Endogàmia Virtual

Estimat Ricky,
Mai ens vàrem creure allò de la sorpresa de l'armari amb la nena i el pot de foie-gras (o era melmelada? O potser fabada asturiana?). Ningú ens ho vàrem creure però sempre que podíem, repetíem l'anècdota a qui volia escoltar-la. I quines rises, noi! Els humans "som aixins".

Que adoptessis dos nens tampoc ens va estranyar, considerant que d'aquí poc l'adopció de nens serà una seriosa candidata a modalitat de joc olímpic, que es podrà practicar tan en solitari com en parella i que també altres il·lustres figures del faranduleo han practicat amb èxit notable: Brangelina, la Pantoja, la Jurado, ma mare...


Amics i amigues, no malpenseu: res més lluny de la meva podrida imaginació l'equiparar homosexualitat amb termes com "pedofília", "vici", "malaltia" o "esternomascloideo". Però es pot dir el mateix del periodista de EFE que ha venut el seu acudit diari a El País il·lustrat amb la següent fotografia? Ein?

Acabo d’escoltar com en un anunci deien que la pinicula Soul Kitcken era “para gente enrollada”, així, tal qual. Però, a veure, aquesta gent tenen la més mínima idea de què és la comunicació? Són d’aquells que  entren a les ties de la discoteca preguntant-lis si volen follar?

Gent enrollada

A mi Soul Kitchen ja em feia flaira de pretensiosa, però després d’això ja pot ser Ciutadà Kane + Mullholland Drive que la veurà sa puta mare (la del director no, la de l’idiota que ha escrit aquesta falca). L'àudio miserable aquell també deia alguna cosa semblant a “si te gustan las cosas diferentes esta es tu película”, però no ho recordo gaire bé per culpa de l’aneurisme.

Aleshores em vaig despertar i la paret de casa havia canviat de color

Anem a veure, d’acord que la cosa està fatal, que la gent no va al cine si no es per veure pitufus tridimensionals i que de la indústria (ja!) de la música (ja un altre cop!) millor no en parlem. Però falques com aquestes són l’equivalent d’operar un malalt del fetge amb una moto serra. Molta conya amb els nuncius dels anys quaranta, però ells tenien com excusa ser un país tercermundista en plena postguerra.

 Ara que hi penso, segueixen tenint la mateixa excusa

Una cosa son els anuncis proto-argentins son lamentables perquè pretenen ser graciosos i fracassen, però penseu això: anuncis com els de Danone, Wipp, o Soul Kitchen pretenen connectar amb el seu públic parlant des del seu punt de vista. Renault vol ser irònic, però tota aquesta colla són terriblement seriosos, imaginen de debò que hi ha gent- molta gent- que pensarà “vaja, aquest pseudo iogurt/ detergent/ flim està pensat per a mí”. Bombes de destrucció per a tothom.

 

De tant en tant algú ensenya els anuncis ianquis de dècades enrere i es posa les mans al cap, al temps per pensa pels seus endintres "menys mal que això ja no passa”. No senyora, avui ja es considera inferiors als negres i a les mestresses de casa, ara directament estan convençuts que tothom és subnormal i punt. Democràcia!

Endogàmia Virtual: ESADE mon amour

Sabeu tots que més d’una vegada ens hem queixat de la falta d’ambició i llums en general del que ve a ser l’espanyolamenta. Fins avui. Ha passat un temps, però a la fi ha nascut la generació que portarà aquest femer a noves cotes de magnificència, gent esquifida, però sobradament preparada, amb les idees clares i un projecte de futur que il.lusiona:

Barely legal

Amunt aquest jovent!

Endogàmia Virtual: Bombes de destrucció

Avui a la tarda ja ho haurà vist la veïna del tercer, però nosaltres els ho avancem en primícia (bé, no, però no ens ho tinguin en compte).

