Endogàmia Virtual

Això de l’aventura és una risa. Quan jo era petit i tot funcionava com calia, una aventura era això:

Gent suada en llocs on parlen raro i es mengen cervell de mico de postres. Anar on Déu va perdre el gorro a pegar-se d’hòsties amb infrasers que veneren dimonis i et fan un ritual xungo a la que et descuides. Passar-les putes, en definitiva.

Després hi havia un altre tipus d’aventura, que venia a ser més o menys aquesta:

Noti's com el gos queda intacte, aquests negres estan ensenyats

Una aventura per a ricachos con un par, on et tractaven a cos de rei i et feies unes rises a costa de les costums locals; que si ara et veneren una vaca, que si es disfressen i fan uns saltirons al costat del foc, que me la mengen a canvi d’un llapis sense punta…  Era el tipus d’aventura estil “yo tenia una granja en África”, tot molt civilitzat i molt ari.

Avui en canvi, una aventura és una cosa rara. De fet, anomenem “aventura” a coses tan diferents com:

• Anar en 4x4 (on sigui, el cas és anar en 4x4)
• Follar-se la veïna, o en el seu defecte, alguna secretaria.
• Fer afotos a un lleó amb un gran angular.
• Treballar de fuster/manobre/professor/repartidor de ranxo en un poble i/o un barri marginal de Malawi.

I tal i tal.  Suposo que tècnicament és possible combinar-les totes en una mega-aventura on et folles la veïna en un 4x4 mentre fas fotos amb una mà i prepares mà de morter amb l’altra, però no és el més comú. Avui les coses van compartimentades, i si fas fotos, fas fotos, i si folles, folles.

Una nova mostra de la incompatibilitat dels homes i el multitasking

Així que la cosa aquesta de la aventura és un poti-poti on una mica tot hi cap mentre acompleixi una norma fonamental: Pagues diners per deixar de sentir-te culpable.

Fixin 'si quina gràcia: si et folles la veïna quan la dona no hi és ets un cabró, si la convides de cap de setmana a Palamós i li petes el cul en una suite, tens una aventura. La pasta, amics, és un netejador de consciències més bo que qualsevol cosa que la choni del futuro es pugui inventar. Tu agafa algo que no acabi de fer el pes, posem omplir terres verges de turistes menja-doritos, afegeix-li una bona morterada en forma de “experiència 4x4 con acampada” i ja ho tenim. Posa pasta de per mig i la gent acabarà convençuda de que fotre un gayxamplero a Jitvapur és la mar de bo i enriquidor (s’hi han fixat? enriquidor, com volent jugar amb els diners i el creixement personal? Que bo és aquest paio…).

Abans dels nazis ja es portava això de barrejar turisme i bondat, però quan marxaves de missions al quinto pino era perquè A)fugies de la poli, B)volies explotar una mina de diamants abandonada, C)volies passar-te per la pedra a miss Zimbabwe, D) totes les anteriors son correctes. Avui això de la bondat està més fotut de trobar, i el turisme com que fa lleig. És una mica el que passa també amb les adopcions allà lluny, si no untes a tothom sembla que hagis segrestat el pobre negret.

Vale, la cosa del turisme més o menys la tenim, però, i lo de Victoria Milan, què? Aquesta gent diuen que són aventurerus com el que més, ja em direu…

Tranquil·la senyora, que Endogàmia Virtual té resposta per a tot. A veure, si vostè és una senyora casada que vol fotre un clau, podria anar a una discopaf d’aquestes on Camilo Sesto és trending topic perpetu, olfatejar l’ambient i deixar-se convidar a un mojito pel prejubilat que més li faci el pes. Ell ja pagaria el seu tant fins deixar-la en coma etílic, però i vostè? L’endemà es despertaria sense bragues prop d’un container i, es clar, es sentiria malament amb vostè mateixa.

Victoria Milan és l’equivalent femení de pagar les copes i l’hotel. Un peatge en forma de subscripció 2.0 que blanqueja la mala consciència i dona un aire glamurós a obrir-se de cames davant un funcionari d’administracions públiques. Si Victoria Milan fos gratis seria un forocoches para maduritas i no el portal internacional que és. els pobres, recordeu-ho, no tenen aventures, ells forniquen com gossos.

Cert, avui les aventures o lo que cony siguin, son una versió pàl·lida, descafeïnada i asèptica del que en el seu moment era una aventura. Però sobretot son un negoci de puta mare. Quan pitjor es sent la gent, més està disposat a pagar per sentir-se bé. Ah, l’ésser humà!

Endogàmia Virtual: Del fornici en fem benefici.