Endogàmia Virtual

Ja ho diu mon avia, que la gent va molt ràpid avui en dia. La gent, senyora, i la no-gent. Cada setmana hi ha un xip nou que calcula més trillons de coses que l’anterior; les internets estan plenes d’innovacions revolucionaries que substitueixen les innovacions revolucionaries de fa cinc minuts; les noticies de la tarda ja se'ns fan pesades al vespre… Vamos, que les coses van a velocidad absurda, com deien els savis.

Per estar al dia, i no quedar encara pitjor en els afters gays, us presentem un didàctic esquema dels avanços més espectaculars en tecnologia televisiva, en una edició de butxaca molt útil per omplir aquells minuts tontos entre popper i popper:

1.0 Paco Lobatón

Rendering

Passats els test interns amb versions beta, el primer model llest per a el consumidor ja presentava unes especificacions molt competitives:

• Elegant presentació en vestit i corbata de tres colors (negre, beix, gris)
• Veu de vellut, adaptat a FamiliarsApenats 1.5 i DonaCornuda 3.5
• Gran estabilitat sobre cadira, compatible amb Creuamentdecamesinteresant
• Bigoti tupit que oculta la circuiteria de manera elegant

El model Lobatón va rebre una acollida molt positiva entre el segment divorciades + 55, gràcies a una veu radiofònica molt aconseguida i cert background seriós que aportada altes dosis de respectabilitat.

Tot i els seus incontestables encerts, el pas del temps ha deixat en evidencia les seves mancances: escàs rendiment fora del seu àmbit natural d’actuació, bugs al instalar TeleTienda i PoliTonos, i poca flexibilitat de moviments en general, que el van anar condemnant a l’abandonware dels programes remember.

Els models següents de la gama 1.x van millorar el rendiment publicitari, encara que van mantenir intacte el tema del bigoti. En destaquen:

1.1

1.3

1.5 Mercedes Milà

En fase beta

El model 1.5 manté intacta la referència de qualité de tota la gama 1.x, però suposa un salt qualitatiu respecte les versions anteriors:

• Background compromès de sèrie (JoVaigLluitarPerLaLlibertat 2.3, JoVaigViureLaTrancisióITuNo 5.5)
• Autogenerador de MomentsMemorables, compatible amb Youtube/ APM
• TeleTienda Full Equip opcional (de sèrie en updates posteriors)

Però sens dubte, la killer application va ser la possibilitat d’actualitzar el Firmware online. Poder usar el mateix model per entrevistes polítiques de profunditat, realities desfasats, i documentos TV de denuncia va donar a la fi la flexibilitat tan demandada per els power users.

De fet, l'èxit sostingut del model 1.5 va generar una petita crisis entre els desenvolupadors. Mentre uns treballaven en la versió 1.6, altres recolzaven la comunitat de fans i col.laboraven en la correcció permanent de bugs. Aquesta escissió de talent va fer més vulnerables els models posteriors, víctimes propiciatòries de mals acabats:

1.6

Víctima del phishing sudamericà

1.7

Retirat per malware rus

2.0 Pepe Navarro (nom en còdi Aplastator)

Demuxing

Les primeres probes amb Aplastator daten dels temps de la versió 1.3, el que demostra que ens trobem davant un model amb acabats meticulosos. Aquesta versió 2.0 marca un punt d’inflexió en l'àrea de I+D: les pretensions d’un currículum prestigiós s’abandonen definitivament, i es potencia el caràcter tot-terreny:

• Mode Bulldozering Always-On
• Alta adaptabilitat, compatible amb totes les versions de NenesAlcàsser i ChistesDeMaricons
• Múltiples skins (barba, sense barba, afaitat de homeless, look homeless total)
• Completa integració de PoliTonos & TeleTienda

Aquest 2.0 conserva el update online però amb una variant. En comptes de modificar-se ell, modifica tot l’entorn per adaptar-lo a les seves especificacions. Una verdadera revolució que marca tendència en els models de la gama 2.x: estigui en el programa que estigui, sempre serà un programa de Pepe Navarro.

