Endogàmia Virtual

No és un homenatge a l'especial tendencias del darrer Mondo Brutto, però bé ho podria ser. Est un jove d'avui en dia? Compromès amb el medi ambient, democràtic i tolerant amb les cultures altrenatives? Ets un amant dels animals, però la responsabilitat de cuidar-los et supera (i admitim-ho, aquella olor...)? Ets un amant dels nens, però la responsabilitat de cuidar-los et supera (i admitim-ho, aquella olor...)?

El món evoluciona perque gent com tu sigui feliç!

Nens i nenes, FurReal Breathing Pet Cats. Si, repasseu-ho bé: és un putu ninot de pelux a piles que simula respirar. Els seus creadors no s'estan per osties, això és per a la gent que se sent sola a casa, però que no li dona la gana d'establir una relació amb coses vives de veritat:

Do you lead a busy life? Live in a no pets apartment? Have you killed so many plants, you can't be left in charge of another living thing? Perhaps you just want companionship without the commitment?

Com m'agrada. Un dels meus temes preferits és la mania de l'especie humana per fer veure que algo de mentida és de mentida, pero casi no, eh? Que ho facin amb fotos, pase, però transformar la paternitat (ni que sigui projectada) en un post-it de "comprar piles", pues no sé que dir-vos la veritat...

A més, aquesta noticia em bé de perles per vincular-la, amb alegria, com ho fem aquí, amb un altra que ja em moria de ganes de compartir: el negoci dels bebés renascuts.


Doncs si, a Babies of Tirnanog, entre d'altres, es dediquen a la resucitació de base vinil. Així dit, sembla que fotin el nen en formol, però pel que sembla la cosa no arriba a tant. De moment ho deixen en passar hores i més hores de les seves vides en crear ninos hiperrealistes, vestir-los com si estiguessin vius (en aquest cas sense piles ni res) i fotografiar-los per entrar en una mena de lligueta xunga, xunga, quan no directament subastar-los.


I es que, què més tendència que ser pare d'un objecte inanimat?

Endogamia Virtual: nosaltres els preferim calentonets

Enhorabuena, Fernandito.

Has triunfado en lo tuyo, y por segunda vez -cosa que difícilmente podrás lograr en ninguna de las demás actividades que como ser humano puedas llevar a cabo...-. Esperaba no tener que felicitarte por ello, pero es justo reconocer a los que valen: sabes pilotar coches de carreras.

Sin embargo, recuerda que ser grande no es sólo ganar. Desde tu metro y medio escaso, seguro que podrás entender a qué me refiero... La grandeza no se logra a base de triunfos; y es que grandes hay muchos, leyendas pocas. Así que, Fernandito, esfuérzate más: imita a los que son verdaderas leyendas: Ayrton Senna, El Cazador de Cocodrilos, Paquirri... todos fueron buenos en lo suyo; lo que les hizo leyendas fue dejarse la piel en ello...

¡Adelante, Fernandito, aspira a lo máximo!

Un sincero admirador

Endogamia Virtual: Con el caballo ganador, siempre

Us convido a que visiteu CMCool (és a dir: "Caja Madrid Cool"). Us indignarà i us farà riure a parts iguals, ho prometo. De tota manera, no inventen res: el primer intent era el de LKXA (és a dir: "La Caixa" en llenguatge SMS, per qui no s'havia adonat... ¿¡que potser no sou joves?!).

Amics: quina jeta tenen. Quina jeta!


Endogàmia Virtual: la banca sempre guanya.

L'insomni era xafogós. Vaig llevar-me amb la intenció de fer-me venir la son a cops de Rocco. De sobtem recordo l'advertència xiuxiuejant de l'amic Aleix: "no us deixeu arrossegar per la Pantalla Blanca... No us deixeu arrossegar per la mirada de la Dama Gafapasta... Uuuuh! UUUUUh!".
Però jo no faig cas: tinc vocació pandoril. I poso La 2.

I allà està The Woman in White (glasses), fotent-li la rosca al John Berger. Servidor, creu haver-se equivocat de planeta: però aquesta tia, ha entès res del que diu en Berger?!?! [Per cert: et tenia en més alta estima, Johny. Mai hagués pensat que et deixaries arrossegar de la teva muntanyeta olímpica per venir a desbarrar al costat d'Ella. Deu ser veritat el que diuen: "tiren més dues ampolles de whisky que dues mamelles"].

