i tot és allà pitjor que el mateix infern,
i aquest lloc s’anomena...
escaient adaptació endogàmica d’uns versos de Sweeney Todd
Si això no és una pipa...
... l'article que segueix tampoc és publicitat gratuïtadel llibre d'un col·lega.
Amb un (quasi del tot) excusable retard, arriben my two cents about la nova novel·la del nostre criminòleg de capçalera. L’argument és conegut per tots vostès: la lluita i inevitable victòria de la mort sobre la vida en el marc d’una Barcelona vèrmida. Dirigida per uns prohoms viciosos i corruptes instal·lats en casinos des d’on juguen amb els destins dels ignorants ciutadans als que esclafen sense pietat, la ciutat és l’escenari en què alguns d’aquests infeliços tractaran d’evitar ser aixafats per aquest terrible atzar, amb l’ajut de la seva intel·ligència acompanyada, en funció de cadascun, de la valentia (Moisés Corvo), l’astúcia (Makaroff) la mesquinesa (Bocanegra), la bogeria (von Baumgarten ) o la maldat (l’Enriqueta). Sense dubte, l’autor narra amb pols admirable la caça del vampir, la sicària que es mou per l’interregne tenebrós d’una ciutat culpable de mirar, callar i amagar...
Com sabíem tan poc de l’Enriqueta? Doncs perquè, com es pot extreure de la pròpia novel·la, els actuals homenots de la “rosa de foc” no estan massa disposats a fer un exercici de memòria històrica que evidenciï que
Un altre bicing és possible.
Aquesta valentia per parlar sobre allò que hipòcritament molts pretenen amagar sota la catifa em fa admirar ara el gènere de la novel·la negra del qual, per cert, mai havia llegit res fins ara. Sí, amics: en sóc un complert desconeixedor. I mai m’he acostat perquè, amb la displicència suficient de l’ignorant que sóc, el creia un gènere menor. Ai, neci de mi...
en menys del que es diu 'Sr. Ripley'".
I és que amb La mala dona he entès que l’essència de la novel·la negra és manifestar constantment la fascinació per la wild side of life que als burgesos (de mentalitat, que som sempre més que els de patrimoni) ens és tan i tan llunyana però hipnòtica: allò que en diuen “l’atracció de l’abisme”. Justament perquè sempre descriu els marges (encara que sigui escrita des de la comfortable comoditat d'una llar), tota (bona) novel·la negra té quelcom d’existencialista en parlar-nos de qui és l’ésser humà i com és el món que habita. Una (bona) novel·la negra és, en fi, un estoic mirall que reflecteix les tenebres que el nostre cor amaga (creguin-me: els ho dic jo que, insisteixo, a banda d’aquesta no n’he llegit cap altra). I La mala dona és profundament existencialista, fins al punt d’estar narrada, amb elegant encert, per la convidada amb qui només soparàs un cop a la vida... Touché, sr. Pastor.
De res. O potser la novel·la negra no té res d’això i, senzillament, La mala dona és una novel·la impecable, filla de mil llets però sobretot del talent del seu papi, el qual pretén convertir-se com qui no vol la cosa, en les meves pròpies paraules, en "el creador d’un univers inesgotable que tard o d’hora abraçarà tots els gèneres (novel·la històrica, western, terror, ciència ficció...) i qui sap si tots els suports (novel·la però també còmic, cinema...) que se li posin al davant". Perquè La mala dona demana ja, amics, la seva adaptació al cinema (com ja han opinat ments molt més lúcides que la meva). Això sí: també demana a crits que no sigui dirigida per cap director català (vade retro, Balagueró). Amb els actors podríem ser més flexibles (mmmm... què tal
I el que més m’ha agradat de La mala dona és confirmar el bon escriptor que és en Marc Pastor però, sobretot, l’immens escriptor que serà. Felicitats de tot cor des de Ca n'Endogàmia!
a chuparnos las pollas todavía..."
Endogàmia Virtual: Enriqueta se escribe con k.
