Endogàmia Virtual

Gent que seguiu els perroflautas ecopijos progres manifestants de Democracia Ya i companyia. Gent que sortiu a la plaça Catalunya amb cassoles, que twitejeu i facebooqueu a tot drap, que sàpigeu que us esteu perden un document d’aquells per enmarcar: La discussió de la mani al Foro de la Policia.

L’únic foro on les flame-wars acaben en molotov-wars

 

Si amics, els polis d’avui son uns foreros com els demés. Gent que firma amb nicks, té fotos catxondes al perfil i citen fragments de pelis i llibres que els molen. Uns foreros, vamos.

Baneao estás si no quitas esa animación de gatitos de tu firma

La mera existència de ForoPasma ja es mereixeria un article de la Enciclopèdia Francesa. Us imagineu un mosso o un policia nacional, tornant a casa a les tantes àvid per compartir les fotos de la ultima redada? Segur que en alguna banda hi ha una competi de foreros on es s’acumulen punts segons el numero de detencions. Sortir al telediario ha de sumar +1500 com a mínim.

Bueno, a lo que anàvem, ForoPolicias analitza el moviment Democracia Real YA. Pasen y vean:

Un inici aixi com de bon rollo, i fins i tot sospitós de democràtic. Aquest ¿como lo estaís viviendo? tan educat delata el que ell mateix desvetlla a continuació “solo soy un opositor”.  Ja n'aprendràs, ja…

Els primers foreros comencen a respondre i de moment tot va com la seda. Fins i tot en Corto Maltesse es posa  mig revolucionari i tot. LOL, que dirien.

Aquí comença la cosa de veritat. I es que havia de venir un paio bregat, un oficial de nivell mig amb la seva afoto en contrallum i un genial “Proud to be spanish” a la firma per posar les coses al seu lloc.  Ja està bé de tant cotofluix, que tothom sap que aquesta colla esta plena de cremacontainers antisitema que te la lien a la mínima.

En favor del compañero Joseluistorrente (oju al datu), la seva és una intervenció 1896 vegades més respectuosa i meditada que la del millor cap de comunicació de les fuerzas del orden. Tot seguit venen dos o tres comentaris que tampoc aporten gaire més fins que…

Atentus. El moderador de foropolicia.es, un paio una afoto sortida del atmosfear i/o el quarto fosc d’una erraikotaberna i un blasó que fa bastant de yuyu, deixa les coses claritas cla-ri-tas: Això és una campanya orquestrada in the dark i “los compañeros de información se están poniendo las pilas”. Tenint en compte que la seva firma resa “Sed leales y dignos del uniforme que vestís”, el molt honorable UDYCO posa els punts sobre les is en l’inimitable estil policial. Ojo, ojo, ojo.

 

Es nota que la poli respecta la jerarquia perquè a partir del missatge conciliador del Gatekeeper del Atmosfear, els foreros comencen a emprar un tò… no sé, com ho diríem… més expeditiu:

 

En honor a la veritat i la integritat periodística que ens caracteritza hem d’admetre que algunes altres intervencions fins i tot donen la raó als manifestants i algunes hasta s’atreveixen a cagar-se en en Camps. Curiosament, però, tots aquests missatges venen de foreros juniors, Policias en Prácticas en diuen al foro. Havien de venir  polis de veritat a deixar les coses un altre cop al seu lloc:

El forero ErPavo i el seu caniche son fins i tot entranyables però, que me'n diuen d’en Jesús? Aquesta reproducció sense comentaris de la decisió de la Junta Electoral, aquesta frase del Falcone, aquesta foto al perfil….  No sé vostès, però a mi em sembla tan subtil com un anunci de la Private. Subtil i eficaç:

Jo sé d’un inspector que està fent números per un ascens, eh locojm? Gran foto, per cert.

