Sí, amics. Aquest era un dels altres possibles títols d’aquest blog en què vomitem el nostre trist narcisisme (narcisisme: tema sobre el qual aviat vull escriure alguna cosa; estigueu, doncs, atents, amigos de lo acurto... L’ombra de Lipovetsky, de Verdú i de la meva psicoanalista són allargades; i aquesta última no solament és allargada sinó que també és de pago).
Però ara vull parlar-vos del gran film que és “La liga de los hombres extraordinarios”. Sí, sí: ja sabeu que a Pansulandia les coses arriben amb anys de retard (també sé que en aquesta terra de somnis passen coses que només m’interessen a mi però... es lo que té fer un blog: de seguida qualsevol mamón es pensa amb el dret de parlar del que li rota).
Ah, amics. Quina peli, quina peli... Crec que l’adjectiu “psicotrònic” es quedaria curt. És, de debò, la peli més al·lucinant -per lo tronada- que he vist en anys. No tinc ni idea de què tal està el còmic (malgrat la premisa inicial de fer un Equipo A amb Quatermain, Mina –la ex de Dracula-, Dr. Jeckyll i el seu amic Mr. Hide, Dorian Gray, l’home invisible, el mamon de Tom Sawyer (!!!???) i el puto capità Nemo ja ens hauria d’indicar que el senyor Alan Moore és addicte a les drogues dures duríssimes). La peli en sí (peli? Mmmm... Millor direm “aquesta successió d’imatges en moviment impressionades en una fina capa d’acetat acompanyades de so i música”), com a mínim, és dolenta a matar. Ara bé, rius una bona estona. No té ritme, les interpretacions són pèssimes, els efectes especials són pre-Harryhausen i el final és una barreja entre “La nit dels morts vivents” i “El Rei León”. Mítica, mítica: ho juro. A banda, cada cop em fascina més la idea que tenen els ianquis sobre Europa i la seva cultura (apareix una Venècia sota la que el submarí Nautilus fa rallies: palabrita del niño Jesús).
Una joia de la caspa contemporània, que, bé ho sabeu, abunda en quantitats industrials...
Per cert, encara que diu Aleix sóc l'ir.ra (ja ho superaré, no patiu).
La noticia diu així: “los raperos en el punto de mira”. Resulta que al país veí, i no parlo d’Andorra, li molesten uns innocents noiets -ja sabeu fosquets de cara, pobrets de butxaca, perifèrics perquè tenen la barraca a prendre pel cul de qualsevol parada de metro, dolents perquè veuen aljazeera i incults perquè llegeixen llibres de dreta a esquerra amb molts gargots i en canvi desprecien Sartre, Balzac i fins la costurera xina.... El tema és que els pobres polítics i agents socials –m’encanta aquesta paraula- no saben què fer-ne. Aquests nois com que valoren especialment els esforços que fa el seu govern, o paragovern (no sé fer links.... www.frontnational.com), per portar-los de viatge -per la maneta si cal- a països exòtics i a destins somiats, darrerament, han decidit col·laborar.
Han decidit abandonar el tedi de la seva vida i celebrar cada nit la festa de Sant Joan (que no diguin que França és un país avorrit i sense festes populars). Però no és l’únic que han fet. Lo seu sembla que també és l’art multimèdia, sobretot els hi molen els piromusicals. Així a les poc valorades cremes massives de cotxes (cap grup ha aconseguit atacar tant i de forma tan directa l’objecte consumista i petit burgès per excel·lència), hi han afegit una no menys interessant banda sonora. D’aquí la noticia. Mentrestat, els guardians del somni republicà de llibertat, igualtat i fraternitat (si pot ser entre blanquets i prou) no saben com fer-s’ho ni a qui apuntar (a la seva puta pròpia boca, potser?). Per això, ara els ha donat per culpar als grups raperos sortits de les banlieues. Diuen que les seves lletres són racistes (els seus pressupostos no) i que no respecten les regles de la república (es veu que la paraula xusma si que és republicana). I no és conya, el parlament francès ha demanat que es processi a set grups raperos (Blacks i Beurs, negres i àrabs). Per mi l’interessant però no són aquestes formes de feixisme contemporani. També aquí coneixem la censura (i no em refereixo a les més evidents, algun dia parlarem de Joel Joan). M’interessa més les veritats com punys que canten aquests poetas porretas de les citees.
