Endogàmia Virtual

Pero bueno, un altre cop passejant pel carrer Bailén?
No amics, aquesta joia del cartellisme i altres com la d'aquí sota només es poden trobar en un lloc molt especial, autèntic centre de gravetat del bonrollisme i la alternativitat. Un lloc tan únic que només s'apareix als humans quatre dies a l'any: BioCultura!

Senyors meus, un lloc que es defineix com "feria de las alternativas" promet diversió a dojo. I a fe de Budha que la proporciona. Avui en dia que els carburants estan pels núvols i una barra de pa t'obliga a hipotecar-te, BioCultura proposa una solució pràctica a tots aquells que, com jo, desitgem fer un safari per Àfrica. Passin i vegin, si no, la fauna (i sobretot la flora) que es reuneix en aquest marc incomparable:

• Els Haimeros:
  
  
  Badulaque orgànic
  
  
  Es a dir, el dominguero de tota la vida passat pel filtre de la alternativitat cultural (i ja posats religiosa). Al entrar a BioCultura, un autèntic moro de Indiana Jones tamany industrial et rep, te de poma en mà, al temps que et convida a la Jornada de Portes Obertes del la Jihad.
  El Haimero, sempre receptiu a la sapiència d'altres pobles, no dubtarà en passar llargues hores fent ambient mentre discuteix sobre les mides de la Franja de Gaza i se sent minoria oprimida per un dia. Hom afirma que la voluntat per sintonitzar amb l'ambient porta algunes haimeres estampar-se la cara contra els cantos de les taules al temps que emeten un so agut i mouen la llengua a dreta i esquerra sense parar.
  
  
  
• Els Yoguis de l'Eixample:
  
  
  Karmaggedon
  
  
  Espècie clàssica i reducte inextingible, els Yoguis de l'Eixample son capaços de sobreviure durant setmanes amb una oliva sense relleno i podrida, habilitat que els emparenta amb els escarabats i algunes xinxes. Estudis recents afirmen que el Yogui de l'Eixample és una mutació del borratxo clàssic de ciutat, els gens del qual van creuar-se amb els continguts dels containers on pernoctaven, el que explicaria al mateix temps la seva olor i resistència climatològica. En ocasions, els Yoguis s'acompanyen de Bubús, que els ajuden a portar les barres de quart i l'encens del Lidl.
  
  
• Els Pares Moderns: Patologia consistent en la exhibició continua de l'ésser engendrat/ comprat, al temps que se'l sotmet a tot tipus de vexacions públiques. Altres trets notables dels Pares Moderns són la tendència a identificar els seus descendents amb monosíl·labs (Pol, Pau, Nil) i a carregar-los com si fossin un sac de patates (per una possible genealogia del fenomen vegeu "motxilleros").
  Segons el DSM, els Pares Moderns es poden subdividir en:
  
  L'Esperit del 68 (aka XescoBoixisme agut):
  
  
  Per quan la llei del divorci patern?
  
  
  Restes ectoplasmàtiques que es manifesten en forma de vell barbut (barret i guitarra opcional). El seu estat de trànsit entre dos mons fa que L'Esperit del 68 sembli estar sempre fora de lloc, i al mateix temps la seva presència sembli inevitable en aplecs, reunions d'ex-alumnes i mercats alternatius. en els darrers anys, estudiosos del paranormal han polemitzat sobre l'origen d'aquesta aparició: mentre un grup afirma que l'Esperit del 68 és l'anima condemnada de Xesco Boix, altres defensen l'origen netament espiritual de l'entitat. Segons aquests darrers s'explicaria així com l'Esperit pot manifestar-se en diferents festivals de fi de curs al mateix temps.
  
  Els Extres de Caótica Ana:
  
  
  Ho sento, no porto res suelto
  
  
  Grup desorganitzat al voltant d'unes rastes que deambula pel món com si acabessin de sortir d'un after eivissenc (cosa certa en alguns casos). Solen ser inofensius fins que comencen a reproduir-se qual Gremlins i a customitzar la seva descendència (esgarrifós moment captat en la instantània adjunta)
  
  Les Vaques de l'Índia:
  
  
  Subespècie PareModerna emparentada amb les estatuetes de fang mesolítiques que combina a) un radi a totes llums excessiu, b) un amor malaltís per els països on la gent mor a palades. Igual que les seves homònimes, les Vaques de l'Índia es passegen convençudes del seu caràcter diví. Per desgràcia, les similituds acaben aquí.
  
