Endogàmia Virtual

Amics,
“A los palacios subí, a las cabañas bajé”. Fa dos mesos vaig estar a Venècia. Ara he estat a Extremadura (allò de que "les comparacions són odioses" ho diuen els que justament es troben en una posició d’inferioritat). He estat només sis dies que han estat com sis vides. No us els descriuré un per un perquè no tinc tantes coses a dir. Ara bé, com tampoc són poques i per no agobiar-vos, això serà la descripció d’una aventura per lliuraments de periodicitat erràtica.

No tinc coses a dir; i mira que els dies allà es fan llaaaaaaargs i podrien passar-ne moltes. Però no. El tedi es dóna perquè, bàsicament, fa una calor africana: resulta suïcida estar al carrer entre les 13 i les 19 hores. Per tant, la “siesta” s’allarga unes tres hores. No és pas broma. Que no em creieu? Ah, homes de poca fe...

Àfrica i Extremadura agermanades pel déu Sol.

“És clar” -s’adona un- “amb aquest clima, és impossible sortir del Neolític”. Això, entre d’altres factors, ha influït sense dubte en el caràcter de les seves gents (caracterologia psicològica que, per ara, m’estalviaré).

Per avui, acabo. Abans una última cosa. Anant-hi en autocar des de Madrid vaig parar en un bar de carretera a Navalmoral de la Mata (el sol nom ja fa tremolar). Dins del bar, una imatge en la qual resideix l’essència de l’Espanya del segle XXI.

No pot ser, no pot ser...

És.

Glups! I després de 75 km més i una insolació espantosa, l'estació d'autobusos de Don Benito em mostra la rebuda que espera als catalanets que, ignorants i innocents, s'acosten amb vocació evangelitzadora al Congo Extremeny.