Endogàmia Virtual

Estimat Ricky,
Mai ens vàrem creure allò de la sorpresa de l'armari amb la nena i el pot de foie-gras (o era melmelada? O potser fabada asturiana?). Ningú ens ho vàrem creure però sempre que podíem, repetíem l'anècdota a qui volia escoltar-la. I quines rises, noi! Els humans "som aixins".

Que adoptessis dos nens tampoc ens va estranyar, considerant que d'aquí poc l'adopció de nens serà una seriosa candidata a modalitat de joc olímpic, que es podrà practicar tan en solitari com en parella i que també altres il·lustres figures del faranduleo han practicat amb èxit notable: Brangelina, la Pantoja, la Jurado, ma mare...


Amics i amigues, no malpenseu: res més lluny de la meva podrida imaginació l'equiparar homosexualitat amb termes com "pedofília", "vici", "malaltia" o "esternomascloideo". Però es pot dir el mateix del periodista de EFE que ha venut el seu acudit diari a El País il·lustrat amb la següent fotografia? Ein?

Acabo d’escoltar com en un anunci deien que la pinicula Soul Kitcken era “para gente enrollada”, així, tal qual. Però, a veure, aquesta gent tenen la més mínima idea de què és la comunicació? Són d’aquells que  entren a les ties de la discoteca preguntant-lis si volen follar?

Gent enrollada

A mi Soul Kitchen ja em feia flaira de pretensiosa, però després d’això ja pot ser Ciutadà Kane + Mullholland Drive que la veurà sa puta mare (la del director no, la de l’idiota que ha escrit aquesta falca). L'àudio miserable aquell també deia alguna cosa semblant a “si te gustan las cosas diferentes esta es tu película”, però no ho recordo gaire bé per culpa de l’aneurisme.

Aleshores em vaig despertar i la paret de casa havia canviat de color

Anem a veure, d’acord que la cosa està fatal, que la gent no va al cine si no es per veure pitufus tridimensionals i que de la indústria (ja!) de la música (ja un altre cop!) millor no en parlem. Però falques com aquestes són l’equivalent d’operar un malalt del fetge amb una moto serra. Molta conya amb els nuncius dels anys quaranta, però ells tenien com excusa ser un país tercermundista en plena postguerra.

 Ara que hi penso, segueixen tenint la mateixa excusa

Una cosa son els anuncis proto-argentins son lamentables perquè pretenen ser graciosos i fracassen, però penseu això: anuncis com els de Danone, Wipp, o Soul Kitchen pretenen connectar amb el seu públic parlant des del seu punt de vista. Renault vol ser irònic, però tota aquesta colla són terriblement seriosos, imaginen de debò que hi ha gent- molta gent- que pensarà “vaja, aquest pseudo iogurt/ detergent/ flim està pensat per a mí”. Bombes de destrucció per a tothom.

 

De tant en tant algú ensenya els anuncis ianquis de dècades enrere i es posa les mans al cap, al temps per pensa pels seus endintres "menys mal que això ja no passa”. No senyora, avui ja es considera inferiors als negres i a les mestresses de casa, ara directament estan convençuts que tothom és subnormal i punt. Democràcia!

Endogàmia Virtual: ESADE mon amour

Sabeu tots que més d’una vegada ens hem queixat de la falta d’ambició i llums en general del que ve a ser l’espanyolamenta. Fins avui. Ha passat un temps, però a la fi ha nascut la generació que portarà aquest femer a noves cotes de magnificència, gent esquifida, però sobradament preparada, amb les idees clares i un projecte de futur que il.lusiona:

Barely legal

Amunt aquest jovent!

Endogàmia Virtual: Bombes de destrucció

Avui a la tarda ja ho haurà vist la veïna del tercer, però nosaltres els ho avancem en primícia (bé, no, però no ens ho tinguin en compte).

Possibles títols alternatius:

• Eugenèsia feta fàcil
• Cinc de cada sis russos recomanen jugar a la ruleta russa en una boda
• Mucho vodka y pocas mujeres hacen de Sergei un chico muerto
• Putin hagués agafat la bala amb les dents

 

Endogàmia Virtual: Ni te cases ni te embarques, neng

 

 

 

 

Endogàmia Virtual: Singstar forever

Quan Elena Anaya va dir fa uns dies que els directors no la fitxaven si no sortia en pilotes, anava errada: no la fitxen ni els directors, ni les directores.

En un exercici de paritat laboral digne d’elogi, Candela Peña ha rodat 9, el seu primer curt(metratge), i com no, ha comptat amb la nostra actriu i les seves magnifiques dots interpretatives.

La dot dreta i l’esquerra en un moment en un dels seus films

Disposada a no quedar-se enrere en la lluita per la igualtat, Peña ha donat a totes les actrius de l’obra el mateix tracte, per exemple a Monica Van Campen.

