6:11 p. m.

Viatge al centre del mainstream

Publicado por Aleix |

L' huracà és violent i devastador. Cases senceres desapareixen, xuclades per una força que es diria sobrenatural. Fanals, cotxes, fragments d’edifici, animals… tot s’enlaira en espiral, tot s’arrossega. I aleshores, el miracle. De cop i volta el cel s’obre, i és blau, i tan sols es nota una lleugeríssima brisa. I sembla que tot hagi acabat, sembla que la pau hagi arribat. Però no. Som al centre mateix de l' huracà. A banda i banda, la destrucció. I nosaltres al bell mig, atordits, observant entre impassibles i fascinats com l' huracà torna a acostar-se, i és més a prop, més a prop…

El musical Hoy No Me Puedo Levantar (HNMPL) resumeix i amplifica fins a l’infinit la carrera de Mecano. O potser hauríem de ser més precisos, i dir que amplifica la retrocarrera, el record nostàlgic, mític, i per tant, deformat, del grup. Chuck Klostermann escrivia a Pégate un tiro para sobrevivir sobre els músics que han assolit la transcendència un cop ja no son en eixe món. De fet, la tesis Klostermaniana manté la impossibilitat de transcendir en vida: l'única esperança és la mort, on el dolor pels desapareguts endolceix tots els records i enalteix les obres del que ja no en poden generar més. La diferència entre el Beatles i els Rolling Stones, per dir-ho d’alguna manera.

Ser un mort en vida no compta

En canvi, de forma inaudita i potser única en la seva espècie, Mecano ha visitat el cel en vida. Els germans Cano han creat i supervisat aquesta obra, tots ells segueixen en actiu, i periòdicament es flirteja amb la reunió. El retorn és possible, encara que improbable, però tots tres segueixen en actiu. A Mecano li tocaria ser un Genesis i en canvi son uns Nirvana. HNMPL dóna les claus per entendre com ser a missa i repicant.

La llavor de HNMPL és el disc AnaJoseNacho, al mateix temps recopilatori i darrer àlbum de la banda. Publicat el 1998, sis anys després de la seva dissolució efectiva, AnaJoseNacho és el pilar sobre el que es construeix el mite del grup i un exercici brillant de retromarketing. El doble disc assenta càtedra sobre el cànon oficial del grup i estableix el rosari que recitar. De cop, peces com Aire o Barco a Venus, èxits moderats en el seu moment, però desconegudes per el gran públic, esdevenen himnes a la mateixa alçada de un La Fuerza del Destino, i cada dia apareix nova gent que “la recorda” i “ja li agradava de molt abans que es fes famosa”.

La mitologia de jo

O, “si no recordes els vuitanta, igual és perquè tenies tres anys”.

Hi ha, com a mínim dos Mecanos, el de la movida (el de Nacho i els sintetitzadors), i el dels primers 90, el de Jose i la guitarra espanyola. AnaJoseNacho els uneix i els integra en una sola historia que rigui’s vostè del Heroe’s Journey: Mecano es un grup de la Movida Madrilenya® que madura.

Igual que Peter Parker, que comença com estudiant d’universitat i acaba casat amb una supermodel, l’evolució de Mecano és una faula moral sobre fer-se gran: deixar les festes i les borratxeres, reconèixer la importància dels petits moments, aprendre de les males experiències… Tant és així que, en la absoluta cúspide del seu èxit, decideixen titular el seu àlbum resum, la seva bíblia, amb els noms de pila dels seus integrants. “Així som nosaltres” ens diuen, “només tres nois que volien ser músics”.

Humils fins al final

La faula moral sobre el grup no es conforma en ser mainstream, esdevé el mainstream. En la era PP, Mecano explica la història del juerguista que aprèn a ser responsable, del pare de família modern i enrotllat però, oju, els caps de setmana al chiquipark, i les manis a veure-les per la tele. A les antípodes de “els vells rockers mai moren” (una faula que només pot ser viscuda per uns pocs), Mecano crea el mite de la classe mitja (i la mitjana edat): el del que es fa un fart de riure recordant les pintes que duia de jove mentre pren una voll-damm en una terrassa, el de la que canta el tema de Oliver i Benji amb un biberó a la mà. Com a Total Recall (Podemos recordarlo todo por usted), Mecano implanta la memòria de la seva mitologia i la converteix en fet. Avui, el target comercial de Los 40 Principales arriba fins els 44 anys, treguin les conclusions que trobin pertinents.

La meva

El Gospel de Nacho

Una de les diferències entre l’Antic i el Nou Testament és la veu narrativa. En la versió Déu Emprenyat, la veu és impersonal, una figura indefinida es limita a enumerar El Que Va Passar i El Que Va Passar Després. La versió Déu Enrotllat es molt diferent: per començar hi ha diferents autors, clarament identificats. Però es que a més, el Nou Testament son unes memòries: és un “yo estuve ahí para contarlo” firmat per tot de sants que reconstrueixen (re-construeixen) la vida & miracles de Jesús, amb alguna imperfecció que altra, fruit de la memòria, que ja no és la que era.

