Atureu-me si ja ho heu sentit abans. Un està la mar de bé perdent el temps pels internets quan rep un correu de la sogra amb un titol estil "URGENT!!!! VOTA AQUÍ PER X!!!" on X= salvar la pàtria, salvar la llengua, salvar gent pobra, salvar valencianets que volen veure en Son Goku, o tots alhora.
Minuts després, el mateix missatge apareix al feisbuk de ta germana, el tuiter de dues o tres companyes de feina i al tuenti d'aquella que vas trobar l'altre dia al Meetic.
La cosa de l'activisme digital fa temps que va, però el sector indepe-progre (per entendre'ns, els que no són de CiU) li ha agafat un carinyo especial. Vamos, que no el deixen anar ni a patades, els fills de puta. Que si vota al Gran Debate, que si vota a El País, que si fes-li like al putu keep calm, que si dóna suport a dos o tres campanyes de change.org... el catalanet es lleva día sí, día també amb avisos tremebunds sobre la supervivència de tot el que l'envolta que ni l'Iker Jímenez en el programa de l'apocalipsi Maya.
Aunque parezca difícil de creer, se han descubierto personas convencidas de que una encuesta online vale tanto como un proyecto de ley.
El pitjor de tota aquesta tonteria és que l'autoestima d'un acaba per terra. A tots ens agrada pensar que tenim un cert gust a l'hora d'escolir les nostres amistats i un mínim criteri abans d'acceptar segons qui a feisbuks i similars. Potser el criteri real sigui "em va posar palote al sopar d'empresa", però en els nostres caparrons pensem de la gent que ens envolta quelcom semblant que els veïns del psicòpata de torn: que són bona gent i que mai ens ho haguessim imaginat.
Doncs bé, aquest constructe per protegir la falàcia d'una vida feliç (què dic feliç, interessant!) va a pendre pel cul cada dia que obrim alguna cosa social media d'aquestes i descobrim que, en efecte, estem envoltats de cretins.
Paios amb múltiples carreres i postgraus retuitejant el keep calm (and carry a fucking minigun), senyores que llegeixen poetes russos fent spam del pugrama d'en Jordi González, gent amb la que has tingut una o vàries converses hasta mig intel.ligents corrents a salvar l'inmersió lingüistica en una enquesta de La Razón. En fí, misèria.
Si tenim l'Scrabble en català, que no podrem tenir!
Si no em fés tanta mandra, em posaria el plan sociòleg del Divendres a teoritzar sobre si això és una forma de sublimar la històrica por catalaneta a fer res compromès de debò per la vía del click inocuu, una forma histèrica de sentir-se heroi de la patria abans de fer el cigarro de mig matí o simplement un exemple de com en som d'imbècils tots plegats. Els ho deixo a vostès, que segur ho expliquen molt bé tot remenant un talladet (curt de cafè, que és el segon d'avui).
Endogàmia Virtual: followers del PornoTube des del 2005.
De veritat que no ens volem fer pesats, però des de fa tres anys que no hi ha altra tema de conversa que A) la crisi, B) el barça i C) les manifestacions de la gent.
D'acord, hi ha ha una opció D
Així que avui tornarem a parlar del mateix de sempre, però amb un matís: tetes.
Míta-les
Sembla la fira eròtica de l'hospitalet però és part de la mani-amb-ball-de-bastons de l'altre día al voltant del congrés dels diputats, i em va perfecte per parlar d'un tema que vaig veure a la mani-sense-ball-de-bastons de l'onze de setembre. Veureu, jo en dic el Principi de les Ties Bones:
En una manifestació, a major concentració de ties bones per metre quadrat, menor probabilitat d'hosties i major probabilitat d'efecte sobre la politica.
O sigui, si voleu que el govern us faci cas, més d'això:
I menys d'això:
Exempli gratia, la mani que ha transformat CiU en Bildu:
L'any 1988 un estudi va establir que les advocades atractives persuadeixen més a jutges i jurats populars, i un altre del 2006 va relacionar l'atractiu físic de les mestres amb la seva capacitat de transmetre continguts acadèmics. Fins aquí el que en podríem dir "ciència de barra de bar", o sigui, descobriments que tots tenim com a part del nostre sentit comú a poc que hi pensem una mica.
