11:12 a. m.

You’ve come a long way, baby

Publicado por Aleix |

Una mica d’aritmètica musical:

+

+

+

=


Potser molts de vosaltres ja heu rebut 15 mails diferents amb El Homeless Que Canta Radiohead, i l’ultima cosa que esperàveu era tornar a veure’l. Mala sort. El Homeless Que Canta Radiohead, igual que La Vella Dels Gats Que Canta Els Miserables, són exemples d’aquesta fornada de produccions musicals 2.0. i que pugrames com Tu Si que Vales fan arribar al poble: pressumptes “descubriments espontànis” que ens ensenyen la cara més amable de la misèria.

Un altre tipus de misèria, mes agraïda

El cuento de la lechera va més o menys així: si tu menges del container del costat del Mercadona perquè ets a l’atur mentre pagues pensions a dos ex-dones, un fill borderline i el seu gat mort; en definitiva, si portes una vida de merda, no et preocupis! Tard o d’hora un productor musical et descobrirà remenant les escombraries, o vomitant el líquid de frens que t’han venut de segona mà, o atracant-lo amb una wilkinson rovellada, i et grabarà amb el seu iphone i et penjara al Llutup i milions de persones et veuran, i descobriran el talent que s’amaga entre la mugre, i…

De fet, i res més. Si tens sort t’internaran a un hospital mental, o et donaran un sanvitx i un cocacola. Si no, no tindràs ni les gràcies. O tindràs el comentari d'aquí sota, que no sé si és pitjor:

“This tear-jerking video comes courtesy of the Opie and Anthony Show on SiriusXM radio. The footage was shot after the show’s producers enlisted a homeless man, Daniel Mustard, to voice over a promo then found out he could sing. Here Mustard does an acoustic version of Radiohead’s Creep with a slightly different take on the vocal phrasing and years and years of pathos in the delivery.”

Atentus: els productors buscaven un rodamón per gravar una promoció (sense pagar, naturalment), i pel mateix preu (o sigui 0€) els va sortir un cantant que, per acabar-ho d’arrodonir no es va emperrar en destrossar “en Joan petit com balla”, sinó que, tot disciplinadet, es va marcar una versió “amb pathos” (!) de Radiohead. Vamos, que és com si un gitano del barri de Las Cañas es marqués una lectura de Javier Marías per el EP3.

I la gent? I l’esperit humà que es desperta a traves de la bellesa i el pathos? I els sentiments a flor de pell en ple Nadal que provoquen ones de solidaritat, amor, i donatius milionaris?

La gent, amics, la gent és gent:

coment

Endogàmia Virtual: Pau i amor a cabassos.

10:37 a. m.

Sí, Ministre

Publicado por Aleix |

- Ah, Humprey,passa, seu…

- Ministre…

- Humprey, estic molt preocupat.

- I ara, que li passa Ministre?

- Has vist les darreres enquestes? La gent se’ns tira al damunt, Humprey! Diuen que estan a l’atur, que no tenen diners per passar el mes, que les mesures econòmiques del govern no serveixen de res… De res, Humprey! Els britànics pensen que podríem desaparèixer tots avui mateix i ells ni ho notarien.

-Oh, senyor Ministre, segur que ho notarien…

-…

-De totes maneres, no cal escarrassar-s’hi molt Ministre.Aquestes coses passen i després se’n van.

-Potser si Humprey, però el Primer Ministre ja ens ha convocat a tots aquesta mateixa tarda per discutir l’assumpte!

-Ja veig.

- Ja sap que el Primer Ministre va quedar molt satisfet de la seva intervenció econòmica l’any passat. Va sortir a totes les portades, i fins i tot el Times va anomenar-lo “líder” una vegada.

- Un esdeveniment extraordinari, sens dubte.

-Si. Eh, Humprey, es que no ho entén? El Primer Ministre voldrà solucions immediates,per aquesta mateixa tarda!

-I naturalment a vostè no se li acut cap.