Possibles títols alternatius:

• Eugenèsia feta fàcil
• Cinc de cada sis russos recomanen jugar a la ruleta russa en una boda
• Mucho vodka y pocas mujeres hacen de Sergei un chico muerto
• Putin hagués agafat la bala amb les dents

 

Endogàmia Virtual: Ni te cases ni te embarques, neng

 

 

 

 

Endogàmia Virtual: Singstar forever

Quan Elena Anaya va dir fa uns dies que els directors no la fitxaven si no sortia en pilotes, anava errada: no la fitxen ni els directors, ni les directores.

En un exercici de paritat laboral digne d’elogi, Candela Peña ha rodat 9, el seu primer curt(metratge), i com no, ha comptat amb la nostra actriu i les seves magnifiques dots interpretatives.

La dot dreta i l’esquerra en un moment en un dels seus films

Disposada a no quedar-se enrere en la lluita per la igualtat, Peña ha donat a totes les actrius de l’obra el mateix tracte, per exemple a Monica Van Campen.

Aquesta Van Campen

Endogàmia Virtual, sempre un servei públic, ha investigat 9 a fons i ha arribat a les següents conclusions:

1. Quan un compra un viatge en una companyia low cost, sap que no tindrà sucs de tomàquet ni diaris, però no passa res perquè motiu principal de la compra és el desplaçament. En canvi, quan Candela Peña roda 9 sense departament de maquillatge i llum natural sí que passen coses: el motiu principal de veure 9 no és la seva trama.
   Una pista
   
   
2. Sense cap justificació, els actors de 9 també surten en pilotes. Aquesta decisió, menor per alguns, dissipa la credibilitat del guió i crea un mur que separa l’espectador de l’obra i dificulta la plena apreciació del relat.
   
   En aquesta escena, dos murs
   
   
3. Un dels personatges femenins està embarassat, i això està molt bé. Per desgracia, no hi ha cap personatge femení que s’ho munti amb animals, ni disfressat de nazi, ni llepant-se els dits del peu, ni rasurant-se el pubis. No entenem aquest tracte desigual en una obra que vol ser integradora.
4. Candela Peña debuta en la direcció, i per tant no és pot ser massa exigent, però hi ha alguns errors de raccord, com en les escenes on els coixins li tapen els pits a la Van Campen, o aquella en que un paio passa per davant de Elena Anaya i no se la veu.
   
   
   

   Error de principiant
   

5. Els plànols tenen una duració bastant curta, i resulten variats, però una gran quantitat d’ells inclouen personatges masculins que no aporten al conjunt. Els intercanvis Anaya-Van Campen regalen els moments amb més força de l’obra, però son escassos i massa espaiats. Laia Marull es mostra voluntariosa, però no acaba de funcionar.

En resum, una obra benintencionada, però irregular. La tensió dramàtica no està a l’alçada de les actrius implicades, que es mostren correctes, però poc més. Una fotografia més treballada hagués tret més suc a les situacions, però és el que hi ha, que hi farem.

Endogàmia Virtual: L’ètica de l’estètica,

Endogàmia Virtual: integradíssims!

Mira tu quina bonica estampa sincrònica ens deixa la gües del Periodico avui:

 

Passem olímpicament del vell del mig i els seus consells de saber vivir: ja és casualitat còsmica que el mateix dia que surt Roldán anant als toros, Madoff acabi a l’hospital de la somanta de pals rebuts a la presó.

No hem especificat el tipus de pals

Qui sap, potser a la redacció hi ha algun becari amb especial sentit de l’humor / la justícia que ha trobat pertinent pintar la bonica estampa comparativa. Potser han sigut els gremlins del dreamweaver, o la verge del carme en un dia tonto, tant se val.

Per no allargar-ho més, els deixo amb aquesta pregunta: Qui és més idiota, els presos espanyols que han deixat Roldán tranquilet, o en Madoff, que no deu haver untat els presos?

