10:15 a. m.

Acerbo cultural

Publicado por Aleix |

Ja són molts anys suportant els comentaris feridors de crítics i analistes varis: que si el fúngol és la anticultura, que si els fungolistes són poc menys que neandertals amb botes, que si la crisi del saber va paral·lela a l'auge del balompié...
 
Ja era hora que algú callés aquests rumors i posés tothom al seu lloc. Per fi, un futbolista d'elit, un golejador en un dels moments culminants de la seva carrera, no es deixa emportar per la passió bàrbara i ret un sentit homenatge a una de les personalitats culturals més influents d'aquest país, tristament desaparegut.

Eto'o dedica el seu gol a Antonio Vega:
El noi plora i tot de l'emoció al recordar l'artista

Unrelated track:

Endogàmia Virtual: Cultura en vena

6:34 p. m.

Vot afirmatiu

Publicado por Aleix |

Entrecomics proposa i nosaltres li donem la raó:

Endogàmia Virtual: Equànimes i imparcials.

5:21 p. m.

A veure…

Publicado por Aleix |

Un caixmirià es crema a l'estil bonze per demanar feina

foto_364096_CAS

Sóc jo l'únic que quan llegeix això pensa que hi ha alguna cosa que falla?

Anem a imaginar que el plà brillant del senyor Bashir Ahmad Mir funciona:

Empresari ric que casualment passava per allà: “Oh, un home que es crema viu per buscar feina! El faré gerent del magatzem. Ai no, que s’ha mort”

Empresari ric que casualment passava per allà 2:“Oh, un home que es crema viu per buscar feina! El faré gerent del magatzem. Que? Quantes setmanes diu que estarà de baixa per culpa de les cremades?”

Un plà igual de brillant

Anem a pams. Ja entenc que fotre’s de gana per estar a l’atur et fa pensar tonteries, però en la major part del món, alguna part del cervell s’encarrega d’advertir al pobre desgraciat que calar-se foc al mig del carrer no acaba de ser el mateix que penjar el currículum a Infojobs.

A la India no. Al bressol de la tolerància, la sabiduria i la no-violència kàrmica, els pagesots, per una vegada que es banyen, ho fan en kerosé. I apa, a cremar.

Ruandesos demanen que la ABC avanci la sisena temporada de Lost en un acte multitudinari

Tenint en compte la fascinació de Nachos Canos i similars per la India, no seria estrany que a partir d’ara les celebracions del Barça incloguessin un o dos sacrificis de nounats ofegats a canaletes, o que els càstings d’OT i similars s’omplissin de gent armada amb llençagranades. Encara hi guanyaríem i tot, ves tu per on.

Endogàmia Virtual: Desde el cariño y el respeto.

10:16 a. m.

El cas de la formiga atòmica, season finale

Publicado por Aleix |

-Enga Antonio, que tú puedeh!

-Amoh, amoh!

Guadalix de la Sierra és un clam. A escassos metres del plató abadonat de Gran Hermano, Carlos Saura está rodant el seu nou film-documentari “Petanca”, una sèrie de partits de petanca amb coreografies de Rafael Amargo i música de Nacho Cano. Després de la mítica (i encara misteriosa) “Sevillanas”, Saura va començar un cicle que no ha aturat; “Maratón”, “Flamenco”, “Tango”, “Iberia”, “Fados”, i ara aquest “Petanca”. Alguns operaris ja diuen que d'aquí se’n va directe a rodar un especial “Callejeros: Extremadura Underground” amb el mateix equip.

Antonio, una de les estrelles del film, es prepara. És un pla difícil, ha de llançar una bola de petanca rosa el doble de gran del normal de manera que impacti amb les boles negres, grogues i marronoses que Rafael Amargo ha disposat en el centre de una pista de petanca blau marí. Es suposa que és una elegia a la concòrdia mundial, i que la bola rosa és la raça caucàsica. No sé si els marronosos son àrabs o gitanos.

Jo m’ho miro amb especial atenció, entre d’altres coses per què m’hi va el sou.

Fa una setmana que sóc a Guadalix. Quan vaig parlar amb Saura, estava a punt d’iniciar el rodatge de “Petancas” (finalment va decidir eliminar la “s”) i, veient la meva insistència, em va deixar assistir al rodatge. Jo frisava per entendre la clau d’aquell misteri dels collons: Pablo Motos havia guanyar un premi atorgat per uns suïssos avorrits que anys abans havien premiat un treball de Saura, “Sevillanas”. El problema es que l’obra havia estat ocultada per la premsa espanyola, com si no hagués existit mai. Qualsevol altre hagués deixat estar el tema, en especial tenint en compte que ningú m’estava pagant per allò, però el meu olfacte de gos perdiguer ensumava alguna cosa,

Va resultar ser un bocata de bacon.

