom deixarà la merda on toca (i fins i tot reciclarà). Poseu un guapote ben prop de les escoles i les mares amb tancs armats aparcaran en una fiola recta i ordenada. Poseu-ne tres o quatre a la capçalera de les manis i els radikals acabaran cantant el cumbaià.

Aquests en canvi només s’eliminen amb oli bullint

Pulutant, si una noia ben bufona pot controlar cinc o sis paios, seria possible tenir sota la bota tota la ciutat amb, posem-l'hi, dues-centes mil mosses i els mateixos mossos? Penseu que no estem parlant de supermodels, la majoria del personal que sovinteja la Bonanova ja faria el fet la majoria de vegades. Ja que hi som, podríem impulsar l’arribada de hongareses pre-Rocco i fer de Ciutat Vella un Helsinki del mediterrani. Fàcil i baratet. Apa, ja podeu tornar a #rosellfacts.

Endogàmia Virtual: Perles de sabiduria en 1400 caràcters

4:19 p. m.

El joc del teto

Publicado por Aleix |

Concretament la versió “tu juegas al Halo y yo me la pelo”.

S’anuncia a bombo i platill l’arribada de GameCrush, una web on, atenció, la gent (?) paga per jugar a videojocs en línea amb ties bones.

Tu i jo sabíem que sortiria aquesta foto

A veure, que hi torno per si no s’ha entès a la primera. Tu pagues diners (no crèdits de WOW, pasta, de la de veritat) i a canvi et connectes a un video-chat amb una tia tetuda que fa cara de passar-s’ho bé amb un mando a la mà (insertar acudit sobre joysticks i polles aquí).

Un de joysticks i tetes valdrà igual, dic jo

Les primeres imatges del servei semblaven un acudit encara més gran del que ja és:

No només no ensenya tetes, encara té la desfatxatès de jugar… al tres en ratlla (l’acudit sobre tres en ratlla us el feu a casa vostra). Això vindria a ser com anar a una Campus Party amb la Wii, o a una orgia amb un nadó (espera…)

Bueno, al tema, que ens despistem. Ara que la web ja ha sortit del beta, això és el que un es troba:

gamecrush

Els juro que no es el Club Wendy ni Putalocura. Des d’aquí, el geek pot anar clicant a les fotos per veure més imatges i, sobre tot, a quins jocs està disposada a perdre el temps amb tu un cop t’hagis acabat el pajote. També hi ha un botó que diu “share me” encara que em sembla que no té el sentit que ens imaginem.

La novia per catàleg d’un geek que treballa al Media Markt

Fa uns anys, en el alegres 90, les marques es rifaven els gays, individus que es van posar de moda tan bon punt algú va analitzar la seva renta per càpita neta. Convençuts de poder-los encolomar qualsevol trasto amb l’etiqueta “gay-friendly”, els fabricants de tonteries van fer l’agost, fins que es va veure que A) que t’agradin els culs peluts no vol di que siguis subnormal, i B) ara els gays també poden tenir criatures que els portin a la ruina. Així que els buhoneros homes de negocis necessiten una altra víctima propiciatòria. Algú ben tonto i que, a ser possible, no acabi deixant-se la paga en bolquers. A que no sabeu qui els ha caigut del cel?

Missatge 100% creïble

Endogàmia Virtual: L’es-tètica del capital

5:38 p. m.

País en vies de desenvolupament FAIL

Publicado por Aleix |

Baby's First Makeover
see more Poorly Dressed

Endogàmia Virtual: Your mother is a hamster

10:14 a. m.

Tant brillant que encega

Publicado por Aleix |

Mireu, tal qual ho diu El País, amb les parts més indescriptibles destacades en colorins:

Crea y gana con Banksy

El País y Avalon te proponen tomar las calles con tu arte ante el estreno en España de la película sobre el artista urbano Banksy Exit through the gift shop

EL PAÍS - Madrid - 14/09/2010

Vota

Resultado Sin interésPoco interesanteDe interésMuy interesanteImprescindible 65 votos

Ante el inminente estreno en España de la película Exit Through the Gift Shop, Avalon y EL PAÍS caldearán las calles antes de que puedas ver la película en los cines. Exposiciones, preestrenos exclusivos y un concurso en el que tú eres el principal protagonista para celebrar el estreno del documental sobre la obra de uno de los artistas más importantes de principios del milenio: Banksy.

