Endogàmia Virtual

Les dones. Ah, les dones… Hem parlat tant aquí d’elles! Les dones son magnifiques per molts motius, un d’ells és la seva capacitat per obrir-nos les portes a mons paral.lels tant desconeguts com inaccessibles al mascle mig. Estigueu el temps suficient al costat d’una dona i veureu coses que mai hauríeu pensat que existien. Coses com aquest top 5:

5. La rúcula: Si el primer que us ve al cap quan penseu en una amanida és l’enciam, no heu estat prou temps prop d’una fèmina. Canonges, bledes roges, xicoires, una cosa anomenada “radiccio”… i la rúcula, una espècie de mala herba prima i espectacularment insípida, protagonista inexplicable de “les noves amanides” (un concepte espantós i fascinant alhora, com ara veure l’explosió termonuclear d’un autobús escolar).

Digues que sí

Si us sedueix la idea de veure menjar el que semblen les sobres del curset “tu també pots tenir un hort merdós en el teu pis de 30mts quadrats” no ho dubteu: la propera vegada que acompanyeu una dona la súper sortiu de la secció d’espirituosos i acompanyeu-la a la zona de “frescos” i en parlem…

Ara que si voleu gastronomia extrema de veritat…

4. La dieta proteica: Fins fa quatre dies les úniques que coneixien això eren les gimnastes albaneses, i ara més d’una consellera deu empassar-se’n els batuts en pols de camí a la reunió amb la UGT. Aquesta aberració tècno-científica és la versió segle XXI de la dieta de tota la vida (també coneguda com “la dieta de passar gana” o “tanca la puta boca, foca”).

També hi ha la dieta del cucurucho, però no sempre funciona

El problema de fer dieta “de les d’abans” era que deixaves de menjar, i per tant de gastar. Ara gràcies a les noves tecnologies et deixes una pasta gansa en sobrets tipo sopinstant, complementats amb diversos suplements vitamínics per evitar una lipotimia a la que surtis al carrer. Comptant-hi els honoraris de l’endocrinòleg i els gastos d’enviament , perdre cinc kilos et surt per una mica més de 400€. Oh, el progrés!

3. Els emprovadors del Mango: És estrany que encara no s’hagi publicat cap tesi doctoral sobre els emprovadors del Mango, perquè el tema dóna per varis volums. Dones que volen aparentar cinc anys menys i n’aparenten deu de més, emprovant-se modelets pensats per les seves filles; nenes que encara no taquen les calces emprovant-se atrezzo de “Rocco goes south” mentre les seves mares lis busquen sostens amb relleno; escalfabraguetes fent sexting amb la videocàmera; pre-menopàusiques apuntades a totes les webs de cites online buscant un vestit de nit per el seu perfil…

Mentres, a l'emprovador del Pull & Bear…

Cadenes com el H&M, o el mateix Zara tendeixen a captar un tipus de públic més definit (compradores compulsives lumpen en el primer cas, dones casades sense esperança de canvi en el segon), per contra, el Mango és un “all you can eat” on varies generacions s’intercanvien els corpinyos amb l’esperança de sucar. Entendridor.

2. L’ús massiu de l’expressió “és mono”: Aquest bolso? És mono. Les sabates? Són mones. El novio quinqui de la Rebecca? Mono.

Aquest és veritat

“Mono” és el comodí que les dones usen quan no volen entrar en detalls i provocar una guerra civil al Misako. És una brillant convenció que evita haver de dir el que pensen de veritat sobre el vestit de furcia que s’ha comprat la Jenny, o les arcades que els venen cada cop que la Samantha es presenta amb en Llonatán. Preneu-ne nota la propera vegada que la xurri es presenti amb quinze bosses del Cortefiel plenes fins a dalt.

1. La regla: Acabaramos. EL TEMA. Recordeu aquell dia que vau lligar de casualitat i ella, veient com l'arrambàveu als lavabos va dir que tenia la regla? Recordeu que vosaltres vau pensar que millor, que així us la xupava? Ella també ho recorda. Per això, a la que tenen ocasió, les dones busquen compartir amb vosaltres el que és la regla de debò. Un dia demanen que els acosteu el salva-slip, i a la que us descuideu obliden tirar la cadena just després de canviar-se.

Exacte

A part de resultar-los molt divertit veure les vostres cares d’horror, l’objectiu verdader és educar-vos qual gosset pavlovià. Així, la propera vegada que comenceu a bavejar més del compte poden dir-vos que tenen la regla, i la imatge mental que acudirà al vostre cervell us passarà de cop el calentón més salvatge. Terrorists win!