El pas del temps, però va treure a la llum el seu gran handicap, un bug que incrementa de manera exponencial la funció Ego, causant implosions en el sistema. Les versions posteriors han corregit aquesta variable a costa d’un rendiment més sostingut, però menys accentuat:

2.1

2.2

2.3

2.4

2.5 Jorge Javier Vázquez

Unpacking

I així arribem al model 2.5, la gran esperança blanca, i la font d’inspiració del 3.0 que vindrà. JJV incorpora de nou, per primera vegada, la funció Ego del model 2.0, una aposta arriscada, però ambiciosa. Atenció a les especificacions, que són de vertigen:

• Funció AlwaysOn(Camera), que garanteix una quota de presencia en pantalla del 90%
• Mode MuéveTuCuCu en random
• Escalat a Full HisteriaDesenfrenada
• Rendiment optimitzat per BelenEsteban, LaKarmele i LydiaLozano
• Bateria rècord: 4 hores diàries + 8 hores en divendres

El secret? El domini de la tecnologia Feble, en fase de probes des de la versió 2.2. Gracies a Feble, el model 2.5 és capaç de córrer el mode Bulldozer sense bugs ni caigudes del sistema, mantenint en tot moment un ritme explosiu.

Sens dubte aquesta versió deixa el llistó molt alt, però si alguna cosa han demostrat els desenvolupadors és que the sky is the limit. Així doncs, posats a somiar, que ens podria portar la versió 3.0? S’ho imaginen en 3-D?

Endogàmia Virtual: El millor del pitjor

Tothom fa jocs de paraules amb el barri de Gràcia, però encara ningú s’hi ha presentat amb un bulldozer i diversos kilos de dinamita. I jo dic, a què espereu? Amb la de treballadors de la construcció al paru que hi ha, jo dic que algun podria haver-hi pensat, no?

Avantprojecte de remodelació urbanística a la plaça del Sol

Si Gràcia no existís, algú l’hauria d’inventar. Més que res, perquè l’alternativa seria tenir centenars de gafapastes/ perroflautas/ subscriptors del Cahiers du Cinéma/ compradors de menjar orgànic/ massatgistes del Chakra/recicladors del bicicletes/ gent(?) compromesa amb la lluita de la dona/ simpatitzants de la causa palestina en general corrent lliures per Barcelona i contrades. Molt millor tots juntets i ben controlats, ja t’ho dic jo.

Ells també ho tenien clar

Ara bé, a diferència d’en Hans i els seus amics teutons, els habitants de Gràcia no tenen cap espai que delimiti el seu camp d’acció, a ser possible protegit per rottweilers de dos metres. Per tant, si un no va amb compte, pot acabar entre aquesta mena de gent sense cap cartell de biohazard que l’avisi. Considereu aquest petit article com un equivalent virtual del “Achtung! Perroflauten!!”. O si ho prefereixen, una guia de butxaca per anar de safari amb un parell de Remingtons. De res, a servir.

Fontana, abandon hope all

Molta gent(?) queda a Fontana. Diuen “quedem a les deu a Fontana”, posem per cas. O “quedem a Fontana i fem un mos” (sic). “Fontana” és la parada de metro que funciona com a porta de l' infern gracienc. Vindria a ser una mena de purgatori moderniki, on es concentren tots els individus(?) que volen viure “l’experiència gracienca”. Pel que jo sé no hi ha cap font a Fontana, i és una llàstima, perquè una amb les dosis apropiades de mercuri faria dissabte amb gran eficàcia.

Primer cercle de l' infern, carrer d'Astúries

Si vols caure en les entranyes de Gràcia, el primer que et trobes és aquest carrer, gran preludi i petit resum del que vindrà a continuació. El carrer d'Astúries és un exercici de sincretisme brillant, en els seus escassos metres s’hi troben bars infectes amb preus alternatius (al sentit comú), una casa okupa reconvertida en centre comercial ecològic, un supermercat “orgànic-asiàtic” (doble puntuació!), una acadèmia de dibuix i pintura… en fi, ja es fan la idea. Abans el carrer era transitable pels cotxes, i de tant en tant s’alliberava algun pobre desgraciat del trauma de seguir aprofundint en Gràcia, però ara l’han fet peatonal, i el màxim que et pot passar es que un bicing et trenqui un dit del peu. Vaja.