Us deixo algunes perles seves:
“Cuando veo a Francia con las piernas separadas, la enculo sin vaselina (...) Sueño con alojar en la cabeza de un poli una bala de G. L. O. C. K.” (parla de la marca de la pistola...) LUNATIC
“Francia es una perra, no te olvides de follártela hasta agotarla, como una puerca hay que tratarla, chico (...) Yo me meo en Napoleón y en el Generl De Gaulle” Monsieur R
“Guerra racial, guerra fatal, ojo por ojo, diente por diente, organización radical, por todos los medios hay que joder a las madres de los Goeurs (francesos), tú pierdes...” Smala
“Me gustaría ver quemar Panam con Napalm bajo las llamas como en Vietnam” Ministère Amer
“No hace falta que haya un abuso policial en la ciudad, esto va a reventar/ La cité, una bomba de relojería, creo que se va a demostrar. Del comisario al que está en prácticas: ¡Todos detestados!” 113
“Cuánto tiempo va a durar esto todavía? Hace años que todo deberia haber revetado (...) La guerra de los mundos la habéis querido, aquí la tenéis/ Pero qué esperamos, qué esperamos para meterle fuego/pero qué esperamos par dejar de seguir las reglas del juego” NTM
Amb el tema cotxes i amb aquestes lletres demostren un parell de coses: la primera estar molt desesperats, és cert, però també, i sobretot, demostren tenir un bon parell de piiiip (és que só mu fino...). Tant de bò la subcultura estigués tan viva per aquestes terres. A veure si encara haurem de fer com els nostres pares i travessar la frontera per sentir coses aquí prohibides... (Ja veig el títol del meu nou –nou?- llibre: Perpinyá: del porno al rap_denuncia, historia del paraíso de los paletos del sur.)
Sé que és llarg... ja em coneixeu. M'acabaré acostumant a la brevetat. I promise.
MI HACHA HIZO TU CULO
Todavía recuerdo, tete,
cuando te deje en cassette
aquella maqueta de los Running Wild
Tú eras un polluelo,
un friki de tercero,
un imberbe
Gracias al Metal te hiciste popular
Yo te mostré el secreto, nene.
Yo te inicié!
En el mundo del rock huevero.
Yo te vi nacer!
Mi hacha hizo tu culo
No me busques chaval (así vas mal)
Mi hacha hizo tu culo
Mi espada hizo tu ojal
Me daba vergüenza que nos vieran juntos a los dos
Además de brasas eras virgen y empollón (que desastre)
Aun así, te permití darme tu almuerzo
a cambio de mi protección
me ofreciste a tu hermana pero era un lechón!
Y ahora te encuentro, palomita
¿pinchando en Pachá?
vendiendo tu culo a los modernos,
te voy a escalabrar
Mi hacha hizo tu culo
Mi litrona te dio de mamar
Mi hacha hizo tu culo
Mi espada hizo tu ojal
MAZINGER METAL
El poder y la maldad
el heavy puede controlar
Gracias a su robot Mazinger
Mazinger es heavy,
es metálico es una furia
No pueden con él,
preparado a rockear está
Fue creado, en Japón
para exterminar el mal
con chatarra de camión Mazinger
Mazinger es bruto, es aguerrido.
Te patea el culo
Cuarenta toneladas al servicio del Metal
Todo el pop que se encuentre Mazinger lo aplastará
No dejará vivo un moña.
Con su mole triunfará
Un robot tuneado,
en batalla un animal
Puños de pendenciero.
Pecho con fuego infernal
Enseña a los niños
a hacer caso de la fuerza bruta
Lleva un japonés en el cerebro que le orientará
Todo el pop, que se cruce en su camino morirá
¡Vamos peña! ¡Puños fuera! Con Mazinger, Sí!!!!!!!!!!