Algunes dones també poden provocar una fixació obsessiva per Mecano, però això és tema per un altre dia..

Endogàmia Virtual: Petits contes misògins

Us pensàveu que s’havia acabat? Pobres il.lusos…

Dècades abans de Miley Cirus, la industria discogràfica espanyola va experimentar el que passa quan deixes un estudi de gravació a la plena disposició d’un adolescent. El resultat és un disc hiperbòlic que inventa el concepte “fashion victim” deu anys abans de Javier Mariscal.

Mecano (1982)

1981: El cantautor Jose Maria Cano y la seva novieta Ana Torroja van de bar en bar cantant les seves versions de Al Alba fins que el primer es retroba amb el seu germà Nacho i el seu nou sintetitzador. Un productor avispat veu el look mudernillo del petit dels Cano i li grava un single, acompanyat dels altres dos. La cosa funciona, i el productor li encarrega a Nacho un àlbum sencer.

 

Per sorpresa de tots, la portada no es obra de Nacho Cano

2010: Nacho Cano es sincera amb l'insigne capçalera ABC: “Soy el que más ha hecho por Mecano”.

1982: Mecano aconsegueix el seu primer numero 1 amb el single Perdido en mi habitación, lletra, música i segurament estilisme de Nacho Cano.

2010: “El disco recopilatorio se encuentra en el número cuatro de listas de ventas, lo cual tiene narices después de 17 años. Eso es que Mecano sigue vivo, y no es descabellado que en algún momento volvamos.”

1982: Mecano publica el seu tercer single: Me colé en una fiesta. No cal ni llistar els crèdits. L’èxit del tema és tal que a Nacho li compren tres sintetitzadors nous per la gira en directe. José María hereta la guitarra elèctrica de son germà petit.

2010: “La verdad es que hace mucho que no nos comunicamos. Sé lo mismo de ellos que tú, que Chema está pintando y que Ana está haciendo un disco. Quiero decir que a mí no me parecería una mala cuestión la vuelta, pero en este momento no la veo”.

1982: Mecano publica el quart single, Maquillaje. Nachete rules i la cançó esdevé la cançó del l’estiu del naranjito.

2010: “Estoy aburrido de remover el pasado. No me apetece hablar de él. Lo que honestamente puedo decir es que no veo las puertas cerradas, y que si algún día vuelve Mecano, ya lo anunciaré. Para lo demás, si tuvimos buen rollo o mal rollo, no tengo ni ganas ni tiempo de hablar”

1982: Quatre hits composat per el germà després, el cantautor José Maria Cano té l’honor de composar la cara B del quart single. Disposat a demostrar el que ell també pot ser modern, a la par que profund, Jose crea Solo soy una persona, tema que passa totalment desapercebut.

2010: “Fue muy bonito —confirma el autor—. El problema es que la vida de cada uno luego se complica, y proyectos que se desarrollaron hasta su cénit, como el de Mecano, es difícil cogerlos con la misma ilusión”.

1982: Apareix el cinquè i darrer single de l'àlbum, un doble impacte musical firmat per Nacho de gran èxit a iberoamèrica, No me enseñen la lección a la cara A, i Me voy de casa en la B.

2010: “Parece que ahora el ambiente es propicio [para volver] —reflexiona Nacho—, y cualquier otro grupo es lo que haría. Pero nosotros somos así de especiales”.

Endogàmia Virtual: El blues del esclavo

La propera vegada que algun infrasser us digui allò de “els diners no donen la felicitat” recordeu aquesta frase:

Elena Anaya: «Si no surto en pilotes no em contracten»

–No és que m’importi, però a vegades sento que si no surto despullada en pantalla no hi ha forma que em contractin.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Endogàmia Virtual: Amb la societat del benestar

- PCGreenAreadePostVentaLeAtiendePedroBuenosDiasEnQuePuedoAyudarle.

- Kaitxo! Vengo a devolver un producto que no me funciona.

- Déme su numero de pedido por favor.

- Si, eh… a ver que lo tengo por aquí… Mikel, donde está el codigo del trasto!?

-…

- Que no…? Oiga, que me dicen que no tenemos ningun codigo ni nada

- Señor, sin su numero de pedido no puedo autentificar su compra

- Mecagoen… Mikel! Que sin el numero no nos lo cambian!

-…

- Oiga, que dice el Mikel que su lanzagranadas no funciona y que le vino todo desmontado y que sobran piezas!