Segon cercle de l' infern, carrer Verdi

Si els gafapastes fossin ñus, el carrer Verdi seria el Serengueti. Centenars de tipus que es llegeixen el Time Out cada setmana van Verdi amunt, Verdi avall, comentant els silencis angoixants d’un director pakistani, o quina decepció el cus-cus d’aquell libanès que els havia recomanat la Kati. El que va començar com un cinema on tothom parlava raro, és ara un centre comercial culturo-gastronòmico-alternatiu responsable per fi sol del 75% del consum de pa de pita en tota Catalunya.

Una experiència esfereïdora. Però no la ultima.

Tercer cercle de l' infern, plaça del Sol.

Ah, acabáramos! La plaça del Sol és el llac Victòria de Gràcia, l’alfa i l’omega del “anar a fer un tomb pel barri”. Aquest espai emblemàtic com pocs es caracteritza per A) ser un forat, B) estar envoltat de bars i discopafs que deixen l'expressió “preus abusius” en una ganga, i C) dotzenes de motxilleros/skaters/escòria tirats pel terra bevent-se la cervesa que han comprat al moro de la cantonada. Això de dia. Per la nit és el mateix, però has d’anar esquivant els vòmits.

Places dures

Quart cercle de l' infern, plaça de la Vila de Gràcia

Lo cualo? No se m’ espantin i consultin els diaris. Des del passat 19 d’abril la Plaça Rius i Taulet ja no es diu així. I per què? No se sap, però té alguna cosa a veure amb la democràcia i el respecte a la dona. A Gràcia tot té a veure amb la democràcia i el respecte a la dona, així que suposo que això també.

El que sí podem afirmar és que el canvi ha estat aprovat molt democràticament per més del 50% dels ciutadans de Gràcia que van anar a votar,és a dir, per un espectacular 1,05% dels habitants del barri. Només per aquest gran exemple de la festa de la democràcia ja es mereix un espai en aquest recorregut dantesc, però n’hi ha més.

La plaça es la seu de l’ajuntament de Gràcia. Si es pensaven que Gràcia era un barri de Barcelona, van errats. Gràcia és “un poble annexionat lliurement a la vila de Barcelona” i com a tal manté les seves festes, els seus costums ancestrals, la seva variant del dialecte xava, i les seves institucions. Institucions que tenen com a màxima responsabilitat netejar els pipicans, però institucions, cal cap i la fi. Pagades amb diner públic, lògicament.

Cinquè cercle de l' infern, el Casal Popular de Gràcia

Perdó, el Kasal Popular de Gràcia.

Amb el patrocini de Titanlux

Imagineu-vos un Belfast plè de dissenyadors gràfics, o un Errenteria fins al cul d’Erasmus i teniu el Kasal, una paret vermella plena d’estampes de sants i màrtirs que decora d’allò més un carreró merdós ben aprop de l’ajuntament. Son tres o quatre metres, però quins metres! Si el carrer Verdi és la Gràcia cultural, el Kasal és la Gràcia combativa. Com us podeu imaginar, els dos adjectius anteriors porten darrera un SIC de mida familiar.

Tots els cercles que falten junts, les festes de Gràcia

Els americans en diuen “going postal”, els nòrdics ho deixen en un lacònic “berserk”. És un estat mental que es resumeix en matarmatarmatar!! i que les festes de Gràcia porten al paroxisme. Paradoxal, si em disculpen el joc de paraules, perquè encara no sé de cap heroi que s’hagi plantat en plè 15 d’agost amb un bazooka i un parell de llanzaflames per fer reciclatge de guiris überborratxos, masses enfervorides de zombies, congregacions d’okupes i gent(?) convençuda de que tot això és molt autèntic.

Barra lliure a la plaça del diamant

Les festes majors, ja se sap, son una espècie de latrina cultural, on es concentren tots els baixos instints i les visions més atàviques del món. Les festes de Gràcia van un pas més enllà, ja que són capaces de combinar l'apocalipsi propi d’aquests esdeveniments amb una pàtina entranyable (!) i fins i tot artesanal (!!) que converteix el que a qualsevol altre lloc serien regressions a l’edat mitjana contemplades en el codi civil, en “mostres de la vitalitat de la festa i el seu arrelament popular”. Això dit pel mateix que parla de la necessitat d’un “gran pacte cívic”, en el barri amb més votants d'iniciativa per metre quadrat.

