12:34 p. m.

Look at this fucking hipster!

Publicado por Aleix |

El grup de Mondobrutto és un lloc per lo general aburridot, fins que algú deixa anar alguna perla tipu la que avui ensenyarem a tots els nens i nenes que han vingut fins aquí.

Una mica de context (spoiler warning: és una puta merda)

Aquest truño absolut, barreja de Lucia y el sexo + Honor de Caballeria – cap mena de talent és una barata i pretensiosa a parts iguals versió de l’odisea d’Homer (insertin xiste sobre els simpson).

mmm… rosquillas

Des res. Si son llestos i han vist tot el video amb el mute on, ja s'hauran percatat que el director és un inútil, però un inútil llest.

Així de llest

La cosa té el seu mèrit “¿veus aquest guió? És un homenatge a la desestructuració d’occident i a la falta d’una connexió espiritual entre les persones, en un món occidentalitzat que ha perdut els seus referents culturals, humans i filosòfics. De tant en tant hauràs de despullar-te, però és per mostrar l’alliberació intel.lectual i emocional del teu personatge, encarnat en el sexe i en la vida, bé, sobretot en el sexe, però per dins hi ha sentiments, saps? coses de veritat, vivències molt profundes. Recorda de portar calces netes”. Resultat? Alumnes de l' institut del teatre recitant Shakespeare en boles.

Qui diu Shakespeare, diu Goethe, i qui diu recitar…

Això de l’art és el que té, casualment les pel·lícules que ofereixen paper més complexos, rics en matisos i complerts, son també les que ofereixen mamades a quatre duros. Ves tu per on.

Bueno, que ens despistem amb la Montalà, el cas es que el perpetrador d’aquesta cosa patètica ha rodat un altre flim execrable, però igual de propens al folleteo. Igual? Més encara! En un acte de llibertat creativa sense límits, el tal Fernando Merinero ha rodat una peli amb la meitat d’escenes sense guió, just les que casualment acaben en mamades sin trampa ni cartón. Conforme escric sobre el tema vaig canviant d’idea sobre el pajaro, aquest tio es mereix una medalla!

Saben qui més es mereix una medalla?

Segur que a poc que ens hi poséssim trauríem una llista de pelis pseudo-indies que semblen una de l’Ozores (encara més) mal iluminada. I un cop més hem de preguntar, de veritat el panorama està tan malament, o és que el món és ple d’actriuetes de tres al cuatro que es deixen prendre el pel pel primer cantamañanes jipiós que es troben? Millor no responguin ara, que venen els de Telemadrid.

Si amics, a Can Espe no en deixen escapar ni una. “¿Como que un tio ha rodado una peli con mamadas de verdad? ¡Que venga para aquí cagando leches la actriz!”. Més o menys això és el que devia dir gafites presentador de Todo Madrid, un programa de debat equilibrat, cabal, interessant i reflexiu, que compta amb la participació desinteressada d'experts tant respectats com Torbe i un parell de pilinguis del puticlub de la cantonada. Ja s'estan imaginant l’asuntu, no?

A veure, no es tracta de justificar aquest espectacle de ferieta, però siguem sincers: Si et conviden a Telemadrid y creus que és per parlar del teu creixement personal com actriu et mereixes acabar entre iaies que riuen els acudits de maricons i pornostars de charvanchel. Hi ha gent que, senzillament, no acaba d’entendre com funciona el món. Gent que va amb el seu discurset mudenillu-intelectual i es pensa de debò que podrà deixar el seu rollo del tirón, i que encara li riuran les gracies. Ni que això fos L’Hora del Lector!

Fa un temps, Eloy Fernández Porta deia a Afterpop que hi ha dues menes de modernus; els que es queixen dels programes de tele però se'ls traguen tots, i els que senzillament no veuen la tele. Per desgràcia, aquests segons son els que a) diuen que no tenen tele a cada o b) nomes miren el Canal Historia. Que jo sàpiga Como conocí a vuestra madre no va entre Tumbas Faraonicas II i Napoleón el estratega, o sigui que QED.

Aïllar-se de segons quines coses és molt recomanable, però d’aquí a ser un indocumentat hi ha un trechu: indignar-se perquè el xou de Telemadrid no es La Clave és de loser amb ínfules de salvapatries. Que la tele és una merda? Doncs et quedes a casa llegint Murakamis, o gravant versions de la Odisea al pati. C’est la vie, mon ami.

Endogàmia Virtual: Escrivint la guia Michelin del segle XXI

Subscribe