-Señor, necesito su numero de pedido para entrar en la base de datos. ¿Ha mirado en la caja?

-…

-…

- Mira, que dice el Mikel que nos des tu dirección, que te vamos a enviar el paquete a casa.

------------------------------------------------------------------------------------------------------

-ElCorteInglésServiciosAlClienteLeAtiendeMirianBuenosDiasEnQuePuedoAyudarle.

-Kaitxo, que mire que les compramos un lanzagranadas y que no hay manera, que queremos que nos devuelvan el dinero.

-Lo pagó en metálico o en targeta por favor

-En… En tarjeta, la Kutxa

-A ver… tendria que pasarse el titular de la tarjeta con el producto por nuestro departamento Posventa para hacer la devolución

-Esto… ¿tiene que ser en el mismo Corte Inglés que lo compramos? Es que ahora estamos en otro sitio…

-No señor, en todos nuestros Corte Inglés de la peninsula aceptamos devoluciones.

-De la… Oiga, ¿y en Euskadi Norte, digo Francia no tendrán una sucursal o algo? En Bayona…

-No señor, tiene que ser en la peninsula

-Mecagoen… Mikel! Que nos tenemos que bajar a Bilbo!

-Si lo prefiere pueden ir a otro sitio, Valencia, Sevilla…

-Señora no provoque. Es que ahora nos va un poco mal salir del cuarto, ¿se lo podemos enviar por correo?

-Tiene quince dias naturales para devolverlo en el centro señor

-Joder… Mikel…!

------------------------------------------------------------------------------------------------------

-FnacPostVentaLeAtiendeJuanCarlosBuenosDiasEnQuePuedoAyudarle.

-No empecemos con las bromitas que vengo calentito

-…

-A ver, ustedes son franceses,no?

-Si señor

-Pues he comprado su puto lanzallamas automontable y ni se automonta ni funciona, ni nada!

-Qué modelo era por favor

-Si, es un SAM-7 Anti Moustache Edition

-A ver un momento…

-…

- Si, aqui me sale. Su nombre, por favor

-Olano

-Olano… ¿Y me puede explicar su problema por favor?

-¡Pues que no va! Yo he montado todas las pieza y no chuta, ni dispara, ni hace ruidos, ni nada. Y el del bigote tan fresco, coño!

-¿Ha seguido las instrucciones del manual?

-Que sí coño,que me las sé de memoria!

-Y donde compró la munición del arma?

-…

-…

-Mikel?

Una fallada mecànica va impedir que ETA matés Aznar amb un llançamíssils

L’atemptat es va frustrar en tres ocasions durant la campanya de les autonòmiques basques del 2001

Després d’aquesta última temptativa, el responsable del comando va verificar el funcionament de l’aparell, segons el magistrat, i va comunicar a la resta del grup que «s’havia de tornar a França», perquè no funcionava.

Endogàmia Virtual: Chapuzas a domicilio

Hoy No Me Puedo Levantar

La tòpica frase de “si recordes els 70 es que no hi eres” es podria aplicar sense gaires problemes a la Movida Madrileña. De fet la Movida és l’equivalent hispà (enrederit, una mica de poble) de moviments musicals anglosaxons com el punk i el New Wave, traduïts i adaptats a l’escassa informació (però moltes ganes, segons diuen) de la jovenalla espanyola d’entonces.

Grups com Alaska y Los Pegamoides responien al model “joves inquiets de províncies s’escapen del seu futur miserable i donen la nota vestits raros per la capital”. Els que eren de bona família havien viatjat a Londres i guardaven sota clau un parell de singles comprats a Camden, els demés anaven d'oïdes. Tots, això si, responien a la inigualable “spanish way”, consistent en prendre's el món amb un sà cachondeo i això intraduïble que se’n diu desparpajo. Vamos, que ells eren els primers es saber que estaven donant la nota, y a mucha honra, una mica com els cosplayers d’avui en dia.

Vostès diran

Hoy No Me Puedo Levantar, i ja posats, la practica totalitat de la producció mecanesca 1981-86 va per aquí. La clau del fenòmen ja la coneixen, el joven efebo que aguanta la bola com si fos un Rappel pelut, i absolut protagonista del trio en els seus inicis: Nacho Cano.