Ja ho veuen, un barri molt aprofitat. O un reducte de fems, com prefereixin.

Endogàmia Virtual: Sempre és dia de festa

 

De Wall-Marts, vull dir.

Aquí l’equivalent seria un “gente de Mercadona” o millor un “peña del Alcampo”. Un creuament entre Callejeros i El Precio Justo.

Eh… A veure, siguem clars. Tot aquest post consistirà en fotos horripilants extretes de http://peopleofwalmart.com. En un principi volia posar comentaris aquests tan simpàtics a peu de pàgina, però em sento incapaç de comentar coses així.

O sigui que aniré omplint algunes línees de text entre afoto y afoto, més que res per dissimular.

En serio, m’agradaria citar Zigmunt Bauman i parlar del consum com expressió de la modernitat liquida, però això em supera.

O sigui, quin fill de puta va vestit així? Quin tarat mental pot mirar-se al mirall i arribar a la conclusió que el putu monstre que té davant és una forma de vida acceptable?

Aaargh! Prou, merda, l’escopeta! L’ESCOPETA, CONY!!!

Més, massa més a http://peopleofwalmart.com.

Endogàmia Virtual: Apocalipstick

No, aquest Gabilondo:

El Teorema de Gabilondo és, com tots els teoremes, elegant en la seva simplicitat.

A saber, en cas de guerra civil espontània en barri madrileny, aplicar:

Gabilondo reclama a los ayuntamientos planes de ocio y cultura para los jóvenes

El ministro de Educación, Ángel Gabilondo, ha reclamado a todos los ayuntamientos y comunidades "planes específicos de formación de cultura y de ocio para los jóvenes". Tras pedírsele una opinión sobre los altercados ocurridos el fin de semana en las fiestas de Pozuelo de Alarcón (Madrid), con una batalla campal acabó con 20 detenidos, siete de ellos menores, y 10 policías heridos.

Ja veieu, si Pozuelo tingués un esplai i una biblioteca pública com Déu mana res d’això hagués passat. Senzill, clar, directe… El E=mc2 de la cultura, vamos.

És un bon començament, però encara està lluny del Ussain Bolt de la politica:

“Els inmigrants són escombraries humanes despreciables. ah, si, i em follo la Carla Bruni!”

Som-hi Gabi, que tu pots!

“Que he de deixar que se’m folli qui?”

Endogàmia Virtual: Alta politica

Este resumen no está disponible. Haz clic en este enlace para ver la entrada.

Estic encostipat.

Ja fa uns dies que ho noto. Masses nits dormint amb el cul a l’aire havien de passar factura en algun moment o altre.  Em llevo amb el nas tapat, m'agafen estornuderes de cinc minuts seguits, vaig amb el moquillo a tot arreu. En fi, el que es diu un encostipat.

Però alguna cosa ha canviat.

Ara sóc una bomba humana. Una pandèmia que camina. La Solució Final en pantalons curts.

Entro al tren i la gent em mira estranyada. Aparten els diaris de la seva cara i m’observen, amb una cara entre la sospita i el desconcert. Alguna cosa falla, però no estan segurs del què.

I aleshores arriba.

Comença poc a poc. Els ulls se’m humitegen, la boca mig s’obre, la cara es contrau. Sé el que va a passar, i ells, massa tard, també.

L’esternut. Els meus agents de la pesta microscòpics volen en totes direccions. Els quatre-cents-milions de cavalls de Apocalipsi s’escampen arreu.

Alguns s’aparten per instint. Altres aixequen els diaris, intentant protegir-se amb les noticies de morts, segrestats i futbolistes. Massa tard.

Tothom ho sap sense dir res. Els meus virus de la destrucció floten en l’ambient. Alguns passatgers, els més allunyats, els que van amb auriculars, no se’n adonen i segueixen com si res. Els del meu voltant, en canvi, comencen les maniobres evasives.

