Endogàmia Virtual

A pocs kilòmetres de  Malabo, un mandril menja un fruit en mal estat i vomita uns arbres més enllà. El vòmit queda a les plantes, que són engolides per elefant, els excrements del qual es venen com a fertilitzant a varis països del primer món.

A Bèlgica, Guillaume Néry cultiva el seu hort urbà amb fertilitzant africà. Aquell cap de setmana prepara una amanida 100% ecològica amb la que delecta a família i amics . Una setmana després, Guillaume presenta símptomes de grip estomacal sangrant, mareig, vòmits i febre. Als 72 anys d’edat, fidel militant en contra del poder farmacèutic, Guillaume es nega a prendre antibiòtics, convençut de que els símptomes decauran als pocs dies. S’equivoca.  Guillaume és enterrat cinc dies després,  en una cerimònia íntima on coincideixen diversos amics de la família, en plena recuperació d’un procés estomacal desconegut.

L’endemà, entre sentides mostres de condol, un comentari al Facebook de Guillaume explica que ell també ha passat mala setmana i ha estat molt marejat. En breu minuts, altres amics de la família Néry  aporten el seu testimoni gastrointestinal, en un to cada vegada més preocupat. Algú penja l’adreça del centre d'assistència primària més proper.

La majoria d’amics coincideix a la cua d’urgències. Una parell encara no estan del tot recuperats, i els demés els sembla que es tornen a trobar malament. La cua, però, no avança, i Remy Savant ha d’anar al lavabo un parell de cops. La senyora de Savant, farta i angoixada comença a dir en veu més alta del normal que el seu marit està cagant sang, i que a veure que passa, que si estem en un país del tercer món o què. El senyor Savant, que ha marxat de casa sense sopar i presenta clars símptomes de mareig, fa una fila cada vegada més galdosa, i amb prou feines aguanta les ganes de vomitar. Deu minuts després, els metges d’urgències prenen la pressió i una mostra de sang a tothom, donen la baixa laboral a Savant i fan constar quatre casos de infecció- diagnòstic temptatiu-E.Coli- a la base de dades de l’hospital.

El metge de guàrdia no ho sap,  però el botó “enter”  que està a punt de prémer destruirà el món.

En el tercer subnivell del Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties (Tomtebodavägen 11a, Solna, Suècia), un algoritme calcula les probabilitats de trobar tres casos d’infecció estomacal fora de temporada a Bèlgica, dos a Alemanya i quatre a Suïssa en menys de 24 hores de diferència. El nombre resultat està per sota del mínim establert pel CDC l’any 2008 (rev.2010), cosa que genera un avís automàtic a tots els països de la Unió Europea: alerta per virus desconegut.

Al tractar-se d’un virus que ha causat una víctima mortal, l’avís circula amb codi àmbar: infecció mortal/abast regional. Un equip de forenses especialitzats aterra a Bèlgica per exhumar les restes del difunt Néry i prendre noves mostres de sang a tots els implicats. Tot just baixar de l’avió, tots ells reben un correu en les respectives blackberrys: nova víctima mortal a Éciga, Espanya. El missatge no explica que el difunt és un nadó de sis mesos diagnosticat des d'en feia dos; l’algoritme de Solna emet un nou avís, ara ja a categoria europea, alerta roja.

Les principals emissores de televisió, cadenes de ràdio i serveis de premsa reben l’alerta automàtica. Reuters distribueix la noticia de la doble mort a les xarxes socials i els principals informatius mencionen el cas en els seus espais nocturns.  El Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties admet públicament el cas i admet que la infecciós erà tractada en el proper informe del TropNetEurop Suirvilance Report , però mentrestant recomana prudència. Aquesta darrera part no s’inclou en la cita que distribueix Reuters, i tampoc en el d’ Europa Press. Els informatius obren amb les declaracions del CDC Europeu. Un parell de becaris intenten que familiars i amics parlin en antena.

#EUInfection és trendig topic mundial. Centenars de metges, biòlegs, i botànics son entrevistats ens els magazines de mig continent. Reporters en contacte per obra passen les nits als hospitals entrevistant a tot aquell que presenta algun símptoma de no trobar-se bé. En surten uns quants. Es recomana no sortir de casa. La UEFA demana a l’afició que recolzi els seus equips a l’estadi. GOL Televisió enregistra i emet en menys de 24h un spot on ofereix tots els partits de lliga que queden per menys de 50 euros. Apareixen reportatges parlant de pandèmia i crisis global. Alguns supermercats esgoten les existències de patates fregides i llaunes de Coca Cola. El President de la Unió Europea de torn (Turquia) crida a la calma des d’una ubicació geogràfica desconeguda. Sovintegen les baixes laborals en la pràctica totalitat de fàbriques. Els sindicats de transport públics anuncien una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat. Augmenta la dotació policial as carrers. Els carrers estan deserts, a excepció de la dotació policial extraordinària. Un policia d'incògnit és detingut per un policia per conducta sospitosa. Al menys dos presentadors de televisió es neguen a acudir al seu lloc de treball i son despatxats. El Sindicat de Periodistes inicia una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat. Moltes emissores de ràdio comencen a programar espais musicals. Anonymous distribueix els informes mèdics belgues on la pandèmia  es diagnosticava com a E.Coli. En protesta, el Sindicat de Metges inicia una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat. Creixen els actes de pillatge i les denuncies per assalt. El Sindicat de Policies es planteja iniciar una vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat, però no cal perquè el Ministre d’Interior, en coordinació amb els seus homòlegs europeus, destaca una dotació especial de les forces armades i instaura el toc de queda. Cada nit es senten alguns trets. El Kremlin inicia una forta acció armada a Txetxènia, i Xina inicia converses amb  Corea del Nord. Els Estats Units tanquen les seves fronteres amb caràcter indefinit. La RIAA obre tots els seus arxius musicals al públic. Sense transportistes (en vaga indefinida fins que no es garanteixi la seva seguretat) es dispara el pillatge, la violència indiscriminada, la malnutrició i les malalties. A sobre, neva. El món s’acaba.