-Ordóñez, coño, iluminame bien esto, joder!- Saura crida a través del seu megàfon i jo corro a millorar la meva posició.

Tan sols una setmana abans les coses anaven tan diferents…

-El País?- digué Saura, bevent una Fanta de taronja-I quina importància té que hagin oblidat la pel·lícula?

-Això és el que no sé, senyor Saura- digué jo, encara gos perdiguer-No troba estrany que justament un diari d’esquerres cometi aquesta errada?

-Doncs no, la veritat- digué Saura- Hauria de veure les redaccions del diaris d’avui en dia. La meitat treuen les noticies de la Wikipedia, i l’altre del Rincón del Vago.

-Ja… Però es que la Wikipedia ho tenia bé.

-Aleshores han tret la noticia del Rincón del Vago. De veritat que li importa tant? El barbut sifilític aquell ha guanyat un premi i ja es creu el rei del mambo, doncs que disfruti, cony. Jo també rasco uns millonets a l’administració per cada premi que em donen, i això que la majoria els dona l’administració.

-Potser té raó. Però en Maravillas em va parlar de una farsa, una conspiració…

-Maravillas? El Gusanito? Collons Ordoñez, no m’estranya que s’hagi fotut aquesta palla mental. En Maravillas va ser el que es va inventar lo de l’àcid bòric. Si el tio encara explica que es dedicava a cridar “Eta asesina” a les manifestacions contra la guerra!

-Però…

-Ai collons, haver començat per aquí! En Gusanito, quin cabronàs…

-Aleshores, ja està? Ha estat una errata?

-Mare de déu, com us deixeu prendre el pèl avui en dia… Que no saps que El Mundo s’inventaria el que fos per cargarse els de Prisa?

-…

-Mira Ordoñez, em caus bé, però ets un detectiu de merda. Què fas la setmana que bé?

Res, es clar. La setmana següent no tenia altre pla que tallar-me els ous i emborratxar-me fins acabar a l’hospital. Saura em va proposar ser ajudant d’iluminació i jo, es clar, vaig acceptar.

-Ordoñez, la puta luz!- brama Saura.

Pagaràs, Maravillas, pagaràs amb sang.

12:13 p. m.

El cas de la formiga atòmica, cinquena part

Publicado por Aleix |

Gregorio Maravillas, alias Gusanito, redactor de El Mundo i home exaltat en general tenia més raó que un sant. Allí estava. Tres minuts, quaranta tres segons:

Home barbut que surt a la tele: “…se hablan de cosas muy serias, además cosas tan serias que te pueden pasar a tí.

Pablo Motos: “Sí”

Home barbut: “O sea, mañana te dan el premio… y mañana te hechan”

Motos: “No, no, esto es facil, de hecho…”

Barbut: “De la noche a la mañana…”

Motos: “De hecho ha faltado poco esta semana”

Barbut: “Ah, ¿si?”

Y el públic arrenca a riure mentre aplaudeix.

-Què me’n diu d’això, eh, què me’n diu ara?

Maravillas no podia amagar la seva satisfacció. M’havia trucat feia menys de dues hores amb la noticia, i trenta minuts després ja m’havia tornat a convocar, aquesta vegada al pàrking de l’Illa Diagonal. Potser volia comprar-li alguna cosa a la parenta.

-Si, bé…-balbucejava com podia, intentant ordenar les idees- És sorprenent, està clar.

-Això és una bomba, això és el que és! I a sobre en el mateix programa en que es compara amb Letterman!

Maravillas tornava a tenir raó. En un dia sembrat, Motos havia dit tan tranquil·lament que el premi que els havien concedit no l’havia guanyat gent com Letterman o Leno, confonent els premis suïssos Rose d’Or amb els nord-americans Emmy. Estava clar que no havia sigut el millor dia del presentador.

-Demà em donen tota la secció a mi sol, Ordoñez!- Maravillas seguia extasiat. Per això m’havia fet cridar?

Jo, en canvi, no podia treure’m Sevillanas del cap. No el ball, sinó la pel·lícula. Un telefilm de TVE, guanyador de la Rose d’Or el 1994, dirigit per Carlos Saura, ignorat del recompte oficial de premis espanyols. Saura tenia pinta de progre, però en canvi el Grupo Prisa l’havia esborrat de la llista de guanyadors. Era només per fer quedar millor Motos? Alguna cosa feia pudor apart dels meus gayumbos.

