Endogàmia Virtual

Han dit...


Aquesta setmana, a tota llibreria que es preciï de comprometre's en la lluita contra la ignorància:

Segueixin l'obra, vida i miracles dels doctors Serra i Bermúdez en aquest nou blog.

Endogàmia Virtual: ja som autors.

Amichs, amats i altres bèsties... lectors tots, en fi:
Segurament vostés no recordaran que allà per febrer del 2007, el Dottore Sandro i el perdedor que els parla varen publicar una misteriosa notícia de la qual copio aquí només una part...

1/II/2007

(Transcripción de un fragmento de la presente edición búlgara del programa "Juego de niños")

Queridos niños, ¿sabéis quienes son Pansete y el Dottore Sandro?

- ¡Sí, son unos señores muy feos que a veces salen por la tele…!
- ¡No, que no es la tele, que es en el ordenador…!
- ¡Sí, sí, en el Internet…!¡Y que dicen cosas malas de la gente…!
- ¡Sí, y se ríen mucho de una señora gorda con gafas que hace películas…!
- ¡Y mi abuela que es de Benidorm dice que son una caca…!

¿Y dónde están ahora, que hace mucho que no sabemos nada de ellos…?

- Pueeeees…
- ¡Yo sí lo sé, yo sí lo sé!
- Ah, síiiii… Estan en un…
- ¡Escriben un cuento!
- ¡No que no es eso que es un libro… Un libro donde se buscan palabras…!

¿Un diccionario? ¿Y de qué va?

- Sobre cosas…
- Sí, muchas cosas…
- Y salen señoras que ganan dinero por jugar con tu pilila… Y gente que come lechuga…
- ¡Sí, y salen marcianos!
- ¡¡Y un gato negro!!
- ¡Sí y el niño Jesús y unos chinos calvos que vuelan...!
- ¡Y mi abuela dice que un día irán al infierno por reirse de los demás…!

Si això no és una pipa...

... l'article que segueix tampoc és publicitat gratuïta
del llibre d'un col·lega.

Amb un (quasi del tot) excusable retard, arriben my two cents about la nova novel·la del nostre criminòleg de capçalera. L’argument és conegut per tots vostès: la lluita i inevitable victòria de la mort sobre la vida en el marc d’una Barcelona vèrmida. Dirigida per uns prohoms viciosos i corruptes instal·lats en casinos des d’on juguen amb els destins dels ignorants ciutadans als que esclafen sense pietat, la ciutat és l’escenari en què alguns d’aquests infeliços tractaran d’evitar ser aixafats per aquest terrible atzar, amb l’ajut de la seva intel·ligència acompanyada, en funció de cadascun, de la valentia (Moisés Corvo), l’astúcia (Makaroff) la mesquinesa (Bocanegra), la bogeria (von Baumgarten ) o la maldat (l’Enriqueta). Sense dubte, l’autor narra amb pols admirable la caça del vampir, la sicària que es mou per l’interregne tenebrós d’una ciutat culpable de mirar, callar i amagar...

Com sabíem tan poc de l’Enriqueta? Doncs perquè, com es pot extreure de la pròpia novel·la, els actuals homenots de la “rosa de foc” no estan massa disposats a fer un exercici de memòria històrica que evidenciï que la Barcelona d’avui és un fràgil decorat construït a esquenes dels seus ciutadans. I és que, si volem escoltar-la, la mala dona (no la del títol, sinó l’altra: la narradora) ens parlarà de la Barcelona que fou però també de la Barcelona que és. I òbviament, en una ciutat com la d’avui on la ironia és absent perquè la veritable dissidència és impossible, se’m fa impensable la reconciliació de la ciutat amb l’Enriqueta Martí -a diferència del que sí han fet els londinencs amb Jack l’Esbudellador-. Admetre aquesta història que les pedres callen, duríssima i salvatge, seria senzillament mirar de front la inacceptable realitat de la ciutat que avui s’enorgulleix de que els seus ciutadans vagin a comprar el pa en bicicleta.

Un altre bicing és possible.

Aquesta valentia per parlar sobre allò que hipòcritament molts pretenen amagar sota la catifa em fa admirar ara el gènere de la novel·la negra del qual, per cert, mai havia llegit res fins ara. Sí, amics: en sóc un complert desconeixedor. I mai m’he acostat perquè, amb la displicència suficient de l’ignorant que sóc, el creia un gènere menor. Ai, neci de mi...

"Doncs mira que t'envïo al Sr. Ripley
en menys del que es diu 'Sr. Ripley'".

I és que amb La mala dona he entès que l’essència de la novel·la negra és manifestar constantment la fascinació per la wild side of life que als burgesos (de mentalitat, que som sempre més que els de patrimoni) ens és tan i tan llunyana però hipnòtica: allò que en diuen “l’atracció de l’abisme”. Justament perquè sempre descriu els marges (encara que sigui escrita des de la comfortable comoditat d'una llar), tota (bona) novel·la negra té quelcom d’existencialista en parlar-nos de qui és l’ésser humà i com és el món que habita. Una (bona) novel·la negra és, en fi, un estoic mirall que reflecteix les tenebres que el nostre cor amaga (creguin-me: els ho dic jo que, insisteixo, a banda d’aquesta no n’he llegit cap altra). I La mala dona és profundament existencialista, fins al punt d’estar narrada, amb elegant encert, per la convidada amb qui només soparàs un cop a la vida... Touché, sr. Pastor.

"Gràcies, Pansete".

De res. O potser la novel·la negra no té res d’això i, senzillament, La mala dona és una novel·la impecable, filla de mil llets però sobretot del talent del seu papi, el qual pretén convertir-se com qui no vol la cosa, en les meves pròpies paraules, en "el creador d’un univers inesgotable que tard o d’hora abraçarà tots els gèneres (novel·la històrica, western, terror, ciència ficció...) i qui sap si tots els suports (novel·la però també còmic, cinema...) que se li posin al davant". Perquè La mala dona demana ja, amics, la seva adaptació al cinema (com ja han opinat ments molt més lúcides que la meva). Això sí: també demana a crits que no sigui dirigida per cap director català (vade retro, Balagueró). Amb els actors podríem ser més flexibles (mmmm... què tal la Vicky Peña com a Enriqueta?).

I el que més m’ha agradat de La mala dona és confirmar el bon escriptor que és en Marc Pastor però, sobretot, l’immens escriptor que serà. Felicitats de tot cor des de Ca n'Endogàmia!