Amb la col·laboració inestimable de Steven Soderbergh i Tomàs Molina.

Endogàmia Virtual: Després ens diran que no vàrem avisar.

Recordeu quan, fa uns anys, la gent (?) deia que els llibres de Harry Potter eren una gran manera de fer llegir a la canalla, i els trens anaven plens de dones per sobre dels trenta llegint-los? Recordeu quan la gent (??) deia que els llibres de Crepúsculo eren una gran manera de fer que els adolescents deixessin de veure la tele i les llibreries s’omplien de dones per sobre dels quaranta cridant com histèriques?

Doncs som-hi, one more time.

Els juro que volia posar la dels Propellerheards però he trobat això als google images i no m’he pogut resistir.

Primer, una lleugera desviació, per agafar perspectiva. Quan les sufragistes van engegar totes aquelles campanyes per demanar el vot de la dona, una part va entendre de què anava el tema, i la gran majoria ho va interpretar com “ah, o sigui que ara les dones faran com els homes!”. Dècades després els índex de tabaquisme, consum de drogues, bocinassos i violència en general han augmentat exponencialment entre la població femenina. En efecte, les dones han acabat fent com els homes: Tot s’Enganxa Menys l’Hermosura.

En el millor estil de la segona llei de la termodinàmica, el TEMH estableix que els comportaments idiotes s'estendran implacables en el temps i l’espai: generacions, classes socials, afiliacions polítiques… un cop l’imbecilitat arrenca el seu camí, tingues segur que tard o d’hora el TEMH arribarà fins a tu.

Tachán.

Ready Player One és el Crepúsculo dels nerds. Una versió asubnurmalada de l’Any de la Plaga. Asubnurmalada i asubnurmalant. Un gran èxit editorial, en altres paraules. El llibre narra (és un dir) l‘aventura d’un pobre noi de classe molt baixa que de casualitat descobreix el secret amagat pel creador d’una mena de Second Life a lo bestia, un multimilionari obsessionat amb la cultura popular dels anys 80. Així que la novel·la (és un dir) és una barreja de Charlie y la Fábrica de Chocolate, Matrix, Tron i la fanfiction de qualsevol pajillero dungeon master.

Un tema fotut: l’edat del protagonista. Deu tenir uns quinze o així, i va a l’institut: MAL. Si això fos un d’aquells llibres estil El Senyor dels Anells Per a Prepúbers, encara. El problema es que aquest llibre només pot interessar a gent que va ser jove durant els anys 80 (els del segle XX), amb el que tenim és la típica historia per adolescents… dirigida a paios que han passat els trenta fa molt de temps. Se suposa que hem d’empatitzar amb un nen-tonto-però-de-bon-cor només perquè parla de Gary Gigax? Que ens hem d’empassar aquesta mena de Facebook de realitat virtual ultramàgicmegachachi perque el seu creador era fan de les pelis de John Hughes? Millor deixem-ho en una pregunta retòrica.

Posa’m un gat doble,  Joe, aquest article està posant-me a prova.

En Doc Moriarty és una persona prou considerada amb el seu públic, i fa que l’edat del protagonista quadri més o menys amb la del lector. És algo bastant comú, que facilita la identificació amb els personatges i fa més digerible tot l’asuntu. El monguer d’en Cline, en canvi, ens planta un personatge que amb prou feines ha descobert les palles. Opció A: Cline es un mal escriptor que no té ni idea de què és la identificació i l’empatia; opció B: Cline sap perfectament el que fa; opció C: Ai B són correctes.

El Curiós Cas del Gos a Mitjanit té un protagonista infantil, però el llibre està escrit per un adult, des del punt de vista adult. A Ready Player One no hi ha cap mena de distància entre el personatge i narració; l’única manera de sentir interès per el que hi passa és tenint la ment d’un adolescent idiota.

Si, si, ja. Però es que encara hi ha més. Al tractar-se d’un adolescent idiota nostàlgic dels 80, el lector ideal de Ready Player One deixa de ser la mena de gent que somriu quan llegeix una referència a La Mujer de Rojo. Es converteix en la mena de gent que pensa “Uau, La Mujer de Rojo, quina gran pel·lícula”. Gent que sent nostàlgia de quan eren imbècils.

