Endogàmia Virtual

Estimados todos,

hace ahora poco más de un siglo -¡ah, qué tiempos...!-, un célebre médico veronés llamado Cesare Lombroso formuló una exitosa teoría, según la cual ciertas características fisionómicas eran síntoma externo de malformaciones del espíritu que llevaban a sus poseedores, de manera natural, al crimen y la perversión. Olvidados injustamente, hoy los planteamientos de Lombroso no son más que una curiosidad que los estudiantes de medicina y criminología citan como rareza decimonónica ya superada o emplean como excusa para clasificar jocosamente a sus compañeros de facultad.

Sin embargo, tal vez el bueno de Cesare no andaba tan errado como nos permitimos hoy creer; porque, de no ser así, ¿qué explica que tres individuos como los que a continuación serán mostrados compartan rasgos fisionómicos en tan gran medida, y a la vez sean en el mismo grado de similitud seres abyectos a todas luces?

He aquí la muestra:

Especimen A

Especimen B

Especimen C

Sin lugar a dudas, es demasiada la casualidad que hace que estos tres especímenes muestren tantos rasgos fisionómicos y morales comunes, y si bien es cierto que los tres comparten entornos similares que pueden haber influido en su comportamiento -todos habitan en platós de televisión y/o cine, todos frecuentan clubs de alterne gay, etc.-, no puede ser mera coincidencia que los tres sean personajes de catadura moral subterránea y más que dudoso gusto en todas sus manifestaciones estéticas, así como individuos dotados de un ego inflacionado sin justificación alguna -no en vano, el primero y el último dicen ser comunicadores, y el segundo ha llegado a decir de sí que era actor-.

Por ello, y sin más que añadir, propongo desde este vuestro foro una rotura de lanza en favor de la lectura desprejuiciada de los grandes criminólogos de finales del XIX, personas que si bien no pudieron llegar a probar ninguna de sus sugerentes teorías de manera irrefutable, sí lograron sembrar en nuestros inquietos corazones la más que razonable sospecha de que algunos seres, con la cara, pagan.

Atentamente,

Dr. B.

Endogamia Virtual: Vigilar y castigar, y a poder ser cobrar por ello

Ara que (per fi!) tinc un dvd amb entrada USB, la meva salut mental ha millorat radicalment. Tot i això, no puc evitar treure el caparró per l’abisme televisiu de tant en tant, i amics, “abisme infinit plè a vessar de zombies devora-cervells” no fa justícia a les coses que, per dir-ho d’alguna manera, “emeten” les cadenes (en gloriós tdt panoràmic amb subtítols, faltaria més).

Gaudint del prime time

De totes les misèries de la graella, una destaca amb especial intensitat: El putus anuncis de les marques. Amics, aquí estem parlant de paraules majors. Tots sabem que els pugrames de la tele son una mera excusa per guanyar pasta amb la publicitat, però fins fa poc les cadenes tenien la intel·ligència? amabilitat? de no restregar-nos-ho per la cara. Ara ja no. Si abans ens enganyaven jurant i perjurant que ells ho feien tot per l’espectador, ara ja passen de tot i confessen tan tranquil·lament que no, que ells ho fan tot per la pasta.

La veritat us farà lliures

O sigui, que les teles han decidir aplicar tot el que han après després d’anys humiliant/ manipulant/exprimint els espectadors, per… vaja, humiliar, manipular i exprimir l’espectador. Visca!

A las pruebas me remito, Jaimito:

Sembla un sketch dels Simpson, però no. Telecinco diu amb tota la jeta que “la marca es libertad”. Con un par.