-Humprey, ha d’ajudar-me! La premsa encara em va al darrere per aquelles despeses extraordinàries  l’aniversari de la meva filla. Necessito una gran idea per el Primer Ministre!

-Potser es podria fer alguna cosa amb els nens.

-Que dius?

- Els nens. Des de sempre la política s’ha regit per ajudar els nens i els ancians, però els vells solen quedar pitjor a les fotografies. Si anunciem una iniciativa per ajudar els infants britànics la premsa no podrà dir res dolent. Al cap i a la fi, ells son els seus futurs lectors.

-Però que podríem fer? Ara no estem per paquets d’ajudes econòmiques precisament.

-No, es clar, Ministre, té raó. Mmmm… potser no cal donar-los diners. Potser n’hi ha prou amb portar uns quants Pares Noels a les escoles públiques i repartir quatre llaminadures.

-Massa tard, Humprey. Aquesta era la idea que tenia pensada, però algun imbècil del Foreing Office ja l’ha enviada per mail al Primer Ministre. Necessito alguna cosa més, Humprey, més potent, més trencadora!

-Ja veig. Bé, sempre està el tema de la seguretat.

-Ah si?

-Sí, Ministre. Tothom vol protegir els nens. Com que son petitons i fràgils i tot això…

-Protegir els nens… Sona bé, Humprey! Que fem, els donem un taser?

-Em penso que això no acabaria de fer feliç a les associacions de mestres. Jo em referia més aviat a la protecció nacional.

-…

-Pensi-ho així, Ministre. Tots els britànics adults disposen de programes de seguretat nacional a la feina, i als aeroports. Tenim tot de càmeres vetllant per la seva seguretat als carrers. Però que passa amb els nens?

- Si, que passa?

- Es que aquest govern no es compromet amb la seva seguretat, també? És que potser pensem que els nens britànics son ciutadans de segona?

-I ara!

- Aleshores perquè neguem als infants els dret a la seguretat que sí gaudeixen els adults? Per què fem distincions basades en l’edat? Es que potser no es discriminació això?

-Mare de Déu Humprey, té raó!

-Els ciutadans han de saber que aquest govern no permetrà un dia més que els nens siguin discriminats a la Gran Bretanya. Si vetllem per la seguretat des seus pares, hem de vetllar d’igual manera per la seguretat dels seus fills.

-Oh i tant que sí, Humprey! Vostè és un geni!

-Gràcies, Ministre.

 

Agents antiterroristes britànics visiten guarderies per detectar signes primerencs de radicalització

Demanen als mestres que informin si alguna criatura pinta una bomba.

«Les proves suggereixen que el radicalisme pot començar als quatre anys», alerta un agent, en un correu intern, publicat pel diari The Times.

Endogàmia Virtual: Fans de Rosa Sensat

1:56 p. m.

Clàssics imperesederus

Publicado por Pansete |

Amics, davant els documents gràfics que aquí us adjunto, no tinc paraules; per això, i per la mandra que tinc cada vegada que em poso davant d'un teclat, no les escriuré.





Recordin-ho: avui dia no es podria filmar, i ja no diguem emetre, el que han vist.

Endogàmia Virtual: a espatlles de gegants.

12:10 p. m.

Un altre pla brillant

Publicado por Aleix |

Així que un agafa el diari i llegeix “La Plaça Reial vol recuperar les visites dels barcelonins” i diu, mira, encara farem alguna cosa decent i tot.

Pels que tinguin la fortuna de no acostar-s’hi gaire, la Plaça Reial de Barcelona és això:

Imagineu-vos Gràcia amb un 593% més de guiris i ja ho teniu. Aquesta wasteland neuronal, digna de múltiples bulldozers coordinats per fi mereix l’atenció de l’ajuntament. Abans d’alegrar-vos-en, recordeu que estem parlant de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest

L’article comença posant només la punteta:

La plaça Reial vol recuperar les tertúlies literàries i els vermuts dels diumenges.

Ah, bueno, aleshores imagino que el que faran serà posar bancs per seure i xerrar tranquil·lament, al temps que remodelaran els bars de la plaça i s’hi instal·laran vermuteries de prestigi,no?

