Endogàmia Virtual

Els anglesos en diuen el difficult second album, que és la manera educada de dir “artistes que tenen bones idees i cert talent incapaços de fer res més de bo per culpa de la farlopa/ les dones/ la Xbox/ la falta de ganes de treballar”.

O la marca de talent

Ja sabeu de què va, grupet/ cantaor aconsegueix un èxit de critica i públic instantani gracies a un estil propi, interessant i innovador. Grupet/cantaor fa una gira triomfal on totes les nenes i alguna mare els tiren calces i  (se les) passen pel backstage. Grupet/cantaor “es tanca” en un estudi de gravació supercar/supermític. Mesos després, publica un trunyo que ven la hòstia de copies la primera setmana fins que algú se’n adona de la puta merda en la que s’ha gastat els calers.

Alguns no se’n adonen i compren el següent disc igual

És una realitat més vella que el cagar i aquí cadasqual tindrà les seves histories de terror personal. Pel que sembla, molta gent abomina de Room on Fire, i a mi em va agradar més que This is it  (tots els demés són un putu trunyo això si).  O sigui que no pretendré fer la guia definitiva dels artistes merdosos a la segona de canvi, en tinc prou amb rajar de dues decepcions recents:

1. The Pierces

Coming soon at a Badoo near you

D’acord, el disc que mola és el segon, ja m’heu enganxat, esteu contents fills de puta? El que passa es que aquestes dues van treure un disc amb temes com aquest:

I ara acaben de treure això:

Deixant de banda la seva mania de fer videoclips amb cotxes, The Pierces ha passat de ser una banda amb certa gràcia/morbo a convertir-se en les Azúcar Moreno d’Alabama. Mireu, ja sé que Thirteen no passava de ser un disquet de pop lleugerament estilitzat, però coses com Secret o Boring tenien aquell punt decadent-inquietant que a un servidor posa content. La merda que acaben de treure en canvi és un 40 Principales avorrit, nyonyo i aplatanat.  O s’han casat i han tingut 8 fills cadascuna, o algun BillyBob els fa ara de manager.  Unes menys de les que preocupar-se fins que es filtrin les seves fotos guarres.

2. Red Blood Shoes

Cap de cartell al Festival de Cap-Roig 2056

Lo de les Pierces té un pase, però això si que em toca els collons ben tocats. Aquest dos van ser el meu grup preferit durant un any ben bò, més o menys el que va anar entre que vaig escoltar per primera vegada això:

I això:

La mare que els va parir. De ser uns White Stripes adrenalinics a uns Nirvana wannabe de fireta. Per no parlar de la incapacitat total de fer un estribillo una mica diferent, la domesticació total, aquesta merda de videoclis atmosfèric… Algun pollós els ha fotut un contracte davant i au, a esnifar coca i fer entrevistes per la Rolling Stone.

Mireu aquests cabrons:

On the first album you established your sound. On the second record, did you want to try new things?
Actually, we needed to established our sound on the second record. The first album we fucked up a few things. We felt we could have done a better job. For the second album, we pushed certain elements of what we do.

PUTU SUBNORMAL JUST D’AIXÒ ES TRACTA DE NO VOLER FER EL PUTU ALBUM PERFECTE.  Puta mania de paios amb talent i energia que es pensen que haurien de sonar com Coldplay. Merda de niñatos idiotes, pel món hi ha desenes de freaks que fan virgueries amb una Game Boy i tu em vens amb merdes de pop rock.

De veritat es tracta d’això? D’eliminar qualsevol espurna de creativitat en nom de la perfecció? De fer deu putes cançons iguals perquè així sonen “adultes” i “professionals”?

Puaj.

Al menys encara ens quedaran els Yeah Yeah Yeahs…

Endogàmia Virtual: Catedràtics del bon gust.