Un altres que són libertad

Si aquesta promo els ha semblat un acudit dolent, agárrense los machos,perquè encara no han vist res. No se si es telecinco,telemadrid o canal 9, però els perpetradors d’això demostren tenir el mateix nivell que un veterà del vietnam especialitzat en tortura psicològica. Anava a analitzar el subtext del vídeo, però no cal. Aquí no hi ha subtext que valgui, tots els missatges floten en la superfície com cagarros en el mar:

Si no compres marques envies el país a la misèria. Curiosament la cosa aquesta no explicita de quin país es tracta. Corea? Japó? Estats Units? No sé, algun deu ser. El que està clar es que Apaña no és, perquè la grandíssima majoria d’empreses que fan “marques” són estrangeres, mentre la pràctica totalitat de companyies que treballen per Mercadona, Alcampo i demés són 100% nacionals. No sé, igual això acaba sent un anunci d’Apple i nosaltres culpant els de telecinco…

Ah, això ja és un altra cosa. Estètica, minimalista, amb uns efectes de so dignes de les transicions del power point… Si amics, aquí queda clara l’empremta d’aquesta gran organització que és i serà Publiespaña. Espera, Publiespaña? Aquesta Publiespaña? En fi, que el brazo armado de Telecinco torna a les andades amb una superproducció per tots els públics (amb CI<50). Aquí insisteixen molt amb lo del compromís. Igual volen dir el compromís en el que s’han fotut amb la junta d’accionistes.

Li ha agradat la campanya, Don Vito? Ha quedat fina, fina…

La Teletres també en va fer una fa no gaire, però no està al iutub i per tant no existeix. El que si existeix, per desgràcia de la humanitat és això:

Parem-hi atenció, perquè lo que heu tingut la desgràcia de veure és un exercici de funambulisme de tres parells de collons. Telecinco es el mal, i per tant pot anar a sac sense problemes. Però a can Cuatro van dels bons de la pel·lícula, progressistes, bonrollistes etc. I això, des dels temps de la internacional socialista és complicat. Si Cuatro és d’esquerres, no hauria d’estar en contra de les marques, que son una cosa tardo-capitalista-consumista-menja-cocos? No s’hauria de posar del cantó del proletari que compra al Lidl?

Ja ens ho semblava

Es clar que no, il·lusos! Cuatro vol la vostra pasta com tots, però, aquí està la diferencia, ells no ho poden admetre mai. Així que es passen els 27 segons del vídeo fent malabars per tractar-te de putu imbècil, però des de la democràcia i el respecte. Poca gent es capaç d’escriure un guió que inclou perles com “Hola, somos tú, somos nosotros” (??) “el cielo sigue siendo azul” i “la vida es del color con que se mira”. Ni que La Sombra del Viento, oiga.

No se si és el que pretenien, però ho han aconseguit. A SeriesYonkis falta gent!

Endogàmia Virtual: Gratis since 2005.

El gran Raúl Minchinela ens ho descobreix, i nosaltres ens ho apropiem com si res: Llegir La Sombra del Viento en veu alta dóna fè real de la seva qualitat.

Per desgràcia, avui no aniràn a dormir sabent res nou. Inténtelo mañana de nuevo!

Endogàmia Virtual: retrobant-nos amb els grans temes.

Lamento interrompre la seva dosi de pechuga, però ja diuen que la actualitat mana. Vamos si mana, com que l’han fet ministre!

Em vinc a referir a això aquesta senyora d’aquí:

Ahora estoy lejos…

Ahora estoy cerca! Sempre educant a les masses!

Ahí estamos, Angelita Ministra de pachanga Cultura!

I qui és aquesta dona, la que ha de ser artífex d’un reneixer generalitzat en les arts escenico-multimèdiques? La capitana del saber i el coneixement ilustrat?

Va néixer el 1965 a Madrid i és filla del director, guionista i productor José María González-Sinde, el primer president de l'Acadèmia Espanyola de Cine (1985-1988) i impulsor dels premis Goya.

Sinde té en poder seu dos premis Goya, un pel guió del film de Ricardo Franco La buena estrella (1997) i l'altre per la seva pel·lícula La suerte dormida (2003), amb què va debutar com a realitzadora.

Bé, primera cosa que hem après. La Sinde creu en el valor de la familia. Bé, bé, seguim…

Va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres (branca de Filologia Clàssica) i, abans de dedicar-se professionalment als guions i al cine, va treballar de traductora, promotora de concerts d'una discogràfica, col·laboradora de la revista Cosmopolitan i al gabinet de premsa d'una editorial.

