De veritat que no ens volem fer pesats, però des de fa tres anys que no hi ha altra tema de conversa que A) la crisi, B) el barça i C) les manifestacions de la gent.
D'acord, hi ha ha una opció D
Així que avui tornarem a parlar del mateix de sempre, però amb un matís: tetes.
Míta-les
Sembla la fira eròtica de l'hospitalet però és part de la mani-amb-ball-de-bastons de l'altre día al voltant del congrés dels diputats, i em va perfecte per parlar d'un tema que vaig veure a la mani-sense-ball-de-bastons de l'onze de setembre. Veureu, jo en dic el Principi de les Ties Bones:
En una manifestació, a major concentració de ties bones per metre quadrat, menor probabilitat d'hosties i major probabilitat d'efecte sobre la politica.
O sigui, si voleu que el govern us faci cas, més d'això:
I menys d'això:
Exempli gratia, la mani que ha transformat CiU en Bildu:
L'any 1988 un estudi va establir que les advocades atractives persuadeixen més a jutges i jurats populars, i un altre del 2006 va relacionar l'atractiu físic de les mestres amb la seva capacitat de transmetre continguts acadèmics. Fins aquí el que en podríem dir "ciència de barra de bar", o sigui, descobriments que tots tenim com a part del nostre sentit comú a poc que hi pensem una mica.
Aquest estudi de la Universitat de Verona va una mica més enllà i relaciona atractiu físic amb notes acadèmiques, fins i tot en exàmens per escrit, però encara som en un terreny massa individualista, on només es té en compte la productivitat de la persona en sí i no l'efecte en els demés.
La cosa es posa molt més interessant amb la publicació l'any 2003 de l'estudi de la Universitat de Harvard, Why Beauty Matters, on s'estableix que:
El 20% de la diferència salarial entre gent atractiva i més normaleta s'explica per la autoconfiança dels primers a l'hora de demanar un millor sou.
El 30% de la diferència s'explica per l'estereotip que associa bellesa i rendiment.
Però, atenció:
El 50% de la diferència salarial s'explica per les millors capacitats de comunicació i interacció social de la gent atractiva, que augmenta el seu valor com a treballadors quan interactuen amb els demés.
Dit d'un altre manera, la gent atractiva té un efecte positiu directe sobre la resta. Si mai heu compartit feina amb una tia bona ja sabeu del que parlo: les altres dones volen treure'ls els ulls, però tots els tios es transformen en gentlemen de primera, arriben a l'hora, son cortesos i hasta semblen millors persones. No cal que se la tirin, ni que somïin en fer-ho, la sola presència d'una tia bona activa una mena d'instint primari que intenta impressionar-la, i que de pas millora l'ambient laboral que t'hi cagues.
Bé, doncs ara multiplica això unes quantes vegades i tindràs el PTB a ple rendiment: La presència de ties bones fa dels manifestants persones encantadores, simpàtiques i incapaces de liar-se a trompassos amb la poli, el que genera la imatge d'una manifestació modèlica de gent com cal, que a la seva vegada s'interpreta com a vots potencials per a la formació que s'espavili abans. La presència massiva de ties lletges, en canvi, deixa suelta la mala llet intrínseca dels manifestants, multiplica el potencial d'enfrontaments, facilita que la cosa acabi com el rosari de l'aurora i converteix a la gent en chusma antisistema que no votaria un partit majoritari ni borratxos.
Recordeu la cara d'il.lusió de la majoria l'onze de setembre? Era ben bé la mateixa que tindrien si haguessin entrat d'amagatotis al vestuari de les animadores a Porky's II
El canvi polític i social serà tetut o no serà.
Endogàmia Virtual: Ben a prop de les dones des de 2005
Com esteim? Benvinguts a Sa Naveta des Misteri, un programa on sa fantasia es troba amb sa realitat. Avui rallarem des misteri de ses piràmides amb un etspert de prestigi mondial, es gran Doctor Serra, coautor des Diccionari de sa Autoajuda, Espiritualitat i es Bestialisme i s'únic homu que va soscriure's a es col.leccionable des Tarot en Miniatura. Doctor Serra, benvingut a sa Naveta.
Hola si, gràcies.
Què ens porta de ses piràmides?
Bé, si, veurà, a través de la meva becaria he descobert un fenòmen únic en la historia de la humanitat, la primera piràmide que no té forma de piràmide.
Què em diu ara?
Miri, veu, això és una piràmide normal, la que coneixem de sempre...
I això és el que acabo de descobrir:
Idò què és això?
Això és una radiografia de la població espanyola amb evidents signes de malformació. Veu aquesta protuberància cap al centre? Doncs hauria de ser a baix.
Fascinant. I què pot haber causat aquet fenòmeno? Ets aliens? Sa radiació des japonesos?
No, és una mica més complexe... a veure com ho explico... A vostè li sona el concepte "conquesta social"?
Idò!