A tot això, Maravillas anava a la seva:

-Si es que no sé perquè m’esforço. Cinc anys estudiant periodisme, fent treballs de nosequantes pàgines… Tot per acabar veient un Youtube que ja et fa tota la feina! Ordoñez, benvingut al segle XXI!

Ell no ho havia dit amb lletres, però m’ha sembla més fi escrit així. A mida que Gusanito anava felicitant-se a si mateix, jo anava tenint cada vegada més clar que aquell malparit no em pagaria ni les factures del locutori. Vaig suspirar, i vaig enfilar cap al despatx. Maravillas encara no havia l’speech, i alguna cosa em feia pensar que aniria per llarg.

De camí a l’oficina vaig sentir unes ganes urgents d’agafar una turca de tres parells de collons, així que em vaig desviar cap el paqui 24 hores del barri, però ni per aquestes. Ni fullejant el Ratos de Cama del 1993 que encara tenien a la venta em podia treure de sobre l’olor que fan les bones pistes, les que no et deixen dormir fins que les segueixes. Les que solen acabar amb dues dents menys i una nit en blanc a la barra del pitjor bar.

Sí, encara que faci riure, jo era un detectiu íntegre, collons. Englopint mig DYC Gran Reserva a la cua del paqui em vaig maleir els ossos.

-Un altre més sense passar la pensió-vaig murmurar- Mujamed, tens telèfon aquí?

Havia de parlar amb Carlos Saura o no em podria tornar a fotre una palla tranquil. Total, de tot aquella merda encara no havia vit un duro. Amb una mica de sort en Saura em convidaria a berberechos…

(continuarà)

4:52 p. m.

El cas de la formiga atòmica, quarta part

Publicado por Aleix |

Sevillanas. Flamenquito del bueno. Faralaes.

Podrieu pensar que m’havia tornat definitivament boig, però aquestes paraules acudien al meu cap una vegada i un altre sense que l’ampolla d’escocès mig buda que tenia sobre la taula hi tingués gaire a veure. O al menys això creia.

Estava de tornada al meu despatx, el meu trist, brut, sobrecarregat i xafogós despatx. El ventilador aixecava els papers amuntonats sobre la taula. Els papers que em feien pensar en en flamenc i, d’entre totes les persones, en Rocío Jurado.

Potser ho entendreu millor si reculem una mica. Al Locutori Fu-Mao havia descobert que els premis Rose d’Or no passaven de ser un invent de quatre suïssos amb tendències megalòmanes. A més, els competidor de El Hormiguero en la categoria de “entreteniment” eren tot refregits d’altres programes, una estratègia rentable, però que difícilment et portaria a guanyar un premi als millors nous formats.

Investigant una mica més, vaig descobrir que la categoria “entreteniment” ni tant sols existia feia un parell d’anys; la van crear el 2008 per premiar un programa de la BBC on un famós intentava passar desapercebut en una casa tant temps com fos possible. Per acabar-ho d’adobar, El Hormiguero no havia rebut cap altra menció. El millor programa del 2009 segons els suïssos era una cosa de la ABC anomenada “I survived a japanese game show”. En fi.

Pablo Motos s’havia deixat emportar per l’entusiasme al afirmar que eren el millor programa del món, però això no passava de ser un atac d’egocentrisme. Per què el periodista de El Mundo parlava d’una estafa? Es que tothom s’havia tornat ximple?

Les coses no lligaven ni amb Imedio. Rebuscant entre diferents webs, vaig tornar a mirar l’article de El País que ho havia iniciat tot i allí estava:

El programa de Cuatro, producido por 7 y Acción, ha logrado la prestigiosa Rose d'Or en la categoría de mejor programa de entretenimiento, distinción que hacía 35 años que no lograba un espacio español. Chicho Ibáñez Serrador se lo llevó en 1968 con Historia de la frivolidad. Antonio Mercero lo logró en 1974 por una recreación de Don Juan.

Alguna cosa va fer click en el meu cervell, i per una vegada no era un aneurisme. El País, propietat de Prisa, màxim accionista de Cuatro, havia omès un nom en la llista de premiats espanyols. El 1994, feia 15, i no 35 anys, un treball de Carlos Saura s’havia emportat el premi. No el de “millor entreteniment”, sinó el Gran Premi del Jurat, igual que anys abans ho havia fet Mr.Bean o The Muppet Show.

