Endogàmia Virtual

Pablo Motos. Pablo. Motos. Havia vist alguna vegada la seva barba per la televisió, en una espècie de concurs de cantar i ballar amb ninots.

-El Hormiguero.

Això. Em sembla que la meva filla se’l mira de tant en tant. O se’l mirava. Des que la seva mare em va denunciar que ja no sé ni quants anys té. Hauré d’anar amb compte la propera vegada que vagi al Club Wendy’s.

-El Hormiguero- va repetir Gregorio Maravillas, alies, el Gusiluz, alies el tipus que es nega a parlar de diners- Un programa amb certa fama no sé si el coneix.

-Alguna cosa en sé.

-Bueno, ja s’ho buscarà a la wikipedia després. El cas es que aquest programa, El Hormiguero, acaba de rebre un… premi.

La cara de fàstic amb la que va pronunciar la darrera paraula em va fer pensar que en Gusi i en Motos no eren amics des de la guarderia.

-Se suposa que es un premi de cert prestigi- continuà Maravillas- El Rose d’Or. És suïs.

-No són els que feien rellotges aquests?

-Si, bé, això també. Ahir es va saber que li havien donat el premi al millor programa d’entreteniment.

-Ah, i no és entretingut?

-Però com vol que un programa com El Hormiguero guanyi un premi? I internacional! Aquí hi ha alguna cosa que no quadra, Ordoñez, i vull que m'ajudi a descobrir-la!

-Escolti, els de el Mundo no li tindran mania, oi?

-Nosaltres…? Eh… no… calli, calli… I arregli una mica la oficina, que podria agafar la peste porcina aquí!

Abans que pogués queixar-me de res, en Maravillas ja havia agafat la porta i començava a baixar les escales a tota pastilla. Com es notava que el malparit feia això cada vegada que invitava al bar!

Refunfunyant, em vaig servir la tercera copa. Només tenia dos noms i ni un putu euro. Vaig fer cap al locutori de la cantonada amb l’ampolla a la ma.

(continuarà…)