Aquest estudi de la Universitat de Verona va una mica més enllà i relaciona atractiu físic amb notes acadèmiques, fins i tot en exàmens per escrit, però encara som en un terreny massa individualista, on només es té en compte la productivitat de la persona en sí i no l'efecte en els demés.
La cosa es posa molt més interessant amb la publicació l'any 2003 de l'estudi de la Universitat de Harvard, Why Beauty Matters, on s'estableix que:
El 20% de la diferència salarial entre gent atractiva i més normaleta s'explica per la autoconfiança dels primers a l'hora de demanar un millor sou.
El 30% de la diferència s'explica per l'estereotip que associa bellesa i rendiment.
Però, atenció:
El 50% de la diferència salarial s'explica per les millors capacitats de comunicació i interacció social de la gent atractiva, que augmenta el seu valor com a treballadors quan interactuen amb els demés.
Dit d'un altre manera, la gent atractiva té un efecte positiu directe sobre la resta. Si mai heu compartit feina amb una tia bona ja sabeu del que parlo: les altres dones volen treure'ls els ulls, però tots els tios es transformen en gentlemen de primera, arriben a l'hora, son cortesos i hasta semblen millors persones. No cal que se la tirin, ni que somïin en fer-ho, la sola presència d'una tia bona activa una mena d'instint primari que intenta impressionar-la, i que de pas millora l'ambient laboral que t'hi cagues.
Bé, doncs ara multiplica això unes quantes vegades i tindràs el PTB a ple rendiment: La presència de ties bones fa dels manifestants persones encantadores, simpàtiques i incapaces de liar-se a trompassos amb la poli, el que genera la imatge d'una manifestació modèlica de gent com cal, que a la seva vegada s'interpreta com a vots potencials per a la formació que s'espavili abans. La presència massiva de ties lletges, en canvi, deixa suelta la mala llet intrínseca dels manifestants, multiplica el potencial d'enfrontaments, facilita que la cosa acabi com el rosari de l'aurora i converteix a la gent en chusma antisistema que no votaria un partit majoritari ni borratxos.
Recordeu la cara d'il.lusió de la majoria l'onze de setembre? Era ben bé la mateixa que tindrien si haguessin entrat d'amagatotis al vestuari de les animadores a Porky's II
El canvi polític i social serà tetut o no serà.
Endogàmia Virtual: Ben a prop de les dones des de 2005
Com esteim? Benvinguts a Sa Naveta des Misteri, un programa on sa fantasia es troba amb sa realitat. Avui rallarem des misteri de ses piràmides amb un etspert de prestigi mondial, es gran Doctor Serra, coautor des Diccionari de sa Autoajuda, Espiritualitat i es Bestialisme i s'únic homu que va soscriure's a es col.leccionable des Tarot en Miniatura. Doctor Serra, benvingut a sa Naveta.
Hola si, gràcies.
Què ens porta de ses piràmides?
Bé, si, veurà, a través de la meva becaria he descobert un fenòmen únic en la historia de la humanitat, la primera piràmide que no té forma de piràmide.
Què em diu ara?
Miri, veu, això és una piràmide normal, la que coneixem de sempre...
I això és el que acabo de descobrir:
Idò què és això?
Això és una radiografia de la població espanyola amb evidents signes de malformació. Veu aquesta protuberància cap al centre? Doncs hauria de ser a baix.
Fascinant. I què pot haber causat aquet fenòmeno? Ets aliens? Sa radiació des japonesos?
No, és una mica més complexe... a veure com ho explico... A vostè li sona el concepte "conquesta social"?
Idò!
Doncs per dir-li d'alguna manera, el que està veient és el que passa quan la conquesta social se'n va a pendre pel cul i ja no torna.
Ara m'ha deixat amb s'alegria des coní, jo que em pensaba que em portaba sa bona nova...
