Endogàmia Virtual

Amichs e amats,
Els nostres estimadíssims referents, els doctors Serra y Bermúdez, pròfugs de la justícia internacional, els conviden a la presentació del seu ja canònic llibre Diccionario de Autoayuda, Espiritualidad y Bestialismo.

La millor forma d'autoajuda.

Aquesta es celebrara el proper dijous 30 d’OCTUBRE a les a la 19.30 a la cocteleria El Ascensor (c/ Bellafila, 3, Barcelona). Aquí el mapa per arribar a l’esmentada cocteleria.

On veuen el punt blau, imaginin una sofisticada cocteleria.

I aquí la invitació oficial que NO hauran de presentar quan vinguin però que com a broma esta prou bé.

Clickeu a sobre.

Endogamia Virtual: us hi esperem!

Res (creieu-me: res!) més lluny de la meva intenció que fer propaganda d’en Joel Joan, doncs ens uneix un profund odi unilateral que parteix de la meva persona vers la seva. Això ve al cas de la nova, eeeeeh... producció en cartell que protagonitza en un teatre del carrer Villarroel que tota la vida s’havia dit "Teatre Villarroel" -els gestors del qual, ara, moderns com es pretenen, anomenen La Villarroel-. La compromesa obra es diu "Jo sóc la meva dona" i esta inter(per)pretada per un Joel Joan en ple estat de gràcia cridanera. Desconec com el massacrarà la crítica però reconeguem sense embuts que, malgrat la juguesca de marketing, ell d’entrada s'ha fet un flacu favor...

Doncs no, estimat poeta, no ho hem vist: preferim que ens ho expliquin. I és que no ho oblidem que ens trobarem davant d'un monòleg i, per tant, en Joel Joan esdevé la dominatrix absoluta de la funció... durant unes dues hores. Sí. I a sobre, havent de pagar tu...

Endogamia Virtual: amb l'arriscada escena del nostre país.

Amics, en Jörgy Haider ens ha deixat. I tot per xocar contra un element imponderable -paret, arbre o homosexual- que segurament algun jueu havia posat oportunament al davant del seu vehicle, que anava a més de 142 km/h. I és que, de vegades ja està bé que la tecnologia no sigui tan perfecte com els anuncis ens volen vendre...

Un testimoni que passava per allà ha declarat el següent:


En fi, esperem que el mestre rabí Kesoytiza no hagi tingut res a veure amb aquest turbi assumpte... En tot cas, des de Ca Endogàmia, volem retre un modest i senzill homenatge a un home que es va distingir per defensar els valors de la rasa ària, fomentar l'odi entre els pobles i batre el rècord Guiness de menjar el major nombre possible de bratswurts mentre es canta les cançons més emblemàtiques de Mein Kampf - Das musical (El meu camp, el musical).


Ni que ho juris, noi... Al diari El mundo, del bàndol nacional-catòlic, no s'han pogut estar de destacar en portada l'obituari del prohom, tot il·lustrant-lo amb l'oportuna imatge que segueix...

Amigos y conocidos,

que en tiempos de crisis como los que corren hay que apretarse el cinturón y aguzar el ingeno, es algo que incluso el mayor de los gañanes sabe. Ahora bien, respecto a cómo hacerlo... en fin, eso es harina de otro costal.

He leído con atención una noticia que, para mi disgusto, ilustra la mal empleada creatividad que algunos aplican a la hora de solucionar los problemas que nos agobian:

Un chef (ex Mr. Gay del Reino Unido) fríe un muslo de su amante en aceite de oliva

¡Por el amor de dios, qué vergüenza! ¿A dónde vamos a ir a parar? ¡Aceite de oliva para freir un muslo de palomo, cuando todo el mundo sabe que para freir carnes blancas es mucho más adecuado el aceite de girasol, o a lo sumo un aceite de oliva refinado de baja acidez! Años y años tratando de promocionar la dieta mediterránea y los milagros de nuestro aceite, y va y llega un 'brit-chef' de nueva onda y nos tira por tierra el chiringuito... En qué mundo, amigos míos, nos ha tocado vivir, donde ya no se respeta ni el buen gusto en la cocina...



Endogamia Virtual: el gusto es nuestro

Amics,
això de les samarretes m'ha fet pensar en que els endogàmics tenim el dubtós honor d'haver estat els primers de la protomàfia blogaire en haver realitzat una samarreta REAL. Una samarreta de poques paraules on homenatgem la Terra Mítica que cap persona que mereixi ser qualificada com a tal hauria de voler conèixer...

Llàstima que la cosa no tingués cap mena de continuïtat... Però tant fa: ara, la llueixo
amb orgull al gimnàs del meu barri. I el monitor ja m'ha picat l'ullet més d'una vegada...

Endogàmia Virtual: quins temps... Ché, collons!