Intenten fer-ho amb calma, com els documentals de la evacuació en cas de bomba atòmica. La senyora del meu costat em mira completament horroritzada, els ulls oberts i la boca fent una mitja ganyota de terror en estat pur. El pànic la deixa glaçada, incapaç de protegir-se de La Mort Que Arriba Per l’Aire. De cop, un altre passatger li dona un cop amb una bossa i s’aixeca de la cadira com un autòmat, incapaç de processar el que li està passant.

Els de la fila de davant, en canvi, fa estona que actuen. S’han aixecat del seient lentament, mirant-me als ulls sense apartar la vista, mantenint a ratlla els meus virus. Ningú aparta la mirada. Reculen d’esquenes, xocant amb seients, baranes i altres passatgers. Amb la mà, palpen a cegues el botó d’obertura. L’horror no els deixa recordar l’existència del fre d’emergència abans d’arribar a l’estació.

I es una sort que estiguem tant a prop de la parada, perquè ja noto el pessigolleig que prepara una altra càrrega de l’Esquadró Pandèmic, els meus SS microscòpics. Em porto la mà al nas, com intentant contenir l’inevitable, però això encara és pitjor. Tothom se’n adona i abandonen la seva calma tensa.

Un home comença a pitjar el boto tant fort que temo que es trenqui. Un altre mira a banda i banda, com si busqués un agent de policia disposat a tirotejar-me. La majoria es reparteixen entre els que em miren amb pavor i els que miren per la finestra, comptant els microsegons que falten per obrir les portes.

Jo faig el que puc, de veritat. Em concentro en aturar la carrera dels meus àngels de l' infern. Vull deixar-los rebrostant prou temps com per evitar que em linxin sense pietat. Però ho noto. Ho noto. Les pessigolles es fan insuportables. Els ulls regalimen llàgrimes mortíferes. Tot el meu cos es contrau, es sacseja com en una dança que invoqués algun cruel deu africà. No puc més. Ho intento, però no puc més…

El tren arriba. Les portes s’obren. La multitud s’abraona cap a l’andana. Els joves trepitgen les velles. Els més grassos esclafen els menys corpulents. Masses de greix, pell suada, ossos, mans, ungles. Tot serveix per escapar.

I jo exploto.

L'esternut s’escampa, rebotant en les partes del comboi buit, enganxant-se en els vidres, en els seients, en els agafadors. Infinits microbis infectats s’enganxen pertot. Tot ho contaminen, tot ho marquen amb la seva firma pútrida.

I ningú ho sap. Cap testimoni del meu atac bioterrorista. Puc seguir esternudant un cop i un altre, puc seguir alliberant la meva mucositat assassina tantes vegades com em plagui i ningú ho sabrà. En la següent estació, desenes de pares, mares, ancians i nadons, s’agafaran, es refregaran per els meus bacteris, els absorbiran per la boca, per les cavitats nassals, per la pell. Els infectarà per dins i cap d’ells ho sabrà fins que sigui massa tard.

Sóc una Persona de Destrucció Massiva. Atureu-me si podeu.

Endogàmia Virtual: Un blog basat en fets reals.

Potser us sona l'expressió “el que val, val, i el que no a esports”. Era la manera com aquests nois tan simpàtics que són els periodistes feien neteja interna: l’equivalent a tenir el fill borderline de l’amo al magatzem en comptes de a la caixa, posem per cas.

Exempli gratia

De borderlines n’hi hauran sempre, però sembla que ara els han traslladat de secció. El tema dels que xuten pilotes i condueixen cotxes dóna per molt, i no és plan de tenir el més inútil al capdavant de la secció amb més audiència. Una de dos, o redueixen l’audiència dels deports, o desplaces els fardos a alguna altra banda on no molestin.

Tot això està molt bé, però aquí som gent seriosa i volem proves. A veure, evidències:

Els deports abans:

Els deports ara:

Queda clar, no? Ara només falta per resoldre l'incòmode tema dels borderlines.