Tothom sap que estudiar Filologia clàssica és un passaport directe a regir una país, així que no insistirem en aquest tema. Lo de la Cosmo en canvi, pot resultar més sorprenent:

El progrés

Treballar en la Cosmo i en una editorial (?) pot semblar més digne d’una susbcriptora a la filmografia completa d’Isabel Coixet en esperanto, però això us ho sembla perquè vosaltres sou gent simple. Allà on un ésser del carrer veuria una publicació dedicada a mantenir el CI femení per sota del 40, la Sinde hi veu una capçalera indispensable per entendre el rol actual de la dona.

Hi estem d’acord. Go Sinde!

González-Sinde, que acaba d'estrenar com a guionista Mentiras y gordas, de Menkes i Albacete

Estem parlant d’aquest flim:

Ties en boles, dronga, discos de poligon industrial… CULTURA ESPANYOLA EN ESTAT PUR

Amb un curriculum així, la Sinde es mereix ser ministra, però amics, hem guardat el millor pel final. ZP no fitxa al tuntún, fitxa The Very Best:

En el mitjà televisiu cal citar els seus guions de les sèries Truhanes (1993-1994), per a Tele 5, i La casa de los líos (1996-2000), d'Antena 3.

‘Nuff Said, SINDE FOR PRESIDENT!!!

Endogàmia Virtual: Yo tenia una caravana en Vallecas

El virus más temido

Tal vez suene un poco exagerado, pero la nueva versión del virus Conficker está listo para activarse hoy y provocar un caos en todas las computadoras del planeta que no estén lo suficientemente protegidas. Especialmente, hará foco en aquellas máquinas que corran Windows 2000, XP y Windows Server 2003, y que no hayan instalado un parche de Windows que solucionaba una vulnerabilidad del sistema operativo.[…]
[…] Hoy mismo o mañana el virus es capaz de mutar y de adoptar otros nombres.

Endogàmia Virtual: Infectats

Estimados lectores,

aquejado por un primaveral brote de nostalgia, estos últimos días me he dedicado a la absurda tarea de abrir viejas cajas para saborear los recuerdos que en ellas encontraba. Así, de tal guisa, me he hallado de nuevo frente a frente a mi vieja colección de Playboy 'edición especial coleccionistas' -de aquella era lejana en que los muchachos todavía se la pelaban en el lavabo, como hombres decentes-, mi todavía más vieja colección de Penthouse de principios de los noventa -¡ah, esas tetas de silicona desaforadas, esos matojos generosos y esos culos que todavía desconocían la existencia de lo que luego vino a llamarse 'The Rocco Way'!-, y mi vetusta colección de cómics de factura nacional, en la que destacaba la sección de tebeos de Mortadelo.

Frente a esas coloristas portadas, una pregunta me asaltó: ¿qué fue de tan pintoresco personaje? ¿A dónde le llevaron sus pasos, firmes pero descolocados en un mundo dominado ahora por un gato gordo y azul sin orejas y otros seres monstruosos llegados del lejano y pérfido Oriente? En fin, que abrumado por la duda, me puse a investigar.

La tarea no fue sencilla, y es que como de todos es sabido, Mortadelo fue siempre un tipo escurridizo y ducho en el arte del disfraz, capaz de camuflarse perfectamente en los ambientes más variados:

Camuflaje para pasar inadvertido en Extremadura...

... o en la calle Trafalgar de Barcelona...

... o en una rua de Carlinhos Brown

No sin esfuerzo, logré dar con algunas pistas. La primera me llevó a saber que, tras abandonar el mundo del papel y la tinta, el personaje había dado un magnífico giro a su carrera saltando al brillante mundo del cine en la piel del incommensurable Edu Soto, quien gracias a Mortadelo pudo dejar para la posteridad una de las interpretacionas más conmovedoras de la historia del séptimo arte:

...

Al parecer, no contento con haberse encumbrado a través del celuloide, Mortadelo, siempre afecto a su público, también perpetró -como es moda hoy- un musical que sólo unos pocos envidiosos e insensibles no supieron apreciar.

...

Y a partir de ahí, el silencio... o casi. Y es que, tras el éxito, Mortadelo decidió abandonar la vida pública y recluirse en la intimidad... para ser madre. Sí, así, sin más: "Mortadelo, por fin, mamá."

...

