Hi ha un forat en el món com un pou de fel
que de rates i de llops fins dalt és ple,
i tot és allà pitjor que el mateix infern,
i aquest lloc s
’anomena...Londres Barcelona

escaient adaptació endogàmica d’uns versos de Sweeney Todd

Si això no és una pipa...


... l'article que segueix tampoc és publicitat gratuïta
del llibre d'un col·lega.

Amb un (quasi del tot) excusable retard, arriben my two cents about la nova novel·la del nostre criminòleg de capçalera. L’argument és conegut per tots vostès: la lluita i inevitable victòria de la mort sobre la vida en el marc d’una Barcelona vèrmida. Dirigida per uns prohoms viciosos i corruptes instal·lats en casinos des d’on juguen amb els destins dels ignorants ciutadans als que esclafen sense pietat, la ciutat és l’escenari en què alguns d’aquests infeliços tractaran d’evitar ser aixafats per aquest terrible atzar, amb l’ajut de la seva intel·ligència acompanyada, en funció de cadascun, de la valentia (Moisés Corvo), l’astúcia (Makaroff) la mesquinesa (Bocanegra), la bogeria (von Baumgarten ) o la maldat (l’Enriqueta). Sense dubte, l’autor narra amb pols admirable la caça del vampir, la sicària que es mou per l’interregne tenebrós d’una ciutat culpable de mirar, callar i amagar...

Com sabíem tan poc de l’Enriqueta? Doncs perquè, com es pot extreure de la pròpia novel·la, els actuals homenots de la “rosa de foc” no estan massa disposats a fer un exercici de memòria històrica que evidenciï que la Barcelona d’avui és un fràgil decorat construït a esquenes dels seus ciutadans. I és que, si volem escoltar-la, la mala dona (no la del títol, sinó l’altra: la narradora) ens parlarà de la Barcelona que fou però també de la Barcelona que és. I òbviament, en una ciutat com la d’avui on la ironia és absent perquè la veritable dissidència és impossible, se’m fa impensable la reconciliació de la ciutat amb l’Enriqueta Martí -a diferència del que sí han fet els londinencs amb Jack l’Esbudellador-. Admetre aquesta història que les pedres callen, duríssima i salvatge, seria senzillament mirar de front la inacceptable realitat de la ciutat que avui s’enorgulleix de que els seus ciutadans vagin a comprar el pa en bicicleta.

Un altre bicing és possible.

Aquesta valentia per parlar sobre allò que hipòcritament molts pretenen amagar sota la catifa em fa admirar ara el gènere de la novel·la negra del qual, per cert, mai havia llegit res fins ara. Sí, amics: en sóc un complert desconeixedor. I mai m’he acostat perquè, amb la displicència suficient de l’ignorant que sóc, el creia un gènere menor. Ai, neci de mi...

"Doncs mira que t'envïo al Sr. Ripley
en menys del que es diu 'Sr. Ripley'".

I és que amb La mala dona he entès que l’essència de la novel·la negra és manifestar constantment la fascinació per la wild side of life que als burgesos (de mentalitat, que som sempre més que els de patrimoni) ens és tan i tan llunyana però hipnòtica: allò que en diuen “l’atracció de l’abisme”. Justament perquè sempre descriu els marges (encara que sigui escrita des de la comfortable comoditat d'una llar), tota (bona) novel·la negra té quelcom d’existencialista en parlar-nos de qui és l’ésser humà i com és el món que habita. Una (bona) novel·la negra és, en fi, un estoic mirall que reflecteix les tenebres que el nostre cor amaga (creguin-me: els ho dic jo que, insisteixo, a banda d’aquesta no n’he llegit cap altra). I La mala dona és profundament existencialista, fins al punt d’estar narrada, amb elegant encert, per la convidada amb qui només soparàs un cop a la vida... Touché, sr. Pastor.

"Gràcies, Pansete".

De res. O potser la novel·la negra no té res d’això i, senzillament, La mala dona és una novel·la impecable, filla de mil llets però sobretot del talent del seu papi, el qual pretén convertir-se com qui no vol la cosa, en les meves pròpies paraules, en "el creador d’un univers inesgotable que tard o d’hora abraçarà tots els gèneres (novel·la històrica, western, terror, ciència ficció...) i qui sap si tots els suports (novel·la però també còmic, cinema...) que se li posin al davant". Perquè La mala dona demana ja, amics, la seva adaptació al cinema (com ja han opinat ments molt més lúcides que la meva). Això sí: també demana a crits que no sigui dirigida per cap director català (vade retro, Balagueró). Amb els actors podríem ser més flexibles (mmmm... què tal la Vicky Peña com a Enriqueta?).

I el que més m’ha agradat de La mala dona és confirmar el bon escriptor que és en Marc Pastor però, sobretot, l’immens escriptor que serà. Felicitats de tot cor des de Ca n'Endogàmia!

"Muy bien, caballeros, pero no empecemos
a chuparnos las pollas todavía..."

Endogàmia Virtual: Enriqueta se escribe con k.

10:57 a. m.