Decenas de globos en un árbol de Valencia. Aviones de papel sobre el cielo de Barcelona. Pintura en los muros de un edificio abandonado de Bilbao... todo ello es arte y tú también puedes hacerlo. Mándanos tu obra antes del 01/10/10 a banksyexit@gmail.com. Las obras podrán verse en el blog , y las cuentas de Facebook y Twitter de la película. Las más innovadoras obtendrán entradas para los preestrenos en Madrid, Barcelona, Valencia y Bilbao. Cada uno de los 10 finalistas recibirá un ejemplar del libro editado por Taschen Trespass: historia del arte urbano no oficial y el ganador unas Converse customizadas por los artistas Freeuno y B-ita (TwoCaps). Más información sobre el concurso Street Yourself aquí.

Pero hay mucho más. En la exposición online 50 días para un homenaje al Street Art podrás ver una selección del mejor arte urbano de los últimos años con obras, entre otros, del propio Banksy pero también de Space Invader, JR o Shepard Fairey. Y en el blog que hemos creado para la ocasión , también encontrarás información sobre estrenos exclusivos, intervenciones artísticas, charlas y encuentros... Una apasionante serie de actividades para tomar el pulso a la actualidad del arte urbano con Avalon y El País.”

 

Endogàmia Virtual: Cultura de la bona

2:57 p. m.

No pesen els anys, pesa l’estupidesa

Publicado por Aleix |

Ja d’entrada els demano disculpes pel que veuran a continuació. Si vostès valoren un mínim la seva salut mental no li donin al play. Pensin que a mi em fa tant de mal com a vostès.

 

O quasi

Llestos? Doncs primer mirin aquesta cosa:

I ara mirin aquesta:

 

Vòmits existencials? Deja vu del xungo? No m’estranya. Vostès no només han vist dos anuncis horribles, es que han vist el mateix anunci dues vegades: Protagonista femenina amb problemes d’autoestima + producte miraculós = autoestima pels núvols i triomf (si per triomf entenem lligar amb un maromo del discopaf/ la platja de Lloret).

L'única diferencia és l’edat de la protagonista. En un cas, una niñata de la ESO presa de les hormones, en un altre, una dona adulta (?) de treintamoltllargs

Potser em diran que el 99,99% dels anuncis segueixen el mateix esquema problema-solució. D’acord. Ara bé, el que aquí tenim son dos anuncis que presenten exactament el mateix problema (l’autoestima femenina) i ofereixen dues solucions que no tenen res a veure, però que resolen el tema exactament igual. Moraleja:  Les dones de quaranta tenen la mateixa maduresa que les de 15.

Potser el que passa és que les dones funcionen una mica a lo Benjamin Button: de petites son una proesa, i conforme es fan grans degraden el concepte de sí mateixes fins a l’extrem de pensar que no podran banyar-se a la platja sense un iodur abans. Serà això el que explicarà la mítica maduresa de les joves fèmines. No serà que, en comptes de “madurar abans que els nois”, les de quinze ja estan a la banda que fa baixada de la maduresa, en un camí sense retorn cap a la idiòcia?

 

Posem per cas

Si els sembla que generalitzo sobre les dones a partir de dos anuncis merdosos, segurament concebuts per un creatiu calvo i panxut sàpiguen el següent: 1) Cap agencia de publicitat pot imposar el seu criteri per les bones, totes les campanyes han de ser aprovades per un equip de marketing que, per cert, sol estar ple de dones, i 2) Cap equip de marketing tampoc sol imposar el seu criteri per les bones, aquestes campanyes es testen en grups  de consumidors (en aquest cas consumidores) que l’analitzen, el disseccionen i estableixen un veredicte. Dit d’un altre manera, ensenyar una dona fent la marranota provoca un daltabaix en el personal, però ensenyar una dona amb un CI negatiu no.

En fin, pilarín

Aquest anunci no ha estat retirat ni per Autocontrol (que sí sol retirar anuncis on hi han pinyos o tetes), ni ha rebut cap queixa a l’Institut de la Dona, ni sembla que cap consumidora de Activia ha trucat al telèfon d'atenció al client per posar-los de volta i mitja. És un anunci més, normal i corrent… que collons, és un anunci progressista, solidàri i sostenible. O es que l’agradable veu en off no es passa l’estona clamant per l’alliberació de la feminitat? Un premi li haurien de donar!

Aquest, per exemple

Endogàmia Virtual: Yogurines

Subscribe