A veure… a política no, que els confondrien amb els entrevistats, a internacional necessitem gent feliç de dormir en una xabola feta de fems enmig de dues o tres milícies locals, si els fotem a economia tothom se'ns enfotrà a la cara. Necessitem una secció innòcua, inútil, on mai passi res d’interessant i veure un subnormal amb un micro a la mà no desperti cap inquietud en l’audiència…

Un dos tres, responda otra ves…

Perdoneu, però no puc continuar. Començar una setmana així és un crim, ho sé, però algú ho havia de fer. Una cosa més, com Pansete-San podrà testificar aquesta gent(?) no es disfressa així per sortir per la tele, són així tot el temps. Si algun veí d’escala té històries sobre les integrants d’aquesta Trilogia del Mal, estarem encantats d’escoltar-les. Perdonin es preses, però m’han d’internar d'urgència.

Abans els reporters culturals estaven fets d’una altra pasta

Endogàmia Virtual: un Kasal Kultural

El gran ull de Pansete ens mostra sovint la realitat de la vida, però no tothom neix amb aquest do. Pel que sembla, alguns neixen amb la capacitat de prendre el pel i els calers a cecs, dèbils mentals i discapacitats perceptius en general.

¡Te lo compro por un dólar!

Fa uns anys, aquests individus superdotats fabricaven mètodes infalibles créixer el pel, tractaments per allargar el penis amb total garantia, màquines que t’aprimaven 10 kilos sense moure’t del sofà, o inversions sense cap risc i un 50% mínim de beneficis. Però com tot evoluciona i, acceptem-ho, els grans talents sempre busquen nous camps per experimentar, aquests prohoms daltònics han trobat una nova manera de forrar-se a costa d’imbècils: fer estàtues i afirmar que son de personatges famosos.

Marc Quinn

Quinn era un anglès d’aquests tirant a artistes que feien coses amb trossos de pedra tant interessants com això:

¡Te la compro por…! eh, espera, NO.

La seva mare i el seu gat mort estaven encantats amb la carrera de Quinn, però la British Telecom no acabava de veure amb bons ulls que li paguessin la factura del ADSL amb quatre roques. Cansat de pagar-se les cerveses a base de vendre’s la sang, Quinn va recordar que té el mateix cognom que un altre artista tan incomprès com ell, però molt més forrat de pasta.

¡Sono io!

Ara si, Quinn va veure la llum, i a costa de favors sexuals indescriptibles va aconseguir prou or per fer això:

Quinn va anar repetint, fins i tot sota amenaça, que era Kate Moss fent ioga. Resultat: exhibició al British Museum i peça valorada en 2,8 milions de $. Quinn segueix pagant a la BT amb pedres, però ara la companyia les accepta i fins i tot li torna el canvi.

Jeff Koons

Sí, aquest Jeff Koons:

Ja es veu a simple vista que aquest paio és un ARTISTA, majúscules i doble subratllat. Al contrari que Quinn, Koons, ja vivia en una mansió enjardinada des de que va aprendre a inflar globus i fer llacets en un curs de formació del Sephora. Però la inspiració, la inquietud artística i la inflació desmesurada de les importacions colombianes van conduir el nostra ARTISTA cap a un magnum opus com n’hi ha pocs:

Sí, és Bubbles i un amic de la família al Palau de Versailles. AL PUTU PALAU DE VERSAILLES. Si això no és ser un ARTISTA, no sé que és, la veritat.

Daniel Edwards

Oh, espera, ara ho sé. Qualsevol picapedrer pot fer una merda d'estàtua i dir que es la Kate Moss, i si regales la coca suficient pots convèncer els francesos per a que et deixin un racó en el seu palauet. Un demostra que és un crack de debò quan fa una cosa d’aquestes, i després un altra, i després un altra, I DESPRÉS UN ALTRA, si segueix vivint del cuento com el primer dia.

Senyores i senyors, el catàleg de Daniel Edwards, sense més comentari que el títol de la obra:

Britey Spears parint, 2006

El primer cagarro de Suri Cruise, 2006

L'autòpsia de Paris Hilton, 2007

El sarcòfag de Oprah Whinfrey, 2008

Anjelina Jolie donant de mamar, 2009

Endogàmia Virtual: La cultura ens la posa dura