Endogàmia Virtual

Després del meu periple extremeny, el meu cul i jo vam anar a caure a Madrid. Poc podré narrar d’aquest viatge perquè durà 48 hores. Però, com veureu, vaig aprofitar el temps.
I és que vaig conèixer Xanadú. “I què és Xanadú?” I tu m’ho preguntes, bandarra? Xanadú és... és... la quintaessència dels “malls” (pels no anglòfons: els centres comercials). Xanadú conjuga el gegantisme propi d’aquests espais amb aquella prepotència desorbitada tant idiosincràtica dels mesetaris.
Xanadú, amics, es distingeix de tots els altres centres comercials íbers perquè tenim la possibilitat d'esquiar. Sí: a Xanadú hi ha una pista d’esquí. Ho heu llegit bé: una pista d’esquí.

Lo que yo os diga...

Feia temps que n'havia sentit a parlar i volia conèixe'l; sense dubte, la realitat va superar la meva patològica imaginació...

Tra-larí, tra-lará, el madriles va a esquiar...

Què estarà mirant aquesta simpàtica família?

¡¡¡Oivá!!!

Si el madriles no va a la sierra,
la sierra irá al madriles.


Admireu la sobèrbia concepció paisatgística de l'assumpte.


Més real que la realitat.


Qui s'avorreix a Xanadú és perquè vol, amics!

En fi. Arribats a aquest punt, i malgrat no haver esquiat, estava esgotat; esgotat però satisfet d'haver vist un lloc com aquest: això no es veu pas tots el dies, no! Necessitava doncs un lloc on el guerrer fotogràfic pogués reposar i digerir les perturbadores reflexions que tenia sobre la civilització actual. I on fer-ho sinó a un bonic mirador que simula ser un refugi de neu?

Només us recordaré que estàvem a ple agost...

... però us ben juro que el foc en qüestió
no escalfava en absolut.

Endogàmia Virtual: on tots els simulacres són possibles.

Estimados todos,

últimamente, y gracias sobretodo a los comentarios publicados en este blog a raiz de la participación de Miriam en Gran Hermano, hemos refrescado nuestra memoria respecto a unos seres, los japoneses, de los que se pueden decir muchas cosas, salvo que son normales. Y es que, dentro de su particular forma de estar-en-el-mundo, resulta que el pueblo nipón tiene síndromes y chaladurías particulares, diferentes a las que sufrimos el resto de los mortales.
Así, los jóvenes japoneses no sólo padecen el ya célebre hikikomori, por el que adolescentes y jóvenes pasan años enteros encerrados en sus habitaciones jugando con la Playstation y comiendo pizzas; ahora resulta que también cuando salen de paseo tienen dolencias raras, como el recientemente apodado "síndrome de París". ¿En qué consiste esta nueva y curiosa majadería nipona? Pues ni más ni menos que en crisis alucinatorias y complejo de persecución, consecuencia del choque cultural. Y es que algunos turistas y residentes japoneses en París y en otras grandes urbes occidentales manifiestan transtornos psiquiátricos serios debido a la grosería y malhumor que perciben en su entorno, hasta el punto que muchos de los afectados deben ser repatriados a su tierra natal para no regresar nunca...
La explicación que dan los entendidos en la materia es que los japoneses, tan delicados y educados como son, no pueden soportar la presión a que los sometemos en nuestro trato cotidiano -ciertamente poco amable-, y por ello se les acaban cruzando un poco los cables...
Llegados a este punto, mis queridos amigos, un momento de reflexión; pues a partir de ciertas edades, uno no debe permitir que se la den con queso. Que a los japoneses se les vaya la olla en París, Nueva York o Madrid porque se topan con un taxista subnormal o un camarero soplapollas es algo que no tiene sentido, y es que los japoneses en cuestión no enloquecen en su destino vacacional: ya estaban chalados antes de venir. Lo único que ocurre es que adaptan su locura al entorno.
Para que mis palabras no parezcan infundadas y sean confundidas con afirmaciones fruto de la animadversión hacia un pueblo tan digno de admiración como el que habita la tierra del Sol naciente, simplemente una prueba: un clip de un programa de la televisión japonesa en el que un grupo de nipones -aparentemente ubicados en un lugar que no recuerda en absoluto a los Campos Elíseos- ponen de manifiesto su absoluta cordura y normalidad...