El seu títol, Sevillanas, starring Rocio Jurado:

Algú havia silenciat aquell premi. algú dins el Grupo Prisa no volia veure’s associat amb el Sevillanas de Carlos Saura. Allò ja era més interessant. Allò sí que podria ser una estafa, una conspiració.

-RIIIIIIIING!!

En Gusi de El Mundo al telèfon:

-Que Ordonez, ja ho ha vist?

-Si! Tenia raó, és una conspiració del Grupo Prisa per…

-Que collons Grupo Prisa, Ordoñez! Li dic si ha vist el que va dir el Motos el dia que li van donar el premi!

-Què?- vaig dir sorprès pel canvi de tema- No, no veig aquestes coses jo…

-Collons Ordoñez, miri’s el Youtube cagant llets. Motos va dir que havien estat a punt de fotre’l fora!

-Què diu?

(continuarà)

10:58 a. m.

El cas de la formiga atòmica, tercera part

Publicado por Aleix |

-…y me dijo que no tenia dinero y que me pagaria con carne. ¡Mamacita, con carne!

-לא סiנאגoגא eסתא תאנשאדא פּeר רeפoרמeס i ארא נo סe oן אנאר א א פeר

-يم ڢا دير قوي يم پوساريا ميرانت ا لا ميcا، ي جو يس cلار...

-он сон лес мевес цаіхес де водка?

-Llenifeeeeeerrr! Deha ehtá a tuh hermanoooooo!

Hora punta al Locutori Fu-Mao. Dotzenes de persones bolcades sobre telèfons lligats amb celo, bramant a webcams diminutes i pantalles més diminutes encara. No era el millor entorn per una investigació de primer nivell. Afortunadament, aquella no ho era.

Primera parada, Wikipedia. efectivament, algú ja havia afegit que el programa era el guanyador del “Entertainment prize at the 2009 Rose d'Or ceremony”.

La mateixa frase em va portar a la web dels premis. Allà, autoproclamaven “seleccionar les millors novetats de l’any en entreteniment i programació televisiva”. La llista d'espònsors era curta i molt suïssa: Swisscom Broadcast Services, SRG SSR idée suisse, Schweizer Fernsehen, TV Production Center i la mateixa ciutat de Lucerne. Més que un premi internacional, semblava una reunió de formatgers.

-LLLEEEEEEEENIFEEEEERRR!!!!

L’onada sònica em va deixar marejat durant uns segons, el temps suficient per esgotar el temps de connexió. Maleïdes monedes!

Vaig aprofitar per ordenar les idees. El Hormiguero havia rebut un premi d’una agrupació suïssa. A què venia tant rebombori? Tres crèdits i un article de El País em va posar sobre la pista:

El hormiguero de Pablo Motos ha sido galardonado con el Premio Rose d'Or 2009 que se entrega en Lucerna (Suiza), uno de los más prestigiosos de la televisión.[…]

[…]Este año se han presentado a la Rose d'Or 424 formatos de 33 países, una cifra récord para este certamen que nació en 1961. El hormiguero ha conseguido imponerse a formatos de Estados Unidos (Wipeout, de Endemol USA), Reino Unido (Last choir standing, de la BBC), Holanda (Million dollar wedding, de Eyeworks Entertainment) y Alemania (Supertalent, de la RTL).

Així que Motos havia superat 423 altres “formats” (això volia dir “programes”, tenia que consultar-ho) . Vist així, semblava força impressionant. El problema es que no em sonava ni un dels programes que havien competit. Bé, un sí:

El Hormiguero millor que La Batalla de los Coros? Home, potser si… La resta?

Milion Dollar Wedding. Un programa on holandesos a l’atur es casen com si no visquessin en una caravana.

Guaypaut, vul dir, Wipeout, un humor amarillo amb ianquis. De que em sonava aquest nom?

Supertalent. Això també m’era estranyament familiar…

Tot plegat era molt curiós. Es suposava que els premis eren per “les millors novetats”, i menys les formigues i els holandesos de la caravana, la resta eren clons d’altres programes. Mmmm…

Ho notava, estava pel bon camí. Vaig tornar a mirar l’article de El País i…

INSERT COIN. EL HUMILDE LOCUTOLIO FU-MAO LE DA LAS GLACIAS POL MALGASTAL SU PLECIOSO TIEMPO EN NUESTRA HUMILDE MOLADA.