Meeeec

A més de bars, la plaça més distingida del Gòtic és un fòrum ple de sol i palmeres, i són precisament els amos d’aquests bars els que han concebut La Reial ens mou, iniciativa cultural que pretén reconciliar els barcelonins amb la plaça, recuperant costums perduts.

Cuidadu. Tota cosa amb slogan fot més pudor que els pixats dels guiris, però es a si a més hi posem el culetilla “iniciativa cultural” ja hem begut oli de colza.

De totes maneres, intrèpids que som, anem a veure en què consisteixen aquests “costums perduts” a recuperar.

Sense renunciar a la merescuda fama de cràpula de l’espai, l’Associació d’Amics i Comerciants de la plaça Reial vol fer tornar el públic familiar amb activitats de dia, des de contacontes a xous de màgia.

Què collons és això? No havíem quedat que la cosa anava de xerrar fent un vermut? D’on cony surten els contes i els putus xous de màgia, putus merdaespectacles de pare modern? Això són costums perduts? Deixar que el Mag Llari li foti mà al petit Pol i el porti a la part de darrera de l’escenari?

Altres velles costums segons l’ajuntament

Si ja us esteu imaginant el pitjor, no cal imaginar més:

«Un dels pilars del projecte és la música, encara que destacant-ne el caràcter diürn», comenta Carmen Zapata, directora de La Reial ens mou, que s’estrenarà dissabte 19 amb el taller Petits luthiers, emmarcat en el festival solidari Raval Kids, iniciativa de la ràdio ScannerFM i la sala Sidecar per recollir material didàctic i jocs per a nens del barri.

O sigui, que si tothom estava fins als collons d’aguantar música de nit, ara també la tens de dia. Brillant!

Un altre dur de feina

Però no una musica qualsevol, no, nen que estem a Barsalona! La música de didàctica de Scanner FM (?????) i Raval Kids

En ple assaig didàctic

El taller consistirà en la construcció d’instruments musicals a partir de materials reciclats sota la direcció d’un professor del Taller de Músics. A més, els nens del barri aprendran a tocar les primeres notes i prepararan un repertori musical que reuneix l’essència de diferents cultures, per participar després en un concert que se celebrarà a la plaça a la primavera.

Mmmm… instruments reciclats? Musica de diferents cultures? Concerts a la plaça? A què em recorda tot això…? La regidora de Ciutat Vella, Itziar González ens treu de dubtes:

«Jo entenc la plaça Reial com un tambor, que tocat per bones mans com les que han programat aquesta iniciativa, generarà un tam tam d’orgull tan necessari per al districte»

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARRGGHHHHH!!!!!!

Endogàmia Virtual: I’ve seen the future baby, it is murder

5:14 p. m.

Breu historia del temps

Publicado por Aleix |

És 1974, i neixes en una família acomodada, però més melenuda del habitual.

Ara és 1981, comences a anar sol a l’escola. Els teus pares ja no porten el cabell tan llarg i ton germà gran es flipa amb un tio perseguit per una bola gegant.

Ja és 1986. Els teu pare va tot el dia encorbatat i parlant per telèfon. A la teva mare li han crescut els pits de cop. Ton germà diu que de gran et deixarà provar una cosa anomenada clenxa, cosa que segurament deu tenir a veure amb la quantitat de gomina que porta a sobre. A tu, però, t’importa poc. Cada dia arribes a casa de l’escola una mica abans de tothom, el que et deixa una bons 30 minuts per gaudir a soles dels VHS de ton pare.

Ara és 1994. Ets a segon de Publicitat y Relacions Públiques i vius en un pis d’estudiants. En el fons, però, et passes mig dia tancat a l’aula d’informàtica. Acaben d'instal·lar una cosa anomenada “mosaic” que et canviarà la vida.

És 2009. Tens 35 anys i ets director creatiu en una important agència de publicitat. El teu principal client, Moët & Chandon t’ha demanat una campanya atrevida i diferent “que arribi a la gent jove d’internet”.