Tot i que alguns crèdits reparteixen el tema entre els dos germans, resulta evident que la cançó (igual que la seva cosina germana, No Controles) és 100% Nachete: presència constant el teclat, lletres i temes teenager, repetició machacona de la tornada, etc. Si volen ser dolents (i qui no?) poden llegir el videoclip en aquest sentit; Nacho Cano apareix sempre el primer, Ana Torroja li serveix dues copes donant-li l’esquena a José Maria… El morbo augmenta si es té en compte que va ser enregistrat bastant després del single, un cop aquest havia venut prou copies com per merèixer la inversió. És a dir, el José Maria Cano que veuen ja havia comprovat que el seu estil cantautor no interessava a ningú, mentre els organillos de primària de son germà funcionaven la mar de bé. Quedin-te-se amb aquesta dada, que resulta crucial el destí del grup.

A pesar de les seves evidents carències, Hoy No Me Puedo Levantar resulta entranyable. La lletra comença a explicar una història que mai s’acaba, i la programació de teclats sembla feta amb un Casio 3000, però just aquí radica el seu encant quasi infantil: aquesta és una cançó per ballar raro i fer el pintes, per posar al tocata mentre els viejos t’escridassen des de l’altre banda de la porta. És l’equivalent vuitantero de Papa Topo, o els Topo l’equivalent actual de Mecano, com ho prefereixin.

Potser per això el single no va ser l'èxit immediat que ens han volgut colar. L’inefable wikipedia ens ho explica amb pels i senyals:

En todo caso, la discográfica no prestó demasiado interés al single que la propia casa había producido, pactando una escueta semana de radiodifusión del mismo en los 40 Principales que resultó insuficiente para dar a conocer al grupo. Por este motivo, y de cara a lograr una promoción más prolongada en el tiempo, el padre de los Cano decide comprar a precio de fábrica y de su propio bolsillo cien copias con el fin de enviarlas a distintas emisoras de radio madrileñas para dar así a conocer el tema. Los resultados no se hicieron esperar, consiguiendo atraer la atención del público, especialmente a partir de un inicial éxito de carácter local en Valencia, favorecido por la promoción de la emisora 40 Principales en aquella ciudad.

Res a dir en contra de la autopromoció, però retinguin en les seves ments que les ventes totals del single van ser de 40.000 copies, i que fins el LP homònim, Mecano no va començar a despuntar entre la canalla. Però això ho deixem per un altre dia, si els sembla.

Endogàmia Virtual: Va a ser el champán

Què és Mecano?

Pot semblar una pregunta tonta, i què collons, ho és, però es que resulta que hi ha, com a mínim tres Mecanos. El primer és el Mecano dels voltants de la Movida, el Mecano del synth-pop i de les ñoñi-lletres de Nacho Cano sobre les coses chupiguays que et passen quan ets jove i tal. És un Mecano sumament ridícul i kitch, però a la seva manera, divertit i sense gaires pretensions.

Després ve el segon Mecano, el MECANO de les lletres profundes i el comentari social. És un Mecano més acústic (a pesar de conviure amb l’esplendor dels mutisintetitzadors en paral·lel, un tema a tractar apart) i ple de composicions de Jose María Cano. És el Mecano més recordat, sovint el més admirat, i un MECANO que es mereixerà tota la nostra atenció.

I finalment tenim el que en podríem dir el post-Mecano, o per ser més exactes, el retro-Mecano de recopilatoris com Ana/Jose/Nacho (1998), un exercici brillant de retromarketing que converteix MECANO en **MECANO** i beneeix amb efectes retroactius tota composició del triplet.

Beneïts beneits

Per entendre cadascuna d’aquestes reencarnacions budistes, cal anar a l’arrel de l’asuntu. Som el 1976, al barri de Nuevos Ministerios de Madrid. Ana Torroja, filla d’arquitectes i neboda de futurs fiscals en cap de la Audiencia Nacional coneix als 15 anys a Jose María Cano, madrileny amb familiars valencians (!) que acabava de descobrir Imagine i està aprenent a tocar la guitarra.

Evidentment es lien, i ens els tres anys que estan junts Jose Maria convenç a Anita per formar un duo que interpreta cançons d’autor compromeses i tal. I aleshores Jose es retroba amb el seu germà, Nacho.

Pausa dramàtica

És fàcil imaginar un món paral.lel on Nacho Cano segueix amb el seu grup Prisma. On l’Anita i el Jose toquen La cigarra y la hormiga durant un o dos anys fins que ella estudia Enginyeria i ell ajuda son pare al despatx. Ah, quin món aquest… De fet, aquest va ser exactament el món en que van viure els dos (ara tres) joves cantautors: El 1979, el grup José Maria Cano y Amigos participa en el concurs que organitza el programa televisiu Gente Joven versionant Al Alba de Aute amb resultats més aviat humils.

