11:45 a. m.

El jovent i les seves coses

Publicado por Aleix |

A casa seguim amb passió tot el que té a veure amb el món del joves, tan dinàmic, tan actual. Els joves, ja ho sabeu, són el nostre futur; quan els nostres esfínters es declarin en vaga indefinida, seran les seves curoses manetes les que ens han d'eixugar l'anus (bé, els seves, o les d'una jove, dinàmica i actual visitant llatinoamericana).

El cas es que, conscients de la importància del jovent, hem rebut amb vertader entusiasme aquesta bonica faula, cortesia de Caixa Catalunya, la teva caixa amiga. Un relat breu, en la línia d'autors contemporanis com Lucía Extebarria o Ray Loriga, que posa de manifest la crua realitat dels nostres joves professionals. Talment com Porca Misèria:



Com en les millors obres, l'inici del relat és directe i sintètic, ideal per submergir-nos en aquesta èpica tragicòmica. El títol funciona com a declaració d'intencions i metacomentari al mateix temps; efectivament, la paperera més a prop sempre serà la millor solució.



Si la primera plana ens recorda el millor Palahniuk, la progressió rítmica de la segona ens porta al Breat Easton Ellis de Menys que zero; en un tour de force narratiu de primer ordre es superposen les dues cares de la nit, agermanades per una sexualitat gens encoberta: danses dionisíaques i violents primers plans conviuen, frec a frec, amb la simbologia fàl·lica de la motocicleta (que la seva conductora sigui una noia suposa un brillant twist conceptual que reforça el tema central del relat: la destrucció de l'ordre establert com a pas previ en l'edificació d'un nou futur). Suor i gasolina, sang i sexe. El món jove en estat pur.

En marcat contrast dramàtic, l'inesperat accident de la protagonista i la marxa a Londres donen la dimensió clàssica que demana una obra d'aquestes característiques. Entroncant en la tradició grecollatina fundacional, la narració ret un sentit homenatge a la Ilíada: la nostra moderna Penèlope roman a l'espera d'aquest Ulisses contemporani.

Però els autors no es limiten a homenatjar els clàssics, sinó que els reinterpreten: conscients que el lector del relat és un jove sofisticat, versat en Homer, ometen l'èpica del retorn a la llar en una elegantíssima el·lipsis que, un cop més, ens torna a situar en el pols ferm de la narrativa moderna. Passat i present es donen la mà i caminen junts. Sublim.



Després d'una arrancada tan potent, els autors entenen que cal una pausa narrativa, un moment de pau que ens permeti aprofundir en la psique dels personatges. El caire intimista del relat subratlla els canvis profunds que el pas del temps ha deixat en els personatges. El contrast pèl curt-pèl llarg en ella, emfatitza el creixement interior de la protagonista. Al mateix temps, el pas en ell del blau al verd suposa un moment de gran simbolisme: efectivament, de la fredor hivernal es passa a la calidesa esperançadora de la primavera. Per últim, però no menys important, l'escena final, en tens cliffhanger, anticipa el clímax narratiu immediatament posterior de forma magistral.



Ens trobem, aquí, en l'epicentre programàtic del relat. La protagonista abandona el referent de Penèlope i es transforma en una Ofèlia serena. Al igual que les grans dones de la narrativa decimonònica, l'absència patriarcal esdevé catalitzador d'una Nova Eva, lliure, independent i autònoma. Les posteriors escenes, prenyades d'un fort lirisme exòtic, suposen els puntals de la seva afirmació vital; allà on la tragèdia sheakesperiana culminava en la mort de la jove, aquí l'autor escenifica una resurrecció espiritual i moral. De Penèlope a Ofelia, i d'aquí a Fènix.



La culminació d'aquest viatge esdevé un nou moment intimista, vertadera síntesi de la tesis-antítesis prèvia. La mirada sobre les mans (aquelles que duen a terme els canvis) reforça la transformació dels personatges de manera elegant.



La darrera escena, fractal, encapsula l'arc dels personatges, al mateix temps que el propulsa cap a l'infinit. En aquest cas els autors eviten la referència hollywoodiense al petó final i, conscients de beure dels clàssics europeus, culminen el clímax en una abraçada-fusió que ens remet inequívocament al paradigma ying-yang.
Dona total ella, home imperfecte ell, conflueixen i esdevenen un de sol en l'advertència final de l'autor: cap horitzó comú es possible sense acceptar l'alteritat. Una reflexió que confirma l'obra entre una de les principals narratives d'aquest incipient segle XXI. Congratulem-nos-en!

Endogàmia Virtual: esperançats amb el demà

6 comentarios:

Anònim dixit dijo...

Brillant!

Pansete dijo...

Aquest post porta Endogàmia a l'obscur però apassionant món de la semiòtica. Em trec el barret que no porto.
Maese Aleix: llegint-lo, m'adono del que significa anar a escola de pago. L'envejo.

Aleix dijo...

Qui hauria de dir que els treballs manuals amb plastilina em portarien tan lluny!

Dottore Sandro dijo...

Un análisis digno del más elegante, sofisticado y sensible proctólogo. Una vivisección extraordinaria del mundo en que nuestra juventud se debate... Yo, como el muy honorable Pansete, también me quito el sombrero.

P.D.: Me ha fascinado-excitado el momento en que Eva narra sus experiencias místicas en tierras pestilentes, mientras comprueba en el ordenador el miserable estado de su cuenta -a la sombra de cúpulas y minaretes que remiten al exótico y sensual oriente medio...

Una vez más, mi más sincera enhorabuena.

S.

Doc Moriarty dijo...

M'he emocionat, i he entés el verdader significat de l'existència.

Pansete dijo...

... significat que probablement es pot sintetitzar en un sol mot: "compra".

Subscribe