Grupo de japoneses, celebrando con su mascota su cuerda condición...

Sin más que añadir por el momento, se despide

Dr. Sandro

Endogamia Virtual: afeitando el mundo con la navaja de Ockham

Per si no ho sabieu, aquest divendres és un dia gran. És el dia en que el món musulmà abraça occident i li diu "que pasa tronco", en el més important agermanament cultural d'ençà les creuades.

Si amics, divendres és el "Christian Hate Day", l'entrada d'AlQaeda al món dels events culturals i les gincames polítiques.

El públic jove, preparant l'esdeveniment

El Christian Hate Day és una iniciativa digna d'uns Adbusters, per exemple. Si uns et diuen el dia en que no has de comprar res, o el dia en que has de plantar un arbre, per què els nostres germans del turbant no poden dir quan has de cremar una esglesia, clavar creus al pit dels infidels, o vestir samarretes com aquestes, posem per cas?

Ja a la seva mesquita per només 9,95!

És tan maco veure com altres fan seu l'esperit del Fòrum de les Cultures! El que no acabo d'entendre és perque Papeitor no es suma a la festa i organitza un "Muslim Hate Day" aquest diumenge. Ai aquests cristians... sempre a la cua de les tendències!

El comisari de l'event, en una pausa

I aquí, què? Ens en quedarem al marge? Tots els ciutadans democràticament espanyols que practiquen religions alternatives hauràn d'agafar l'avió per gaudir-ne? Una vergonya... Ara que haviem aconseguit situar Barcelona a la vanguardia de l'eventalisme amb el Sónar i el Wintercase; o els nostres estimats chés, amb el FIB... Un cop més queda clar qui marca tendència i qui hi corre darrera amb la llengua fora. Vergonya de país...

Endogamia Virtual: Odiant eventualment des de fa més de mitg any, tu.

Ara que s'han publicat les estadistiques sobre escolaritat de la Unió Europea, ja n'hi ha més d'un que en culpa els sociates; que si som la vergonya del continent, que si Malta serà una superpotència al nostre costat, que si la culpa és de la LOGSE, que los visten como putas...

Res més lluny! El govern Zapatero, un govern compromès amb les reptes del futur, i modern com pocs, ja té llest un Plà de Xoc Contra l'Absentisme Escolar (Plan de Choque Contra el Absentismo Escolar) que ha de portar els nens i nenes de l'Estat Espanyol a cuotes d'excelència cultural comparables amb les de Guinea Ecuatorial, o sense anar més lluny, El Salvador.

De moment s'estàn fent proves pilot a Castilla y León, amb vistas d'extendre el Plà a la resta de La Piel de Toro en breu. Segons un alt responsable del projecte: "Els nous llibres de text són més dinàmics i estan orientats a la pràctica real del joves espanyols actuals" ("Los nuevos libros de texto son más dinámicos y estan orientados a la práctica real de los jóvenes españoles actuales").

Com podem apreciar en aquesta plana d'exemple (o podriem si fessim la imatge més gran) La Nova Escolaritat "prepara els nens i nenes d'avui per ser competitius demà" ("prepara a los niños y niñas de hoy para ser competitivos mañana").

Ja podem respirar tranquils. Malta mai arribarà al nostre nivell.