Isabel: tu sempre ens dones la pallissa amb allò de que el silenci pot contenir tant o més significats que les paraules. Una idea poètica i original com poques. Per això, perquè esperem de tu les més altes cotes de sensibilitat, calla. Calla ja.

I des del teu silenci, escolta com aquests nois veneren la teva icona i et dediquen aquesta preciosa cançó, Isabel:

Estimados amigos,

hace unos días llegó a mis oídos una noticia harto simpática: una muchachita de 14 años, Julia Wilson, estudiante en un instituto de Sacramento, California, fue sacada de clase e interrogada con métodos bastantes expeditivos por una pareja de agentes del FBI por haber colgado en un blog una imagen photoshopeada del bueno de George en la que se podía leer "apuñalemos a Bush".

Sinceramente, creo que la noticia se comenta sola y nada nuevo añade a la ya de por sí maltrecha imagen de un país que gracias a su clase dirigente se está convirtiendo a pasos agigantados en un terrorífico pozo de mierda. Sin embargo, y gracias a la feliz experiencia de la pequeña Julia, me pregunto: ¿cuándo vendrán a visitarme los GEOS?¿Cuándo me encontraré con mis hermanos de Endogamia, en una celda mal iluminada, con un calcetín en la boca y un par de cables enchufados en los huevos?¿cuánto tardaremos en aparecer en una baraja de cartas como rey, caballo y sota de bastos?... Porque si a la cría esta la han pillado en clase y la han amenazado -y enjuiciado- por aconsejar el apuñalamiento del personaje ese, amigos, qué no harán de nostros después de todo lo aquí dicho -y de todo lo que aun pensamos decir...-

En fin, que corren buenos tiempos para la incorreción política... en nombre de la libertad, la democracia y los derechos humanos, of course...

P.D.: Durante la redacción de este post, ha llegado a mi conocimento otra noticia relacionada con la particular visión que de la educación y los derechos de la infancia tienen las instituciones norteamericanas. Al que le interese y tenga estómago, un vínculo...

Endogamia Virtual: Tot esperant Godot, oiga...

Avui, a les 11 de la nit, el pugrama "Carta Blanca" el presenta... ella

Pels que no estigeu al cas, "Carta Blanca" es un invent així com modern i progressista, on cada setmana un personatge... bueno, un personatge, deixem-ho així, té plena llibertat per fer el que vulgui, amb qui vulgui. Com moltes coses de TVE, la idea nostamal, però la sel.lecció de figurins destrossa qualsevol pretensió de qualitat. Agárrense: Ray Loriga, Alaska, la del Manolito Gafotas, i aquest d'aqui sota:



Per quan un especial Bucay, digo yo?

Endogamia Virtual: carta blanca perpètua, per la patilla

Benvolguts tots,

aquest post vol ésser un modest i sincer homenatge als instructius i contundents assajos visuals amb els que tant sovint ens premia el nostre estimat Pansete. Així doncs, i sense voler assolir el grau de mestratge del nostre Roland Barthes particular, vet aquí unes imatges...








Endogamia Virtual: patint la festa de la democràcia amb resignació i fair play

Amichs e amats,
"La pau us deixo, la pau us dono”. Aquestes paraules eternes ressonen com un missatge d’esperança en un món que deriva cap ves a saber on. Per això, i amb l’ànim de connectar amb les noves generacions, TV3 ens deixava ahir glaçats (per la bona notícia, s’entén) en informar-nos que una productora catalana ha realitzat una pel·lícula en dibuixos animats que il·lustra la vida de Wojtyla, el Papito Superstar.

I m’ha faltat temps per penjar-lo aquí per tots vosaltres, ànimes descarriades faltes d’una guia que us porti cap a la veritat, la llum i la vida (es a dir, cap a Déunostrusenyó). I ni que sigui a través d’una peli de dibujitos sobre un gran home, Karol Wojtyla as "John Paul II" as “God himself”, escollit per mediació d’un colom -com els de la Plaça Catalunya però sense puces-.

La consabuda inescrutabilitat dels camins divins.

Endogàmia virtual: doneu-vos fraternalment la pau.

Per una d'aquelles casualitats, un acaba d'escriure un article depriment sobre la humanitat, i acte seguit es troba amb això: una cronologia de que passaria si la humanitat desaparegués de cop i volta.

Sempre és mala idea marxar a llocs molt millors que el teu; el retorn et fot d'una mala llet imparable. Una mica és com aquell personatge de Desmontando a Harry, que tot era escoltar Wagner i venir-li ganes d'envaïr Polonia: una visita a Florència treu el supremacista cultural que tot escriptor de blogs porta dins.