Drames estiuencs vol I

Publicado por Aleix |

Estimats tots, bé sabeu que l'estiu és una època que afavoreix la reflexió sobre l'espècie humana (o similar). Les llargues hores mortes veient Mujeres y Hombres y viceversa, l'exposició constant a cossos semi nus en diversos graus de descomposició, i altres xocs de la mateixa intensitat, impacten el fràgil caparró del que us escriu sense possibilitat de fuga. Perquè aquí és on recau el drama estiuenc real; un podria arribar a les mateixes conclusions durant l'hivern, però l'activitat el distreu. A l'estiu, un disposa de 24 hores al dia per constatar la misèria humana, sense interrupcions ni aturador.


A Playa Bábaro, entenent-ho tot.

He decidit, doncs, que la millor manera d'eradicar aquests dimonis és vomitant-los tal com raja i resar per que s'escolin pica avall. A l'asuntu pues.

Drames estiuencs Volum I: Meme ve de mema

Una de les pitjors idees que cap individu pot tenir és posar Los 40 Principales a l'estiu. Sé el que em direu i hi estic d'acord; posar Los 40 és una mala idea en qualsevol moment, però amics, la canícula potencia, i de quina manera, la fórmula "high rotation til it kills them" pròpia de la cadena. Estar en un cotxe que només sintonitza 2 emissores a estones, sabent que cada vegada que giris la clau de contacte sonarà Celtas Cortos és quelcom molt proper a una visió de l'infern.

Però no estic aquí per això, sino per fer-vos arribar una noticia terrible: Bebe pot haver-se retirat, però el seu diguem-ne estil s'està reproduint incansablement. La Doctora Thompkins ho explica millor que jo:





"De la mateixa manera que l'abús infantil deixa una empremta emocional tant intensa en l'infant que el fa procliu a reproduir aquesta model de comportament desviat en la seva vida adulta, les lletres i la música de Bebe han generat un sotrac emocional en la joventut espanyola de tal magnitud que ha alterat la seva percepció musical, cultural, lingüística i emocional fins al punt d'implantar en la seva consciència la idea que aquest és un model vàlid i fins i tot desitjable de procedir musicalment parlant."





Més clar l'aigua, amics. Estem envoltats de gent convençuda de que Bebe es un model a seguir. Com no, Los 40 hi està d'acord i ens ho fa saber constantment a través d'aquestes dues perles, un mer avanç del que està per venir.

Beatriz Luengo- Pretendo Hablarte (en cholo)




La enanita de Upa Dance (si no sabeu qui és, encara hi ha esperança per vosaltres) fa veure que és una cantant autèntica i compromesa amb l'actualitat. S'hagués pogut conformar amb ser una pseudoTriunfita més, però no, la nena (o el seu manager) han decidit que l'exit radica en fer de Bebe Light (ara amb un 25% menys de sentit!) amb unes veus franceses amanuchaoades molt lamentables. El video es un despropòsit, es clar, però que volieu? Una niña pija de Hortaleza intentant posar accent extremeny. Pues eso.

Hanna- Como la Vida (a l'infern)

Lo de la Luengo eren els entrants. El plat fort, el que repeteix durant dies sense poder treure't la fortor del damunt és aquest. Agarrense los machos:
Hay una chica en Madrid que sabe cómo abrir las puertas que le ha cerrado la vida a base de "coraje y cojones", como dice la canción. Supongo que llegará el día en el que la música no se etiquete según estilos, sino según los órganos vitales que participen en la creación. Podríamos recorrer una tienda de discos de sección en sección: "Música hecha con el corazón", en la planta primera; "Música escrita con el cerebro", planta segunda; y en la tercera, al fondo, podríamos encontrar una estantería con "Música hecha con las vísceras". Allí habría una foto bien grande de Hanna mirando desde arriba al resto de competidores. Y competidoras.

Aspirant a numero 1 seguint l'exemple

Si, si textual de la seva web oficial. Amb una intro així, ja friseu per escoltar-la, eh marranos? Read and repeat after me:

Yo quería ver el cielo como yo lo vi al nacer
azulito con esmero y sin basura y
sin la mierda del país que se esta cargando el cielo y me esta jodiendo a mi
y m esta jodiendo a mi
voy queriendo renacer inventando mis canciones
voy siguiendo tus pasitos a ver si m dan lecciones
y no puedo porque no quiero porque en el fondo m da miedo
de esta vida que me viene y que no me la merezco
no m la merezco
ahh...
ESTRIBILLO
y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver

Buscare la solución a mis problemas
y con mi amor no me quitaré el sombrero hasta que no te lo hayas quitado tu primero
y empezaré a ser fuerte y empezare a crecer
y a sonreír a la vida que me viene
no la dejare atrás eso no me conviene
me conviene ser fuerte sobre todo no rebelde
que ya me la he quitado que ya me la he quitado la coraza del pasado

y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver
y es que el miedo no te deja andar ni ver

Yo quería ver el cielo como yo lo vi al nacer…


Dificil afegir res mes? Doncs sapigeu que el misstage valent de la Hanna Montana aquesta ha arribat tan al fons (a la dreta) dels cors que és, asseieu-vos, la cancó oficial de la Vuelta a España 2008. Tal cual. Krafwerk encara está treient espuma per la boca.

I la marxa de les Bebeñeques continua...



Endogàmia Virtual: Si les teves orelles t'ofenen, arrancate-les.

Subscribe