Alguna cosa et diu que aquesta campanya serà un gran èxit.

Endogàmia Virtual: La cultura del s.XXI

11:49 a. m.

La ciència avança que és barbaru

Publicado por Aleix |

Veieu per què es necessari invertir en I+D?

La raó que els homes visquin menys que les dones està en l'esperma

La raó que els homes visquin menys que les dones pot estar en l'esperma, segons un estudi d'investigadors japonesos que van demostrar en ratolins que hi ha un gen que només s'activa en el sexe masculí i que escurça la vida.

Gracies investigadors japonesos! A la fi entenc totes aquestes imatges:

Si es que el que no expliqui la ciència…

Endogàmia Virtual: Lleugerament descreguts.

12:49 p. m.

Innovacions en el sector immobiliari

Publicado por Aleix |

Amic i amiga de la compra-venta de pisos, estàs preocupada? Angoixada, fins i tot? Aquells rendiments del 25% en tres anys, ja fa tant de temps que no els veus que a vegades penses que eren un somni? Penses, potser, moure les teves inversions cap altres sectors?

No i mil vegades no! A l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat entenem el teu problema et fem costat. Si, Sant Boi, a quatre passes de l'Aeroport del Prati a tocar de nombrosos centres de negocis internacionals. Sant Boi, una gran inversió a punt de revaloritzar-se!

Sant Boi al 2011 (projecte en tràmit, el resultat final pot variar)

Amic, amiga, a l’Ajuntament de Sant Boi et volem ajudar en aquests temps difícils. Per això hem posat en marxa una iniciativa pionera a l’Estat Espanyol, una proposta avalada per iniciatives semblants a Itàlia i la Franja de Gaza:

INCREIBLES PISOS AL 50% DE DESCOMPTE!!!

Si, has llegit bé, fins a 22 PISOS EN LA ZONA VERDA DE CAMPS BLANCS a un extraordinari preu. L’ajuntament verifica la disponibilitat dels pisos en un temps rècord.

APROFITI AQUESTA GRAN OFERTA, VÀLIDA PER UN TEMPS LIMITAT! Inverteixi ara en una zona en plena expansió, molt atractiva per a inversors amb visió de negoci.

I, si en aquests moments no disposa del capital a curt termini, no es preocupi. En breu posarem a la venta FINQUES AMB CAPACITAT FINS A 200 PERSONES MÉS!!!

Ajuntament de Sant Boi, sempre amb l'emprenedor!

Endogàmia Virtual: Follow the money

7:00 p. m.

Coses que la gent accepta sense més

Publicado por Aleix |

Si ja han llegit com el nostre wannabe blogger ens ha il·lustra perfectament sobre els problemes d’acceptar les coses tal com venen sense pensar-hi gaire, aquí en tenen un altre exemple, també amb els catxondos de la justícia de protagonistes:

Un any de presó per penjar 14 fotos de la seva exnòvia despullada a Tuenti

El Jutjat Penal número 3 de Santander ha condemnat a un any de presó un home que va penjar en una pàgina d'accés lliure de la xarxa social d'internet Tuenti 14 fotografies en què la seva exnòvia apareixia despullada.

Home, d’entrada això de penjar fotos guarres de la ex és un servei molt agraït, però ja s’entén que a la noia li pugés la mosca al nas.

Tot i això…

No s'ha determinat el temps que les imatges han estat penjades a la xarxa, ni el nombre de persones que han accedit a la pàgina en què hi havia les fotografies, en què no es veia la cara de la víctima.

A veure… Si no se li veia la cara, algú em pot explicar quina diferència hi ha entre penjar fotos de la ex i fer-ho de Silvia Saint? Quina mena de cos té la noia aquesta que és immediatament reconeixible per gent que mai la ha vist en pilotes?

images3-20boobsHòstia, la Jennifer!

Per que, a veure, és delicte dir que tal fulana és la meva ex encara que no ho sigui? Qui pot verificar que les fotos de marres són en efecte de la ex? Ella mateixa? Sons pares? La denuncia no ha multiplicat pet 11.000 l’interès de la gent per baixar-se les fotos?