I es que, amici, quan tombes una cantonada i et trobes això:

L'autobombo:


La imatge:


L'apel·lació a l'imaginari:


La imatge que CiU acaba transmetent (de sí):


Amics: ja l'hem vist.

A l'espera del repartiment en els diaris del video que CiU ha fet per instruir-nos en l'"apocalipse now" del tripartit, aquí trobem un significatiu avanç. Frisem per veure'l ja a casa, en el nostre Jome Sínema marca Carrefú. Pels qui s'oblidin de comprar-lo, keep calm: imagino que no tardarem en tenir-lo a l'Emule. No l'he vist sencer però puc flairar una barreja corprenedora entre video de la FAES (Puigcercós dixit), dramatització antenatresiana i manipulació barroera "a la Michael Moore".

No us el perdeu perquè, sense cap mena de dubte, aquest document farà història. Però no solament per allò més obvi sinó perquè, amics: qui hagués pensat que potenciar el cinema en català passés per aquí?! Ningú, ningú! Només els prohomes de CiU, amb David Madí capitanejant-los, han vist clar que hi ha una forma de ressuscitar el cadàver del cinema català. Visca!

Però des d'Endogàmia Virtual llencem una proposta en la qual no ha pensat ni el think tank convergent. I la idea la suggeria un home de gran talent i perspicàcia: el mateix Pepitodelomo Montilla, en dir que en Mas era un émul de Steven Spielberg.

No hi ha dubte: Mas no podrà ser mai Spielberg (malgrat siguin de la mateixa religió: la del dòlar). Però... per què no contractem directament l'Spielberg!?! Mort a Marc Recha i al seu germà! Tots frisem per veure...


"Una esfereïdora història d'amor, odi i venjança (?) en el ferotge marc de la política catalana. Aquesta és la història d'un científic del Centre d'Investigacions Tecnològiques de Viladecavalls que, en veure com li deneguen una partida econòmica del CSIC, té l'esbojarrada idea de clonar l'Artur Mas i poblar amb un exèrcit de clons el Parlament Català i, des d'aquí, dominar el món, començant (com no?) per València. Quan els altres partits s'assebenten, tots pretenen seguir la mateixa estratègia clonant els seus líders. Però, com tots sabem, l'odi només engendra odi, i el resultat final de tanta rauxa és..." Bé, no us explico el final perquè encara no l'he pensat. Però a grans trets, aniria per aquí.


Reconec que l'argument podria admetre unes quantes millores (què voleu, un dissabte, a les nou del matí?). Però de ben segur que, dirigint-la el rabí de la sinagoga, el resultat seria aquest:



Endogamia Virtual: estimem el cinema.

Una vez más, me arrepiento de pagar mis impuestos. Y es que, de nuevo, ha quedado meridianamente claro que en esta tierra de afortunados desencuentros la autoridad competente lo es todo menos eso, y que al fin y al cabo, aquí al final manda el que le echa más cojones y más morro.

Como todos sabréis, estaba prevista para los días 16 y 17 del mes presente una cumbre en Barcelona que iba a reunir a los ministros de la vivienda de la UE. Como todos sabréis también, dicha cumbre ha sido suspendida por el temor a que se produjeran disturbios y altercados varios a manos de presuntos grupos radicales, anti-sistema, etc. Los argumentos esgrimidos oficialmente por el Gobierno para suspender el acto no logran sofocar las voces que afirman que en realidad la cumbre ha sido suspendida para no erosionar la imagen del Partido Socialista en plena campaña electoral catalana con portadas llenas de más que probables altercados.

Bien, fuera como fuese, lo cierto es que la reunión -a nivel europeo, no lo olvidemos- se ha suspendido -o al menos aplazado- porque al parecer doscientos cincuenta individuos, en su mayoría fichados y localizados, son capaces de poner en jaque a los Mossos de Esquadra, la Guardia Urbana y a los servicios especiales dispuestos para el evento de la Policía Nacional. Naturalmente, y dado que la suspensión ha sido decidida en Madrid, aquí todos se han rasgado las vestiduras diciendo que no, que aquí estaba todo atado y bien atado y que para nada corría peligro la comitiva europea ni la ciudadanía, que todo iba a estar controlado, etc.