Mireu, em sap greu, però als quinze éreu idiotes. Idiotes hormonats, pajilleros del montón, gent al·lucinada sense vida social ni cap expectativa de vida sexual. Gent trista que us flipàveu jugant a rol, individus que sempre quedàveu els últims a l’hora de triar equips de fúngol, paios sense gaire cervell. Ho sé perquè jo també era així.

Per molt que ens les vulguem donar de frikazos (ji,ji,ja,ja) la nostra adolescència va ser molt trista. Encara que ens les donem de llegits i de més llestos que la mitja (quina gran cosa), haurem matat a dentallades per sortir a jugar amb els nens guays. Els teus records et traicionen; El Gran Héroe Americano mai va ser millor que tenir una cita amb la tetuda de la classe.

Els lectors ideals de Ready Player One són iguals que les quarentones fans de les adolescents vampiritzades; són  mongui-nerds,  gent que  té el cervell aturat des del windows 3.1. Pájaros que es gasten fortunes en edicions de col.leccionista de Conan El Bárbaro,  en reiterades Edicions Especials Remasteritzades, Tomos Absolute, i entrades VIP a l’Imax. Individus sense cap mena de distància critica amb les seves aficions.

En resum: consumidors borregos, feliços de ser consumidors borregos. Felicitats, per fi sou iguals que el més popular de la classe.

Endogàmia Virtual: Insert Coin.

Els més sagaços haureu comprovat que fa dos mesos que aquí no escriu ni Déu. Ara us diria que he estat molt ocupat i tal però tots sabem que és mentida. Bé, no del tot. La darrera setmana he dut a terme un importantíssim encàrrec propulsat/promogut/arrejuntat per una figura cabdal del nostre temps, un ent que defineix el segle XXI millor que Guardiola cantant els Manel. M’estic referint, es clar, als prohoms i les prodons que són els Coordinadors.

“Hola, em dic Antoniu i sóc coordinador”. Frases com aquestes s’estan dient EN AQUESTS MATEIXOS MOMENTS però, què collons és un coordinador? La resposta ràpida és dir que un coordinador és aquella persona que coordina la feina d’altres, però això seria com dir que un oficinista és aquell que treballa en una oficina; per aquesta lògica, els directors generals són oficinistes.

Per la mateixa lògica aquesta noia és la secretaria que et saluda al entrar.

Cal aprofundir en el misteri que ens planteja la figura del coordinador, doncs. Perquè, depèn que com ho veiem, el coordinador és la figura més important i poderosa del món actual.. i depèn de com és un trist cuc que deixa baba pels passadissos. A veure quina de les dues serà la bona:

Opció 1: El coordinadors són la hòstia

Els coordinadors (i les coordinadores, oju!) són gent dinàmica i emprenedora, amb una o dues carreres, que vetllen nit i dia per a la consecució dels objectius procedimentals i de qualitat en un entorn laboral exigent però productiu. Joves, versats en el tracte directe però amable, al dia en el que fa a eines de comunicació i intermediació 2.0, els coordinadors (i les coordinadores!) són professionals imprescindibles en els complexos entorns del present. Les seves habilitats interpersonals, una altíssima intel·ligència emocional i una vetlla constant per els timmings i els meetings, col.loca aquesta figura en el centre de tot procés basat en la direcció per objectius. Eficaços, intuïtius, durs quan la ocasió ho requereix, però sempre considerats i solidaris, els coordinadors (i també les coordinadores, es clar!) garanteixen que tots els departaments involucrats en els processos de gestió del coneixement donin el millor de sí de forma plenament interconnectada i codependent, sempre en pro de l'excel·lència.

Opció 2: Els coordinadors són escòria

Aquest infrasers, sovint carents de sexe ni de cap atribut de personalitat, voregen la quarantena o la superen plenament sens haver contribuït de cap manera a la societat que els ha acollit i els ha donat l’aire que malgasten. Incapaços de recordar on guarden el títol de la CCC, dediquen la enorme majoria del seu temps a fer el pilota als seus superiors, tot portant-los cafè i recollint les seves escopinades amb evidents mostres de satisfacció. La resta de la seva jornada laboral la passen al Facebook, al MSN i enviant mails solidaris amb el català. La seva manca total de cap iniciativa o pensament crític els converteix en una palanca indispensable per a tot càrrec mig amb ínfules que vulgui millorar el seu currículum fent currar altra gent. En atacs de productivitat esporàdics, escriuran llargs emails i/o documents word on no perdran la oportunitat de fer més la pilota als seus superiors, tot escrivint llargues e incomprensibles frases destinades als pobres camàlics/becàris encara més patètics que el propi coordinador, els únics que acabaran fent alguna cosa semblant a treballar, naturalment sense veure un duro, però això sí, amb l’eterna esperança d’un contracte a temps parcial o una menció al costat dels Grans Professionals d’Alt Nivell que posaran el seu nom en mida gegantina a Grans Projectes tipus “La vida de la balena llevantina, una perspectiva sociocultural i pluridisciplinar. Molt Excel·lent Doctor Amadeu Segarra et al, Antoniu Rodríguez (coord)”.

