-Enga Antonio, que tú puedeh!
-Amoh, amoh!
Guadalix de la Sierra és un clam. A escassos metres del plató abadonat de Gran Hermano, Carlos Saura está rodant el seu nou film-documentari “Petanca”, una sèrie de partits de petanca amb coreografies de Rafael Amargo i música de Nacho Cano. Després de la mítica (i encara misteriosa) “Sevillanas”, Saura va començar un cicle que no ha aturat; “Maratón”, “Flamenco”, “Tango”, “Iberia”, “Fados”, i ara aquest “Petanca”. Alguns operaris ja diuen que d'aquí se’n va directe a rodar un especial “Callejeros: Extremadura Underground” amb el mateix equip.
Antonio, una de les estrelles del film, es prepara. És un pla difícil, ha de llançar una bola de petanca rosa el doble de gran del normal de manera que impacti amb les boles negres, grogues i marronoses que Rafael Amargo ha disposat en el centre de una pista de petanca blau marí. Es suposa que és una elegia a la concòrdia mundial, i que la bola rosa és la raça caucàsica. No sé si els marronosos son àrabs o gitanos.
Jo m’ho miro amb especial atenció, entre d’altres coses per què m’hi va el sou.
Fa una setmana que sóc a Guadalix. Quan vaig parlar amb Saura, estava a punt d’iniciar el rodatge de “Petancas” (finalment va decidir eliminar la “s”) i, veient la meva insistència, em va deixar assistir al rodatge. Jo frisava per entendre la clau d’aquell misteri dels collons: Pablo Motos havia guanyar un premi atorgat per uns suïssos avorrits que anys abans havien premiat un treball de Saura, “Sevillanas”. El problema es que l’obra havia estat ocultada per la premsa espanyola, com si no hagués existit mai. Qualsevol altre hagués deixat estar el tema, en especial tenint en compte que ningú m’estava pagant per allò, però el meu olfacte de gos perdiguer ensumava alguna cosa,
Va resultar ser un bocata de bacon.
-Ordóñez, coño, iluminame bien esto, joder!- Saura crida a través del seu megàfon i jo corro a millorar la meva posició.
Tan sols una setmana abans les coses anaven tan diferents…
-El País?- digué Saura, bevent una Fanta de taronja-I quina importància té que hagin oblidat la pel·lícula?
-Això és el que no sé, senyor Saura- digué jo, encara gos perdiguer-No troba estrany que justament un diari d’esquerres cometi aquesta errada?
-Doncs no, la veritat- digué Saura- Hauria de veure les redaccions del diaris d’avui en dia. La meitat treuen les noticies de la Wikipedia, i l’altre del Rincón del Vago.
-Ja… Però es que la Wikipedia ho tenia bé.
-Aleshores han tret la noticia del Rincón del Vago. De veritat que li importa tant? El barbut sifilític aquell ha guanyat un premi i ja es creu el rei del mambo, doncs que disfruti, cony. Jo també rasco uns millonets a l’administració per cada premi que em donen, i això que la majoria els dona l’administració.
-Potser té raó. Però en Maravillas em va parlar de una farsa, una conspiració…
-Maravillas? El Gusanito? Collons Ordoñez, no m’estranya que s’hagi fotut aquesta palla mental. En Maravillas va ser el que es va inventar lo de l’àcid bòric. Si el tio encara explica que es dedicava a cridar “Eta asesina” a les manifestacions contra la guerra!
-Però…
-Ai collons, haver començat per aquí! En Gusanito, quin cabronàs…
-Aleshores, ja està? Ha estat una errata?
-Mare de déu, com us deixeu prendre el pèl avui en dia… Que no saps que El Mundo s’inventaria el que fos per cargarse els de Prisa?
-…
-Mira Ordoñez, em caus bé, però ets un detectiu de merda. Què fas la setmana que bé?
Res, es clar. La setmana següent no tenia altre pla que tallar-me els ous i emborratxar-me fins acabar a l’hospital. Saura em va proposar ser ajudant d’iluminació i jo, es clar, vaig acceptar.
-Ordoñez, la puta luz!- brama Saura.
Pagaràs, Maravillas, pagaràs amb sang.