12:08 p. m.

Grand Theft Moto

Publicado por Aleix |

La versió curta: Qui va dissenyar les rondes hauria de ser penjat pels ous.

Una proctologia extrema també valdria

La versió llarga: Fa cosa d’una setmana que vaig al centre de Barcelona en moto, o el que és el mateix, que salvo la vida posant en pràctica els reflexos treballats durant anys en diversos First Person Shooters.

 

Baixant Balmes

Pels no barcelonins, anar en un vehicle motoritzat entre les 7 i les 21 hores implica A) estar envoltat de vehicles, B) estar envoltat de vehicles conduits per psicòpates, i C) estar envoltat de vehicles conduits per psicòpates que tenen pressa.  Si a això hi sumem unes vies d’accés (lol) extremadament malparides tenim tots els ingredients per una recreació diària de les millors escenes de Mad Max. A saber:

C31: Abans tenia un altre nom però ja no me'n recordo. Tot el que prové del maresme passa per aquí, el que significa que ja porten els seus bons 90 minuts de caos abans de trepitjar el cap i casal, exactament la quantitat de temps necessària per morir de trombosi cerebral si et poses ES.Radio al sortir de casa. La C31 es una autopista, però ningú ho diria, ja que cap cotxe supera els 40 kms/hora. A canvi hi ha pocs camions i les motos que circulen pels laterals encara són capaces de moure’s. Així doncs:

Nivell de dificultat: Mario Karts a la wii amb el teu cosí aturadet

Carrer Aragó: Aquí les coses ja es tornen interessants. Per començar, el carrer Aragó té més carrils que la autopista i és tot recte, el que estimula la velocitat extrema. En contrapartida, els cotxes entren i surten pels dos carrils extrems cada pocs metres, el que aconsella reduir la velocitat. Aquest senzill xoc conceptual  provoca que el carrer Aragó sigui la versió accelerada del Simon: tots els vehicles canviant frenèticament de carril intentant seguir el patró d’espais buits que s’obre i es tanca hipnòticament. Aquest és un joc on hi juga tothom, cotxes, motos (normalment en eixam de 6 o 8, per fer-ho més interessant), autobusos i la ocasional bicicleta suïcida. Per acabar-ho d’arrodonir, els semàfors estan programats de tal manera que els trobes tots en verd si mantens una velocitat constant.

Si els ha vingut al cap, tenen premi

Nivell de dificultat: Need for Speed amb playlist de hiphop a tota pastilla (bonus track: la musiqueta de persecucions de Benny Hill)

Les rondes: Ahí te quiero ver. Imaginin un espai claustrofòbic, mal il·luminat i ple de ciment, fins als topes de sociòpates armats i tindran un dilluns qualsevol a les rondes. De fet, tindran un dia qualsevol a les rondes, una via afectuosament coneguda per totes les iaies com “el putu malson”.

Repassem: les rondes son, presumptament, una via ràpida, així que la gent vol anar ràpid. Per desgracia, les rondes son vies de 1) dos carrils, 2) circulació constant de camions, amb el que la congestió salvatge és inevitable. A diferència d’altres vies congestionades, però, les rondes estan encabides en un espai minúscul, ideal per provocar atacs d'angoixa. Potser per això hi ha accidents dia si, dia també que redueixen la circulació a un (un) carril, o fins i tot a cero carrils, si l’auto en qüestió ha quedat una mica torçat. Ara pensin en que la seva vida depèn de que una ambulància travessi aquest tap infernal, inaccessible de qualsevol altre manera si els passa dins un dels diferents túnels, i repeteixin amb mi:

Recorden que havia començat parlant de les motos? En qualsevol altre via, les motos poden canviar de carril, o anar pel lateral. En les rondes, l'única opció viable és el tercer carril, aka anar entre els vehicles, en un espai de metre i mig d’ample. Vehicles que, al ser molt d’ells camions, redueixen l’espai disponible de manera, eh, dràstica.

No se si pillen el símil

Nivell de dificultat: Carmageddon multiplicat per Las colinas tienen ojos + Kill Kill Pussycat

Si en aquest repàs els ha semblat que els autos grossos son els dolents de la pel·lícula, doncs home, una mica sí. Cotxes, tubosserus i camioners son una malalts disposats a tot per esgarrapar dos segons, però el pitjor de tots ells sembla un teletubbie passat de maria al costat dels nens i nenes de les amotos.

Així, d’una revolada, el motoristes tendeixen a: maniobrar a velocitats absurdes, canviar de carril cada 2’5 segons, sense senyalitzar ni tan sols mirar pel retrovisor, ocupar el carril d’un cotxe amb el cotxe dins, passar olímpicament de continues, carrils bus, o qualsevol senyalística en general, fer tot (i vull dir tot) el que calgui per sortir el primer en els semàfors, així.

Moteros d’esperit

Instint suïcida to the max? Sentit extrem de la practicitat? Cal reconèixer que adelantar cues enormes de cotxes té el seu punt, de fet, penso que just es tracta d’això, de sumar punts mentals incansablement. Els juro que quasi sento els “cling-cling” en el meu cap en cada adelantament, i que un “tiririri-rirí” sona dins meu al arribar a destí. Ara que la realitat augmentada està de moda, a que esperen per dissenyar uns cascs que projectin en temps real els punts aconseguits? El jugador conductor podria fixar un recorregut i el sistema li donaria un temps límit per arribar.

Ja els dic ara que la conducció no empitjoraria en absolut, i en canvi ens divertiríem tots molt més.

Endogàmia Virtual: Yipi ka yei, mudddafukas!

2 comentarios:

SUPER FELÍ dijo...

"....posant en pràctica els reflexos treballats durant anys en diversos First Person Shooters"

FPS

frames per second

hehe

veig que tots venim d allà mateix...

Aleix dijo...

Pozí. El problema serà quan arribi la generació que ha crescut amb la Wii i el Natal, ja veurà quins backflips a la diagonal!

Subscribe