GIGATRON: De gueb sait
MAR DE CUERNOS: De Niu Jit
Em sap greu, però es que porto dos dies veient sense parar de veure machinimas. Nens, this is the future.
Per rallar una mica més sobre el tema, dos links. El primer, el de una excel.lent revista online sobre la cosa, Machinimag, i, després, un altre link a les peliculetes aquestes:
Agarrense, Machinima experiemental. Vamos, lo que vindria a ser un documental del Guerín passat pel filtre del Half-Life. Només per això ja val la pena de veure, encara que al final et quedis amb cara de "això ho deu haber fet algú molt intel.ligent, perque no he entès una merda".
Igual l'Isra ens ho explica.
Amb mesos d'endarreriment, vaig visionar Big Fish, film que és una nova mostra de la incapacitat de Mr. Burton per dirigir pel·lícules. Hala, así, sin más (això és lo bonic dels blogs: dir barbaritats que no aguantarien una argumentació més o menys sòlida).
Realment a aquest paio el treuen del seu típic estil gòtic (que al cap i a la fi no és sinó una adaptació postmo de l'expressionisme alemany dels 20-30) i l'home navega que dóna gust. Com passa en molts cineastes contemporanis, la idea de partida és prou bona, però la cosa s'espatlla ràpid ("La terminal" o "La guerra de los mundos" són altres clars exemples... Ah, Monsieur Spielberg: per què sempre ens dones pel cul amb la conya marinera de que tenir fills i ser pare és lo més bonic que ens pot passar a la vida?).
Tornem-hi, la ficció és una font d'informació més fideligna que la realitat. Atenció a la peli aquesta, feta a partir del joc The Movies, una mena de Sims adaptat a Hollywood.
Aquest paio ha creat una peli virtual (coneguda com Machinima, cuidado que es fan festivals online de la cosa) per explicar que ha passat a França des del punt de vista diguem-ne, "alternatiu" a la versió oficial.
Poca broma amb aquestes coses, els Machinima han començat com una font de cachondeo per frikis, però poden evolucionar rapidament com a CNN paral.lela. No és que visquem a Matrix, és que la creem per pura necessitat!
Nens i nenes, avui el Buy Nothing Day 2005.
Això vol dir que una colla de guiris ajipiats es dedicaràn a "manifestar-se" pels carrers de casa seva qual rumba del Carlinhos, faràn unes quantes fotos, i se'n aniràn a casa a jugar amb la play.
A mi això em fa una mica de gracia... Sembla que per un ianqui "lo más" es no comprar res. en canvi, no diuen res de consumir... igual és perquè ja no concebeixen posible la falta de consum.
En fin, personalment, el millor d'aquest any és l'entrevista que els ha fet la wired, on posen a parir a la gent que té un blog i ja es pensa que forma part de moviments contraculturals. Sempra m'ha fet gracia la gent que posa a parir la seva base; si segueixen així, acabaràn tornant a ser una mica radicals i tot.
Ara si em perdoneu, em vaig a comprar el dvd d'adusters... Oops!
Sí senyors! En Verdú torna amb un nou llibre: "Yo y tu. Objetos de lujo. El personismo , la primera revolució cultural del siglo XXI". Ara que, tenint en compte que les vostre lectures es mouen entre el "Teo va a Bailen 22" i "Autoayuda para mi mismo " no sé jo si el meu consell caerá en saco roto. Ah, quantes coses per llegir, quantes coses amb que perdre el temps...
Fixeu-vos: aquí deixo un link amb un extracte del llibre. Sóc l'amo del siberespaciu... ¡¡ALLÁ VOY!!
http://www.elpais.es/articulo/elpdomrpj/20051113elpdmgrep_8/Tes
Amics, hem de parlar de què ocorre quan un coreà passat de coca trasteja una càmera de cine i es fa dir cineasta...
Aquesta peli, Old Boy, pel que tinc entès va arrassar al penúltim festival de Sitges (cosa que, en fi, ja em diràs si serveix molt com a font de legitimació però...). No hi ha per tant. O potser sóc jo, que en no tenir ni pajolera idea dels imaginaris que condicionen a aquests xinos dels collons, doncs que no els entenc. Deu ser això.