Aquesta Van Campen

Endogàmia Virtual, sempre un servei públic, ha investigat 9 a fons i ha arribat a les següents conclusions:

1. Quan un compra un viatge en una companyia low cost, sap que no tindrà sucs de tomàquet ni diaris, però no passa res perquè motiu principal de la compra és el desplaçament. En canvi, quan Candela Peña roda 9 sense departament de maquillatge i llum natural sí que passen coses: el motiu principal de veure 9 no és la seva trama.
   Una pista
   
   
2. Sense cap justificació, els actors de 9 també surten en pilotes. Aquesta decisió, menor per alguns, dissipa la credibilitat del guió i crea un mur que separa l’espectador de l’obra i dificulta la plena apreciació del relat.
   
   En aquesta escena, dos murs
   
   
3. Un dels personatges femenins està embarassat, i això està molt bé. Per desgracia, no hi ha cap personatge femení que s’ho munti amb animals, ni disfressat de nazi, ni llepant-se els dits del peu, ni rasurant-se el pubis. No entenem aquest tracte desigual en una obra que vol ser integradora.
4. Candela Peña debuta en la direcció, i per tant no és pot ser massa exigent, però hi ha alguns errors de raccord, com en les escenes on els coixins li tapen els pits a la Van Campen, o aquella en que un paio passa per davant de Elena Anaya i no se la veu.
   
   
   

   Error de principiant
   

5. Els plànols tenen una duració bastant curta, i resulten variats, però una gran quantitat d’ells inclouen personatges masculins que no aporten al conjunt. Els intercanvis Anaya-Van Campen regalen els moments amb més força de l’obra, però son escassos i massa espaiats. Laia Marull es mostra voluntariosa, però no acaba de funcionar.

En resum, una obra benintencionada, però irregular. La tensió dramàtica no està a l’alçada de les actrius implicades, que es mostren correctes, però poc més. Una fotografia més treballada hagués tret més suc a les situacions, però és el que hi ha, que hi farem.

Endogàmia Virtual: L’ètica de l’estètica,

Endogàmia Virtual: integradíssims!

Mira tu quina bonica estampa sincrònica ens deixa la gües del Periodico avui:

 

Passem olímpicament del vell del mig i els seus consells de saber vivir: ja és casualitat còsmica que el mateix dia que surt Roldán anant als toros, Madoff acabi a l’hospital de la somanta de pals rebuts a la presó.

No hem especificat el tipus de pals

Qui sap, potser a la redacció hi ha algun becari amb especial sentit de l’humor / la justícia que ha trobat pertinent pintar la bonica estampa comparativa. Potser han sigut els gremlins del dreamweaver, o la verge del carme en un dia tonto, tant se val.

Per no allargar-ho més, els deixo amb aquesta pregunta: Qui és més idiota, els presos espanyols que han deixat Roldán tranquilet, o en Madoff, que no deu haver untat els presos?

Endogàmia Virtual:Et’to é el brons

L’altre dia vaig descobrir els llibres i us en faig una breu ressenya ja que penso qúe és una novetat que us pot interessar. Resulten ideals per falcar portes o igualar taules que trontollen, a més, n’hi ha de molts colors i mides, el que els converteix en un bon complement interior per tauletes de cafè i mobles amb espais buits poc estètics.

L’únic inconvenient és que solen pesar una mica i els més foscos agafen molta pols. Recomanem col.locar-los en posició vertical, un al costat de l’altre amb la cara de color cap enfora i la blanca cap endins.

Podeu trobar llibres en mercats i grans superfícies a bon preu. Aquells que busquin un to i mida concret, podran cercar el seu llibre ideal en botiges especialitzades proveïdes d’un ampli catàleg a escollir, en preus que oscil·len entre els 5 i els 20€, encara que els mes grans i vistosos poden arribar als 45€.

Endogàmia Virtual: La moda, al dia

Diu el ditxo que “si et donen llimones, fes llimonada”. També diuen que del porc tot s’aprofita.

Ara que els pallassos de la tele surten per dir-nos que si no sortim de la crisi es perquè no ens esforcem prou, il·luminem-nos un cop més amb l'exemple del gran Silvio, l’home que tot el que toca, ho toca a consciencia.

A veure, posem per cas. Un dia vas pel carrer i un sonat et fot una estatueta pels morros. Qualsevol de nosaltres corríem a urgències com a nenes ploramiques i, dues hores d’espera entre ionquis i fans de l’espanyol després, seriem atesos per un doctor Nick qualsevol i apa, a casa amb la baixa.

No amics, no. Prenem exemple de Il Uomo. Després del trist intent de magnicidi, el nostre heroi va fer pet directe a una clínica privada on una higienista professional el va atendre de forma professional i adequada.

Se la veu preparada

El nostre Silvio, inquiet i emprenedor ho va tenir clar. Els comunistes voldran enfonsar-lo, però ell és més fort: va entrar a la clínica amb els pinyos enlaire, i en va sortir amb una dentadura nova, i una candidata a les eleccions regionals.

Els presento la nova candidata del Poble de la Llibertat: Nicole Minetti

La higiene primer

Apreneu-ne tots!. Silvio no para de treballar ni al dentista!

UPDATE!

Entre higiene i higiene, Il Cavaliere ha tret un llibre, que dic un llibre, un clàssic contemporani que recopila una selecció dels millors missatges enviats pels seus fans durant la... eh... convalescència. A que espera Amazon?

Sempre elegant

Endogàmia Virtual: estoloarreglasilvioenunpisplas.com