Em sap greu, la ciència és així. En el fons, tot plegat neix d'un problema filològic: fa uns anys una "conquesta" consistia en uns quants que massacraven uns altres per quedar-se els seus territori i riqueses. És a dir, hi havia molta sang i al final uns quedaven com a guanyadors altres com a perdedors. Els vencedors s'ho passaven pipa mentre els durava el xollo, moment en que uns altres els passaven a ells per la pedra i s'ho quedaven tot, una cosa cíclica.
Però a finals dels anys setanta a Espanya apareix un fenòmen anomenat transició que, de cop, afirma que les conquestes seràn d'un altra manera: no hi haurà perdedors sinó que tothom guanyarà. A més, no es vessarà ni una gota de sang i per si fos poc, tot allò conquerit serà nostre per sempre més.
En comptes d'entendre la vida com un cicle on a vegades dónes i a vegades et donen (pel cul), la transició pinta la vida com una fletxa recta, una autopista sense sortides indefinida i infinita. La lògica és aplastant; si tothom ha guanyat, ningú voldrà prendre al conquerit a l'altre perquè estem tots junts remant en un vaixell d'or i diamants anomenat progrés.
Però això està bé, no? Ara tots contents i en pau.
Sí, bé... Només va haver-hi un petit error de calcul. Entre mitjans del 1950 i mitjans del 1970 es va viure el que els demògrafs anomenen un "baby boom", lo que vé a ser tenir nens com a conills sense que els nadons es morin com a conills també. Tota aquesta criaturada va creixer en un entorn pacífic i de progrés i es va anar fent gran i gran i gran... fins que ara ha arribat als trenta, sense feina, sense recursos i sense fills. I d'aquí la malformació.
Un testimoni espelusnant, Doctor. Descanseim una estoneta amb aquest altre testimoni i tornam amb es misteri de ses piramides en uns minuts. Aquí, a Sa Naveta des Misteri.
Ja estaim aquí un altre volta amb es gran Doctor Serra, l'homu que ha descovert sa piramide boturuda. Doctor, aquest misteri, com s'ha produit?
Mmm, sí. A veure... Tot el sistema econòmic espanyol (és un dir) s'aguanta sobre dos pilars que fa vint anys que ja no aguanten res. El primer és el sistema de prestacions basat en el repartiment o sigui, que en comptes de guardar-se els diners per quan vagin mal dades, els que ara treballen paguen als que no ho fan. Quan els que treballen són prous ja va bé, però quan n'hi ha molts que no ho fan, perquè estan a l'atur o perquè estan jubilats, com que ningú té res estalviat, doncs...
A pendre per es cul.
No és un sistema molt inteligent, però encara es podria salvar si la gent que no treballés tingués prous diners acumulats com per anar tirant. I aquí ve el segon pilar que cau: la remuneració salarial basada en l'antiguetat en el càrrec, la base nº1 del sistema productiu espanyol (ja em perdonarà).
Però Doctor, hi ha una cosa que no entenc. Si s'homus que tenen més anys cobren més, tenen més diners estalviats i poden anar tirant, no?
Ah, sí, aquesta és la teoria! Però en la pràctica és just el contrari. A Espanya no estalvia ningú perquè des de fa anys tots els estaments repeteixen que tenir els diners al banc és perdre valor i que el que s'ha de fer és consumir. Com que l'Estat garanteix (ejem) una bona pensió, ningú té cap incentiu per guardar els calers, se'ls rebenten en viatges i cotxes i després paren la mà.
De totes maneres aquest no és el problema real, toca els collons, però no és el causant del bony. El problema de veritat és la manera com s'han dissenyat els convenis laborals. Bé, dissenyat... diguem la manera com els van parir.
A vore...
La pràctica totalitat dels convenis funcionen per antiguetat en el lloc, un cobra més quan més temps fa que treballa en la mateixa empresa. Se suposa que més temps treballat = més experiencia = millor treballador = més valor per a l'empresa = més sou. I més sou = major cotització a la seguretat social en els darrers anys = major pensió de jubilació.
