6:46 p. m.

My father’s eyes

Publicado por Pansete |

[Posted as Pansete malgrat, en realitat, és Paraula d'Irra... -us lloem, Senyor.]

Sí nois, avui en dia les supernanis s’han convertit en poc més que sacerdots dotats d’inversemblants i omnipresents poders socials. No hi ha vincle paterno-filial, jardinero-maternal o caniche-paternal que no legislin, regulin, aconsellin o destrueixin. Res escapa de l’atalaia d’aquests senyors feudals de la pedagogia. Armats amb les darreres invencions psicopolítiques, aquest maligne imperi -que formen Prisa, Panini, Chispas, Educa i les Tres Bessones- avança penetrant irremissiblement en tots els raons de les nostres llars, resituant vincles i afectes, relacions i jerarquies, hàbits i factures, canviant al seu antoj la iaia i el florero. I el pitjor, sempre amb un somriure als llavis.

Estem, família, davant d’un dels pitjors imperis que la civilització occidental ha conegut. Contra aquesta infame inèrcia no han trigat a reaccionar els prohoms del bon viure i els baluards i defensors de les més riques tradicions. Ai, amics, i sembla que venen armats de novíssims antics mètodes. Sempre grans, els mites no ho són per casualitat.

La noticia prové de l’inefable Keith Richard. La cosa va així. A la pregunta:
"- ¿La cosa más rara que ha intentado esnifar?
Keith Richard respondió:
- Mi padre. Me esnifé a mi padre",

Y el polígrafo determina… ¡Que dice la verdad!

L’amic Keith argumenta a continuació:
"Él fue incinerado y no pude resistir hacerme un tirito con él. A mi padre no le habría molestado, no le importaba una mierda"

El pare, al centre de la imatge, constatant que,
efectivament, res no l'importava una merda.


Amics, el que us deia, una altra família és possible (si pot ser la de sempre). Definitivament s’albiren temps millors. L’insigne Keith, sempre un passos per davant, no trigarà a conformar una nova proto-ciència del vincle familiar.

Keith alliçonant als seus seguidors
(Jodorovsky, Andrés Bruguera, Homer i Abraham Simpson entre ells...)

Confio que tornaran els dies en que els pares (que tornaran a escriure’s en majúscules!) es vanagloriaran de portar-nos altre cop de putes; en els que ens ensenyaran a fer divertides i edificants lavatives de whisky; a canviar les cendres de l’avi per la sorra del gat i en que ens revifaran l’amor per la família extensa amb el nostrat “quant més cosins, més endins...!!”.

Thank’s HIM. Perquè la família deixi de ser un plat de cuina d’autor! Prou d’escumes i coulis amables! La família tornarà a ser la galaxia imaginària que dibuixa un vòmit al terra o no serà!

Actualment Keith lluita per superar el seu complexe d'Edip.
A la foto fuma un mai d'oli de tàmpax matern.

Estic escalfant... només estic escalfant... per allò d’agafar a poc a poc el to...

Endogamia virtual: des del 1928 emmagatzemant cendres d’amics.

[Fi de la transmissió]

1 comentarios:

Cago en tó dijo...

Doncs jo trobo que és una gran mostra d'amor i de respecte. Quina prova d'amor pots superar el fet d'esnifar-se una persona?
- Pare, ja has mort. El que queda de tu no es pot distingir del que queda a un cendrer després d'una festa però jo et segueixo estimant. I per demostrar-t'ho, faré el que estigui a la meva ma (i al meu nas) per dur-te sempre dins el meu pit.
Això és amor i el demés són pamplines.

Subscribe