Endogàmia Virtual

Tothom fa jocs de paraules amb el barri de Gràcia, però encara ningú s’hi ha presentat amb un bulldozer i diversos kilos de dinamita. I jo dic, a què espereu? Amb la de treballadors de la construcció al paru que hi ha, jo dic que algun podria haver-hi pensat, no?

Avantprojecte de remodelació urbanística a la plaça del Sol

Si Gràcia no existís, algú l’hauria d’inventar. Més que res, perquè l’alternativa seria tenir centenars de gafapastes/ perroflautas/ subscriptors del Cahiers du Cinéma/ compradors de menjar orgànic/ massatgistes del Chakra/recicladors del bicicletes/ gent(?) compromesa amb la lluita de la dona/ simpatitzants de la causa palestina en general corrent lliures per Barcelona i contrades. Molt millor tots juntets i ben controlats, ja t’ho dic jo.

Ells també ho tenien clar

Ara bé, a diferència d’en Hans i els seus amics teutons, els habitants de Gràcia no tenen cap espai que delimiti el seu camp d’acció, a ser possible protegit per rottweilers de dos metres. Per tant, si un no va amb compte, pot acabar entre aquesta mena de gent sense cap cartell de biohazard que l’avisi. Considereu aquest petit article com un equivalent virtual del “Achtung! Perroflauten!!”. O si ho prefereixen, una guia de butxaca per anar de safari amb un parell de Remingtons. De res, a servir.

Fontana, abandon hope all

Molta gent(?) queda a Fontana. Diuen “quedem a les deu a Fontana”, posem per cas. O “quedem a Fontana i fem un mos” (sic). “Fontana” és la parada de metro que funciona com a porta de l' infern gracienc. Vindria a ser una mena de purgatori moderniki, on es concentren tots els individus(?) que volen viure “l’experiència gracienca”. Pel que jo sé no hi ha cap font a Fontana, i és una llàstima, perquè una amb les dosis apropiades de mercuri faria dissabte amb gran eficàcia.

Primer cercle de l' infern, carrer d'Astúries

Si vols caure en les entranyes de Gràcia, el primer que et trobes és aquest carrer, gran preludi i petit resum del que vindrà a continuació. El carrer d'Astúries és un exercici de sincretisme brillant, en els seus escassos metres s’hi troben bars infectes amb preus alternatius (al sentit comú), una casa okupa reconvertida en centre comercial ecològic, un supermercat “orgànic-asiàtic” (doble puntuació!), una acadèmia de dibuix i pintura… en fi, ja es fan la idea. Abans el carrer era transitable pels cotxes, i de tant en tant s’alliberava algun pobre desgraciat del trauma de seguir aprofundint en Gràcia, però ara l’han fet peatonal, i el màxim que et pot passar es que un bicing et trenqui un dit del peu. Vaja.

Segon cercle de l' infern, carrer Verdi

Si els gafapastes fossin ñus, el carrer Verdi seria el Serengueti. Centenars de tipus que es llegeixen el Time Out cada setmana van Verdi amunt, Verdi avall, comentant els silencis angoixants d’un director pakistani, o quina decepció el cus-cus d’aquell libanès que els havia recomanat la Kati. El que va començar com un cinema on tothom parlava raro, és ara un centre comercial culturo-gastronòmico-alternatiu responsable per fi sol del 75% del consum de pa de pita en tota Catalunya.

Una experiència esfereïdora. Però no la ultima.

Tercer cercle de l' infern, plaça del Sol.

Ah, acabáramos! La plaça del Sol és el llac Victòria de Gràcia, l’alfa i l’omega del “anar a fer un tomb pel barri”. Aquest espai emblemàtic com pocs es caracteritza per A) ser un forat, B) estar envoltat de bars i discopafs que deixen l'expressió “preus abusius” en una ganga, i C) dotzenes de motxilleros/skaters/escòria tirats pel terra bevent-se la cervesa que han comprat al moro de la cantonada. Això de dia. Per la nit és el mateix, però has d’anar esquivant els vòmits.

Places dures

Quart cercle de l' infern, plaça de la Vila de Gràcia

Lo cualo? No se m’ espantin i consultin els diaris. Des del passat 19 d’abril la Plaça Rius i Taulet ja no es diu així. I per què? No se sap, però té alguna cosa a veure amb la democràcia i el respecte a la dona. A Gràcia tot té a veure amb la democràcia i el respecte a la dona, així que suposo que això també.

El que sí podem afirmar és que el canvi ha estat aprovat molt democràticament per més del 50% dels ciutadans de Gràcia que van anar a votar,és a dir, per un espectacular 1,05% dels habitants del barri. Només per aquest gran exemple de la festa de la democràcia ja es mereix un espai en aquest recorregut dantesc, però n’hi ha més.

La plaça es la seu de l’ajuntament de Gràcia. Si es pensaven que Gràcia era un barri de Barcelona, van errats. Gràcia és “un poble annexionat lliurement a la vila de Barcelona” i com a tal manté les seves festes, els seus costums ancestrals, la seva variant del dialecte xava, i les seves institucions. Institucions que tenen com a màxima responsabilitat netejar els pipicans, però institucions, cal cap i la fi. Pagades amb diner públic, lògicament.

Cinquè cercle de l' infern, el Casal Popular de Gràcia

Perdó, el Kasal Popular de Gràcia.

Amb el patrocini de Titanlux

Imagineu-vos un Belfast plè de dissenyadors gràfics, o un Errenteria fins al cul d’Erasmus i teniu el Kasal, una paret vermella plena d’estampes de sants i màrtirs que decora d’allò més un carreró merdós ben aprop de l’ajuntament. Son tres o quatre metres, però quins metres! Si el carrer Verdi és la Gràcia cultural, el Kasal és la Gràcia combativa. Com us podeu imaginar, els dos adjectius anteriors porten darrera un SIC de mida familiar.

Tots els cercles que falten junts, les festes de Gràcia

Els americans en diuen “going postal”, els nòrdics ho deixen en un lacònic “berserk”. És un estat mental que es resumeix en matarmatarmatar!! i que les festes de Gràcia porten al paroxisme. Paradoxal, si em disculpen el joc de paraules, perquè encara no sé de cap heroi que s’hagi plantat en plè 15 d’agost amb un bazooka i un parell de llanzaflames per fer reciclatge de guiris überborratxos, masses enfervorides de zombies, congregacions d’okupes i gent(?) convençuda de que tot això és molt autèntic.

Barra lliure a la plaça del diamant

Les festes majors, ja se sap, son una espècie de latrina cultural, on es concentren tots els baixos instints i les visions més atàviques del món. Les festes de Gràcia van un pas més enllà, ja que són capaces de combinar l'apocalipsi propi d’aquests esdeveniments amb una pàtina entranyable (!) i fins i tot artesanal (!!) que converteix el que a qualsevol altre lloc serien regressions a l’edat mitjana contemplades en el codi civil, en “mostres de la vitalitat de la festa i el seu arrelament popular”. Això dit pel mateix que parla de la necessitat d’un “gran pacte cívic”, en el barri amb més votants d'iniciativa per metre quadrat.

Ja ho veuen, un barri molt aprofitat. O un reducte de fems, com prefereixin.

Endogàmia Virtual: Sempre és dia de festa