Així que la teoria diu que, gracies a l'estar del benestar, els treballadors veuen justament recompensat el seu esforç i dedicació, al mateix temps que reben millors pensions i gaudeixen d'una millor qualitat de vida al jubilar-se. Tot exel.lent.
El petit error en la teoria és que tothom pensa en el que porta temps en l'empresa, però no en el que acaba d'arribar.
Es novato.
És que just aquí està la clau. Es novato, com vostè diu, abans sí que era un novato de veritat, un indocumentat intútil que ho aprenía tot del seu mestre. Un paio al que li feies un favor tenint-lo allà i no al carrer prostituint-se, i que trencava tres o quatre màquines fins que aprenía com es feien servir. Fa uns anys, uns trenta o quaranta anys, els aprenents eren una inversió que no es rentabilitzaba fins al cap de 10 o 15 anys, així era normal que no cobressin un duro.
Però ara, les feines que contribueixen al creixement econòmic demanen professionals que entrin ja formats, sovint amb molta més formació que els seus superiors. És un peix que es menja la cua: com que els joves cobren poc, estudien més per augmentar les seves probabilitats d'èxit, com que estudien més estan molt més formats, però com que els convenis els castiguen, cobren poc. I com que cobren poc, estudien més.
I mentre estudien no fan sa familia créixer.
Exacte. Ah, i es clar, els joves son els primers en ser despatxats, perquè les empreses despatxen en funció al cost que els suposa, no segons el rendiment. En aquestes circumstàncies la població ha d'esperar als quaranta per tenir un sou que els permeti tenir fills.
El resultat és la malformació que hem vist en la piràmide: gent de trenta anys amb dues carreres però sense feina ni fills, que en comptes de contribuir al creixement, el destrueix ara, i a varies dècades vista. El tio inútil e improductiu es queda al seu lloc perquè costa masses diners d'acomiadar, i el que realment val agafa les maletes cap a un país més desenvolupat.
Un testimoni que posa sa pell de gallina, Doctor Serra. I aixos es pot arreglar d'alguna manera?
Doncs si. De fet és molt fàcil. Ido!
N'hi ha prou modificant els convenis laborals per premiar el valor aportat a l'empresa i no l'antiguetat. Els treballadors tindrien un incentiu real per actualitzar els seus coneixements, els joves amb preparació començarien amb un bon sou que estimularia l'estalvi, el consum i la reproducció en general i el personal s'acostumaria a espavilar-se i a no donar les coses per descomptades. Miri què fàcil.
Pero els pobre vellets no cobrarien quasi res de pensió...
Depèn del que treballin. Si treballen en feines mecàniques de baix valor afegit sí, si treballen en feines on el físic no és tant important, l'unic que haurien de fer és tenir el costum d'actualitzar-se de tant en tant i fer valer la seva experiència. I fins i tot en aquest cas haurien cobrat bé durant molts anys de la seva vida, amb el que tindrien algo estalviat.
Axins l'únic que s'ha de fer és convèncer ets sindicats, sa patronal i es govern de girar des revés tot es sistema des treball.
Exacte.
...
...
...
...
Bé, i amb aquest testimoni mos despedim fins es proper viatge de Sa Naveta des Misteri. Bona nit.
Endogàmia Virtual: Fent política-ficció des del 2005.
Ja fa uns mesos que la teletres gasta una paraula nova per referir-se a aquesta entelèquia que alguns anomenen Països Catalans, altres Catalunya a seques i altres "el lloc on (si tens sort) quan dius Bon dia et responen Bon dia". Aquesta paraula és "territori". No "territori català" sinó "territori" i punt. Per exemple, en Tomàs Molina t'explica que "avui ha plogut a tot el territori" o algun repurteru detalla de la festivals musicals de merda que es celebren al territori.