Endogàmia Virtual:Et’to é el brons

L’altre dia vaig descobrir els llibres i us en faig una breu ressenya ja que penso qúe és una novetat que us pot interessar. Resulten ideals per falcar portes o igualar taules que trontollen, a més, n’hi ha de molts colors i mides, el que els converteix en un bon complement interior per tauletes de cafè i mobles amb espais buits poc estètics.

L’únic inconvenient és que solen pesar una mica i els més foscos agafen molta pols. Recomanem col.locar-los en posició vertical, un al costat de l’altre amb la cara de color cap enfora i la blanca cap endins.

Podeu trobar llibres en mercats i grans superfícies a bon preu. Aquells que busquin un to i mida concret, podran cercar el seu llibre ideal en botiges especialitzades proveïdes d’un ampli catàleg a escollir, en preus que oscil·len entre els 5 i els 20€, encara que els mes grans i vistosos poden arribar als 45€.

Endogàmia Virtual: La moda, al dia

Diu el ditxo que “si et donen llimones, fes llimonada”. També diuen que del porc tot s’aprofita.

Ara que els pallassos de la tele surten per dir-nos que si no sortim de la crisi es perquè no ens esforcem prou, il·luminem-nos un cop més amb l'exemple del gran Silvio, l’home que tot el que toca, ho toca a consciencia.

A veure, posem per cas. Un dia vas pel carrer i un sonat et fot una estatueta pels morros. Qualsevol de nosaltres corríem a urgències com a nenes ploramiques i, dues hores d’espera entre ionquis i fans de l’espanyol després, seriem atesos per un doctor Nick qualsevol i apa, a casa amb la baixa.

No amics, no. Prenem exemple de Il Uomo. Després del trist intent de magnicidi, el nostre heroi va fer pet directe a una clínica privada on una higienista professional el va atendre de forma professional i adequada.

Se la veu preparada

El nostre Silvio, inquiet i emprenedor ho va tenir clar. Els comunistes voldran enfonsar-lo, però ell és més fort: va entrar a la clínica amb els pinyos enlaire, i en va sortir amb una dentadura nova, i una candidata a les eleccions regionals.

Els presento la nova candidata del Poble de la Llibertat: Nicole Minetti

La higiene primer

Apreneu-ne tots!. Silvio no para de treballar ni al dentista!

UPDATE!

Entre higiene i higiene, Il Cavaliere ha tret un llibre, que dic un llibre, un clàssic contemporani que recopila una selecció dels millors missatges enviats pels seus fans durant la... eh... convalescència. A que espera Amazon?

Sempre elegant

Endogàmia Virtual: estoloarreglasilvioenunpisplas.com

Així que un obre el flamant 20 minutos d’avui i es troba amb això:

De tant en tant algú s’escandalitza quan un delicte es rebaixa per atenuants com “esnifar mitja plantació de cocaïna” o “tenir l’alcohol en sang d’haver-se mamat una piscina olímpica de Chivas” , però em sembla que estem davant un nou rècord. Si fas les coses amb el cul no et rebaixen la pena, directament t'absolen.

A mi en canvi no em van deixar entrar al Camp Nou, quina injustícia!

La llei està escrita en raro, però és una de les millors maneres de conèixer una societat. De la mateixa manera que un codi penal on es dediquen varies planes a la sodomia d’ovelles ens fa pensar en una societat de pagesos mancats d’afecte, aquesta brillant decisió judicial ens diu molt del lloc on vivim. Quan era petit em pensava que era delicte allò que contravenia la llei. Després em van explicar que no, que calia la voluntat de fer quelcom il·legal, i per tant tot allò que suprimia la voluntat (com la drogaina) feia el delicte menys delicte. Ara sabem una cosa més, per delinquir no tant sols ho has de voler, ho has de saber fer.

Innocent!

En funció d’aquesta decisió ningú em pot acusar de res si atraco algú amenaçant amb un espetec Tarradellas, si camino per l’autopista en contra direcció dient “brum-brum”, o si violo algú per l’orella.