  
• Motxilleros i derivats:
  
  
  Derivat en acció
  
  
  Anys enrera, la ciència afirmava que el fenomen motxillero tenia els seus orígens en una variant del Síndrome de Diògenes on, en comptes d'acumular porqueries en la pròpia llar, dites porqueries es transportaven amunt i avall. Avui en dia, nous experiments han demostrat que l'espècie motxillera es correspon amb una etapa prèvia a la PareModernor, on els candidats s'entrenen amb simulacres inanimats del que ha de ser la seva descendència. Comparin si encara dubten:
  
  
  Gràcies al darwinisme i el sentit comú, alguns motxilleros no passen mai de candidats a pares. La genètica, però, no es dona per vençuda i insisteix en fer-los transportar quantitats ingents de ferralla per si sonés la (perro) flauta.
  
  
  Buscant l'spray antiviolació
  
  
  
• La vella dels gats:
  
  
  ...
  
  
  Són les velles dels gats motxilleres cròniques? Visions del futur apocalíptic? Simples velles xarugues? Els experts no es poden d'acord. Cada dia que passa sembla més clar que l'ésser conegut com "la vella dels gats" quedarà com el darrer misteri de la ciència. Alguns afirmen que la seva existència ja data dels temps dels romans. Altres les situen una mica més al sud, tirant cap a Nàpols. D'una manera o altra, tingues per segur que la vella dels gats apareixerà quan menys t'ho esperes . En la foto, en una conferència de l'insigne parapsicòleg Michel Montignac.
  
  
Altres símptomes de l'apocalipsi:

Afgan Mutant Ninja Losers

Endogàmia Virtual: El error, el error.

Una... eeeeeh... dona que fa por:

Una altra que també en fa, nogensmenys:

I és que avui s'ha mort l'Antonio,
un artistàs
de gran valua,
guionista
i director,
home sensible i bujarrilla,
un d'aquells que ja
no abunden...

I un pacient anglès
el busca
en un paisatge de memòria,
i no el troba i la muntanya
avui és més freda...
Si no hi és,
cal recordar...

I el pobret del senyor Ripley
avui també plora pels marges,
caguemdéu,
un altre orfe de desig
que queda mut
en plena nit...

I és que avui s'ha mort l'Antonio...
Llarga vida per l'Antònio...
I va un record per ell...

La sabiduría popular siempre lo ha tenido claro: o follamos todos, o la puta al río. Y ya puestos, para darle clases de natación a una puta...

En los últimos días, parece que el mundo mediático ha redescubierto con renovado entusiasmo al personaje más entreñable del imaginario local: el putero.

Figura gallarda y porte altivo, el putero ha sido y sigue siendo uno de los más manidos arquetipos masculinos que a tenido a bien crear la fertil imaginación del populacho. Envuelto en un halo mítico, al putero se lo ha identificado como a un símbolo encarnado de la independencia masculina, de la autonomía emocional y del criterio inversor, pues como todos saben, ir de putas es no sólo rentable económicamente sino sobretodo moralmente.

Ahora bien: ¿qué ocurre cuando el putero ideal se torna en carne y hueso y billetera, y los medios nos lo presentan en ese podio de ignominia que es la noticia? Pues que a menudo nos defrauda. Los seguidores de su credo, embelesados por su leyenda, cual Ícaro de bruces al suelo nos vamos al verlos allí, ante los focos, renegando, apelando a los valores tradicionales -¿acaso algo más tradicional que su manera de ser, me pregunto?-, y lo que es peor, disculpándose.

Véase un caso ejemplar: el senador por Nueva York, Eliot Spitzer, también conocido como 'el cliente nº. 9'.

El senador Spitzer, del partido demócrata, por lo visto tuvo la brillante idea de contratar los servicios de la señorita 'Kristen' -en realidad, Ashley Alexandra Dupre, de 22 añitos- a través de una exquisita casa de servicios que a partir de ahora no podrá afirmar ni máxima discreción ni nada por el estilo. En fin, el caso es que Spitzer se hizo enviar por correo certificado a Washington, donde en el día de autos se encontraba, a la tal Kristen, y allí, en un hotel de lujo y a la luz de las velas, se dejó unos 1.000 € en servicios. No se sabe no cómo ni cuándo, la noticia de la cana al aire de Spitzer saltó a la palestra pública, y ahí se acabó la que parecía prometedora carrera del senador por Nueva York. Vale, hasta aquí el tema parece incluso razonable -si razonable es cargarse a un pobre hombre que se tira a una puta con dinero de su bolsillo, y que previamente había montado una campaña pública para acabar con el mangoneo entre los magnates de Wall Street a nivel de evasión de impuestos y que había sido considerado "defensor del pueblo" por los neoyorquinos...-. Lo triste, el momento trágico del asunto viene luego: apariciones públicas con su mujer, dimisión ante las cámaras, quasi lloriqueos mientras se citan las virtudes de la vida hogareña...