A partir d’aquest moment és quan algú al twitter dóna a conèixer el foro, perquè la cosa s’omple de cop de passarells clarament a favor de la mani que fins i tot pengen videos patrocinats per els fans de les tendes Decathlon:

Un vídrio que remou les consciencies al foro, sobretot les del comissari Heineken:

 

Bueno, i ara la guerra. Ja tardàvem, no?  L’amic AntiVosotros entra fent el trolero i bàsicament… bueno, doncs fa el troll:

Ja la tenim liada, es clar:

Ay lo que ma dicho… Ja us podeu imaginar que la magnifica aportació d’aquí dalt és l’inici d’una flame-war de les bones, amb tot de nouvinguts al foro per una banda i el gran _Ace_ per un altra:

Val la pena segur la discussió sencera per 1) conèixer de primera mà com funciona això de la retòrica:

2) comprovar que locojm vol un ascens ja:

I comprovar que, en efecte, ens protegeixen unes forces de l’ordre iguals que nosaltres:

Si això no és un cos policial proper als ciutadans que vingui la Espe i ho digui!

Endogàmia Virtual: Papa jo vull ser forero

Això de l’aventura és una risa. Quan jo era petit i tot funcionava com calia, una aventura era això:

Gent suada en llocs on parlen raro i es mengen cervell de mico de postres. Anar on Déu va perdre el gorro a pegar-se d’hòsties amb infrasers que veneren dimonis i et fan un ritual xungo a la que et descuides. Passar-les putes, en definitiva.

Després hi havia un altre tipus d’aventura, que venia a ser més o menys aquesta:

Noti's com el gos queda intacte, aquests negres estan ensenyats

Una aventura per a ricachos con un par, on et tractaven a cos de rei i et feies unes rises a costa de les costums locals; que si ara et veneren una vaca, que si es disfressen i fan uns saltirons al costat del foc, que me la mengen a canvi d’un llapis sense punta…  Era el tipus d’aventura estil “yo tenia una granja en África”, tot molt civilitzat i molt ari.

Avui en canvi, una aventura és una cosa rara. De fet, anomenem “aventura” a coses tan diferents com:

• Anar en 4x4 (on sigui, el cas és anar en 4x4)
• Follar-se la veïna, o en el seu defecte, alguna secretaria.
• Fer afotos a un lleó amb un gran angular.
• Treballar de fuster/manobre/professor/repartidor de ranxo en un poble i/o un barri marginal de Malawi.

I tal i tal.  Suposo que tècnicament és possible combinar-les totes en una mega-aventura on et folles la veïna en un 4x4 mentre fas fotos amb una mà i prepares mà de morter amb l’altra, però no és el més comú. Avui les coses van compartimentades, i si fas fotos, fas fotos, i si folles, folles.

Una nova mostra de la incompatibilitat dels homes i el multitasking

Així que la cosa aquesta de la aventura és un poti-poti on una mica tot hi cap mentre acompleixi una norma fonamental: Pagues diners per deixar de sentir-te culpable.

Fixin 'si quina gràcia: si et folles la veïna quan la dona no hi és ets un cabró, si la convides de cap de setmana a Palamós i li petes el cul en una suite, tens una aventura. La pasta, amics, és un netejador de consciències més bo que qualsevol cosa que la choni del futuro es pugui inventar. Tu agafa algo que no acabi de fer el pes, posem omplir terres verges de turistes menja-doritos, afegeix-li una bona morterada en forma de “experiència 4x4 con acampada” i ja ho tenim. Posa pasta de per mig i la gent acabarà convençuda de que fotre un gayxamplero a Jitvapur és la mar de bo i enriquidor (s’hi han fixat? enriquidor, com volent jugar amb els diners i el creixement personal? Que bo és aquest paio…).

Abans dels nazis ja es portava això de barrejar turisme i bondat, però quan marxaves de missions al quinto pino era perquè A)fugies de la poli, B)volies explotar una mina de diamants abandonada, C)volies passar-te per la pedra a miss Zimbabwe, D) totes les anteriors son correctes. Avui això de la bondat està més fotut de trobar, i el turisme com que fa lleig. És una mica el que passa també amb les adopcions allà lluny, si no untes a tothom sembla que hagis segrestat el pobre negret.