Per cert, els he presentat la meva xicota?

Endogàmia Virtual: Ens agrada mirar.

2:06 p. m.

Generation A(tontades)

Publicado por Aleix |

Ah, els setanta… Una era de gent que no es dutxa si no és a canonassos de la policia, músiques infectes, drogues al·lucinògenes… I feministes cremasostens.

Si amics, les feministes de primera fornada, diguem-ne, les autoproclamades hereves de las sufragistes (i al pas que anem, hereves de la Hipatia d’Agora, però aquest és un altre asuntu) va passar-se bona part de la dècada fent fogueres de Playtex, pancartejant a favor de tallar les tites als violadors, i altres coses així com si diguéssim combatives.

Avui en dia poca gent recorda aquest feminisme 1.0. que es resumeix en la idea “feminista emprenyada”

Vale, acceptem “histèrica” com emprenyada…

I aleshores arriben els vuitanta i tot comença a fer més mandra. Ara hem d’anar a cremar sostens amb el fred que fa? Si la setmana passada ja vam protestar per les centrals nuclears i la que ve tenim mani contra la Otan…

Total, que pels vuitanta, entre pelis de l’Indiana Jones i Regreso al Futuro, el moviment feminista va començar a… diversificar-se. Un nucli dur de la Gal.lia seguia emprenyada amb la masculinitat, però heus aquí que van començar a sortir dones compromeses in general, ara amb la pau, ara amb l’energia solar…

… ara en contra de l'anorèxia…

I arriben els noranta, i el Capità Enciam posa de moda l’ecologia. A aquestes alçades de la pelicula, el moviment feminista comença a ser un cúmul de microrehivindicacions (el reconeixement dels drets de les lesbianes, la igualació de salaris, el reciclatge, el moviment okupa…) on les angry women comencen a ser poques (i bastant arrugades ja).

A més, en els noranta és quan passa un fet clau, les primeres feministes tenen filles adolescents. Filles que en la majoria de casos passen olímpicament de sa mare i que no cremen sostens perquè senzillament no en porten.

Nova feminista en acció

I, per acabar-la de liar arriba el segle XXI, i entre l’internet, la globalització i els immigrants il·legals, el feminisme 2.0. deixa de parlar de dones per parlar de persones: a l’estil “Abans que homes o dones, tots som persones”.

Aquestes noves feministes, les filles de les primeres, es prenen la vida tirant a diferent. Milers de tires de Maitena han instaurat el ji-ji-ja-ja en el feminisme 2.0.; si lo del comunisme queda lluny, lo de l’anarquia ya ni te cuento; i les lluites obreres han passat a ser lluites per conservar la feina.

Resultat: Meet the new feminists:

barbie2

barbie1

barbie3

Eh? La nina que tenen al costat? Una nina de res, que curiosament representa tot el que les seves odiaven i que elles han reconvertit per la patilla en una icona de la nova feminitat. D’acord, no té cony ni mugrons, no es dedica a res en concret però en canvi disposa de la quantitat de complements més gran des d’Imelda Marcos; val, és rossa i segurament de Califòrnia…

Però ei, hi ha gent per tot no? Que el primer de tot és respectar als altres, que tots som persones! Que hi ha gent que li agrada la Barbie, doncs cap problema. Que, si t’hi fixes, la Barbie representa la llibertat de la dona com poques… Mira, no té cony, amb el que no la poden deixar prenyada ni violar. No té cap feina però viu de conya, i així es pot dedicar a projectes solidaris, i a explorar la seva creativitat. A veure si tots els seus vestidets se'ls ha comprat, que t’hi jugues que molts els dissenya i confecciona ella mateixa? Que no?

Mira-la, lliure, creativa, feliç, amb un novio que la respecta i a més arriba als 50 sense cap arruga. Que més podria demanar una dona?

Una icona feminista,això és el que és. Ja t’ho dic jo.