Quins dels dos serà?

Endogàmia Virtual: Joves promeses, forever and ever.

Hi ha imatges que tenen la propietat de condensar capes i capes de significat com si res. O, si volen una frase més pedant encara, “El espectáculo es el capital en un grado tal de acumulación que se transforma en imagen”. Ja saben que citar Debord de bones a primeres només pot anticipar coses esgarrifoses. I aquí les tenen: els Manel en comic sans.

Imatge patrocinada per microsoft windows 3.1

De totes maneres avui esquivarem la temptació de deixar a parir un altre cop aquests inútils. Per que jo de fet avui vinc a parlar d’una altra imatge de l’error i de l’horror . Aquesta d’aquí:

Amics, aquesta estampa és una síntesi estupenda del que és Espanya, molt, però que molt per sobre dels toros d’osborne o els barrets mexicans en les tendes de souvenirs.

Ara és quan jo els hauria de deixar aquí, però ja saben que en aquesta santa casa tenim prohibits els articles de menys de 1.000 paraules, així que seguim.

Aquesta imatge resumeix el pensament generalitzat en aquest bonic país sobre aquesta cosa rara anomenada “seguretat vial”, a saber:  No Es Culpa Meva Ni La Meva Feina (NECMNLMF) i Encara m’Hauries d'Agrair Que Et Doni Pel Cul (EHAQEDPC).

Gastar-se una pasta per instal·lar aquests cartells és deliciós. Implica que 1) el govern sap que aquest tram és especialment merdós, però com que NECMNLMF, 2) no fa res per evitar-ho, i com que EHAQEDPC 3) es gasta els calers en publicitar que aquest tram és merdós però que no l'arreglarà, i 4) si te la fots serà culpa teva, ells ja t’han avisat. Això és com si posar-se una samarreta amb el lema “violador múltiple” concedís immunitat per violar.

De fet és encara més pervers. En un nou gir sobre el EHAQEDPC, és com si, apart de no poder-te jutjar per violació, encara poguessis fer pagar a la víctima les costes del judicis més un extra en concepte de danys i perjudicis. Veieu el punt negre amb unes ratlles a l’esquerra de la imatge? No indica un punt de connexió wifi, sinó un putu radar. És a dir, tu te la fots, i a sobre et cau una multa. De res.

Ja ho sé, no m’hauria de sorprendre gens

Per molt que un s’hi esforci, l’estupidesa humana segueix provocant-me ulceres. A veure, monguers, si hi ha trams on es concentren els accidents, serà per alguna cosa, no? A menys que la gent es torni boja i comenci a impactar amb el primer que troba, si un tram concentra un nombre elevat d’accidents, alguna cosa tindrà el putu tram. Sembla de primer de parvulari, però un “accident” es defineix com “un objecte xoca contra un altre cosa”, per tant, com a mínim, dues parts implicades.

Si una part té tetes, aparta’t

En canvi, tots els magnífics i estudiadíssims responsables de “seguretat vial” només parlen d’una de les parts. La culpa sempre és del que xoca, i sempre és perquè anava més ràpid del permès, com si un gir de 90º sense il·luminar al final d’una recta de vuitanta kilòmetres fos la cosa més normal del món.

No sé si han notat que abans he dit “més ràpid del permès”, i no “massa ràpid”. Sovint s’intenta fer creure que les dues coses són el mateix, però no. Anar a 50 kms/h  per una autopista no és massa ràpid (de fet és de subnormals) però això és el que exigeix l’ajuntament de Barcelona a l’entrada de Glòries. Segur que molta gent amb molts títols et podrà recitar de memòria les estadístiques d’accidents i el temps que es tarda en frenar i les coses que repeteixen cada vegada. Però res d’això canvia el fet que anar a 50 per una autopista (perdó, per un… que collons és aquell tram? De veritat ens volen fer creure que forma part de la ciutat?), en fi, que anar a 50 per allà és una imbecilitat, que tothom ho sap, i que sempre que es pot, es va més ràpid.

I per això han instal.lat un radar.

A veure, recapitulem.