Y así finaliza la historia y así muere el mito: bajo el nombre de Rubén Noé Coronado, el cazavillanos que hizo palidecer de envidia a Batman y Spiderman, se transforma en mamá -o casi-, se retira de la vida activa cual Watchman de segunda y se dedica a la hermosa e improductiva tarea de traer al mundo a otro inútil. Y ya está, como en las películas de los Cohen o en el Infierno de Dante: sin lugar a concesiones y sin esperanza de redención.

Endogamia Virtual: Descenso y caída del antihéroe contemporáneo

Sin duda, en un mundo equilibrado y justo como el que nos toca habitar, es bueno y bello que allí donde haya peggys haya porkos para que puedan procrear y todos los demás podamos comer jamón.

He aquí un ejemplar de macho porcino que, cual picabueyes en celo, declara con melodiosos cantos el amor a su gorrina...



Endogamia Virtual: El amor en tiempos de la cólera

Sempre oberts a les aportacions dels nostres seguidors, un especial Peggys Votades Democràticament Com A Tals (Previ Control de les Autoritats Sanitaries):

Peggys Virtuals: To serve and protect

No tot són flors, violes i manoles en el món de les peggys. El Peggysme també té un cantó fosc com el soterrani del Salvation. Peggys que ens remouen els baixos i les entranyes al mateix temps.

Abans d’entrar al temà, però, aclarim conceptes. Això Aquesta xicota no és una peggy:

En canvi…

Entiende en conceto?

Ara que tenim clar que tota Peggy A) Tendeix a l’aporquinament, B) tendeix a patir la llei de la gravetat de forma implecable, C) i a pesar de tot ens posa palotes, anem al tema.

Dark Peggys Top Five!

5. La filla guarra de Jack Bauer:

Totes les Peggys són presoneres de seva imatge (un drama, ho sé), i la pajara aquesta no podria ser una excepció. La Cluthbert ens desperta sentimientos encontrados, que diuen. Per una banda la volem matar, per l’altra, la volem a cuatre potes. Ara que hi penso, tampoc són situacions tan incompatibles.

4. La filla guarra de Billy Ray Cyrus:

Amb prou feines ha acabat la ESO i ja la teniu vermella de tant pelar-vos-la, eh marranos? La filla del Mullet Man desperta baixes (quasi subterrànies) passions en més d’un, i això que és pur material white trash. Ja se sap, abans els lords se la pelaven amb les mulates de la plantació, i ara s’ho fan amb el Super Pop. Lluita de classe, que en diuen.

3. Llessica la fatty:

Aqui ja entrem en el que és dark, però dark-dark. La Llesi és com el fantasma del tiempo futuro de tota Peggy. Millor que un porquet que faci sorolls al obir la nevera, aquesta foto de la Llesi és el motivador definitiu per a la operació bikini.

Nosaltres sempre tindrem el caché de google per recordar però, ai, you can’t go back home, dude. El fantasmal pandero gegant de Llesi la fatty apareix tot intent d’aliviar-nos amb les seves fotos dels dies pre-All You Can Eat.

2. Esa cosa que ahora es artista:

D’acord, a vegades sembla més el Pato Donald que la Peggy, però no em neguin que totes aquelles comparatives amb la Sophia Loren van fer-li mirar el pitram més sovint del que mai estaran disposats a admetre. Igual que la Johansson, en cinc anyets serà una Fatty Llessi més, però mentres, aqui me la tenen, epatant el personal.

Y per últim, la Dark Pegy n.1, la líder indiscutible del ranking és…

En algun bar, no molt lluny d’on esteu ara mateix, algun home està tancat al lavabo amb un exemplar acartronat de El Mundo.

Jo ja no puc dir res mes, em limito a fer meu el comentari del gran Grupo Indisex:

Peggys Virtuals: És una feina bruta, però algú ha de desenganxar les pàgines.

És Monica Belucci una peggy?

Peggys Virtuals: Brave new world

1.

2.

Endogàmia Virtual: Salvad las ballenas

1. Quina corresponsal a París té la paret de casa seva plena de grafitis?
2. Ja que el concepte “goldigger” no es pot aplicar en aquest cas, com ho podriem classificar? Chatarradigger? Beerdigger?
3. Carlos Segarra encara viu?

Endogàmia Virtual: La veritat sempre fa mal