Endogàmia Virtual: io da gran vui se patit

1:45 p. m.

Gente de pasta

Publicado por Aleix |

A veure, entenguem-nos. De gafapastas fa molts anys que n’hi ha, però aquests eren Gafapastas TM, sub-individus que es corresponien als cànons oficials del gafapastisme, amb totes les manies ja conegudes.

Fins aquí més o menys bé. Els Gafapastas TM eren un grup controlable d’infrasers, la majoria arremolinats al voltant del cine Verdi. Res que un parell de míssils no poguessin resoldre. Però avui assistim consternats a una vertadera explosió del gafapastisme, al pas del Gafapasta TM al simple gafapasta, així en minúscula i sense copyright. Al gafapastisme com a fenomen massiu. A l’horror, vamos.

Apocalypse Now

Les ulleres de pasta ja no són tendència, són realitat pura i dura. Si sou una mica rompetechos, reseu per conservar els vostres vidres ben nets i polits, perquè la següent visita a l’òptica serà un highway to hell de tres parells de collons.

O, dit d’un altra manera, ara ja és possible fer una taxonomia de gafapastas. Com aquesta, per exemple:

  • El gafapasta de llibre: El de tota la vida, el del Verdi, Won Kar Wai, i Anthony and the Johnsons. Us el sabeu de memòria, però no marxa ni amb lejía el mamón.

Tampoc marxa ni amb lejia, gafapasta o no

  • La gafapasta poppy: Quan jo era jove i el meu pàncrees funcionava, passar per davant del Apolo un dissabte era com assistir a l’Oktoberfest moderniki. Desenes de proto-éssers humans tirats pel carrer, avituallats amb els darrers models en complements idiotes. L’Apolo ha estat sempre un temple gafapasta, però ja en els seus inicis es notaven clares diferències de gènere: ells sempre de negre, elles en canvi, amb unes ulleres vermelles que encara accentuaven més l’escàs atractiu del que podrien fer gala, fosc i tot. Avui en dia sembla que la canalla encara gasta aquestes aberracions visuals, però ja no ballen Blur.

Em sap greu, però havia de sortir

  • La senyora gafapasta: Aquestes, en canvi, segueixen ballant Blur. True story: un company meu de feina (premi pel que endevini on va néixer) assegura tenir un mètode infalible per detectar catalans: si hi ha una dona de quaranta anys amb ulleres de pasta, és catalana segur. Jo afegiria que és una imbècil que li comença a penjar tot mentre va pel món creient-se molt important perquè s’ha llegit Els homes que no estimaven les dones abans que els demés.

Pots explotar si odies massa algú?

  • El gafapasta enrollat: Un jove modern d’avui en dia que, ei, ell només dona la seva opinió de les coses, eh? Que ell no és un expert ni res d’això, és només un noi com qualsevol altre, divertit, això sí. Curiós, també, enrollat? Home, això ho haurien de dir els demés, je, je…

Posem per cas

Posem per cas, també

  • El gafapasta post-irònic: El gafapasta que té un blog sobre gafapastes, o que té un grup musical anomenat Gafapastas, o que porta ulleres de pasta exageradament grans, o que surt al carrer amb ulleres de pasta i una samarreta de Pagafantas, més que res per confondre el personal.
    Els gafapastas post-irònics masculins solen tenir problemes per assolir la autèntica condició post-irònica, i la gent els veu com simples gafapastas clàssics més pallassos de lo normal. És molt més post-irònic si ets noia i no tens gaires grans en llocs visibles.

Post-ironic fail

Post-ironic win

  • El gafapasta accidental: aka tot cristu amb alguna diòptria de més

D'aquí dos dies tots calvos i gafapastosos

Potser algun dissenyador gafapastas s’ha sortit amb la seva, potser tot és un pla de les clíniques que operen les diòptries, o potser, simplement, els nens han caigut també en la trampa que les dones fa temps que pateixen: la d’entendre la moda com una pandèmia, on un any tothom ha d’anar vestit de rosa, i l’any següent tothom de lila. Potser el 2010 serà 100% gafapasta, però només durarà un any…

Catàleg 2011

Endogàmia Virtual: Gent amb poques llums

10:28 a. m.