Vale, la cosa del turisme més o menys la tenim, però, i lo de Victoria Milan, què? Aquesta gent diuen que són aventurerus com el que més, ja em direu…

Tranquil·la senyora, que Endogàmia Virtual té resposta per a tot. A veure, si vostè és una senyora casada que vol fotre un clau, podria anar a una discopaf d’aquestes on Camilo Sesto és trending topic perpetu, olfatejar l’ambient i deixar-se convidar a un mojito pel prejubilat que més li faci el pes. Ell ja pagaria el seu tant fins deixar-la en coma etílic, però i vostè? L’endemà es despertaria sense bragues prop d’un container i, es clar, es sentiria malament amb vostè mateixa.

Victoria Milan és l’equivalent femení de pagar les copes i l’hotel. Un peatge en forma de subscripció 2.0 que blanqueja la mala consciència i dona un aire glamurós a obrir-se de cames davant un funcionari d’administracions públiques. Si Victoria Milan fos gratis seria un forocoches para maduritas i no el portal internacional que és. els pobres, recordeu-ho, no tenen aventures, ells forniquen com gossos.

Cert, avui les aventures o lo que cony siguin, son una versió pàl·lida, descafeïnada i asèptica del que en el seu moment era una aventura. Però sobretot son un negoci de puta mare. Quan pitjor es sent la gent, més està disposat a pagar per sentir-se bé. Ah, l’ésser humà!

Endogàmia Virtual: Del fornici en fem benefici.

A veure, no sé si heu estat atents a aquesta oferta:

El que diu el noi amb el mateix terapeuta de la parla que Montilla  és totalment cert: per cada cursa del mundial GP2  que guanyi, et donen un 0,10% extra d’interessos. Dit d’un altra manera, les caixes s’han passat al món de les apostes esportives.

Que jo sàpiga aquesta és la primera vegada, però segur que en vindran d’altres. En el mundial de fungol crec que ja donaven alguna mena de premi si Apaña guanyava, però aquest és el primer cop que un resultat esportiu és l'únic al·licient a l’hora de contractar: el dipòsit comença amb un 2 i pico normalet però pot acabar en quasi un 5- si tots els altres participants moren en un xoc massiu en la primera cursa i el pipiolo aquest guanya totes les curses, naturalment.

You win!

Com a aposta és bastant cutre, però el missatge és clar: els bancs ja passen olímpicament de fer veure que saben del que parlen. Si vols guanyar calers tens tantes possibilitats comprant accions a la borsa de Tokio- ups-  com aposant a les carreres. De fet, al pas que anem, tens moltes més probabilitats apostant (al canòdrom, a quantes patades rebrà Messi abans del minut 15, als xinos, a les xines…).

Jo casi que cancel·laria qualsevol dipòsit “garantit” d’aquests i directament aniria al tema: apostes per SMS, cues als caixers per apostar abans que comencí el partit, vamos, lo que vindria a ser normal en una república bananera com déu mana.

Ja està, no tinc res més a dir.

Endogàmia Virtual: Tot al negre.

El 1852, Napoleó III autoritza el Baró Haussmann a redissenyar el centre de París a les braves, és a dir, a base de fotre a terra illes senceres i substituir-les per (a veure si pillen on vull arribar) eixamples.

Quina vista, es nota que tenen estudis.

Barcelona, ja ho saben, és el París del mediterrani. També és el Manhattan del mediterrani, i si m’apuren, el Dar-Es-Salaam del mediterrani també. En fi, que Barsalona va buscant metàfores igual que busca bolets; sense tenir ni puta idea de què són ni d’on estan, però convençudíssims de que cal fer-ho.

Segur que molta gent llegida ha usat el símil parisí per criticar l’ajuntament i, posem per cas, la renovació del Raval o de La Mina. Però, quants l’han usat per criticar les obres al Passeig Sant Joan, eh? Doncs apa, primer.

Cada dia passo pel passeig, de manera que igual que els millors jubilats sóc espectador d’excepció d’aquest invent fenomenal: un Passeig de Gràcia lumpen. Sí, sí, com ho estan llegint. L’axuntament ha donat un pas de gegant en la democratització de la democràcia; què és això de tenir passejos comercials  en el centre sustentats per grans botigues? Tots els barris tenen dret a tenir el seu propi mega-passeig! I què passa amb els petits comerciants, eh? És que els bars de carajillo no tenen dret a gaudir d’un Passeig de Gràcia per a ells o què?

