Sevillanas. Flamenquito del bueno. Faralaes.
Podrieu pensar que m’havia tornat definitivament boig, però aquestes paraules acudien al meu cap una vegada i un altre sense que l’ampolla d’escocès mig buda que tenia sobre la taula hi tingués gaire a veure. O al menys això creia.
Estava de tornada al meu despatx, el meu trist, brut, sobrecarregat i xafogós despatx. El ventilador aixecava els papers amuntonats sobre la taula. Els papers que em feien pensar en en flamenc i, d’entre totes les persones, en Rocío Jurado.
Potser ho entendreu millor si reculem una mica. Al Locutori Fu-Mao havia descobert que els premis Rose d’Or no passaven de ser un invent de quatre suïssos amb tendències megalòmanes. A més, els competidor de El Hormiguero en la categoria de “entreteniment” eren tot refregits d’altres programes, una estratègia rentable, però que difícilment et portaria a guanyar un premi als millors nous formats.
Investigant una mica més, vaig descobrir que la categoria “entreteniment” ni tant sols existia feia un parell d’anys; la van crear el 2008 per premiar un programa de la BBC on un famós intentava passar desapercebut en una casa tant temps com fos possible. Per acabar-ho d’adobar, El Hormiguero no havia rebut cap altra menció. El millor programa del 2009 segons els suïssos era una cosa de la ABC anomenada “I survived a japanese game show”. En fi.
Pablo Motos s’havia deixat emportar per l’entusiasme al afirmar que eren el millor programa del món, però això no passava de ser un atac d’egocentrisme. Per què el periodista de El Mundo parlava d’una estafa? Es que tothom s’havia tornat ximple?
Les coses no lligaven ni amb Imedio. Rebuscant entre diferents webs, vaig tornar a mirar l’article de El País que ho havia iniciat tot i allí estava:
El programa de Cuatro, producido por 7 y Acción, ha logrado la prestigiosa Rose d'Or en la categoría de mejor programa de entretenimiento, distinción que hacía 35 años que no lograba un espacio español. Chicho Ibáñez Serrador se lo llevó en 1968 con Historia de la frivolidad. Antonio Mercero lo logró en 1974 por una recreación de Don Juan.
Alguna cosa va fer click en el meu cervell, i per una vegada no era un aneurisme. El País, propietat de Prisa, màxim accionista de Cuatro, havia omès un nom en la llista de premiats espanyols. El 1994, feia 15, i no 35 anys, un treball de Carlos Saura s’havia emportat el premi. No el de “millor entreteniment”, sinó el Gran Premi del Jurat, igual que anys abans ho havia fet Mr.Bean o The Muppet Show.
El seu títol, Sevillanas, starring Rocio Jurado:
Algú havia silenciat aquell premi. algú dins el Grupo Prisa no volia veure’s associat amb el Sevillanas de Carlos Saura. Allò ja era més interessant. Allò sí que podria ser una estafa, una conspiració.
-RIIIIIIIING!!
En Gusi de El Mundo al telèfon:
-Que Ordonez, ja ho ha vist?
-Si! Tenia raó, és una conspiració del Grupo Prisa per…
-Que collons Grupo Prisa, Ordoñez! Li dic si ha vist el que va dir el Motos el dia que li van donar el premi!
-Què?- vaig dir sorprès pel canvi de tema- No, no veig aquestes coses jo…
-Collons Ordoñez, miri’s el Youtube cagant llets. Motos va dir que havien estat a punt de fotre’l fora!
-Què diu?
(continuarà)
0 comentarios:
Publicar un comentario