¿Acaso no puede el pobre tipo, después de pagar un pastón por cepillarse a una veinteañera qe tampoco vale tanto, decir públicamente: 'sí, me he ido de putas, y qué', y decir a sus adversarios y colegas de partido que metan las narices debajo de sus sábanas, que seguro que también allí hay muchas cosas que husmear? ¿Acaso tiene sentido crucificar al pobre putero y ensalzar a la puta, en la actualidad propietaria del perfil de MySpace más visitado del planeta, la cual -pobrecilla- ha recibido ya suculentas ofertas de Penthouse y del sr. Larry Flint por posar en pelotas, para que el populacho norteamericano vea lo que nunca se podrá pagar? ¿Acaso no es un acto de hipocresía sin límites ensalzar a la esposa de Spitzer, una señora que hasta ahora no conocía nadie, y encumbrarla como si una matrona romana fuera, imagen de la dignidad y el sentido de la familia?

¡Anda ya, menos chorradas y aspavientos, hombre! ¿Que Spitzer se fue de putas?¿Y a quién más que él le importa? La puta recibió su dinero, su mujer -probablemente- ya lo sabía, y los niños... en fin, los niños hoy día ven el mundo a través de Internet, qué les vamos a contar de nuevo...


Respecto al caso Spitzer, el asunto está claro. Harina de otro costal, y digno de mayor honra es el caso del concejal ex-popular Rodrigo de Santos.

El personaje es cuestión, defendiendo la noble figura del putero hispano, resulta que también se fue de putas -mejor dicho, de putos, porque los servicios que contrató fueron los de fornidos caballeros y no los de veinteañeras con aspiraciones a cantante y/o modelo-, pero lo hizo con fondos públicos, sumando a su loable condición la de pícaro, algo también muy nuestro. Así, de Santos se dejó la friolera de unos 50.000 € en servicios varios en locales de chapas, sustraídos de las arcas municipales desde 2005 a 2007.


Putero de chapas y ladrón, y nada de nada de lo de disculparse: con un par de huevos. ¡Ah! y además, si uno indaga un poco en el historial de de Santos, resulta que en ses Illes hace tiempo que le andan detrás por corrupción urbanística... Olé, y sin salir en la tele a decir 'lo siento, soy un pobre hombre agobiado por el trabajo que sólo quería un poco de calor en el recto...'. Mirada al frente, sonrisa terca y presunción de inocencia, que son dos días...

Endogamia Virtual: Sin perdón.

Mira, Lluís, el sol no sé, però servidor el diumenge va estar a...


... i, amb prou feines, vaig sobreviure a l'impacte per explicar-ho a tots vostés.


Efectivament, amics. Recorden quan les perverses ments que regien la seva vida escolar els arrosegaren per primer cop a aquest lloc? (Pels més afortunats, també deuria ser el darrer). Doncs bé: hi ha alguns que no escarmentem; o millor dit: alguns tenim ments similars al sí de la nostra pròpia família (la família política, òbviament, ja que la sanguínia fa temps que no vol saber res de nosaltres). Doncs sí: alguns encara pensen que passar un dia a l'Infern és la millor forma d'enfortir els febles vincles familiars...


La fòrmula, després de tants anys, inexplicablement segueix funcionant, ja que hi havia força pseudopersones vaguejant per aquest protoparc temàtic nostrat. La cosa suposo que, originàriament, pretenia destil·lar les essències de la catalanitat a través del subterfugi del imaginari col·lectiu de que "al pot petit, hi ha la bona tifarada", tot reforçant l'autoestima del catalanet mitjà (ergo, mediocre), el qual, trassumpte de Gulliver amb barretina, contempla les magnes obres que fonamenten la nostra petitesa... vull dir, grandesa...


Però ara és tard i vol ploure. La tímida remebrança d'aquell dia m'ha deixat exhauste. Permetin-me que els convidi als propers lliuraments d'aquest nou Pansetour, no ubicat ara al continent africà sinó a la terra que estimo...


Endogàmia Virtual: bon cop de falç!

(La primera part d'aquest article ha estat patrocinat pel Departament de Kultura de la Generalitat de Kataluña. Les que seguiran, no).