Endogamia Virtual: La feminitat, derrotada

Los caminos a trabajar son muy largos y una hora da para pensar muxo...
Hoy meditaba sobre el egocentrismo, su efecto sobre la persona y los que la rodean, y acabe por asemejarlo a la situacion que viven las estrellas con el Sol.
Las estrellas estan ahi, no se mueven, lo unico q pasa es que cuando sale el Sol este las eclipsa, su potencia, su brillo, todo él hace que ellas no aparezcan, dejen de ser visibles a nuestra vista.
Y asi es una persona notable, alguien que destaca en todo, alguien sobre el que todo el mundo quiere saber, alguien que acapara atencion y se hace notar, alguien que brilla con luz propia y alimenta su ego en base de tanta atención. Es un Sol, un Sol que hace que personas con menos empatia quizá, con menos carisma, más timidas, poco notables se vean relegadas a segundos y tercerisimos planos. Son las estrellas que nadie a la luz del dia ve, que nadie cuando esa persona ilumina con su presencia se dan cuenta de su existencia.
Pero que cuando no esta el Sol si, sabemos y las vemos, y tienen su pequeño brillito.
Así son algunas personas y al final...acaban produciendo en las estrellitas que se llenen de melanciolia porque poca gente se acuerda de ellas, tan poquita cosa a su lado, no hacen más q esforzarse por brillar y gritar "aqui estoy yo" pero ni siendo fugaces a veces consiguen un poquito de atencion. Eclipse, 10/03/06

"La vida es como uno de esos laberintos que salian en humor amarillo donde ibas atravesando puertas y unas estaban abiertas y perfectamente pasabas y otras estan cerradas y en el esfuerzo te golpeas.
Todos estamos en nuestro propio laberinto, la vida; y las puertas son las decisiones que tomamos. A veces esas puertas se abriran facilmente y ¡perfecto! a seguir adelante . Pero otras empujaras ocn todas las fuerzas del mundo pero no conseguiras abrirla ¿porque? Porque siemplemente esa puerta no es para ti, y mejor que sea asi a no q se te abra y luego debas volver sobra la misma puerta. Pero que complicado resulta todo.
También podemos comparar la vida con una cursa de obstaculos que vas saltando y que a mayor agilidad mejor superas, pero que otras veces la torpeza hace q tropieces con la valla y caigas." Laberinto, 12/07/05



Durante semanas me he rayado muchisimo acerca del reflejo de lso espejos y los cristales. Cuando me miro a un espejo me veo de una forma y cuanod me miro en el cristal del metro descubro otra cara mia, no faceta, sino el rostro en si. Si ya en un espejo procuro no mirarme muxo por lo q veo al descubrirme en el reflejo me espante y pense: "asi es como en verdad me ven? q horror!".De ahi me llevo a pensar: "cual es el verdadero aspecto q ven las personas de ti?"
Si una persona al mirarse en el espejo no se vera como es en realidad por diversos motivos, pq la vision es subjetiva y tiende  a engañar, como las anorexicas q se miran y se ven gordas... pues una persona al mirarse no se vera realmente. Por lo tanto descartemos el reflejo del espejo pq no sera el correcto, ademas que los espejos por ejemplo de las tiendas de ropa estan trucados para q te veas mejor.
Entonces el reflejo real debe ser el de los cristales, porque es el cristal menos adulterado que hay, no tiene la capa de reflejo plata y no esta trucado.De manera que estiré un poco más el hilo y lo lleve al terreno de q si al verme en el espejo veo algo q no quisiera nunca podre aceptarme ni quererme. Cosa que me hizo aun pensar mas alla, recordé haber leido u oido una frase que decia: "las personas empiezan a quererse cuando alguien les quiere" Y es cierto, cuando alguien muestra interes por otra persona , esa otra persona eleva su ego, se ve distinto, se empieza a querer porque se ve merecedora de ese amor. El autoestima nace cuando plantan la semilla de la autovalia, del interes en uno.
Recopilando y enlazando con otra frase: "nadie te querra si no te quieres tu " : SI al mirarse en un reflejo de un cristal no se agrada, no evocará atracción para que alguien se fije en la persona, pues sólo verse atractivo hace q los demas te vean asi. De manera que si no te ves, nadie te verá y por ende nadie te valorará, querrá o estimará y plantará el primer paso de quererse uno mismo.En conclusión: los reflejos son un asco, deprimen y hacen q te desvalores. Ama y ámate, 12/04/06