• L’ajuntament  decideix “arreglar” un “problema greu”, com ara el fet que la gent que viu a prop de Glòries ha de donar una volta de collons per travessar l’autopista.
• A ningú se li acut que aquest problema el van crear ells mateixos gràcies a la seva intel·ligència, i que , per tant, el millor que podien fer és quedar-se quietets i esperar la jubilació.
• Com que no hi ha diners ni ganes de resoldre la situació de veritat (posem per cas soterrant l’autopista, o creant passos elevats cada pocs metres) opten per una solució digna d’un monger cum laude: transformar l’autopista en part de la ciutat, posant-hi semàfors.
• Gràcies al seu pensament màgic retrassat, ara tenen dos problemes: la gent segueix havent de caminar fins el semàfor, i a més els cotxes es troben que han de passar de 120 a 0 en pocs metres.
• Com que anticipen accidents, encarreguen un informe a algun idiota.
• Aquest idiota llegeix una estadística sobre accidents, i com idiota que és, no llegeix més enllà de la primera dada, ni intenta entendre perquè passen les coses que passen (no diguem ja adonar-se que, de nou, està davant un problema auto-causat).
• Com que sap que la culpa sempre la té el conductor i que la velocitat és una cosa molt dolenta, l’idiota redacta un informe on recomana reduir la velocitat preventivament a 50, com si els cotxes estiguessin de veritat dins la ciutat i no en una autopista.
• Com que això és una imbecilitat, cap cotxe fà ni putu cas a la norma.
• De nou, l’ajuntament encarrega un informe o, com que és un tema urgent, convoca un think tank per fer brainstorming.
• Cap dels cervellassos convocats té la mínima consciencia de ser uns idiotes, així que comencen d’entrada convençuts que la culpa és dels conductors, que corren massa.
• En un atac de geni, un idiota (segurament de la guàrdia urbana) proposa instalar un radar, que és una cosa que sempre va molt bé.
• Donat que la proposta no resol el problema inicial (la caminata de la gent), però en canvi permet ingressar una bona pasta en multes, la proposta és acollida amb entusiasme.
• Algun idiota amb ganes de fer punts escriu un informe de la sessió de brainstorming, alabant la creativitat que sorgeix a través d’aquestes metodologies innovadores, a més del bon rollo general que desperten.
• Tota la pila d’informes acaben arxivats en algun lloc de la diputació en l’apartat de “casos d'èxit”.

I això és el que avui en dia passa per gestionar els béns públics. Gràcies, son un públic formidable!

Endogàmia Virtual: Arreglant els problemes de blitzkrieg en blitzkrieg.

Una historia veritable: Un dia que teníem gana i mandra, la meva senyora esposa i un servidor vam acabar en un d'aquests baretos de falafels i sawarmas tant populars entre el jovent modern d’avui. Només creuar la porta, els dos vàrem saber que havíem entrat en un mític Local Per Blanquejar Diners: preus irrisoris, zero pressupost en decoració, buidor existencial i un botiguer atabalat davant la idea d’haver de servir un falafel (i cobrar-lo!). No sé com ens vàrem poder menjar la cosa aquella, jo vaig estar una setmana esperant a tenir el mono de la drogaína que ens havia colat el Mohamed dels collons.

Paperines anti-crisi.

Bueno doncs aquest preàmbul ve a cuento de la nova moda en Locals Per Blanquejar Diners: les iogurteries.

Que sí, en serio. Iogurteries. Locals merdosos i esquifits on venen iogurts i… altres iogurts. A diferència d’altres negocis ruïnosos tipo quiniela (de l’estil “m’ha tocat la quiniela i li poso a la parenta una tenda absurda per tenir-la entretinguda”), les iogurteries apareixen com bolets en els carrers més cèntrics de les ciutats, formant una xarxa de Locals Altament Sospitosos que apareixen-desapareixen-tornen a aparèixer, com qui no vol la cosa.

La principal casa de iogurts és la més que sospitosa “Yogurtería di Breda”, un negoci que, oju al datu, té nom italià però és fundada al País Vasc. No sé vosaltres, però jo veig una connexió  ETA + Mafia per la via dels làctics molt evident.

Fins i tot tenen un organigrama com els de les pelis de policies.

Que jo sàpiga cap d’aquestes botigues ha servit un puto iogurt en tota la seva existència, el que segur que ja les ha transformat en font inesgotable de llegendes entre mares: “si et portes malament et deixaré amb el senyor de la iogurteria”, “un dia un nen va entrar a la iogurteria i li van posar droga al iogurt”, “un nen va entrar en una iogurteria per despiste i es va quedar tancat dins”, etc, etc.

Psst, nen, vols provar una altra cosa blanca, tova i cremosa?

Un dia es farà un Salvados especial iogurt i tota Espanya sabrà la veritat. Fins aleshores aneu amb compte, hi ha dotzenes de iogurts amb droga esperant-vos allà fora.

Endogàmia Virtual: Salvant les criatures des de 2005.

Casar-se. Una d’aquelles coses que poden fer plorar un home, i no d’emoció.

Des del principi dels temps, casar-se ha incorporat al l’acte en sí una pesada capa de faràndula/protocol/exhibicionisme digna del millor psychokiller: llistes de convidats interminables, , comprar els regals dels convidats, comprovar que el menú no xoca amb els hàbits alimentaris-religiosos de ningú,mil cinc-centes proves de vestuari/perruqueria/maquillatge…

Vull conèixer el sastre.

Res que no hagueu patit vàries vegades, en primera o tercera persona. Casar-se, you know, és quelcom que es sol fer més pels altres que pels nuvis, i que per tant afegeix un punt de xou considerable. Xou que, recordem-ho, queda a mercè del gust de la parella i la seva família.

Res més a dir, senyoria.