Digues que sí. Grans avingudes per a tothom! Espais ben grossos, amb voreres de 10 metres que  i un sol carril per a cotxes que converteixi la circulació de vehicles en un putu malson!  Gespa plantada entre el formigó que funcioni com a pipican espontani! Sensacional, tu!

Les Corts, You’re next!

Només hi ha un tema. Res, una tonteria, ja veuràs quin fart de riure…  Resulta que hi ha crisi, tu.  Ha, ha… no tenim un duro, ha, ha… No hi ha puta manera de mantenir el passeig que encara no hem acabat, quina gràcia, eh?

No passa res! A grans problemes, pitjors solucions! Que resulta que ara els baretos d’Arc de Triomf tenen un Passeig de Gràcies per ells? Doncs que paguin com si estiguessin al Passeig de Gràcia! Igualtat total amics!

Això és molt genial. Primer fots potes enlaire un carrer, carregant-te qualsevol possibilitat de negoci mentre duren les obres, i just quan aquestes acaben, els dupliques la tarifa per ocupar la via pública. O sigui, que si tens un bareto al Sunset Boulevard de Sant Joan pots escollir entre A) duplicar els preus(i quedar-te sense clientela), B)dividir els ingressos per dos (i quedar-te sense ingressos), o C) eliminar les taules al carrer (i quedar-te sense clients fumadors).

El mateix sentit de la realitat que a Hollywood!

Una gran, que dic gran, una ENORME mesura per sortir de la crisi, fomentar l’estalvi i millorar la qualitat de vida dels barcelonins fins a límits mai vistos.

Des d’Endogàmia Virtual aplaudim aquesta iniciativa pionera i no ens resistim a proposar un complement ideal per dinamitzar el nou passeig encara més. Ara que hi ha voreres tant grans, l’ajuntament podria desplaçar-hi els hooligans que vinguin a la ciutat pels partits de Champions. Amb els pixats mantindrien hidratada la gespa i crearien compostatge natural. Com que  els veïns  es sentirien  com si tinguessin un piset en plena plaça Catalunya es podrien augmentar els impostos municipals un 50% com a mínim. Aquí els hi deixo, for your consideration, que diuen a Los Angeles.

Endogàmia Virtual: La hòstia en vinagre.

Les calçotades.Les calçotades ens plantegen moltes preguntes. Bé, no, ens en planteja una, PER QUÈ POLLES EXISTEIXEN?

El cap de setmana passat vaig participar en una calçotada. “Participar” aquí té el mateix sentit que quan algú diu que ha participat en una violació, o en l’intent d'assassinat d’algun president sud-americà. El cap de setmana passat em vaig veure a mi mateix girant calçots mentre respirava el fum tòxic del micro-incendi que havia ajudat a provocar dins uns compartiments de formigó en algun kilòmetre indeterminat de la C-61. M’hagués fet molta pena a mi mateix, però estava massa ocupat intentant no perdre la mà entre les flames.

Ara que han passat uns dies i les butllofes ja quasi no es noten, torno a tenir els mateixos pensaments que abans. És a dir: De veritat estem tan buits per dins que necessitem enganyar-nos pensant que fem una cosa “autèntica” i “humana” quan estem pagant un 250% més a canvi de socarrar una ceba?

Bé, es clar que sí, estem parlant de nosaltres, per l’amor de Déu. Si pensem que Manel és un grup musical, com no hauríem de cremar calçots?

En comptes de cremar-los a ells, posem per cas.

Mireu, ja sé que tot això es un simple negoci. Una venjança dels de pagès contra els barsalunins que creuen de veritat el que diuen els anuncis d’Estrella Damm, usuaris del carril bici, i gent lamentable per l’estil. Ara bé, la cosa està començant a ser greu de debò. Vull dir que la broma està anant massa lluny; Fa uns anys els de can fanga feien cues de cinc hores per anar a restaurants de mala mort de Valls, però ara ja ni això: Avui en dia la gent troba totalment acceptable fer-se un mateix els calçots en un pseudo-aparcament de les afores… i felicitar-se per lo autèntic de tot plegat!

