10:39 a. m.

Darwinisme

Publicado por Aleix |

Potser us sona l'expressió “el que val, val, i el que no a esports”. Era la manera com aquests nois tan simpàtics que són els periodistes feien neteja interna: l’equivalent a tenir el fill borderline de l’amo al magatzem en comptes de a la caixa, posem per cas.

Exempli gratia

De borderlines n’hi hauran sempre, però sembla que ara els han traslladat de secció. El tema dels que xuten pilotes i condueixen cotxes dóna per molt, i no és plan de tenir el més inútil al capdavant de la secció amb més audiència. Una de dos, o redueixen l’audiència dels deports, o desplaces els fardos a alguna altra banda on no molestin.

Tot això està molt bé, però aquí som gent seriosa i volem proves. A veure, evidències:

Els deports abans:

Els deports ara:

Queda clar, no? Ara només falta per resoldre l'incòmode tema dels borderlines.

A veure… a política no, que els confondrien amb els entrevistats, a internacional necessitem gent feliç de dormir en una xabola feta de fems enmig de dues o tres milícies locals, si els fotem a economia tothom se'ns enfotrà a la cara. Necessitem una secció innòcua, inútil, on mai passi res d’interessant i veure un subnormal amb un micro a la mà no desperti cap inquietud en l’audiència…

Un dos tres, responda otra ves…

Perdoneu, però no puc continuar. Començar una setmana així és un crim, ho sé, però algú ho havia de fer. Una cosa més, com Pansete-San podrà testificar aquesta gent(?) no es disfressa així per sortir per la tele, són així tot el temps. Si algun veí d’escala té històries sobre les integrants d’aquesta Trilogia del Mal, estarem encantats d’escoltar-les. Perdonin es preses, però m’han d’internar d'urgència.

Abans els reporters culturals estaven fets d’una altra pasta

Endogàmia Virtual: un Kasal Kultural

11:15 a. m.

Semblances lisèrgiques

Publicado por Aleix |

El gran ull de Pansete ens mostra sovint la realitat de la vida, però no tothom neix amb aquest do. Pel que sembla, alguns neixen amb la capacitat de prendre el pel i els calers a cecs, dèbils mentals i discapacitats perceptius en general.

¡Te lo compro por un dólar!

Fa uns anys, aquests individus superdotats fabricaven mètodes infalibles créixer el pel, tractaments per allargar el penis amb total garantia, màquines que t’aprimaven 10 kilos sense moure’t del sofà, o inversions sense cap risc i un 50% mínim de beneficis. Però com tot evoluciona i, acceptem-ho, els grans talents sempre busquen nous camps per experimentar, aquests prohoms daltònics han trobat una nova manera de forrar-se a costa d’imbècils: fer estàtues i afirmar que son de personatges famosos.

Marc Quinn

Quinn era un anglès d’aquests tirant a artistes que feien coses amb trossos de pedra tant interessants com això:

¡Te la compro por…! eh, espera, NO.

La seva mare i el seu gat mort estaven encantats amb la carrera de Quinn, però la British Telecom no acabava de veure amb bons ulls que li paguessin la factura del ADSL amb quatre roques. Cansat de pagar-se les cerveses a base de vendre’s la sang, Quinn va recordar que té el mateix cognom que un altre artista tan incomprès com ell, però molt més forrat de pasta.

¡Sono io!

Ara si, Quinn va veure la llum, i a costa de favors sexuals indescriptibles va aconseguir prou or per fer això:

Quinn va anar repetint, fins i tot sota amenaça, que era Kate Moss fent ioga. Resultat: exhibició al British Museum i peça valorada en 2,8 milions de $. Quinn segueix pagant a la BT amb pedres, però ara la companyia les accepta i fins i tot li torna el canvi.

Jeff Koons

Sí, aquest Jeff Koons:

Ja es veu a simple vista que aquest paio és un ARTISTA, majúscules i doble subratllat. Al contrari que Quinn, Koons, ja vivia en una mansió enjardinada des de que va aprendre a inflar globus i fer llacets en un curs de formació del Sephora. Però la inspiració, la inquietud artística i la inflació desmesurada de les importacions colombianes van conduir el nostra ARTISTA cap a un magnum opus com n’hi ha pocs:

Sí, és Bubbles i un amic de la família al Palau de Versailles. AL PUTU PALAU DE VERSAILLES. Si això no és ser un ARTISTA, no sé que és, la veritat.

Daniel Edwards

Oh, espera, ara ho sé. Qualsevol picapedrer pot fer una merda d'estàtua i dir que es la Kate Moss, i si regales la coca suficient pots convèncer els francesos per a que et deixin un racó en el seu palauet. Un demostra que és un crack de debò quan fa una cosa d’aquestes, i després un altra, i després un altra, I DESPRÉS UN ALTRA, si segueix vivint del cuento com el primer dia.

Senyores i senyors, el catàleg de Daniel Edwards, sense més comentari que el títol de la obra:

Britey Spears parint, 2006

El primer cagarro de Suri Cruise, 2006

L'autòpsia de Paris Hilton, 2007

El sarcòfag de Oprah Whinfrey, 2008

Anjelina Jolie donant de mamar, 2009

Endogàmia Virtual: La cultura ens la posa dura

Subscribe