Francamente, si no fuese porque a mí el evento me la traía floja, podría haber sentido incluso una cierta simpatía por los grupos que pretendían manifestarse pacíficamente durante las jornadas de la cumbre para exigir una mejora en las políticas de vivienda. Sin embargo, lo que ya no me la trae tan floja es ver como mis impuestos sirven de muy poco o nada en materia de seguridad y de mucho a la hora de restaurar y reponer mobiliario urbano porque un reducido grupo de sospechosos habituales se dedica a hacer trizas no sólo las farolas, bancos y escaparates de Barcelona, sino también la poca imagen de seriedad que esta ciudad tan fashion y abierta pudiese tener. Porque, vamos a ver, aquí donde las cosas están atadas y bien atadas, ¿acaso sería la primera vez en la historia de reciente de la ciudad que cuatro tíos armados con piedras y cohetes de verbena se hacen los amos de las calles ante la impotente mirada de los equipados y corpulentos Mossos?¿O sería la primera vez que un grupo de individuos paraliza un aereopuerto que se pretende internacional durante horas sin que nadie mueva un dedo más que para llamar por teléfono a preguntar qué se debe hacer?¿Sería la primera vez que durante unas fiestas populares cívicamente organizadas por colectivos de vecinos un grupillo de borrachos y fumados se lanza a la calle a destrozar lo que se ponga a su paso y a batallar hasta la hora del desayuno con los aterrorizados pero bien pertrechados antidisturbios de la Guardia Urbana?

En fin, que una vez más, hemos quedado como el país cagones que somos... No le demos más vueltas. Aquí manda el que grita más fuerte, el que pega primero, el que se pasa por los cojones la opinión y los derechos del vecino -o de la mayoría de vecinos- y, sobretodo, el que frente a los problemas se baja los pantalones, sonríe y enseña el culo a cámara rogando no perder muchos votos por ello.

Aquest d'aqui sota ho és:

Si, si, el mateix Senyor Sabater. Per l'alto el foc? Per deixar-se robar les cadires? Nor! Tan sols un crack de la política, una visionari de l'España del Seglo XXVII podría tenir aquesta idea brillant: un català, alcalde de Madrid!

Bueno, català, català... Ja ens entenem... El cas es que si, que després de Bono, el nostre benaurat Yusep és el principal candidable a l'alcaldia madrilenya. Ahí, con un par!


Endogamia Virtual: Alimentant el blog a base d'acudits sociates des del 2006

Jo... és que no tinc paraules. Amics, l'únic, el mític, l'irrepetible, el gran Holly One ha mort. Una aturada cardiorespiratòria se'ns ha emportat un actor que ens ha fet somiar, riure i... i riure encara més. La notícia la podreu trobar en el blog de l'important Festival de Cinema Eròtic de l'Hospitalet. El becari pajillero del El Mundo glossa la seva figura deixant traslluir certa admiració. Fins i tot recull la notícia un diari tan poc sospitós d'interessos econòmics en el món del porno com La Vanguardia.

En Holly era un home vital i juerguista, amic dels seus amics, seductor domjoanesc i treballador incansable de variats registres (el recordo perfectament com a relacions públiques de la discoteca Fibra Òptica fa ara uns quinze anys). Ara bé, els seus quinze minuts de glòria els va tenir al costat d'en Pepe Navarro i La Veneno. L'Irra sempre recorda entre llàgrimes quan, en una de les moltes nits delirants que ens regalà en Pepito, en Holly es va posar a ballar entre les cames de La Veneno -penseu que feia 1,20- d'una forma tan sensual que la Veneno es va calentar fins a tal punt que la càmera, de sobte, va haver d'enfocar abruptament cap al decorat. El pla es mantingué fixe durant uns llargs segons. Un cop torna a enfocar als protagonistes de l'anècdota, aquests ja estan asseguts i la Veneno, sofocada, s'exclama: "Uf, Pepe, es que con estos enanos... Bueno, es que se mueven de una forma que ni ti cuento...". Bonic de veritat, oi que sí?

La seva popularitat era tal que fins i tot en Jordi Costa li va fer una entrevista pel Mundo Brutto. Amics: aquest ésser ens demostra fins a quin punt un no s'ha de desesperar malgrat es tingui un físic políticament incorrecte. Penseu-hi: ha follat molt més que nosaltres (junts) i amb unes ties que no tindrem ni pagant. I a ell, a sobre, el pagaven. Bé, ara que hi penso, potser sí que n'hi ha com per desesperar-se una mica... Però sigui com sigui, sense dubte, és un exemple a seguir.