Doncs per dir-li d'alguna manera, el que està veient és el que passa quan la conquesta social se'n va a pendre pel cul i ja no torna.
Ara m'ha deixat amb s'alegria des coní, jo que em pensaba que em portaba sa bona nova...
Em sap greu, la ciència és així. En el fons, tot plegat neix d'un problema filològic: fa uns anys una "conquesta" consistia en uns quants que massacraven uns altres per quedar-se els seus territori i riqueses. És a dir, hi havia molta sang i al final uns quedaven com a guanyadors altres com a perdedors. Els vencedors s'ho passaven pipa mentre els durava el xollo, moment en que uns altres els passaven a ells per la pedra i s'ho quedaven tot, una cosa cíclica.
Però a finals dels anys setanta a Espanya apareix un fenòmen anomenat transició que, de cop, afirma que les conquestes seràn d'un altra manera: no hi haurà perdedors sinó que tothom guanyarà. A més, no es vessarà ni una gota de sang i per si fos poc, tot allò conquerit serà nostre per sempre més.
En comptes d'entendre la vida com un cicle on a vegades dónes i a vegades et donen (pel cul), la transició pinta la vida com una fletxa recta, una autopista sense sortides indefinida i infinita. La lògica és aplastant; si tothom ha guanyat, ningú voldrà prendre al conquerit a l'altre perquè estem tots junts remant en un vaixell d'or i diamants anomenat progrés.
Però això està bé, no? Ara tots contents i en pau.
Sí, bé... Només va haver-hi un petit error de calcul. Entre mitjans del 1950 i mitjans del 1970 es va viure el que els demògrafs anomenen un "baby boom", lo que vé a ser tenir nens com a conills sense que els nadons es morin com a conills també. Tota aquesta criaturada va creixer en un entorn pacífic i de progrés i es va anar fent gran i gran i gran... fins que ara ha arribat als trenta, sense feina, sense recursos i sense fills. I d'aquí la malformació.
Un testimoni espelusnant, Doctor. Descanseim una estoneta amb aquest altre testimoni i tornam amb es misteri de ses piramides en uns minuts. Aquí, a Sa Naveta des Misteri.
Ja estaim aquí un altre volta amb es gran Doctor Serra, l'homu que ha descovert sa piramide boturuda. Doctor, aquest misteri, com s'ha produit?
Mmm, sí. A veure... Tot el sistema econòmic espanyol (és un dir) s'aguanta sobre dos pilars que fa vint anys que ja no aguanten res. El primer és el sistema de prestacions basat en el repartiment o sigui, que en comptes de guardar-se els diners per quan vagin mal dades, els que ara treballen paguen als que no ho fan. Quan els que treballen són prous ja va bé, però quan n'hi ha molts que no ho fan, perquè estan a l'atur o perquè estan jubilats, com que ningú té res estalviat, doncs...
A pendre per es cul.
No és un sistema molt inteligent, però encara es podria salvar si la gent que no treballés tingués prous diners acumulats com per anar tirant. I aquí ve el segon pilar que cau: la remuneració salarial basada en l'antiguetat en el càrrec, la base nº1 del sistema productiu espanyol (ja em perdonarà).
Però Doctor, hi ha una cosa que no entenc. Si s'homus que tenen més anys cobren més, tenen més diners estalviats i poden anar tirant, no?
Ah, sí, aquesta és la teoria! Però en la pràctica és just el contrari. A Espanya no estalvia ningú perquè des de fa anys tots els estaments repeteixen que tenir els diners al banc és perdre valor i que el que s'ha de fer és consumir. Com que l'Estat garanteix (ejem) una bona pensió, ningú té cap incentiu per guardar els calers, se'ls rebenten en viatges i cotxes i després paren la mà.
De totes maneres aquest no és el problema real, toca els collons, però no és el causant del bony. El problema de veritat és la manera com s'han dissenyat els convenis laborals. Bé, dissenyat... diguem la manera com els van parir.
A vore...
La pràctica totalitat dels convenis funcionen per antiguetat en el lloc, un cobra més quan més temps fa que treballa en la mateixa empresa. Se suposa que més temps treballat = més experiencia = millor treballador = més valor per a l'empresa = més sou. I més sou = major cotització a la seguretat social en els darrers anys = major pensió de jubilació.
Així que la teoria diu que, gracies a l'estar del benestar, els treballadors veuen justament recompensat el seu esforç i dedicació, al mateix temps que reben millors pensions i gaudeixen d'una millor qualitat de vida al jubilar-se. Tot exel.lent.
El petit error en la teoria és que tothom pensa en el que porta temps en l'empresa, però no en el que acaba d'arribar.
Es novato.
És que just aquí està la clau. Es novato, com vostè diu, abans sí que era un novato de veritat, un indocumentat intútil que ho aprenía tot del seu mestre. Un paio al que li feies un favor tenint-lo allà i no al carrer prostituint-se, i que trencava tres o quatre màquines fins que aprenía com es feien servir. Fa uns anys, uns trenta o quaranta anys, els aprenents eren una inversió que no es rentabilitzaba fins al cap de 10 o 15 anys, així era normal que no cobressin un duro.