La gent és capaç de gastar-se autèntiques fortunes en un casament però, per allò del protocol i el què diran, poques vegades la cosa se surt completament de mare a nivell d’extravagàncies i vergonyes alienes. O millor dit, poques vegades es sortia de mare. En passat.

La culpa la té aquest vidrio i la mare que va parir el padrí de noces:

Imagino que els va fer molta gràcia que el seu video de noces sortís a la CNN. La resta de mortals, en canvi, ens vam témer el pitjor, i com sempre ens vàrem quedar curts. Una cerca de “wedding entrance dance” al Iutup dóna la esgarrifosa xifra de 5.070 vídeos, 5.069 d’ells emulant el video de dalt. Això són més de 5.000 parelles convençudes de la imperiosa necessitat de  convertir el seu casament en un musical de Broadway. “Xurri”, diu ella, “és el nostre dia, ha de ser una cosa especial”.

Quan era jove, “una cosa especial” era demanar una hipoteca per pagar un banquet de marisc a milers de desconeguts. Ara, a sobre, espectacle de llum i colors. Per la patilla. Por que yo lo valgo. Por que mi prima la Encarna se casó bailando y no voy a ser menos.

El video del bailoteo va ser l’Hiroshima de les bodes, però faltava el Nagasaki. Aquest:

Sí amics, el del principi era el putu principe de bel air, Will Smith en l’escena final de la pel·lícula Hitch, rodada el 2005… i font d’inspiració directa per la boda dels JK dels collons.

Encara que no ho sembli, això es un abans i un després en el món de l’excés. Es la demostració de com sí és possible emular el que passa als flims. A prendre pel cul la barrera entre la realitat i la ficció, els casament ja no serien “de pel·lícula” sino “exactament com a les pel·lícules”.

Així va ser el meu casament, per exemple

Què, us pensàveu que ja estava, oi? Doncs ho porteu clar xavals, just ara comença el millor. Un cop la humanitat inicia una carrera armamentista ja no s’atura, i el món del casori és una puta marató. Un cop la gent (desenganyem-nos, les dones) activen el xip “just like the movies” TOT el que envolta una boda és susceptible de ser ficcionalitzat/Hollywooditzat fins a l’infinit.

I sabeu quina part del casori és tant o més hollywoodiana que la pròpia cerimònia?

En paraules del poeta, “hide your kids, hide your wife”. Els que ja estigueu casats donareu gracies al Senyor per haver passat per la vicaria a temps. Imagineu viure ne parella en un món on la vostra xurri estimada té accés a tots aquests exemples:

De cop, la idea de prohibir Internet ja no es tan dolenta, eh?

Endogàmia Virtual: A l’altar de negre rigorós.

Els anglesos en diuen el difficult second album, que és la manera educada de dir “artistes que tenen bones idees i cert talent incapaços de fer res més de bo per culpa de la farlopa/ les dones/ la Xbox/ la falta de ganes de treballar”.

O la marca de talent

Ja sabeu de què va, grupet/ cantaor aconsegueix un èxit de critica i públic instantani gracies a un estil propi, interessant i innovador. Grupet/cantaor fa una gira triomfal on totes les nenes i alguna mare els tiren calces i  (se les) passen pel backstage. Grupet/cantaor “es tanca” en un estudi de gravació supercar/supermític. Mesos després, publica un trunyo que ven la hòstia de copies la primera setmana fins que algú se’n adona de la puta merda en la que s’ha gastat els calers.

Alguns no se’n adonen i compren el següent disc igual

És una realitat més vella que el cagar i aquí cadasqual tindrà les seves histories de terror personal. Pel que sembla, molta gent abomina de Room on Fire, i a mi em va agradar més que This is it  (tots els demés són un putu trunyo això si).  O sigui que no pretendré fer la guia definitiva dels artistes merdosos a la segona de canvi, en tinc prou amb rajar de dues decepcions recents:

1. The Pierces

Coming soon at a Badoo near you

D’acord, el disc que mola és el segon, ja m’heu enganxat, esteu contents fills de puta? El que passa es que aquestes dues van treure un disc amb temes com aquest:

I ara acaben de treure això:

Deixant de banda la seva mania de fer videoclips amb cotxes, The Pierces ha passat de ser una banda amb certa gràcia/morbo a convertir-se en les Azúcar Moreno d’Alabama. Mireu, ja sé que Thirteen no passava de ser un disquet de pop lleugerament estilitzat, però coses com Secret o Boring tenien aquell punt decadent-inquietant que a un servidor posa content. La merda que acaben de treure en canvi és un 40 Principales avorrit, nyonyo i aplatanat.  O s’han casat i han tingut 8 fills cadascuna, o algun BillyBob els fa ara de manager.  Unes menys de les que preocupar-se fins que es filtrin les seves fotos guarres.