Un detall m'entristeix: la indústria del porno només va saber-li reconéixer la seva aportació amb una nominació a la Ninfa d'Or. Ell feia anys que somiava guanyar-la. I ara ja només podrà obtenir-la al cel dels enanitus.

¡Quantes vegades una tieta insuportable (solterona, amargada i pudent a perfum barat) ens va preguntar això! Nosaltres, amb aquella cara de bobo que ens carateritzava (i ens caracteritza encara) esbossàvem un tímid somriure i dèiem, per posar uns exemples:
- polícia
- inventor
- bumberu
- metge
- o bé dèiem allò de "jo de gran vull ser com el papa" (el que no sospitava la tieta és que volíem ser EL papa, no COM el papa perquè ens movia una lubricitat freudiana que ens feia odiar aquell fill de puta que cada dia s'allitava amb la reina de nuestros sueños).

Em temo que les respostes que avui en dia pot donar un nen deuen ser força diferents. En realitat no ho sé del cert, perquè com haureu intuit a aquestes alçades, procuro mantenir els éssers humans d'edats compreses entre els pocs dies de vida i els divuit anys ben lluny de mi. Però això no impedeix que, amb aquell amor pel risc que em caracteritza, pugui aventurar que, avui en dia, un nen deu dir:
- como el Fernando Alonso
- yo, tertuliano y macarra, como el Matamoros
- pos Latin King, pa que no me hagan el bulin ese
- o bé "como el Nacho Vidal, que tié una tranca que fuá"

I una nena, doncs imagino que:
- yo seré la Juani (tranquil·la filla: ja ho seràs ho vulguis o no)
- como la chica del tomate
- modelo
- o bé "como la Gina Jeimson, que sincha adefollá con pavos questandebuenosquetecagas". I és cert, boniqueta, però recorda que
a) son ellos, quienes se la follan a ella i
b) l'Hemoal no entra pel 'Seguru'.

Si una tieta (mare soltera, amargada i pudent a perfum barat) els demana, entre horroritzada i despistada, "i no vols treballar en lo mateix que el papa/la mama", inexorablement el fill/a respondrà: "¡¿Ein?!".

Tot això, no ve a res de particular, amics. És només una introducció a la notícia que publica avui el País sobre "Los vaivenes de la indústria del porno".


Endogamia Virtual: amb la cultura del porno.

Queridos amigos,

como cada año, llega a nuestro país una nueva edición de esa simpática carrera en la que un grupito de ricos y famosos se dedica a pasear temeraria e impunemente por nuestras carreteras y autopistas, conduciendo vehículos de gran potencia a velocidades imprudentes.

A pesar de que los aficionados al evento -que en sucesivas ediciones se ha denominado "Cannon Ball Race", "Bubble Gum Race" y ahora "Carbon Black Race"- han sido neutralizados, multados y escoltados por los Mossos de Esquadra hasta Barcelona, desde donde proseguirán a día de hoy su particular ruta por carreteras hispanas, es evidente que, dado que el acontecimiento se repite una y otra vez, no estamos siendo eficaces en nuestra tarea pedagógica. Y es que, como muy bien afirman muchos, la función de los cuerpos de seguridad no debe ni mucho menos ser únicamente represiva y recaudatoria; bien al contrario, la sanción debe tener como primer y mayor objetivo enseñar al infractor que su acción no es ni buena ni beneficiosa para nadie y que, en la medida de lo posible, no debe repetirse.

Naturalemente, a la luz de las pruebas nos percatamos de inmediato de que ni el cantante del grupo Jamiroquai -habitual del evento-, ni el actor Adrien Brody -otro asíduo-, ni ninguno de los felices conductores se dan por aludidos. Y es normal, pues a las palabras sancionadoras de los agentes y sus multas, responden con el pago inmediato de las mismas -unos 450 € con un 30% de descuento por pagar al momento- y con declaraciones jocosas en las que afirman que la policía local es "muy simpática y amable" o que "al fin y al cabo, no hacemos daño a nadie y la carrera tiene fines benéficos".

Pues bien, llegados a este punto y en aras de la coherencia funcional, propongo un cambio drástico en el tratamiento del acontecimiento en pro de un avance significativo en el espíritu pedagógico que se supone a la tarea de nuestra simpática policía local.