Hace cacho que no escribia nada.
Al final no he contado akello super diver que fui hacer a principios de julio y seguiré sin contarlo por pereza XDDD . Algun dia lo cuento al igual q cuento q el lunes fui a Madrid de turismo pawa y me hice una foto con el Conde Lequio!!! jajajjajaja lastima q no encuentro el cable de la camara.
He cambiado de trabajo, cuando salí de Atento me di unas vacaciones de casi 15 dias hasta q mi madre me obligó otra vez a trabajar y a quedarme sin mis culebrones de la tarde... Y soy rebeldeeeeeee!! lalalalalala. Y ahora estoy en el Hipercor de Cornella dando/vendiendo libros escolares a los padres q vienen a buscarlos. Y dios! q lio de caja! Cuanod me vienen con vales regalo o q quieren empezar a pagar en noviembre les pongo cara de cordero degollado y les digo: "va en serio? no verdad" XDDDD pero no cuela, me dicen q si. Entonces se lia la gorda pq debo ir a buscar a Marta mi jefa pa q me ayude y a veces no está y debo abusar de la paciencia de tres chicos wapisimos :D~~~~~ para q me ayuden ellos.
Lo peor es q salgo mas tarde y me pego unas maratones hacia el bus q ni veas! Lo cojo siempre por los pelos! ayer casi lo pierdo y pasa cada media hora! >__< . Weno q no tengo vida ya casi, pq trabajo de 4 a 22 y salgo a coger el bus alla las 14.45... arghs ya no tengo tiempo pa hacer el mongui con mis amigos! Y ya no tenog tiempo pa hacer el comic!! q tengo q hacerlo!! q se me echa el plazo encima!! Pa una vez q tengo el argumento a tiempo lo q me falta es este! XDDD
Weno ya esta! Ah si! La semana q viene voy hacerme unos analisis! @_@ q miedooooooo!!!!! Hace poco acompañé a unos a mi amiga Esmeralda y joe! le dejaron el brazo amorotonado!! madre mia a mi me pinchan y me lo amputan por el daño q me lo hacen, fijo!!!! Detesto las revisiones medicas!!!! Agosto, 6/08/06

Veig que avui anem de culturetes (sense tenir en compte els coneixements que Jair Dominguez imparteix setmanalment en el seu seminari sobre "Impostors"). ¡Pos ná, hombre, ná! Aquí, una nota cultural d'aquelles que fan posar els pèls de punta: la cosa va de creacionisme.

"Y Él los hizo a su imagen y semejanza..."


També és una criatura de Déu.

A tot això, no deixeu de llegir Elogio del imbécil de Pino Aprile, un llibre que erra una mica bastant en la forma de conjecturar però ni molt menys en la tesi que sosté: la intel·ligència s'acaba, fonamentalment perquè ja no és necessària per la supervivència de l'espècie. És més: és contraproduent i tot.

Haunted (trauïda aquí com Fantasmas) és la darrera novela d'aquest noi tan trempat, en Chuck Palahniuk.
A Haunted, Palahniuk explica el que passa quan un grup d'escriptors amateurs llegeixen un anunci on sel's convida a passar tres mesos aïllats del món, tancats en una vella casa on podràn concentrar-se únicament en l'escriptura, allunyats de totes les distraccions, preocupacions i tonteries que els han impedit desenvolupar el seu talent fins aleshores.

Per desgràcia, la idea resulta ser menys bona de l'esperat. L'organitzador de l'event, el vell Mr.Keyes, no deixa de monologar sobre la importància de l'aillament com a motor de la creativitat. En canvi, els pressumptes escriptors no semblen massa preocupats per el tema. Ells, un recull d'inadaptats, ploramiques, freaks i demés white trash se'n adonen d'inmediat que el seu escàs talent literari, nodrit tan sols de les seves obsessions, no els conduirà més lluny del que ja els ha portat. En canvi, aquella situació estranya és una ocasió perfecte. Retorçant una mica els fets, transformen aquella aburrida reunió en un captiveri forçat, en mans d'un vell boig.

A partir d'aquí, l'objectiu és nítid. Cal passar aquells tres mesos de reclusió en les pitjors condicions físiques i mentals possibles; imaginant (o creant) escenes de dolor, tortura i drama humà que garanteixin la primera plana en tots els diaris. Una colla d'escriptors d'acampada no tenen cap interès. En canvi, un reduït grup de supervivents del més gran horror desbancaríen tots els índex d'audiència. Des d'aquell moment, els tres mesos de reclusió passen a ser un tour de force extrem, una competició fine el límit per la primera plana on l'automutilació és el pà de cada dia, els assesinats s'encadenen, i les trames d'horror es fan cada cop més i més atractives, retorçades i grotesques. Tot, per la futura audiència que els farà famosos a la fí.