Però tots sabem que aquest no és el món on vivim. El trio segueix actuant en bars de la ciutat i allà coneixen a Miguel Ángel Arenas, alias El Capi.

Segona pausa dramàtica

No es plan d'estendre'ns encara més explicant la vida i miracles de Mon Capitain així que ho deixarem amb aquesta nècdota: Quan El Capi era productor de Los Pecos (sí amics) va entrar a La Moncloa per demanar-li a Adolfo Suarez que poses el seu grup a la tele. Ahí estamos. No tant sols ho va aconseguir, sinó que el govern de UCD va promocionar el grupet a tutiplén com a reconeguda cortina de fum mediàtica per aconseguir que a Espanya es parlés menys de política.

Intentin imaginar-se les coses que li van passar pel cap quan va trobar-se amb Nacho Cano i el seu look Bowie-wannabe. O millor no s’ho imaginin, el resultat es diu Mecano i es va concretar en una cançoneta titulada Hoy No Me Puedo Levantar.

Endogàmia Virtual: Espeleologia del gust

Aquesta és la història de tres persones i la seva falta de sentit del ridícul. És una bonica faula sobre l’ego i les conseqüències de tenir-lo desfermat. És un conte moral sobre aquesta cosa estranya que alguns anomenen “societat civil” i aquesta cosa més estranya encara anomenada “gust popular”.

Però sobretot és una teràpia personal. Al igual que tots els que tenim un 3 davant, he hagut de (sobre)viure amb l’ombra eterna de Mecano (perdó, MECANO) enganxada al clatell, llesta per saltar en forma de recopilatori, musical, singstar, o especial de los 40. Amb les seves tonades incrustades en anuncis, operacionestriunfo i noticies de Telecinco. Segurament vosaltres sou més afortunats i us heu limitat a ignorar-los; jo he estat incapaç.

I es que MECANO em resulta un cas fascinant. Em trobo fastiguejat per les seves lletres odioses, per la seva grandiloqüència de províncies… i al mateix temps no puc apartar la mirada. Son ridículs, sí, però en determinat moment van transcendir el ridícul, van saltar de nivell i es van convertir en el negatiu distorsionat d’un temps (els noranta) i un país (Espanya). Els anglesos tenen Oasis, els iankis, Nirvana. Nosaltres tenim Mecano. Igual que les velles amb el rosari, necessito repassar obsessivament la seva vida i miracles per exorcitzar-ne el record i seguir endavant.

Encara que algunes coses son difícils d’esborrar

Potser per això tenim avui els Bisbals i els Van Goghs. Des de la dissolució de Mecano, cap artista espanyol ha intentat fer una música comercial mínimament sofisticada, no diguem ja adulta. En el centre del pop ha quedat un forat enorme, on a una banda hi ha l’inframón latino i similars, i a l’altra els vells cràpules i/o cantautors merdosos que encara s'arrosseguen pels escenaris. Només Alejandro Sanz ha intentat omplir aquest buit, però s’ho mira de lluny, des de Miami. És com si a España sencera se li hagués mort la novia i encara no pogués passar de l’ocasional visita al puticlub, temorosa de trair el record de la seva estimada anant-se’n amb un altra.

Aviso que això serà llarg i dolorós. No sé quantes parts tindrà la cosa, però repassaré tota la carrera del grup a través dels seus singles, aturant-me en aquelles peces que van construir l’Estil Mecano i el sentiment musical col·lectiu dels 80 i els early nineties, o sigui, el ragnarok del gust estètic, musical i cultural. Altres països van usar aquest femer per fer créixer artistes com Madonna o fins i tot U2.

A Espanya hi va créixer Mecano. Aquesta és la història de per què.

Endogàmia Virtual: Figli della luna

Una mica d’aritmètica musical:

+

+

+

=

Potser molts de vosaltres ja heu rebut 15 mails diferents amb El Homeless Que Canta Radiohead, i l’ultima cosa que esperàveu era tornar a veure’l. Mala sort. El Homeless Que Canta Radiohead, igual que La Vella Dels Gats Que Canta Els Miserables, són exemples d’aquesta fornada de produccions musicals 2.0. i que pugrames com Tu Si que Vales fan arribar al poble: pressumptes “descubriments espontànis” que ens ensenyen la cara més amable de la misèria.

