Endogàmia Virtual

En comptes d'entendre la vida com un cicle on a vegades dónes i a vegades et donen (pel cul), la transició pinta la vida com una fletxa recta, una autopista sense sortides indefinida i infinita. La lògica és aplastant; si tothom ha guanyat, ningú voldrà prendre al conquerit a l'altre perquè estem tots junts remant en un vaixell d'or i diamants anomenat progrés.

La pràctica totalitat dels convenis funcionen per antiguetat en el lloc, un cobra més quan més temps fa que treballa en la mateixa empresa.  Se suposa que més temps treballat = més experiencia = millor treballador = més valor per a l'empresa = més sou. I més sou = major cotització a la seguretat social en els darrers anys = major pensió de jubilació.

Així que la teoria diu que, gracies a l'estar del benestar, els treballadors veuen justament recompensat el seu esforç i dedicació, al mateix temps que reben millors pensions i gaudeixen d'una millor qualitat de vida al jubilar-se. Tot exel.lent.

El petit error en la teoria és que tothom pensa en el que porta temps en l'empresa, però no en el que acaba d'arribar.

Es novato.

És que just aquí està la clau. Es novato, com vostè diu, abans sí que era un novato de veritat, un indocumentat intútil que ho aprenía tot del seu mestre. Un paio al que li feies un favor tenint-lo allà i no al carrer prostituint-se, i que trencava tres o quatre màquines fins que aprenía com es feien servir. Fa uns anys, uns trenta o quaranta anys, els aprenents eren una inversió que no es rentabilitzaba fins al cap de 10 o 15 anys, així era normal que no cobressin un duro.

Però ara, les feines que contribueixen al creixement econòmic demanen professionals que entrin ja formats, sovint amb molta més formació que els seus superiors. És un peix que es menja la cua: com que els joves cobren poc, estudien més per augmentar les seves probabilitats d'èxit, com que estudien més estan molt més formats, però com que els convenis els castiguen, cobren poc. I com que cobren poc, estudien més.

I mentre estudien no fan sa familia créixer.

Exacte. Ah, i es clar, els joves son els primers en ser despatxats, perquè les empreses despatxen en funció al cost que els suposa, no segons el rendiment. En aquestes circumstàncies la població ha d'esperar als quaranta per tenir un sou que els permeti tenir fills.

El resultat és la malformació que hem vist en la piràmide: gent de trenta anys amb dues carreres però sense feina ni fills, que en comptes de contribuir al creixement, el destrueix ara, i a varies dècades vista. El tio inútil e improductiu es queda al seu lloc perquè costa masses diners d'acomiadar, i el que realment val agafa les maletes cap a un país més desenvolupat.

Un testimoni que posa sa pell de gallina, Doctor Serra. I aixos es pot arreglar d'alguna manera?

Doncs si. De fet és molt fàcil.

Ido!

N'hi ha prou modificant els convenis laborals per premiar el valor aportat a l'empresa i no l'antiguetat. Els treballadors tindrien un incentiu real per actualitzar els seus coneixements, els joves amb preparació començarien amb un bon sou que estimularia l'estalvi, el consum i la reproducció en general i el personal s'acostumaria a espavilar-se i a no donar les coses per descomptades. Miri què fàcil.

Pero els pobre vellets no cobrarien quasi res de pensió...

Depèn del que treballin. Si treballen en feines mecàniques de baix valor afegit sí, si treballen en feines on el físic no és tant important, l'unic que haurien de fer és tenir el costum d'actualitzar-se de tant en tant i fer valer la seva experiència. I fins i tot en aquest cas haurien cobrat bé durant molts anys de la seva vida, amb el que tindrien algo estalviat.

Axins l'únic que s'ha de fer és convèncer ets sindicats, sa patronal i es govern de girar des revés tot es sistema des treball.

Exacte.

...

...

...

...

Bé, i amb aquest testimoni mos despedim fins es proper viatge de Sa Naveta des Misteri. Bona nit.

Endogàmia Virtual: Fent política-ficció des del 2005.