Ara sabem perquè el van deixar ser president

En altres paraules: els inútils totals ens fan tanta pena que ni ni els condemnem, pobrets. Com si ens haguéssim de sentir malament per estar jutjant uns mongers, com si “ja tinguessin prou pena amb lo seu”.

Ser un imbecil integral hauria de bonificar la condemna i no al revés. Cada vegada que deixem lliures individus així contribuïm a omplir el pool genètic amb gent literalment tarada. Paios que es reproduiran (tingueu-ho per segur) i transmetran els seus gens defectuosos a noves generacions d’incapacitats.

Ni suïcidar-se saben

Els premis Darwin celebren l’expulsió d’aquests paràsits genètics. Aquí en canvi els animem a tornar-ho a intentar. Potser es que ja hem fet tard, i els tarats genètics han aconseguit reproduir-se fins arribar a jutges.

Endogàmia Virtual: La inutilitat ens farà lliures.

Endogàmia Virtual: desde Oviedo con amol.

Endogàmia Virtual: Gora Eta... manque pierda.

Si trobeu a faltar les disseccions de la carrera dels germans Cano, o m’heu notat més emprenyat del normal us felicito: pareu més atenció al meu blog que jo al vostre.

Perdó. Això últim ha sigut desagradable

Després de donar-hi moltes voltes he acabat limitant les explicacions al meu estat sulfúric a dues possibilitats: A) em faig gran, B) des de fa una setmana plou dins del meu armari.

Una taca d’humitat gegant ha canviat la decoració del meu armari emportat, i de passada el volum de les seves portes, fins a rebentar-les per la part inferior i culminar en una mega-gotera que recorre tota la paret del dormitori, just fins a l’armari. La foto de sota no és meva, però és un retratu prou fidel de la situació:

Glory Hole

Els estalvio els pormenors de la visita de paletes, pèrits d’assegurances, paletes que arreglen un altre cop el que se suposa que ja havien ja arreglat, etc.  Deixem-ho en que cada vegada que entro a casa meva sóc tan feliç que entro en un estat de bogeria maniàtica rebenta-parets.

 

Ahir, mentre veia ploure un altre vegada dins i fora de l’armari, el meu cervell em va recordar una petita dada: dos anys enrera ens havíem de morir tots de set.

Més que l’avi, sa puta mare

Aixeco el meu cubell inundat i brindo per tots aquells amb visió preclara. Tots els gran homes d’aquesta increïble nació i els seus cervellassos. Ells viuen en el futur, mentre nosaltres, pobres mortals ens hem de conformar amb un present empapat.

A la seva salut!

Endogàmia Virtual: Mullant calçotets des de 2005

Atents nens i nenes, perquè en el proper numero necessitarem l’ajuda d’una calculadora. Ooohh!

Esteu llestos? Heu demanat la calculadora als vostres pares? Heu apretat el botó de “on”? Molt bé, som-hi!

Si l’esperança de vida a Espanya màxima a Espanya l’any 1900 era de 50 anys, i l’any 2009 és de 81… Quina era l’edat legal de jubilació a España el 1900?

Doncs exactament la mateixa que ara, 65 anys!!!

Eh?

Dit d’un altra manera, a Espanya el concepte “jubilar-se”, també conegut com “deixar de treballar i que l’estat t’ho pagui” no existia el 1900. De fet, no es pot dir que la jubilació tingués cap efecte real en la població espanyola fins cap el 1960, quan l’esperança de vida mitjana de la població treballadora (és a dir, homes) va arribar als 67 anys en nounats i a uns espectaculars 72 en treballadors de 30 anys.

L’estat, doncs, comptava pagar-te menys de 10 anys de sou. Ara n’ha de pagar 16 i sumant.

