Endogàmia Virtual

Recordeu quan, fa uns anys, la gent (?) deia que els llibres de Harry Potter eren una gran manera de fer llegir a la canalla, i els trens anaven plens de dones per sobre dels trenta llegint-los? Recordeu quan la gent (??) deia que els llibres de Crepúsculo eren una gran manera de fer que els adolescents deixessin de veure la tele i les llibreries s’omplien de dones per sobre dels quaranta cridant com histèriques?

Doncs som-hi, one more time.

Els juro que volia posar la dels Propellerheards però he trobat això als google images i no m’he pogut resistir.

Primer, una lleugera desviació, per agafar perspectiva. Quan les sufragistes van engegar totes aquelles campanyes per demanar el vot de la dona, una part va entendre de què anava el tema, i la gran majoria ho va interpretar com “ah, o sigui que ara les dones faran com els homes!”. Dècades després els índex de tabaquisme, consum de drogues, bocinassos i violència en general han augmentat exponencialment entre la població femenina. En efecte, les dones han acabat fent com els homes: Tot s’Enganxa Menys l’Hermosura.

En el millor estil de la segona llei de la termodinàmica, el TEMH estableix que els comportaments idiotes s'estendran implacables en el temps i l’espai: generacions, classes socials, afiliacions polítiques… un cop l’imbecilitat arrenca el seu camí, tingues segur que tard o d’hora el TEMH arribarà fins a tu.

Tachán.

Ready Player One és el Crepúsculo dels nerds. Una versió asubnurmalada de l’Any de la Plaga. Asubnurmalada i asubnurmalant. Un gran èxit editorial, en altres paraules. El llibre narra (és un dir) l‘aventura d’un pobre noi de classe molt baixa que de casualitat descobreix el secret amagat pel creador d’una mena de Second Life a lo bestia, un multimilionari obsessionat amb la cultura popular dels anys 80. Així que la novel·la (és un dir) és una barreja de Charlie y la Fábrica de Chocolate, Matrix, Tron i la fanfiction de qualsevol pajillero dungeon master.

Un tema fotut: l’edat del protagonista. Deu tenir uns quinze o així, i va a l’institut: MAL. Si això fos un d’aquells llibres estil El Senyor dels Anells Per a Prepúbers, encara. El problema es que aquest llibre només pot interessar a gent que va ser jove durant els anys 80 (els del segle XX), amb el que tenim és la típica historia per adolescents… dirigida a paios que han passat els trenta fa molt de temps. Se suposa que hem d’empatitzar amb un nen-tonto-però-de-bon-cor només perquè parla de Gary Gigax? Que ens hem d’empassar aquesta mena de Facebook de realitat virtual ultramàgicmegachachi perque el seu creador era fan de les pelis de John Hughes? Millor deixem-ho en una pregunta retòrica.

Posa’m un gat doble,  Joe, aquest article està posant-me a prova.

En Doc Moriarty és una persona prou considerada amb el seu públic, i fa que l’edat del protagonista quadri més o menys amb la del lector. És algo bastant comú, que facilita la identificació amb els personatges i fa més digerible tot l’asuntu. El monguer d’en Cline, en canvi, ens planta un personatge que amb prou feines ha descobert les palles. Opció A: Cline es un mal escriptor que no té ni idea de què és la identificació i l’empatia; opció B: Cline sap perfectament el que fa; opció C: Ai B són correctes.

El Curiós Cas del Gos a Mitjanit té un protagonista infantil, però el llibre està escrit per un adult, des del punt de vista adult. A Ready Player One no hi ha cap mena de distància entre el personatge i narració; l’única manera de sentir interès per el que hi passa és tenint la ment d’un adolescent idiota.

Si, si, ja. Però es que encara hi ha més. Al tractar-se d’un adolescent idiota nostàlgic dels 80, el lector ideal de Ready Player One deixa de ser la mena de gent que somriu quan llegeix una referència a La Mujer de Rojo. Es converteix en la mena de gent que pensa “Uau, La Mujer de Rojo, quina gran pel·lícula”. Gent que sent nostàlgia de quan eren imbècils.

Mireu, em sap greu, però als quinze éreu idiotes. Idiotes hormonats, pajilleros del montón, gent al·lucinada sense vida social ni cap expectativa de vida sexual. Gent trista que us flipàveu jugant a rol, individus que sempre quedàveu els últims a l’hora de triar equips de fúngol, paios sense gaire cervell. Ho sé perquè jo també era així.

Per molt que ens les vulguem donar de frikazos (ji,ji,ja,ja) la nostra adolescència va ser molt trista. Encara que ens les donem de llegits i de més llestos que la mitja (quina gran cosa), haurem matat a dentallades per sortir a jugar amb els nens guays. Els teus records et traicionen; El Gran Héroe Americano mai va ser millor que tenir una cita amb la tetuda de la classe.

Els lectors ideals de Ready Player One són iguals que les quarentones fans de les adolescents vampiritzades; són  mongui-nerds,  gent que  té el cervell aturat des del windows 3.1. Pájaros que es gasten fortunes en edicions de col.leccionista de Conan El Bárbaro,  en reiterades Edicions Especials Remasteritzades, Tomos Absolute, i entrades VIP a l’Imax. Individus sense cap mena de distància critica amb les seves aficions.

En resum: consumidors borregos, feliços de ser consumidors borregos. Felicitats, per fi sou iguals que el més popular de la classe.

Endogàmia Virtual: Insert Coin.