Si l’obra de Mecano ha definit el mainstream de mitjana edat, HNMPL és el seu Nou Testament, escrit del puño y letra dels Cano (bàsicament Nacho, com no podia ser d’un altre manera). Dos amics del poble es busquen la vida com a cantants per Madrid, on toparan amb la plana major de la Movida Madrilenya® de camí a l’èxit: impossible evitar les comparacions i segones lectures. de fet, esborrin això últim, HNMPL no té segones lectures: tota la obra és un enorme “así fue y así se lo hemos contado” de quatre (quatre!) hores que barreja, així a la torera Rent, Rocky Horror Picture Show i alguna de l’Almodovar, en una espècie de Lavapiés Graffiti a base de synt-pop.

Con un par

Personatges unidimensionals (o directament zero-dimensionals), humor basat en les sitcoms de Lina Morgan, referències a cançons del grup repetides una i altra vegada… HNMPL es cutre, sí, però justament per això és l'essència mateixa de Mecano i el millor auto-homenatge possible al grup. Mirin, mirin.

L’obra es divideix en dos actes. El primer és el corresponent a la Movida Madrilenya® . És la comèdia (per dir-ho d’alguna manera) i es correspon fil per randa amb l’etapa Nacho: juerga, referències explicites a drogues recratives, travestis… Com una despedida de solter a Villaconejos organitzada per en Nachete. Mirin si es així que el grup es fa famós guanyant un concurs on han de versionar “No Controles”, un tema 100% Nacho i 0% Mecano. Per que es facin una idea, seria com si al mig de Mamma Mia es posessin a cantar una dels Bee Gees, “total, es de entonces, ¿no?”.

Aquest moment WTF es només el primer d’una llarga llista: Tremolin! Davant la versió maña de Una rosa es una rosa! Acolloneixi’s! Mentre donen el sentit contrari a Quédate en Madrid! Esmaperdudeixint-se! Amb el numero mix inenarrable de Eungenio Salvador Dalí i Laika!

L’autor del llibret, en ple brainstorming

Que collons, l’obra inclou una versió “festival de fi de curs” del Circ du Solei 100% gratuït a musica del Lía d’Ana Belén! Tot s’hi val, no hi ha cap problema perquè tot queda a casa. El germans Cano no estan interessats en narrar la via i obra de Mecano, sinó en pintar un fresc XXL a major glòria de la seva influència en la música espanyola. I com autors Artistes que són, la seva obra no entén de convencions com ara el ritme narratiu o la lògica interna dels personatges. En la segona part (la tràgica, la de l’etapa Jose) el prota fitxa en solitari per una multinacional mentre el seu millor amic cau en El Infierno De La Droga i ja no passa res més. L’obra entra en una espiral de no-plot, no desenvolupament de personatges i mal rotllo generalitzat que només pot eliminar-se amb la mare de tots els WTF: el millor amic un cop mort, ressuscita disfressat de Michael Jackson per cantar No es serio este cementerio i forçar el final feliç amb un Deus Ex que fa envermellir el final de Blade Runner.

I què? L’amic es fa drogota per cantar “Barco a Venus” i “El fallo positivo”. Hi ha un amic gay per cantar “Mujer contra mujer”. Els personatges principals tenen el mateix nom que a “Cruz de Navajas” encara que res més en comú. Tot és èxplicit, i gratuït, i ple de non-sequiturs, i d’una èpica de poble…

Exactament com l’obra de Mecano. Empaquetada, il.luminada i coreografiada en forma de Memòria Històrica Oficial, de Nou Testament del grup, por la gloria de mi madre, amén.

Si la història l’escriuen els vencedors, HNMPL és l’edició especial per a col·leccionista que commemora la victòria moral dels Cano sobre tots els nascuts entre 1974 i 1982. Abans feien monuments, ara fan musicals, que poden anar de gira.

Endogàmia Virtual: Que tarde la de aquél sabado

6 comentarios:

Pansete dijo...

Llo estubí ayí.

Aleix dijo...

Jo en canvi vaig trobar a faltar els 120€ que tenia el dia abans.

Pansete dijo...

Que no es digui que no ho vaig advertir a la teva senyora, a tu i a tothom que vulgués escoltar-me.

Aleix dijo...

HNMPL em deixa una sensació estranya. Bé a ser com llegir Els Homes que no Estimaven les Dones: és un trunyo total, però al mateix temps et permet entendre de què està fet el gust popular.

Retro-justificant la pasta gastada amb arguments sociològics? I ara, que diu vostè!

Pansete dijo...

Cadascú s'enganya com pot/vol, amic.

C.E.T.I.N.A. dijo...

El gust popular es caracteritza per absoluta la manca de criteri. Autors mediocres per públics mediocres.

Subscribe