2. Red Blood Shoes

Cap de cartell al Festival de Cap-Roig 2056

Lo de les Pierces té un pase, però això si que em toca els collons ben tocats. Aquest dos van ser el meu grup preferit durant un any ben bò, més o menys el que va anar entre que vaig escoltar per primera vegada això:

I això:

La mare que els va parir. De ser uns White Stripes adrenalinics a uns Nirvana wannabe de fireta. Per no parlar de la incapacitat total de fer un estribillo una mica diferent, la domesticació total, aquesta merda de videoclis atmosfèric… Algun pollós els ha fotut un contracte davant i au, a esnifar coca i fer entrevistes per la Rolling Stone.

Mireu aquests cabrons:

On the first album you established your sound. On the second record, did you want to try new things?
Actually, we needed to established our sound on the second record. The first album we fucked up a few things. We felt we could have done a better job. For the second album, we pushed certain elements of what we do.

PUTU SUBNORMAL JUST D’AIXÒ ES TRACTA DE NO VOLER FER EL PUTU ALBUM PERFECTE.  Puta mania de paios amb talent i energia que es pensen que haurien de sonar com Coldplay. Merda de niñatos idiotes, pel món hi ha desenes de freaks que fan virgueries amb una Game Boy i tu em vens amb merdes de pop rock.

De veritat es tracta d’això? D’eliminar qualsevol espurna de creativitat en nom de la perfecció? De fer deu putes cançons iguals perquè així sonen “adultes” i “professionals”?

Puaj.

Al menys encara ens quedaran els Yeah Yeah Yeahs…

Endogàmia Virtual: Catedràtics del bon gust.

Sabeu que en aquesta santa casa tenim una relació odi-odi una mica estranya amb el que ve a ser el tercer món, així en minúscules (dir-li “Tercer Món” és una mica contradictori no? Vull dir que això de les majúscules hauria d’estar reservat al Primer i si m’apures el Segon. “Tercer Món” dona com un caché al fet de morir-se de gana que no acaba de funcionar del tot, em sembla. Bueno, és igual, no ens liem més).  És talment com si no poguéssim evitar anar a veure l’inframón, com si haguéssim de constatar que en efecte existeix… No sé, un rollo xungo, carnassa per a psicoanalistes. El cas es que aquest estiu he vist amb aquests mateixos ulls el que vindria a ser Àfrica, en viu i en directe. Aprepareu-vos, que això serà llarg (quina sorpresa).

Per entendre l’Àfrica cal acceptar un tema essencial: els estereotipus són certs. Tots. Fins i tot els que es contradiuen entre sí.

Entenc que això pot generar certes resistències inicials, donat que nosaltres som gent adulta i sofisticada, paios que llegim en varios idiomes alhora, gent amb estudis. Tots sabem que això dels estereotipus és una burda simplificació, una paròdia distorsionada i perversa nascuda de temps brutals feliçment superats. La idea de l’africà embrutit, mig animaloide, incapaç de fer res sense l’ajuda de l’home blanc és una mentida absoluta, una humiliació i un exercici racista, classista i si m’apures masclista.

O no.

Anem a veure, com ho explico jo això… Sabeu lo que és l'analfabetisme funcional? Doncs la vida de bona part dels africans és un analfabetisme funcional gegant: s’han llegit el manual d’instruccions, però no acaben d’assimilar els conceptes. En llocs com Kenia sembla ben bé que un dia hagués arribat professor de Cambridge, els hagués deixat anar un monòleg de tres hores del tirón sobre què és la civilització i hagués marxat a casa. Els pobres alumnes es queden amb quatre notes mal preses, un parell de paraules gracioses i tira p’alante, això sí, convençuts de saber-se la lliçó .

O, buscant una símil encara més recargolat, Àfrica és el resultat de matricular ton àvia a un curs online de C++. D’allà sortirà un llenguatge mutant, raro de collons però amb prou elements superficials com per fer-te creure que la güela és programadora. Una mica com aquí i la transició, per cert.

En efecte, són la principal areolinia de Tanzania

Aquest African Way of life es sustenta sobre tres pilars fonamentals, a quin més descacharrante. Prenguin paciència, que anem avançant. La paciència és quelcom essencial a l’Àfrica, ja els ho anticipo.

El primer és el que en podríem anomenar politeness mal entesa, una versió EPIC FAIL de l’educació i els modals anglesos. Per exemple;  les hostesses d’Ethiopian Airlines (no rigueu) s'esforcen al màxim per transmetre als seus usuaris que volen amb una  companyia aèria de qualitat, així que serveixen menjar i beguda als seus clients. Per desgràcia, n’ofereixen constantment. De fet, et desperten encara que siguin les tres de la matinada per enxufar-te la bandeja del menjar, i si cal obren les llums per a que tots els passatgers del vol nocturn puguin gaudir d’un esmorzar a les cinc AM, no fos cas que algun passatger pogués pensar que a Ethiopian Airlines no serveixen esmorzars!