Ara no sé per què he escrit tot això. Bé, tan se val. És un gran llibre. A llegir-lo!

Alguns pensareu que avui dia ja no suposa cap aconteixement una nova edició de "Gran Hermano". Aquest post vol mostrar-vos fins a quin punt esteu equivocats.
Servidor, usualment dedica una part del seu valuosissím temps a mirar el primer programa de la temporada (el de les presentacions) perquè sap que allà es troben, no solament alguns dels moments catòdics més delirants de la història de la televisió hispana, sinó involuntàries radiografies de la joventut espanyola. L'experiència mai em decep malgrat sempre m'agafen unes ganes terribles, com suggereix il Dottore, d'agafar un cayuco i remuntar algun riu navegable fins al nord...
Qui sap si aquest serà el primer d'una breu sèrie de videos sobre els millors concursants de GH-8. Beneïm al youtube i a totes les persones que, desinteressadament, volen compartir la seva saviesa amb nosaltres.



Endogàmia virtual: retransmetent la fi de la civilització occidental en temps real.

Estimados amigos,

a diferencia de vosotros, que habéis disfrutado de unas hermosas vacaciones durante el perído normal en que currantes y otros indeseables descansan, yo, en cambio, me he tomado el merecido descanso anual en septiembre, que es cuando los ricos y ociosos de la tierra se dedican a viajar por el mundo a mitad de precio y sin tener que aguantar a la chusma que inunda los lugares de recreo. Así, he podido visitar hermosos lugares casi vacíos, degustar vinos y viandas elaboradas con tiempo a un precio justo, pasear sin necesidad de oir al populacho entonar sus letanías... hasta que, desgraciadamente, la cartera me ha obligado a regresar a mi África natal.

Y es que, tras hacer el etnólgo bárbaro en tierras civilizadas, he aterrizado en la patria de manera brusca, bronca y dura, y sólo abrir la televisión y ver un único telediario, he recordado inmediatamente de dónde había salido y a dónde he regresado:

1. Joan Clos, ese a quien todos hemos visto bailar embutido en una camiseta de Carlinhos Brown, hereda la cartera de Montilla y se pone al frente del ministerio de Industria -y, para que se vayan preparando, va y mete la pata al jurar el cargo...-. Como sucesor al frente del Ayuntamiento, nombran a un "máster en ESADE" -típicamente socialista- con cara de lechón...

Do you remember...? Pues ahora, ministro.
N'Hereu, nuestro nuevo gurú

2. El Mundo, solvencia y rigor contrastados, lanza una nueva colección de deuvedés y libros... y hasta aquí puedo leer...

Y es que claro, cuando uno se relaja y come y bebe bien, se olvida de que, pocos días antes de marchar hacia Europa, había visitado lugares tan entrañables como Valdelinares...

Pictograma que recuerda al turista que Valdelinares es un lugar de orden y bien...

..., que había asistido -no directamente, pero sí gracias a la inestimable colaboración de mi pareja- a fiestas sub-folklóricas como "El Toro Embolao"...

Nota bene: pido al amable lector que observe con atención
los hermosos ejemplares de gorila de lomo plateado que se muestran, de espaldas,
en primer término de la imagen

..., que había visto las más sofisticadas muestras de arte popular premesetario...

Muestra ejemplar de naturalismo costumbrista
de finales del siglo XX, principios del XXI. Escuela aragonesa, presuntamente europea.

... y que, en fin, había salido de un lugar profundo y sabio al que el hombre civilizado mira con temor y respeto, y que, qué diablos, es el lugar al que me debo y llevo muy dentro de mis ser...

P.D.: ¿Existe algún río navegable que suba hacia El Norte? Lo digo por si alguien se apunta a construir un cayuco y lanzarse a la aventura...