Un altre tipus de misèria, mes agraïda

El cuento de la lechera va més o menys així: si tu menges del container del costat del Mercadona perquè ets a l’atur mentre pagues pensions a dos ex-dones, un fill borderline i el seu gat mort; en definitiva, si portes una vida de merda, no et preocupis! Tard o d’hora un productor musical et descobrirà remenant les escombraries, o vomitant el líquid de frens que t’han venut de segona mà, o atracant-lo amb una wilkinson rovellada, i et grabarà amb el seu iphone i et penjara al Llutup i milions de persones et veuran, i descobriran el talent que s’amaga entre la mugre, i…

De fet, i res més. Si tens sort t’internaran a un hospital mental, o et donaran un sanvitx i un cocacola. Si no, no tindràs ni les gràcies. O tindràs el comentari d'aquí sota, que no sé si és pitjor:

“This tear-jerking video comes courtesy of the Opie and Anthony Show on SiriusXM radio. The footage was shot after the show’s producers enlisted a homeless man, Daniel Mustard, to voice over a promo then found out he could sing. Here Mustard does an acoustic version of Radiohead’s Creep with a slightly different take on the vocal phrasing and years and years of pathos in the delivery.”

Atentus: els productors buscaven un rodamón per gravar una promoció (sense pagar, naturalment), i pel mateix preu (o sigui 0€) els va sortir un cantant que, per acabar-ho d’arrodonir no es va emperrar en destrossar “en Joan petit com balla”, sinó que, tot disciplinadet, es va marcar una versió “amb pathos” (!) de Radiohead. Vamos, que és com si un gitano del barri de Las Cañas es marqués una lectura de Javier Marías per el EP3.

I la gent? I l’esperit humà que es desperta a traves de la bellesa i el pathos? I els sentiments a flor de pell en ple Nadal que provoquen ones de solidaritat, amor, i donatius milionaris?

La gent, amics, la gent és gent:

Endogàmia Virtual: Pau i amor a cabassos.

- Ah, Humprey,passa, seu…

- Ministre…

- Humprey, estic molt preocupat.

- I ara, que li passa Ministre?

- Has vist les darreres enquestes? La gent se’ns tira al damunt, Humprey! Diuen que estan a l’atur, que no tenen diners per passar el mes, que les mesures econòmiques del govern no serveixen de res… De res, Humprey! Els britànics pensen que podríem desaparèixer tots avui mateix i ells ni ho notarien.

-Oh, senyor Ministre, segur que ho notarien…

-…

-De totes maneres, no cal escarrassar-s’hi molt Ministre.Aquestes coses passen i després se’n van.

-Potser si Humprey, però el Primer Ministre ja ens ha convocat a tots aquesta mateixa tarda per discutir l’assumpte!

-Ja veig.

- Ja sap que el Primer Ministre va quedar molt satisfet de la seva intervenció econòmica l’any passat. Va sortir a totes les portades, i fins i tot el Times va anomenar-lo “líder” una vegada.

- Un esdeveniment extraordinari, sens dubte.

-Si. Eh, Humprey, es que no ho entén? El Primer Ministre voldrà solucions immediates,per aquesta mateixa tarda!

-I naturalment a vostè no se li acut cap.

-Humprey, ha d’ajudar-me! La premsa encara em va al darrere per aquelles despeses extraordinàries  l’aniversari de la meva filla. Necessito una gran idea per el Primer Ministre!

-Potser es podria fer alguna cosa amb els nens.

-Que dius?

- Els nens. Des de sempre la política s’ha regit per ajudar els nens i els ancians, però els vells solen quedar pitjor a les fotografies. Si anunciem una iniciativa per ajudar els infants britànics la premsa no podrà dir res dolent. Al cap i a la fi, ells son els seus futurs lectors.

-Però que podríem fer? Ara no estem per paquets d’ajudes econòmiques precisament.

-No, es clar, Ministre, té raó. Mmmm… potser no cal donar-los diners. Potser n’hi ha prou amb portar uns quants Pares Noels a les escoles públiques i repartir quatre llaminadures.

-Massa tard, Humprey. Aquesta era la idea que tenia pensada, però algun imbècil del Foreing Office ja l’ha enviada per mail al Primer Ministre. Necessito alguna cosa més, Humprey, més potent, més trencadora!

-Ja veig. Bé, sempre està el tema de la seguretat.

-Ah si?

-Sí, Ministre. Tothom vol protegir els nens. Com que son petitons i fràgils i tot això…

-Protegir els nens… Sona bé, Humprey! Que fem, els donem un taser?