En general tot el que podríem anomenar el “sector serveis” africà funciona amb aquesta lògica meravellosa. Es nota que s’hi han esmerçat en tenir de tot, però res funciona, o ho fa de tal manera que preferiries que no existís. Imagineu una benzinera africana. En serio, intenteu imaginar una benzinera a l'Àfrica: els vehicles abandonats, els sortidors plens d'òxid, la recopilació integral de deixalles 1915-2011… i els lavabos. Lavabos de benzinera… africana, un concepte més propi de Miguel Noguera que de la nostra dimensió. Doncs bé, si en aquest context intenteu pixar en un descampat, algun home molt ofès us cridarà que a veure què us heu pensat, que la gent ha de pixar al lavabo, que on s'és vist. El putu lavabo és un forat regalimant de merda en un entorn postnuclear, però els gentlemen han de fer cua per entra-hi molt educadament aguantant-se les arcades, faltaria més.

Aquest contrast a lo bèstia, aquest “sembla que visquis al segle XXI però no” tendeix a deixar KO les neurones dels visitants, i pel que sembla també passa factura als sistemes nerviosos locals. És fàcil trobar centenars d’individus congelats entre el ramat de vaques i la Blackberry, gent desubicada, que improvisa sobre la marxa fins que es bloquegen. Vull dir que es bloquegen literalment: les vies principals de tota ciutat africana son plenes de gent asseguda, en grups de dos o de tres. Asseguda i ja està: ulls mirant al no res, cara de portar hores en la mateixa posició (i de tenir per endavant una llarga jornada d’inactivitat).

De fet, es bastant difícil trobar un adult mascle treballant. Es a dir, enganxar-lo en l’acte de treballar físicament, o de moure’s en general. Els que tenen parades als mercats sí els veus traginar coses, caminar, parlar… La resta, A) s’asseuen mirant a l’infinit, B) parlen entre ells en benzineres i altres clubs selectes mentre les dones i els nens penquen, o C) en un atac d’inspiració furibunda ajunten quatre caixes… i esperen pacientment a que algú les hi compri.

Jovent emprenedor, a punt de trobar la oportunitat laboral de la seva vida

Sembla que aquesta incapacitat vital extrema va resultar-li molt pintoresca a algun catxondo, i així va néixer el segon concepte clau per entendre l’Àfrica: Pole-pole o, “més val que t’asseguis, que això va per llarg”. Els cotxes van pole-pole, els camarers van pole-pole, els funcionaris van pole-pole elevat a infinit, els caps en general van pole-pole.

La primera vegada que et trobes amb algú amb el rellotge de sorra del windows en el cervell donant voltes sense parar (per lo general, un cambrer al que li has demanat més d’una beguda), sempre hi haurà algú que ho trobarà molt bé. La mena de gent que començarà allò de que al primer món tothom va amb presses, que hauríem d’aprendre d’una gent que pensa les coses abans de fer-les, sense atabalar-se  i tal. És el mateix que deu minuts d’espera després cridarà a ple pulmó  ON ÉS LA MEVA PUTA CERVESA NEGRE DE MERDA!!! I es que amics, a l’Àfrica, fins els assidus al Natura es desesperen.

Pole Position

Quan sumes “infraestructures del neolític” i “col.lapse mental permanent” només queda una opció: el suïcidi en massa. Conscients del problema, les autoritats africanes van desenvolupar un pla brillant estil Sr.Baldrick: en comptes de gastar-se un duro, s’inventarien una frase que convertís el subdesenvolupament en quelcom entranyable, i fins i tot desitjable.

I així, amb l’ajuda de Disney, va néixer la tercera idea clau africana: Hakuna Matata, que segons la Disney vol dir “don’t worry be happy”, però que es tradueix millor per “viva la virgen”.

La carretera principal és un camí de cabres ple de forats XXL? Hakuna Matata.   Marques els límits de la teva propietat amb murs d’escombraries? Hakuna Matata. Veure l’aigua corrent és una condemna a mort pel teu sistema digestiu? Pues eso.

El truc del Hakuna Matata funciona tant bé que és possible tenir una conversa on l'únic que sentis del teu interlocutor sigui aquesta frase. Si busqueu al google images veureu una quantitat estratosfèrica de fotos gent amb la frase tatuada; estic convençut que la meitat son guies de viatges i l’altra, conserges d’hotel.

També hi ha algun dissenyador gràfic de tot a cent

Una variant del Hakuna Matata és la obvietat “Això és Àfrica”, o “estem a l’Àfrica”, que més que una variant del “esto es el Bronx”, sona com quan en Torbe diu “sabías a o que venías”, es a dir, la prèvia a una enculamenta salvatge. Molta, però que molta gent es sent capacitada per justificar qualsevol cosa (i vull dir qualsevol cosa) recordant-te on ets. Una mica a l’estil “abandoneu tota esperança…” ara que hi penso.

Però es que una mica tenen raó. Anar a l’Àfrica desperta els instints colonials més primitius, algo semblant a lo que passa amb Wagner i Polònia. Deixem-ho així: l’Àfrica, en efecte és l’origen de la humanitat, i allà estan tots, a l’origen.

Veuen? Aquesta mena de coses no les deia jo abans. Ah, viatjar! Quina gran oportunitat de veure la raó que tenies!

Coming up next: Etiòpia, Kènia i Tanzania, sus usos y sus costumbres.

Endogàmia Virtual: Practicant l’antropologia comparada des de 1759.