Endogamia Virtual: con la antropología posterior al poscolonialismo.

Si un home pot fer seva la frase "por lo que me queda en el convento me cago dentro" és l'heroi del dia, ese pedazo conseller que és (perque em sembla que encara és) Josep Maria Vallès. Aquest d'aqui a sota:

Hola nens! Sóc en Vallès! Els sociates m'han deixat ser Conseller una estona i fins i tot m'han posat a la seva pagina web. Això de la política està molt bé. Et porten en cotxe pels puestos!

Doncs l'amic Vallès, així, amb aquesta cara de bon conseller la lía amb alegria. Ara que les coses estan tan bé amb el Govern espanyol, amb el talante i les quotes femenines i tal, en Jose ens anima una mica el cotarro:

El conseller de Justícia, Josep Maria Vallès, va carregar ahir contra la política penitenciària que han desenvolupat tots els governs espanyols en els darrers deu anys. Segons Vallès, es tracta d'un sistema "populista, insostenible i dubtosament constitucional", que va titllar de "hiperpenitenciarisme agressiu".

La dinàmica implantada pel PP des del 1996 i que el PSOE no ha rectificat comporta, segons Josep Maria Vallès, que "es confiï en el Codi Penal com a solució de problemes socials". Això "ha portat a grans increments de la població penitenciària" que "no estan justificats per un increment dels nivells de delinqüència". A causa "d'una mal entesa política penal", va critica Vallès, "ens hem convertit [Espanya] en el segon país d'Europa Occidental en nombre de presos per cada 1.000 habitants", i això faria que "si segueix creixent com fins ara, a Catalunya hauríem de construir dos centres penitenciaris cada any". Cada nova plaça en una presó cosa prop de 90.000 euros, segons el conseller.

Aquest gran estadista ja n'havia deixat anar algunes fa uns mesos, quan tothom parlava de'n Maragall i en Montilla, tal i com recullía pacientment El País:

El consejero de Justicia, Josep Maria Vallès, responsabilizó ayer al ministerio y a los jueces de las deficiencias endémicas que sufre la Administración de justicia y señaló que el incremento de medios materiales y humanos no sirve de nada si no se revisa el modelo actual. Horas antes de comparecer ante la comisión de Justicia y Derecho y Seguridad Ciudadana del Parlament, y en una actuación sin precedentes que le acarreó el reproche de CiU, Vallès convocó a la prensa para hacer balance de los 30 meses de gestión al frente del departamento, que le han llevado a visitar el 70% de los partidos judiciales y a establecer un diagnóstico: la política de mayores inversiones no soluciona los problemas.

"Es cómo pretender curar los males de la justicia con aspirinas, cuando las enfermedades son más graves y complicadas", dijo, antes de relacionar las inversiones realizadas, cuyas cifras, como de costumbre, se facilitaron por escrito cuando acabó de hablar.

A veure que més tenim per aquí...

El curiós de tota aquesta historia és que la noticia va sortir ahir com aquell qui no vol la cosa al TN vespre i després s'ha esfumat. Ni Periodico, ni Vanguardia, ni País, ni tant sols Libertad Digital publiquen els comentaris d'en Pep sobre l'actual sistema penitenciari. De fet, hem hagut d'anar a parar a un diari regional com l'Avui per vincular la punyetera noticia. Si és que són d'una manera... mira que fer-li el buit, amb lo maco que és en Papitu!

Vallès... Vallès... I a mi de que em sona aquest nom?

Vaiés, dice? Por Vaiés no me viene, no...


Yusep, ven p'aquí...

Endogamia Virtual: Ell mai ho faria

Voleu veure el poble on vaig passar sis fabulosos dies? Segur que no, però allà va. Prometo document "espelusnant".
Imagineu-vos uns carrers absolutament desangelats, sense cap tipus de gràcia arquitectònica i lletjos a matar. Sí: esteu imaginant un típic poble d'Espanya.

Només falta una bola de palla rodolant, oi?

