Endogàmia Virtual

Era un dia xafogós, i la quantitat de papers que s’acumulaven a l’oficina no ajudava. El sol es filtrava entre les persianes escardades, i un trist ventilador lluitava inútilment per fer-me passar la calor. Potser el segon got de wisky ajudaria una mica més.

Acabava de servir-me la copa quan un home va entrar corrents. Gras, despentinat, corbata mal cordada, pantalons plens de taques… Estava segur que aquell individu era periodista. En especial quan va dir:

-Sóc periodista de El Mundo i necessito la seva ajuda.

Vaig empassar-me la copa d’un sol glop. I me’n vaig servir un altra. I me la vaig empassar de cop. I vaig…

-Esperi, collons, que borratxo no em servirà de res!

El Mundo. Durant un breu instant vaig tenir l’esperança que es tractés del Noticias del Mundo. Però no. Una persona tan desesperada com per acudir a mi no podia ser de cap mitjà presentable.

-Em dic Gregorio Maravillas, però em pot dir Gusanito.

-No penso preguntar-li, Gusi. Que hi fa aquí?

-Necessito que m’ajudi senyor Ordoñez. Jo sol no puc atrapar-lo.

-Atrapar? El què? El seu cap ja torna a fer de les seves pels hotels?

-No sigui idiota! Tothom sap que ara s’ho fa al veler. El necessito per que investigui un cas de frau, Ordoñez.

-Jo? Vostès no feien allò del periodisme d’investigació?

-Investigació? Però si rodàvem les càmeres ocultes al pàrking del diari! La premsa esta fotuda, Ordoñez, imagini’s que la setmana passada ens van treure l’internet per retallar gastos. I ara d’on se suposa que hem de treure les noticies?

-Miri, Gusi, m’ho passo molt bé amb vostè, però em podria dir que cony vol de mi? I quant em pagarà? Contesti primer a la darrera pregunta.

-Necessito que m’ajudi a destapar un cas de frau gravíssim, un cas que si es fes públic a temps, podria dur a la ruïna tots els implicats.

-Escolti, no parlàvem del calers que em pagaria?

-Senyor Ordoñez, deixi’s estar de tonteries. Necessito que m’ajudi a atrapar aquest estafador que es fa dir Pablo Motos.

(continuarà…)