Guess her muff

Publicado por Aleix |

Us presento a la nova alcaldessa de Santa Coloma of Gamenauer:

Que sí, de veritat

Es diu Núria Parlón i fins ahir era “Ponente de Ciudadanía y Coordinadora operativa de las ponencias del Área de Servicios a la Persona” el que vol dir que eh… coordinava… tot lo que vé a ser… eh… bueno, lo que vé a ser el total dels serveis a la persona, no? Y les ponències també, també les coordinava.

Un altre que coordinava

La nostra Núria és una jove d’avui en día, i per tant té un blog la mar d’interessant, on parla del gran lideratge d’en Montilla i cita cançons que s’assemblen al “Heroes” de David Bowie, però així més en plan alternatiu.

I com no, també té un Feisbuc amb 319 amics que és el viu reflex de la seva apassionant vida política:

parlonNi Déu ni Amo, si senyor!

Aquesta radikal de la alta politica ha de portar SantaCo al segle XXII com a mínim. Però, qui és ella? Com ha arribat a ser l’escollida per gestionar la vuitena ciutat més important de Catalunya Triumfant?

A veure que ens expliquen els amics de can Periodico:

Parlon ocupava la novena tinència d’alcaldia i també coordinava l’àrea de serveis a les persones, en la qual va començar a treballar com a funcionària el 2002. L’últim congrés del PSC la va fer pujar fins a l’executiva nacional i el juny passat va estar a punt de convertir-se en eurodiputada.

Caram tu, en set anys de SantaKo a Brusel·les tu. Aquesta noia segur que està la mar de preparada!

La direcció del PSC va voler fugir de l’aparença d’una designació a dit i va cedir el protagonisme al grup municipal colomenc.

Es clar, es clar. Només perquè sigui membre de la executiva i hagi estat designada per aquesta mateixa executiva per ocupar un lloc en la llista de candidates a al eurocambra no vol dir que l'executiva estigui decidint el seu futur, no fotem. Que quedi clar que aquí tots som gent molt seriosa, i que la noia ha volgut ella mateixa ser eurodiputada, i ara alcaldessa. Que ja se sap que quan a les dones se'ls fica una cosa al cap no paren, tu.

Tot i així, el procés d’elecció ha estat controlat pel secretari d’organització del partit, José Zaragoza, a qui l’executiva va facultar per dirigir el reemplaçament dels càrrecs vacants i que ha mantingut contactes aquesta setmana amb l’equip de govern de Santa Coloma.

Home… És que es clar… La noia vol ella, que quedi clar, i és bona, bona, però bona, eh? El que passa és que cal mantenir contactes… ja se sap que els contactes són importants, que la direcció ha de parlar amb els que estan a peu de carrer, a prop del ciutadà. Contacte amb la base, això és fonamental!

De fet, el president de la Generalitat i líder del PSC, José Montilla, va confessar dimecres als passadissos del Parlament que tenia «clar i decidit» el nom del substitut de Muñoz, evidenciant que el relleu comptava amb la seva benedicció.

Eh…

La Nuria, en el seu blog, dos mesos abans de ser proposada com alcaldessa:

El lideratge del President Montilla i la tasca del Govern de la Generalitat està essent molt important per tal de donar resposta a dos tipus de reptes que se solapen en el temps i estan interelacionats.[…]

[…]Quan més necessari esdevé “sumar” n’hi ha alguns que es dediquen a restar. I quan més resten més s’allunyen del sentit “identitari” compartit i plural del poble català, de tal manera que abonen un terreny molt perillós: el de la radicalitat tot confonent interessos partidistes amb un suposat sentit identitari compartit.

Però que consti que és la més preparada per afrontar els nous reptes de l’ajuntament de Santa Coloma, eh!

Unes fotos que se'ns han colat, no sé com

Endogàmia Virtual: La Juventud Baila

Subscribe