En primer lugar, y dada la insignificancia de las multas aplicadas a los corredores -450 € menos un 30%, es decir, 315 €, teniendo en cuenta que los vehículos que conducen los individuos en cuestión rondan fácilmente los los 250 mil euros-, propongo no cobrar las multas y en su lugar romper públicamente los dientes al conductor contra la bionda de la autopista, así, in situ y sin mediar palabra -eso sí, luciendo la mejor de las sonrisas que nuestra simpática y amable policía pueda lucir-. Posteriormente, prender fuego al vehículo inmovilizado y depositar sus restos, al destentado conductor y a los dientes del mismo en la frontera de la Jonquera, al son de las sirenas y con una bonita sonrisa estampada en el rostro de los agentes de la ley.

No me cabe la menor duda de que, con una acción como esta o similar -podría no partírsele la dentadura al conductor; tal vez bastaría con molerle las muñecas a porrazos-, sin lugar a dudas carreras benéficas e inofensivas como las que año tras año pasan por nuestra casa en contra de nuestra voluntad dejarían de pasar, y nos sentiríamos -yo al menos seguro que sí- mucho más satisfechos al haber cumplido con la principal tarea que conlleva el ejercicio del poder, a saber, educar y enseñar.

Siempre vuestro y dispuesto a educar,

S.

Endogamia Virtual: por una pedagogía acorde al intelecto medio

Ahir ja ho deien per TV però avui "El Periódico" se'n fa ressó per escrit: "Criar un hijo hasta los 18 años cuesta de 98.000 a 310.000 €". Vaja sorpresa, oi? I això que no diuen res del que costen a partir dels 18, perquè nosaltres haurem treballat (o ho haurem fet veure) però bé sabem d'altres paràsits que no tenen ni la més mínima intenció de fotre el camp de la Fonda Mamita. I això també suposa una pasta gansa...

Molts dels que volen ser pares potser haurien de plantejar-se el seu aparent desig en termes d'inversió: i us asseguro que la borsa pot donar molt més rendiment que un fill. De tota manera, és la meva forma de veure-ho. Si jo, posem per cas, fos cristià (i cristià equivalgués a "imbècil absolut"), potser ho veuria d'aquesta altra manera.


Em fa molta gràcia que els de l'informe diguin això de que "en modo alguno se pretende aterrorizar a parejas que estén en edad de procrear". No. Què va. I segur que no té res a veure amb les notícies bisetmanals que apareixen sobre el preu de la vivenda, les pujades de tipus d'interés o la possibilitat que tenen des de fa un any les famílies de declarar-se en fallida, com la Banca Catalana. Així, d'aquí un temps, quan la clatellada ens caigui amb fúria, sempre ens podran dir "però... si us vam avisar!". I veurem coses tan divertides com fills de gossa que es crospeixen teles de plasma de 2.200 € que van comprar a plaços o meuques que només podran ficar a l'olla els implants de silicona que els seu marit li va regalar per celebrar 10 anys de misèria conjugal.


En fi, que tant dóna amb quina intenció ho plantegin els autors del Informe Pelícano Castrado: l'important és què es fa amb aquesta informació. I jo ho tinc clar. Demà mateix demano hora per fer-me la vasectomia. Llàstima: si ho hagués fet abans de l'adolescència, avui dia podria ser l'únic castratti viu...

Ai... quina noticia tan entranyable:

La dotación de las becas Erasmus crece un 825% y asciende a los 6.000 euros

Los Presupuestos de Educación y Ciencia del 2007, que suben un 26,39 %, incluyen una partida nueva de 95 millones de euros para que 90.000 jóvenes estudien inglés y un aumento del 825% de las becas Erasmus, que pasan de una media de mil euros por estudiante hasta un máximo de 6.000 euros.

Que maco, oi? Si amics, avui toca un sentit homenatge a La Nova Cultura:

Quan els del meu gremi diuen això se'm posen el pels de punta.
"Fer-ho conceptual" vol dir traduït, "mira, ens hem trencat les banyes presentant alternatives amb histories emocionals, humorístiques i fins i tot d'acció però no hi ha manera. Aquest client és un cap quadrat que si diu que vol X, no li donis una cosa que no sigui X o es posa nerviós. Fem-ho conceptual, tu, que això ho entén tothom"

Bueno, val, a vegades ni així , però tot és posar-s'hi. Si en Madí diu que conceptual, conceptual, nen.


Ara si, veus que bé? Una idea, amb colorins ben senzills d'entendre i hala, a cascarla! Si es que sempre us han de venir a treure-us les castanyes del foc. David, David... que farien sense tu?