Parlàvem fa uns dies del senyor Bucay i de lo agraïts que hem d’estar-li per la feina que realitza: il·lumina, guia i escolta sense cegar, ordenar o ofegar.
El mar, el cel, la poesia...I sí, amics: jo també em faig preguntes. Per exemple, jo tinc una certa reticència a esdevenir pare. Ho confesso. I, compte, que tinc una edat. Ja no sóc pas un adolescent; suposo que justament per això, en declarar la meva rotunda vaga espermàtica, molts em miren amb una cara de “pobre Peter Pan, ja baixaràs del burro” que espanta. Suposo que, inconscientment, dec pensar en el ja difunt Anthony Quinn i m’adono que, fins passats els vuitanta, encara tinc temps de poblar el món de petits Pansetes que mantinguin la flama de futures Endogàmies Virtuals. Mai és tard per arruïnar-se la vida, amics!
Però m’estic enganyant. I ho sé; com diuen a la revista Mente Sana, el que ben segurament ocorre és que tinc POR. Clickeu i llegiu, llegiu...
“En el cas d’algú que no vol tenir fills és necessari aprofundir en les seves raons”. Sí, sí, tenen tota la raó. Però compte: només en el cas que NO els vulguis tenir! Perquè si els vols tenir no cal fer-se preguntes; no cal, al cap i a la fi, perquè ets del tot normal. I no em surtis per la tangent, covard mamoncete, dient coses com que és possible que algú vulgui tenir fills per donar sentit a la seva vida (amb la qual cosa es diposita el sentit en un ésser que no ha nascut) o per retenir a una persona al seu costat (us podria donar uns quants exemples de dones de la meva pròpia família que van fer això) o per establir una competíció - inconscient i absurda- amb sí mateixos per saber fins a quin punt són millors pares que els seus propis pares. Prou mesquinesa! Les preguntes se les ha de fer l’”anormal” però mai el “normal”! Faltaria més! I si no et fas preguntes, tu content; la teva mama, contenta; i els de “La Caixa”, encara més.
El bo d’en Troy en el moment de saberquè costa -en dolars americans- mantenir un fill normal
(els fills tontos porten un recàrrec del 40%).
Jo ja estava beatíficament estabornit per la gran saviesa que destil·len els col·laboradors de Mente Sana (i també per les seves imatges: gent sola i guapa en entorns naturals flou-new age) quan -deu ser cosa del destí-, trobo una altre article que ben bé semblava escrit per a mi (ai... encara he de treballar aquest narcissisme que sovint em perd). “Calla tu, que ara acabaran de donar-me la resposta! Anem a veure...”.
Ot·tia! O sigui que “convertir-se en pare o mare és, sobretot, deixar de banda les prioritats personals i posar tota la nostra capacitat altruista al servei de l’altre”? Ui, doncs el quilo d’altruisme últimament està pels núvols... Però de fet, tranquils perquè, si seguim llegint, el que es treu en clar és que els homes-pare:
- En realitat, no cal que renunciïn als desigs personals; però elles sí! Buf, he, he... ha anat de poc!
- Per quedar bé, han de demanar abans d’anar a treballar (!) a la seva dona-mare (ui, quin lio...) “com estàs?” i “què necessites avui de mi?”. (Avís: després ningú obliga l’home-pare a complir les peticions de la dona-mare... És senzill!)
- Està molt bé que canviïn panyals però, de tant en tant, també s’han de posar els sostenidors de les dones i mirar-se al mirall per despertar no sé quines emocions ocultes. Bé, aquesta potser ha estat la part que m’ha quedat menys clara, però com que jo sóc transexual això ja ho faig sovint. Per tant, vol dir això que sóc un transexual emocionalment madur?
Endogamia Virtual: vivint l'Era d'Aquari.
5 comentarios:
Així m'agrada! Un article ponderat, meditat, on es demostra un cop més que els violents són en el fons uns covards, i on el diàleg, l'enteniment i la raó sempre s'imposen a la furia cega.
Que orgullós estic de vosaltres, fills meus! Sniff, sniff...
PD: Desenganya't: si no vols tenir un fill és perque no pots suportar la idea de llevar-te a les 4 de la matinada per netejar el cul plè de merda d'una cosa petita que a sobre riu mentre tu les pases putes. Ja està, un euro, si us plau!
Estoy francamente harto de que el mundo en su conjunto pretenda convencernos de las virtudes del buen rollo, el altruismo, el respeto a los sentimientos ajenos, etc. cuando hay pruebas más que sobradas que demuestran que nadie es tan feliz como el tipo/a que, sin apartar la vista de su camino, se pasa por el forro de los huevos lo que opinen los demás, las críticas constructivas, los deseos de los demás y todas las demás gilipolleces que orbitan alrededor de la única existencia segura y consciente del Universo: él mismo.
¡Muerte sin sepultura al buenrollismo jipimorfo!
(Ah, por fin se acabó la tregua...)
Maese: sí, entre d'altres coses, la el futurible de dormir una mitjana de quatre hores durant un any i mig no m'apassiona en absolut. Però deixi'm que li expliqui d'aquí unes hores una anècdota viscuda molt recentment (ahir la nit, sense anar més lluny) i ho m'entendrà encara millor...
Dottore, si don Federico (Nietzsche) levantara la cabeza, estaría plenamente orgulloso de usted: ÉSTO es el superhombre y los demás són cagadas de paloma piojosa. Por cierto, ¿han notado el tufillo, entre cristiano y al mismo tiempo profundamente egocéntrico -en el mal sentido del término- del panfleto en cuestión? Sublime.
molta pau i molt de new age, però ¿on són els atacs indiscriminats contra els que proven d'emular les nostres gestes com a bloggers? aquí teniu un link que inflamarà d'odi les vostres tendres però curtides ànimes: http://www.socialistes.org/ambit/blogsfera/documents/default.asp?apt=6303
PS mort a bucay.
Maldita sea... ¿qué diablos le pasa a la gente?¿el calor les ha reducido a paté La Piara el poco cerebro que tenían? Y ahora, sin las pocas neuronas que les ayudaban a controlar el esfínter, ¿empezarán a infrigir masivamente las ordenazas municipales y a cagarse en la vía pública?...
En fin, alea jacta est...
S.
Publicar un comentario