-Em penso que això no acabaria de fer feliç a les associacions de mestres. Jo em referia més aviat a la protecció nacional.

-…

-Pensi-ho així, Ministre. Tots els britànics adults disposen de programes de seguretat nacional a la feina, i als aeroports. Tenim tot de càmeres vetllant per la seva seguretat als carrers. Però que passa amb els nens?

- Si, que passa?

- Es que aquest govern no es compromet amb la seva seguretat, també? És que potser pensem que els nens britànics son ciutadans de segona?

-I ara!

- Aleshores perquè neguem als infants els dret a la seguretat que sí gaudeixen els adults? Per què fem distincions basades en l’edat? Es que potser no es discriminació això?

-Mare de Déu Humprey, té raó!

-Els ciutadans han de saber que aquest govern no permetrà un dia més que els nens siguin discriminats a la Gran Bretanya. Si vetllem per la seguretat des seus pares, hem de vetllar d’igual manera per la seguretat dels seus fills.

-Oh i tant que sí, Humprey! Vostè és un geni!

-Gràcies, Ministre.

 

Agents antiterroristes britànics visiten guarderies per detectar signes primerencs de radicalització

Demanen als mestres que informin si alguna criatura pinta una bomba.

«Les proves suggereixen que el radicalisme pot començar als quatre anys», alerta un agent, en un correu intern, publicat pel diari The Times.

Endogàmia Virtual: Fans de Rosa Sensat

Amics, davant els documents gràfics que aquí us adjunto, no tinc paraules; per això, i per la mandra que tinc cada vegada que em poso davant d'un teclat, no les escriuré.





Recordin-ho: avui dia no es podria filmar, i ja no diguem emetre, el que han vist.

Endogàmia Virtual: a espatlles de gegants.

Així que un agafa el diari i llegeix “La Plaça Reial vol recuperar les visites dels barcelonins” i diu, mira, encara farem alguna cosa decent i tot.

Pels que tinguin la fortuna de no acostar-s’hi gaire, la Plaça Reial de Barcelona és això:

Imagineu-vos Gràcia amb un 593% més de guiris i ja ho teniu. Aquesta wasteland neuronal, digna de múltiples bulldozers coordinats per fi mereix l’atenció de l’ajuntament. Abans d’alegrar-vos-en, recordeu que estem parlant de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest

L’article comença posant només la punteta:

La plaça Reial vol recuperar les tertúlies literàries i els vermuts dels diumenges.

Ah, bueno, aleshores imagino que el que faran serà posar bancs per seure i xerrar tranquil·lament, al temps que remodelaran els bars de la plaça i s’hi instal·laran vermuteries de prestigi,no?

Meeeec

A més de bars, la plaça més distingida del Gòtic és un fòrum ple de sol i palmeres, i són precisament els amos d’aquests bars els que han concebut La Reial ens mou, iniciativa cultural que pretén reconciliar els barcelonins amb la plaça, recuperant costums perduts.

Cuidadu. Tota cosa amb slogan fot més pudor que els pixats dels guiris, però es a si a més hi posem el culetilla “iniciativa cultural” ja hem begut oli de colza.

De totes maneres, intrèpids que som, anem a veure en què consisteixen aquests “costums perduts” a recuperar.

Sense renunciar a la merescuda fama de cràpula de l’espai, l’Associació d’Amics i Comerciants de la plaça Reial vol fer tornar el públic familiar amb activitats de dia, des de contacontes a xous de màgia.

Què collons és això? No havíem quedat que la cosa anava de xerrar fent un vermut? D’on cony surten els contes i els putus xous de màgia, putus merdaespectacles de pare modern? Això són costums perduts? Deixar que el Mag Llari li foti mà al petit Pol i el porti a la part de darrera de l’escenari?

Altres velles costums segons l’ajuntament

Si ja us esteu imaginant el pitjor, no cal imaginar més:

«Un dels pilars del projecte és la música, encara que destacant-ne el caràcter diürn», comenta Carmen Zapata, directora de La Reial ens mou, que s’estrenarà dissabte 19 amb el taller Petits luthiers, emmarcat en el festival solidari Raval Kids, iniciativa de la ràdio ScannerFM i la sala Sidecar per recollir material didàctic i jocs per a nens del barri.

O sigui, que si tothom estava fins als collons d’aguantar música de nit, ara també la tens de dia. Brillant!