Però ara, les feines que contribueixen al creixement econòmic demanen professionals que entrin ja formats, sovint amb molta més formació que els seus superiors. És un peix que es menja la cua: com que els joves cobren poc, estudien més per augmentar les seves probabilitats d'èxit, com que estudien més estan molt més formats, però com que els convenis els castiguen, cobren poc. I com que cobren poc, estudien més.
I mentre estudien no fan sa familia créixer.
Exacte. Ah, i es clar, els joves son els primers en ser despatxats, perquè les empreses despatxen en funció al cost que els suposa, no segons el rendiment. En aquestes circumstàncies la població ha d'esperar als quaranta per tenir un sou que els permeti tenir fills.
El resultat és la malformació que hem vist en la piràmide: gent de trenta anys amb dues carreres però sense feina ni fills, que en comptes de contribuir al creixement, el destrueix ara, i a varies dècades vista. El tio inútil e improductiu es queda al seu lloc perquè costa masses diners d'acomiadar, i el que realment val agafa les maletes cap a un país més desenvolupat.
Un testimoni que posa sa pell de gallina, Doctor Serra. I aixos es pot arreglar d'alguna manera?
Doncs si. De fet és molt fàcil. Ido!
N'hi ha prou modificant els convenis laborals per premiar el valor aportat a l'empresa i no l'antiguetat. Els treballadors tindrien un incentiu real per actualitzar els seus coneixements, els joves amb preparació començarien amb un bon sou que estimularia l'estalvi, el consum i la reproducció en general i el personal s'acostumaria a espavilar-se i a no donar les coses per descomptades. Miri què fàcil.
Pero els pobre vellets no cobrarien quasi res de pensió...
Depèn del que treballin. Si treballen en feines mecàniques de baix valor afegit sí, si treballen en feines on el físic no és tant important, l'unic que haurien de fer és tenir el costum d'actualitzar-se de tant en tant i fer valer la seva experiència. I fins i tot en aquest cas haurien cobrat bé durant molts anys de la seva vida, amb el que tindrien algo estalviat.
Axins l'únic que s'ha de fer és convèncer ets sindicats, sa patronal i es govern de girar des revés tot es sistema des treball.
Exacte.
...
...
...
...
Bé, i amb aquest testimoni mos despedim fins es proper viatge de Sa Naveta des Misteri. Bona nit.
Endogàmia Virtual: Fent política-ficció des del 2005.
Ja fa uns mesos que la teletres gasta una paraula nova per referir-se a aquesta entelèquia que alguns anomenen Països Catalans, altres Catalunya a seques i altres "el lloc on (si tens sort) quan dius Bon dia et responen Bon dia". Aquesta paraula és "territori". No "territori català" sinó "territori" i punt. Per exemple, en Tomàs Molina t'explica que "avui ha plogut a tot el territori" o algun repurteru detalla de la festivals musicals de merda que es celebren al territori.
El meu territori és tant petit que amb un parell de pams el tapo tot
La primera vegada que en vaig prendre consciència va ser en aquella joia de la televisió nostrada que van titular "Terreny Personal", una espècie de creuament entre les lletres dels Manel i Múrcia, qué hermosa eres (ja que hi som, la noticia del 3/24 sobre el tema porta per títol "TV3 s'acosta al territori amb "Terreny personal").
No sé si us heu fixat que en cap moment es parla de, no sé, de país, posem per cas. Abans sí que en deien així, i fins i tot a vegades en deien "Catalunya", però un bon dia, puf! per art de màgia va aparèixer aquest palabru, i així estem.
Que el personal foti ma a les televisions públiques és més vell que el anar a peu. Que usin el llenguatge per deixar anar segons quines idees pot semblar més sofisticat, però en Pujol gran ho va fer des del primer dia que es va inventar la seva (de fet se la va inventar justament per això). L'interessant del tema territori és que en comptes de ser un pas endavant és un pas enrere. És a dir, en comptes d'usar la tele per anar colant que Catalunya és algo diferent (i millor) que la resta d'Espanya, ara CiU la usa per venir a dir que de país res, que som un territori, és a dir, un putu tros de terra, com Las Alpujarras o el desert de Nevada.
Uns altres que tenen territori, i encantats de la vida, tu.
I un putu territori se suposa que ha de fer referèndums per la independència? Ni de conya. Per això faria falta que la gent parlés de si mateixa com a país i la teletres no està per la labor de fer-ho.
Durant anys, CiU ens va adoctrinar per a que ens veiéssim com alguna cosa més que una divisió administrativa. Ara intenta just el contrari. Els aviso, per si un cas s'han fet il·lusions amb això del pacte fiscal.
Endogàmia Virtual: Amb la barretina calada a fondo des de 2005
.png)