Vull dir que hi ha gent que pensa de veritat que fer una calçotada és connectar-se a la natura. No en plan dominguero, unes rises, unes cerveses i tornar borratxos a temps de veure el Barça. Em vinc a referir a una connexió, a un sentiment profund d’arrelament i germanor fruit de compartir una taula de pícnic al costat d’un monstre de formigó armat dividit en forats numerats. Això vindria a ser trobar-se Robert Parker fent una cata de Don Simón, o ser un corresponsal del NME a Isla Fantasía. Un cataclisme cultural, un FAIL ontològic (i antològic, i anti-lògic). Un no entendre res de res, vamos.

Les calçotades tenen tant de naturals com el MediaMarkt. De fet, les calçotades són un MediaMrkt, un que s’alimenta d’urbanites culpables de ser-ho. Gent que li agrada Gràcia “perquè és un poble”. Paios que escolten Boards of Canada. Gafapastes que les bromes dels hipters els fan molta gràcia i hasta s’animen a fer-ne alguna.

Gent que, recordem-ho, es reproduirà, o fins i tot ja ho ha fet. Individus que compraran als seus fills una samarreta falsament desgastada dels Amics de les Arts , que es calçaran unes Converse All Star per jugar a la Wii, que no entendran com en Blai els pot haver suspès mates, amb lo que havien estudiat, que descobriran de mala manera com es paga el loft de Ciutat Vella la Martina. Que moriran en l’hivern nuclear coreà abraçats l’un amb l’altre, recordant aquells diumenges amb els nanus a La Conreria.

Els juro que el peu de pàgina diu “el petit Hug ja menja calçots!”

Endogàmia Virtual: Gent amb pocs amics.

Ens agrada ser profetes, però no profètics. A principis d’any ja veiem clar que la cosa pintava ocellaire i mira, encara no som a meitat de febrer que tots els diaris parlen del putu twitter per qualsevol cosa que passi. Egipcis rebotats? Twitter. En Piqué penja fotos amb aquesta noia colombiana que es gasta? Twitter. Les darreres noticies de twitter, les últimes conyes de twitter, les reaccions dels famosetes a twitter, els twits de twitter…

Jo me lo fabric, jo me lo com

Els mitjans han trobat una gallina d’or que fot ous tamany XXL. RAC1 i el diari ARA arriben a extrems malaltissos, però en general sembla que el personal ha descobert que twitter fa el mateix que Europa Press, però per la patilla. Et sobren deu minuts de programa? A veure quins hashtags ho peten avui. Ens ha caigut un anunciant i ara tenim un espai tonto a la portada? Res home, segur que algú farà una cagada ben grossa que ens donarà per un o dos titulars.

Si en Vigalondo hagués arribat als 50.000 followers un mes abans ningú hagués obert boca, però heus aquí amics que en nachete va arribar a tant màgica xifra quan els articles apocalíptics sobre feisbuc ja feien pudor a tuf. El feisbuc, diguem 'ho ja que hi som, mai ha acabat de ser massa interessant: Aquesta mania d’haver d’aprovar les amistats dificulta molt l’espionatge industrial, i a més, la gent no fa més que penjar fotos de la primera comunió. Sin tetas no hay noticia, que diria aquell.

Culs en pompa també serveixen

El twitter sí. El twitter està dissenyat per A)fer el cotilla de gent que no coneixes ni ells a tu, i B)per fotre’t en converses alienes amb alegria i desparpaj. Si el feisbuc és un pati d’escola, el twitter ve a ser un bar carajillero: tu passes per allà, deixes anar un “si manés jo a tots aquests els posaria firmes” , una bona escopinada, i a un altre cosa papallona. Un espai ideal per l’odi, la misogínia i els exabruptes en general. El Noticias del Mundo podria tornar a publicar-se només a base de twits (i servidor estaria subscrit de per vida).