La veritat és que estan prou tronats. Com dèiem amb l'Àlex, quan una cultura comença a produir aquesta mena de coses, apaga y vámonos. Ara bé, si vas a mirar, la nostra va produir una cosa tan entranyable com la iconografia catòlica (i diguem que suau i mancada de violència no ho és). Y pa más inri, seguimos en la brecha...
La història va d'un pavo (coreà, del sud, per més dades) que està tancat durant 15 anys en una habitació sense saber perquè. Insisteixo: 15 anys. Quan surt d'ella, of course, té força ganes de buscar el/la malparit/ida que el va tancar. I l'acaba trobant. No us acabo desvetllant el final però és la història del puto Edip once again. Això em fa plantejar fins a quin punt aquella pobra gent no té altres referències que les nostres o què. Crec que el film es salva per lo visual i pels ritmes temporals dels plans (ai, Déu meu, quin nivell de crítica cinematogràfica; si en Jose Luis Guarner aixequés el cap...).
I per cert, parlant de "crítics"! L'altre dia en Garci i su magical mistery troupe van comentar, atenció, ¡¡Memento!! Sempre m'ha fet molta gràcia la gent que parla per no callar (com jo mateix). Però lo dels tios infames aquestos és la monda. No tenien PERÒ NI PUTA IDEA!! No havien entès una merda: "sí, sí, claro, aquí el cine negro es una referencia inexcusable...", "ya, ya... pero és que el Samy Jenkins ese... ¿es él mismo, no?". Quin nivellàs, nengs. Jo crec que aquest blog és un pas més en l'assimilació del model Garci and his boys.
Ja ho sabeu: qui entri aquí, que abandoni tota esperança (Clint Eastwood, 1939 - ).
Sempre que llegeixo Las Partículas Elementales de Houellebecq acabo parant-me en aquesta frase: “Este es uno de los principales inconvenientes de la extrema belleza en las chicas: sólo los ligones experimentados, cínicos y sin escrúpulos se sienten a su altura; así que los seres más viles son los que suelen conseguir el tesoro de su virginidad, lo cual supone para ellas el primer grado de una irremediable derrota”
Un catxondo, el amigo. Un dia haurem de fer un post sobre el paio.
L'actriu italiana Monica Bellucci va fer dissabte, en la clausura del festival de cine de Marràqueix, unes declaracions que van deixar perplexos els periodistes de tan xocants que eren: "Sóc massa gandula per fer cine porno"En alguna part, milers de nerds tornen a sentir aquella punxada al cor; un altra ilusió trencada, un altre esperança en va...
Intentaré no fer d'això un article de la Wikipedia...
En poques paraules, un Mash-Up (o Bootleg) és el resultat d'agafar dos o més temes i trasformar-los en un tercer. Normalment s'agafa la pista de veu d'una canço, i es sincronitza amb les pistes de música de l'altre; naturalment, la conya passa per barrejar temes que aparentment no tenen res a veure, quan més diferents, més cachondeo.
Una mica el papes oficials de la cosa son els 2ManyDJs (impagable Nirvana vs Destiny's Child) , però en cosa de quatre dies el moviment s'ha multiplicat de mala manera (tot ilegal, es clar, a veure qui és el guapo que es dedica a pagar tots els drets...).
Com tot en aquesta vida, hi ha mash-ups genials, i mash-ups cutres que es limiten a barrejar rap amb qualsevol musica de fons. I després estan els mash-up mixes, que quan son bons, son increïbles.
En el fons, és una mostra més de que la nostra generació la lideren nerds nostalgics dels 80 i els 90 (!), que a la que poden es compren un apple i es dediquen a colar-te una i un altre vegada els temes que ballaven quan encara tenien esperances de lligar. I jo que m'hen alegro!
En caso de dudas, consulten a su google o suscríbanse a Radio Clash o MashUp of the Week. Fresquito, fresquito!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
stats