Maleïdes monedes!

(continuarà)

9:13 a. m.

El cas de la formiga atòmica, segona part

Publicado por Aleix |

Pablo Motos. Pablo. Motos. Havia vist alguna vegada la seva barba per la televisió, en una espècie de concurs de cantar i ballar amb ninots.

-El Hormiguero.

Això. Em sembla que la meva filla se’l mira de tant en tant. O se’l mirava. Des que la seva mare em va denunciar que ja no sé ni quants anys té. Hauré d’anar amb compte la propera vegada que vagi al Club Wendy’s.

-El Hormiguero- va repetir Gregorio Maravillas, alies, el Gusiluz, alies el tipus que es nega a parlar de diners- Un programa amb certa fama no sé si el coneix.

-Alguna cosa en sé.

-Bueno, ja s’ho buscarà a la wikipedia després. El cas es que aquest programa, El Hormiguero, acaba de rebre un… premi.

La cara de fàstic amb la que va pronunciar la darrera paraula em va fer pensar que en Gusi i en Motos no eren amics des de la guarderia.

-Se suposa que es un premi de cert prestigi- continuà Maravillas- El Rose d’Or. És suïs.

-No són els que feien rellotges aquests?

-Si, bé, això també. Ahir es va saber que li havien donat el premi al millor programa d’entreteniment.

-Ah, i no és entretingut?

-Però com vol que un programa com El Hormiguero guanyi un premi? I internacional! Aquí hi ha alguna cosa que no quadra, Ordoñez, i vull que m'ajudi a descobrir-la!

-Escolti, els de el Mundo no li tindran mania, oi?

-Nosaltres…? Eh… no… calli, calli… I arregli una mica la oficina, que podria agafar la peste porcina aquí!

Abans que pogués queixar-me de res, en Maravillas ja havia agafat la porta i començava a baixar les escales a tota pastilla. Com es notava que el malparit feia això cada vegada que invitava al bar!

Refunfunyant, em vaig servir la tercera copa. Només tenia dos noms i ni un putu euro. Vaig fer cap al locutori de la cantonada amb l’ampolla a la ma.

(continuarà…)

10:47 a. m.

El cas de la formiga atòmica, primera part

Publicado por Aleix |

Era un dia xafogós, i la quantitat de papers que s’acumulaven a l’oficina no ajudava. El sol es filtrava entre les persianes escardades, i un trist ventilador lluitava inútilment per fer-me passar la calor. Potser el segon got de wisky ajudaria una mica més.

Acabava de servir-me la copa quan un home va entrar corrents. Gras, despentinat, corbata mal cordada, pantalons plens de taques… Estava segur que aquell individu era periodista. En especial quan va dir:

-Sóc periodista de El Mundo i necessito la seva ajuda.

Vaig empassar-me la copa d’un sol glop. I me’n vaig servir un altra. I me la vaig empassar de cop. I vaig…

-Esperi, collons, que borratxo no em servirà de res!

El Mundo. Durant un breu instant vaig tenir l’esperança que es tractés del Noticias del Mundo. Però no. Una persona tan desesperada com per acudir a mi no podia ser de cap mitjà presentable.

-Em dic Gregorio Maravillas, però em pot dir Gusanito.

-No penso preguntar-li, Gusi. Que hi fa aquí?

-Necessito que m’ajudi senyor Ordoñez. Jo sol no puc atrapar-lo.

-Atrapar? El què? El seu cap ja torna a fer de les seves pels hotels?

-No sigui idiota! Tothom sap que ara s’ho fa al veler. El necessito per que investigui un cas de frau, Ordoñez.

-Jo? Vostès no feien allò del periodisme d’investigació?

-Investigació? Però si rodàvem les càmeres ocultes al pàrking del diari! La premsa esta fotuda, Ordoñez, imagini’s que la setmana passada ens van treure l’internet per retallar gastos. I ara d’on se suposa que hem de treure les noticies?

-Miri, Gusi, m’ho passo molt bé amb vostè, però em podria dir que cony vol de mi? I quant em pagarà? Contesti primer a la darrera pregunta.

-Necessito que m’ajudi a destapar un cas de frau gravíssim, un cas que si es fes públic a temps, podria dur a la ruïna tots els implicats.

-Escolti, no parlàvem del calers que em pagaria?

-Senyor Ordoñez, deixi’s estar de tonteries. Necessito que m’ajudi a atrapar aquest estafador que es fa dir Pablo Motos.

(continuarà…)

Subscribe