Molta gent es pensa encara que el twitter serveix per explicar coses que et passen, i així no anem bé. El twiter, companys, serveix per fer el troll 24/7: enviar missatges directes a en Bisbal o en Basté dient qualsevol burrada, tocar els collons a l’Alex de la Iglesia fins que dimiteix, enfotre’s de qualsevol declaració monger d’un pólitic i retwitejar fins que peta el servidor…

Home, ara que parlem de retwitejar: l’asuntu Monzó.

Uff, va dir ell

Quim Monzó es un escriptor a que de tant en tant Ventura Pons li fa una pel·lícula. És també un individu que fa deu anys ben bons que ha deixat d’estar en el candeleru de les lletres catalanes, però que la gent encara recorda de quan feia el Persones Humanes amb en Mikimoto. Heus ací que un dia Quim Monzó crea un perfil a twitter i el món s’acaba. Vull dir que des d’aquell moment cap català twiteru (i per extensió cap mitja de comunicació català) deixa passar cinc minuts sense 1)seguir Monzó a twitter, 2)retwitejar Monzó, 3)enviar missatges directes a Monzó, 4)explicar a tothom que Monzó és a twitter, 5)intentar que Monzó els faci un retweet, 6)aconseguir que Monzó els faci un retweet, 7)explicar a tothom que Monzó els ha fet un retweet, 8)intentar que Monzó els segueixi a twitter, 9) aconseguir que Monzó els segueixi a twitter, 10)explicar a tothom que Monzó els segueix a twitter, 11)enfotre-se’n de la quantitat de retweets de Monzó, 12)retweetejar sobre la quantitat de retweets de Monzó, i així anar passant els dies.

A veure. D’acord que fa molta gràcia veure gent que surt per la tele al teu timeline. Que sembla que et parlin a tu, que s’hagin colat en el teu twitter i escriguin menys de 140 caràcters amb la teva imatge estampada en la ment. Per desgràcia NO ÉS AIXÍ. Monzó era a casa seva, imagino que en gayumbos, apretant el botó de retweet com si fos una princesa nigeriana per passar l’estona. Per fer unes rises igual que tots els demés, i (imagino) per escriure unes quantes columnes a la Vanguardia sobre el tema. Els que s’han matat a palles amb @QuimMonzo, o bé no s’han comprat un llibre des de La Magnitud de la Tragèdia, o pateixen del mateix mal que la senyora Antònia, que quan Tomàs Molina diu “hola bon dia” ella respon, i si es descuida li explica mitja vida.

Monzó ha tancat el seu twitter a la francesa i, es clar, ja tenim milers de retweets sobre el tema. Fa uns quant anys, Monzó i Pàmies sortien a Catalunya Radio comentant els capítols de la setmana de Poble Nou o un d’aquests serials infectes de la Teletres. Un dia, un oient els va enviar una carta preguntant com era que dos lluminàries com ells dos perdien el temps parlant d’aquell subproducte. Em temo que la resposta de Monzó s’aplica al seu cas a la perfecció: “Nosaltres comentem el més destacat de la cultura catalana, i Poble Nou és el més destacat que la cultura catalana està produint en aquests moments”.

En comptes de parlar de Princesas de Barrio, aquí estem fent el gafapasta de tot a 100.

Endogàmia Virtual: Gent antiga.

D’això… Si algú que viu a Mollet pot ser alcalde de Barcelona, perquè els que ens hi passem tot el dia no podem votar-ne l’alcalde?

Menys mal que els drets bàsics es mantenen encara

Lo dels censos electorals i els drets a vot és un putu cachondeo. Gent que viu a l’altre punta del món pot votar en Mas, però famílies que fa dècades que viuen aquí no. En alguns casos el padró és llei divina i en altres és paper de cul. I anar fent.

Quant el nostre loser favorit va inventar-se el referèndum de la diagonal se les va donar de progre deixant votar a ninis i inmigrants, però no se li va acudir que la puta diagonal, com a via central de la ciutat que és, és usada massiva ment per milers i milers de no barcelonins. No estem parlant de guiris descamisats, sinó de gent que treballa cada putu dia de la seva vida a Barcelona, que a l’hora de dinar es deixa els quartos en els menús de la ciutat, que va als cinemes de la city, que compra allà mateix, etc. Gent que té molt més motius per opinar sobre la via per la que circula cada dia, que un iaio de Horta que no passa del bar Joaquín de la cantonada.