Bé, exaggero: els/les extremenys/es també tenen uns certs recursos cognitius dedicats a la gestió d'informació estètica. Però tal i com deia un documental del canal 33, l'aïlllament geogràfic de certes regions extremenyes ha impedit el contacte directe amb altres cultures més avançades. Això les ha sumit en una profunda ignorància que només han salvat -i ja em direu de quina manera- gràcies a la televisió. Tampoc oblidem, finalment, que l'aïllament geogràfic provoca el creuament successiu de genomes de la seva població i això també té el seu què i sinó mireu els Borbons.

Caprici arquitectònic que remet
a una altra cultura avançada.

D'altra banda, és curiós constatar com, malgrat el PSOE porta regnant sobre Extremadura fa un temps més que prudent, l'extremeny/a, en general, és de dretes, molt de dretes (és clar: Mr. Ibarra aka "ese hombre malo y violento" no ajuda massa). I és catalanofòbic fins a dir "argh!". En més d'una ocasió, qui això escriu, en declarar la seva condició catalana, va haver de sentir-se (porque hoy es hoy) una sèrie d'acudits sobre la tradicional garraperia tan nostrada (amics, només una dada: per aquelles terres ignotes paguen 1.50 euros per una cubata i els molt mamons encara es queixen.The question is: who is the garrepow?). I jo, impertèrrit, amb aquella elegància de qui se sap superior, m'estalviava acudits, podent proferir-ne, sobre el seu patètic victimisme, la seva cultura de merda (el millor d'ella està a Mèrida en un museu i no és ni seva: era dels romans) o la seva manca d'ambició en lo personal: fascinant comprovar que el "proiectus maximus" de l'"homo extremenyensis" -sobretot, la femella- és tenir un pis de protecció oficial als vint-i-quatre anys, casar-se als vint-i-cinc i tenir el primer crio als vint-i-sis. I, of course, demanar subvencions: pel que sigui, però que ens ho subvencionin. [Endogamia Virtual informa: el preu d'una "casa adosada" en pobles com l'aquí descrit és d'uns deu milions de pessetes. Fonts no oficials i amb un baix QI ens digueren que a Cáceres el preu d'un pis de merda és ja d'uns quaranta milions de peles. A Cáceres, amics; a Cáceres...]

Pero a todo esto, el PP también existe.

Of course, i ja per acabar, aquesta no podia faltar:

Alegoria II (també coneguda
com "El viiiinoo tienee otro colooooor...")

¿Què? ¿Muntem unes vacancetes junts per l'any que ve al lloc de cuyo nombre no quiero acordarme? Ja us ho dic ara: amb mi no compteu. Però si voleu us dono l'adreça de la pensió "El chinche": ¡diftèria garantitzada!

Endogàmia Virtual: ¡milana bonita!

Jo, igual que els del blog, sóc incapaç de saber si això és una conya o no, però no sé perquè em sembla que no ho és. Mireu si no el que diu l'ABC:

Obligan a Sadam Hussein a verse en «South Park»

No sólo está siendo juzgado por los tribunales iraquíes por genocidio. Al parecer, los Marines que custodian al ex dictador Sadam Husein le han obligado en «repetidas veces» a ver la cinta de «South Park», en la que aparece como el amante gay de Satanás, según el creador de la irreverente serie, Matt Stone.
«South Park: más grande, más larga y sin cortes» (1999) fue prohibida en Irak —además de en Singapur— porque por aquel entonces su presidente era caricaturizado como un violento homosexual.
«Tengo buenas informaciones de los Marines de que le han puesto la película», asegura Stone al portal de internet «Hollywood.com».

Els ianquis, en homenatge a la Setmana Santa

Els ianquis, en homenatge als castellers

Un ianqui, en homenatge al Risitas

Per quan un homenatge a les falles?

Ups

Avui a Endogàmia estem de dol: ha mort el mític Steve Irwin, the crocodile hunter, l'home per qui patíem cada vegada que pretenia mantenir una conversa civilitzada amb una anaconda o fer dormir la siesta a un tauró blanc. La notícia ens arriba des de El País, un diari d'esquerres i ecologista de debó.

"Com has dit que et deies?"

Petita mostra del preu que paga una cultura
per viure cap per avall.

L'Steve amb dues feres perillossísimes.