Ja que hi som, la quantitat d’avenços medico-sanitaris en els darrers 30 anys no només han allargat l’esperança de vida; la qualitat de vida de la tercera edat s’ha multiplicat exponencialment. Fa temps el iaio es moria un dia a casa “d’un mal lleig”, avui s’hospitalitza al personal durant el temps que calgui, es fan transplants, teràpies pal·liatives, etc, etc la enorme majoria pagades per la Seguretat Social. Recordeu com els iaios de Cocoon s’ho passaven pipa a la piscina màgica aquella? Doncs avui teniu l’estampa repetida en tots els hotels de Benidorm.

Los lunes al sol

Un bonus per tots els aficionats a Lost: com sabeu bé els viatges en el temps et poden deparar sorpreses, i aviso que aquesta serà desagradable. L’esperança de vida d’una persona evoluciona al llarg de la seva vida; als 0 anys tens menys esperança que un amb 5 per la gran quantitat de bebès que palmen. A partir d’aquell moment cada any de vida extra bonifica sobre els anteriors, premiant el teu instint de supervivència: Un home nascut al 2005 té una esperança de 77 anys, però un que en tingui 15 té una esperança de 78, i un que en tingui 25, de 83.

Ara bé la part dura: recordeu que els nounats l’any 1960 esperaven viure 67 anys? Doncs ara resulta que en tenen 50. Sumeu-hi la millor qualitat de vida i l’efecte “survivor” i veureu que segons les darreres dades encara esperen viure 29 anys més, fins els 79. 12 anys extra!! I els que en tenien 30 i esperaven arribar als 72? Doncs ara en tenen 79 i se’ls calcula uns 8 anys més, fins als 89, + 16!!

En qualsevol realitat alternativa, un govern que sabés sumar veuria que això de la jubilació els ha sortit malament. Abans era una recompensa momentània pel que sobrevivia tants anys treballant, ara és un dret una obligació universal que s’allarga la hòstia i mitja, sense comptar les prejubilacions i les baixes laborals indefinides.

Però no. Som a Espanya, el país que ha fet bandera del “pues tu pitjor” i que sota cap concepte està tan malament com Grècia, no, ni molt menys. Un país que ja suma 267.000 membres al grup No a la jubilación a los 67 años (Firma y pásalo a todo el mundo).

Tothom està mooolt enfadat amb la voluntat (que no decisió) d’allargar dos anys l’edat de jubilació. Quina putada! Imagina que tens 60 anys, ja estaves fent la reserva a Waikiki i ara et diuen que nones. Terrible! Oh, espera un moment…

Aquesta taula està publicada en la home del susodicho grup. El que diu es que si ara tens 62 et jubilaries igual que fins ara, i si en tens 60 hauràs d’esperar uns angoixants 4 mesos per a la jubilació. De fet, els únics que notaran algo son els que ara en tenen 56-57 i que veuran com hauran de treballar quasi un any més. Buf!

Estava temptat de fer un quadre evolutiu amb l’augment de l’esperança de vida (i el corresponent augment del temps de jubilació) fins que m’he adonat que això no té cap sentit: cada putu any augmenta l’esperança de vida i a més ho fa de manera no lineal. Conclusió, calcular el futur amb dades del present és d’idiotes.

Lamentablement, el món és ple d’idiotes. L’ésser humà mig no pot assimilar que el futur serà diferent que l’ara. Tota aquesta colla que signa pel facebook són: a) paios que entenen la prejubilació com el seu major èxit professional,i b) paios que veuen els iaios d’avui en dia i pensen “si home, jo estaré com ell i encara em faran treballar”.

MONGER! TU NO SERÀS MAI COM ELS IAIOS D’AVUI! ELS PANCHITOS I TOTS ELS EUROPEUS DEL NORD US FOTRAN FORA DEL MERCAT LABORAL A PATADES COM A PUTUS GANDULS QUE SOU I FARAN SERVIR LES VOSTRES DESFERRES PER DIVERTIR ELS SEUS FILLS SUPERDOTATS!!!

Antics habitants de Nova Helsinki, anteriorment coneguda com “madrid”

Endogàmia Virtual: Profetes a temps parcial