Doncs això

Si com a mínim aquest criteri propi del segle XVII es mantingués,tothom patiria la mateixa estupidesa. Però no. Pots manar en una ciutat on no tens dret a vot. Pots representar un país on no hi vius ni hi pagues cap impost. En definitiva, et pots passar l’asuntu pel forro dels collons i a viure que son dos Martinis.

O tres

Es veu que si volem tenir alguna mena de veu en els llocs on passem la major part del día hem d’anar a llars d’avis, esquarterar-los, robar-lis la documentació, fer cortaypega amb el potoxop i jurar al president de la mesa que et dius Armandu García i que tens 87 anys.

Després hi ha l’opció de comprar vots, però convindran amb mi que és més petitburgesa. Agafin les motoserres i recordin, visca la democràcia!

Endogàmia Virtual: Més que primàries, primaris.

Hola amics. Permeti’n-me molestar la pau de les seves baralles familiars nadalenques amb aquest text arcaic de més de 140 caràcters. I es que, amics, el tema d’avui es mereix el que es diu una analisis sesuda. Això i moltes fotos estúpides.

 Mira, una!

No sé si s’han percatat que aquest dies el Teatre Lliure, aquest temple de la cultura barsalonina, i per extensió mundial, ha tornat a obrir després d’uns anys de reformes, i així per celebra-ho han programat una versió de “La casa de Bernarda Alba” interpretada per gitanes analfabetes sense puta idea de fer teatre. Els pot semblar una critica, però és una estricta descripció de l’espectacle (en tots els sentits de la paraula). Les actius ni saben llegir, ni escriure, i la paraula teatre els sona d’algo però no saben ben bé de què.

El candidat fins a ultima hora per fer el paper de Pepe el Romano, visiblement disgustat amb el Lliure

Sembla que la cosa és un invent d’una cosa anomenada “centro de investigación del teatro” que es dedica a anar als barris favorits de Callejeros y muntar allà obres teatrals, un remei infalible contra la pobresa, la discriminació i la falta de recursos tal i com ha estat demostrat un cop i un altre en tot el món.

Per exemple

La gràcia, es clar, no està en muntar un taller de macramé al barri on Cristu va perdre el peluco, sinó en portar aquesta obra magna de la integració a un temple de la sabidurida oficial com ara el Lliure, a poder ser amb varies autoritats de cos present. Jo mateix fa anys que persegueixo Lluís Pascual amb la idea d’un musical protagonitzat per una pedra sordmuda, i em consta que a cada pati d’escala hi ha com a mínim un artista en potencia que va prenent les mides de la sala gran de TNT.

En canvi, de tota la producció cultural possible, el Lliure ha optat per La casa de la Puri y sus Moños, sabent perfectament que seria un èxit de públic i crítica. Per entendre d’on surt aquest olfacte preclar, hem de fer un flashback als foscos anys 90...

Shwooooooooooshhh…

Any 1992, Massachussets. Tres anys després de concedir el Nobel de la Pau al Dalai Lama, la cadena Natura neix a Barcelona. Aviat té un èxit esclatant i esdevé una lucrativa franquícia que omple els rebedors d’espelmes amb olor a sàndal i estàtues de Buda mida XXXL. En plena crisi postolímpica, els catalanets de bé es refugien en una espiritualitat patrocinada per Richard Gere i Nacho Cano que, a més no obliga a anar a missa, ni deixar almoines.

Uns anys després, La Fura dels Baus obté un èxit de la hòstia a Alemanya, reinterpretant Faust a base de sang i fetge. I així, mentre les senyores de l’eixample s’apunten en massa a ioga, els seus fills passen els caps de setmana a la Plaça del Sol de Gràcia, on descobreixen que pel preu d’una hamburguesa es poden prendre un shawarma. Han nascut les guerres culturals kulturals catalanes.