Un altre dur de feina

Però no una musica qualsevol, no, nen que estem a Barsalona! La música de didàctica de Scanner FM (?????) i Raval Kids

En ple assaig didàctic

El taller consistirà en la construcció d’instruments musicals a partir de materials reciclats sota la direcció d’un professor del Taller de Músics. A més, els nens del barri aprendran a tocar les primeres notes i prepararan un repertori musical que reuneix l’essència de diferents cultures, per participar després en un concert que se celebrarà a la plaça a la primavera.

Mmmm… instruments reciclats? Musica de diferents cultures? Concerts a la plaça? A què em recorda tot això…? La regidora de Ciutat Vella, Itziar González ens treu de dubtes:

«Jo entenc la plaça Reial com un tambor, que tocat per bones mans com les que han programat aquesta iniciativa, generarà un tam tam d’orgull tan necessari per al districte»

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARRGGHHHHH!!!!!!

Endogàmia Virtual: I’ve seen the future baby, it is murder

És 1974, i neixes en una família acomodada, però més melenuda del habitual.

Ara és 1981, comences a anar sol a l’escola. Els teus pares ja no porten el cabell tan llarg i ton germà gran es flipa amb un tio perseguit per una bola gegant.

Ja és 1986. Els teu pare va tot el dia encorbatat i parlant per telèfon. A la teva mare li han crescut els pits de cop. Ton germà diu que de gran et deixarà provar una cosa anomenada clenxa, cosa que segurament deu tenir a veure amb la quantitat de gomina que porta a sobre. A tu, però, t’importa poc. Cada dia arribes a casa de l’escola una mica abans de tothom, el que et deixa una bons 30 minuts per gaudir a soles dels VHS de ton pare.

Ara és 1994. Ets a segon de Publicitat y Relacions Públiques i vius en un pis d’estudiants. En el fons, però, et passes mig dia tancat a l’aula d’informàtica. Acaben d'instal·lar una cosa anomenada “mosaic” que et canviarà la vida.

És 2009. Tens 35 anys i ets director creatiu en una important agència de publicitat. El teu principal client, Moët & Chandon t’ha demanat una campanya atrevida i diferent “que arribi a la gent jove d’internet”.

Alguna cosa et diu que aquesta campanya serà un gran èxit.

Endogàmia Virtual: La cultura del s.XXI

Veieu per què es necessari invertir en I+D?

La raó que els homes visquin menys que les dones està en l'esperma

La raó que els homes visquin menys que les dones pot estar en l'esperma, segons un estudi d'investigadors japonesos que van demostrar en ratolins que hi ha un gen que només s'activa en el sexe masculí i que escurça la vida.

Gracies investigadors japonesos! A la fi entenc totes aquestes imatges:

Si es que el que no expliqui la ciència…

Endogàmia Virtual: Lleugerament descreguts.

Amic i amiga de la compra-venta de pisos, estàs preocupada? Angoixada, fins i tot? Aquells rendiments del 25% en tres anys, ja fa tant de temps que no els veus que a vegades penses que eren un somni? Penses, potser, moure les teves inversions cap altres sectors?

No i mil vegades no! A l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat entenem el teu problema et fem costat. Si, Sant Boi, a quatre passes de l'Aeroport del Prati a tocar de nombrosos centres de negocis internacionals. Sant Boi, una gran inversió a punt de revaloritzar-se!

Sant Boi al 2011 (projecte en tràmit, el resultat final pot variar)

Amic, amiga, a l’Ajuntament de Sant Boi et volem ajudar en aquests temps difícils. Per això hem posat en marxa una iniciativa pionera a l’Estat Espanyol, una proposta avalada per iniciatives semblants a Itàlia i la Franja de Gaza:

INCREIBLES PISOS AL 50% DE DESCOMPTE!!!

Si, has llegit bé, fins a 22 PISOS EN LA ZONA VERDA DE CAMPS BLANCS a un extraordinari preu. L’ajuntament verifica la disponibilitat dels pisos en un temps rècord.

APROFITI AQUESTA GRAN OFERTA, VÀLIDA PER UN TEMPS LIMITAT! Inverteixi ara en una zona en plena expansió, molt atractiva per a inversors amb visió de negoci.

I, si en aquests moments no disposa del capital a curt termini, no es preocupi. En breu posarem a la venta FINQUES AMB CAPACITAT FINS A 200 PERSONES MÉS!!!

Ajuntament de Sant Boi, sempre amb l'emprenedor!

Endogàmia Virtual: Follow the money