La dura vida de les trinxeres

Així com els ianquis tenen un pique entre ultracristians i ateus comunistes, a casa nostra la guerra kultural és més estètica que un altra cosa. Seria fàcil passar en termes de seny vs rauxa però seria mentida, el xoc català és un apassionant matx entre subsciptors de CuerpoMente i de Cáñamo; entre fans d’Enya i d’Extremoduro.

Al ser un xoc basat en el consum i no en una qüestió de fons, les esquerres esdevenen el camp de batalla privilegiat. Allà on les dretes els importa un rave quina música escoltis mentre paguis drets d’autor, les esquerres es prenen l’asuntu kultural molt en serio. No es gaire estrany de fet, les esquerres son fermes creients en el poder màgic de la cultura, una solució als mals del món molt més barata i senzilla que la creació d’infraestructures, els plans d’ajuda econòmica o l’aprovació de lleis. Per a les dretes, els teus gustos culturals et defineixen com a consumidor, per a  les esquerres, et defineixen com a persona.

 

Mira si es buena persona

Pulutan, a la 2 hi ha molta cultura, però no tot tipus de cultura. Els continguts dels programes culturals son la radiografia del bon ciutadà d’esquerres en aquell moment; que si ara més contestatari, que si ara més reflexiu, que si ara més tecnològic… Un cop tenim això clar ja podem tornar al present.

Bé doncs, com és el bon ciutadà d’esquerres del segle XXI? En una paraula: primitiu.

No primitiu en plan “las mujeres pa limpiar y pa follar”´. Ens referim a un primitivisme pur, a un primitivisme salvatge, com ho diríem…

Potser així

Shakira, Sud Àfrica i el futbol. El Tercer Món i el pensament màgic. L’infant salvatge, Jorge Bucay i els retratus psicòtics de John Wayne Gacy. Lo que bé a ser lo primitiu, vamos.

Homo Sampler de Fernández Costa és un monogràfic del tema. Fernández usa el nom d’una antiga ciutat mesopotàmica, Ur, per identificar aquest pensament primitiu convertit en lo més cool. de fet, lo cool està de baixa, ara el que mola es lo Ur. La Fura dels Baus és pur teatre Ur; les pelis trash són ur a tope, però fins i tot flims com Star Trek, que semblen de lo més modernu, es gasten millonades per deixar cec al personal fent veure que filmen amb càmeres cutres. Ara el que més es porta és fer afotos amb la merda de càmera l’iPhone, però atenció, aplicant-hi un filtre que simula una òptica dels 70.

Ja veuen, lo Ur no està renyit amb el consumisme accelerat, és més, l’única manera de ser Urs és comprant trastos caríssims que ofereixen un pitjor servei que els anteriors. El que ens envolta funciona massa bé, és massa del primer món. Si volem reconnectar amb el nostre ser veritable, l’autèntic,e l no contaminat, hem de fer una regressió, no a l' infància com deia el calvo de la pipa, hem de tornar enrere en les Eres.

La Casa de Bernarda Alba amb gitanes analfabetes és Ur, però Ur, Ur que te cagas.  Gent en un estadi de la evolució passat, sense cap de les competències bàsiques de l’esser civilitzat, dalt d’un escenari con dos cojones. Només això ja és per emmarcar-ho, però no s’ho perdin, les gitanes no interpreten l’obra de Lorca, elles canten, ballen i fan conyes en un context que l’espectador imagina que recrea l’obra. Elles són tan Ur que ni interpreten: els espectadors, pobrets, descobreixen que ells encara no s’han tret de sobre l’estigma de ser civilitzat i, es clar, aplaudeixen a rabiar davant El Ser Primitiu Pur. Previ pago, es clar.

“Los diversos cuadros son de una belleza inquietante, con momentos de magia teatral pura. El público aclamó puesto en pie.” (Julius Purcell, Financial Times)

El putu Financial Times. Res més, senyoria.

Endogàmia Virtual: We are the losers, my friend.

 

Endogàmia Virtual: Y Tejero, ¿qué opina de eso?