El meu territori és tant petit que amb un parell de pams el tapo tot
La primera vegada que en vaig prendre consciència va ser en aquella joia de la televisió nostrada que van titular "Terreny Personal", una espècie de creuament entre les lletres dels Manel i Múrcia, qué hermosa eres (ja que hi som, la noticia del 3/24 sobre el tema porta per títol "TV3 s'acosta al territori amb "Terreny personal").
No sé si us heu fixat que en cap moment es parla de, no sé, de país, posem per cas. Abans sí que en deien així, i fins i tot a vegades en deien "Catalunya", però un bon dia, puf! per art de màgia va aparèixer aquest palabru, i així estem.
Que el personal foti ma a les televisions públiques és més vell que el anar a peu. Que usin el llenguatge per deixar anar segons quines idees pot semblar més sofisticat, però en Pujol gran ho va fer des del primer dia que es va inventar la seva (de fet se la va inventar justament per això). L'interessant del tema territori és que en comptes de ser un pas endavant és un pas enrere. És a dir, en comptes d'usar la tele per anar colant que Catalunya és algo diferent (i millor) que la resta d'Espanya, ara CiU la usa per venir a dir que de país res, que som un territori, és a dir, un putu tros de terra, com Las Alpujarras o el desert de Nevada.
Uns altres que tenen territori, i encantats de la vida, tu.
I un putu territori se suposa que ha de fer referèndums per la independència? Ni de conya. Per això faria falta que la gent parlés de si mateixa com a país i la teletres no està per la labor de fer-ho.
Durant anys, CiU ens va adoctrinar per a que ens veiéssim com alguna cosa més que una divisió administrativa. Ara intenta just el contrari. Els aviso, per si un cas s'han fet il·lusions amb això del pacte fiscal.
Endogàmia Virtual: Amb la barretina calada a fondo des de 2005
Imaginem que camines per Badalona (perdó, pel centre de Badalona) i, conforme vas passant davant els aparadors de les botigues, veus aquest cartell un cop i un altre:
Posem també que els aliens nazis t'han insertat un cervell positrònic i davant teu apareixen tres possibles maneres d'interpretar aquest cartell:
1) Aquest comerciant està profundament indignat/ada per la pujada de l'IVA i pensar fer quelcom al respecte, com recollir firmes per impugnar la llei, negar-se a pagar els impostos o alguna cosa per l'estil.
2) Aquest comerciant està convençut/da de que la pujada de l'IVA és un mal per els seus clients i pensa fer quelcom al respecte, com ara rebaixar un 3% el preu dels seus productes per compensar l'augment de l'impost.
3) Aquest comerciant es limita a dir que hi està en contra però el cobrarà sense cap problema.
Us deixo un moment per a que hi penseu, no fos cas que us precipitessiu en la resposta...
Va, prou d'imbecilitats, tots sabem que és la tercera. El comerciant que penja el cartell ho sap, qui el llegeix ho sap i fins i tot la indescriptible plataforma Badalona Indignada que els ha creat ho sap. I a ningú li sembla estrany, ni trist, ni res.
Deixeu-me dir-ho d'una altra manera, Catalunya és Espanya. Tenim el mateix nivell polític, la mateixa quantitat de xoriços i la mateixa anèmia mental. Som tant o més vagos i reticents a qualsevol mena de canvi.
Més que els espanyols i tot: amb la tonteria de ser més europeus i sofisticats hem creat una raça d'imbècils pagats de sí mateixos que proclamen coses com que "el petit comerciant hi té molt a dir" com si a ningú li importés la seva merda d'opinió, és més, com si la seva merda d'opinió (dir-la, tenir-ne una) fos una gran victòria i un cop l'ha dita ja pogués tornar a casa satisfet d'haver "cantat les quaranta a aquesta colla".
Sabeu els gossos merdosos menjaxones que borden com uns histèrics tot el dia? Com que l'evolució no els ha donat res útil per sobreviure cada vegada que veuen un gos de veritat criden com subnormals a veure si amb el soroll els espanten. Qualsevol altre gos se'ls cruspiria per berenar en cinc minuts, però els gossets merdosos sempre tenen a prop un amo que els posa llacets, els tracta de "cuqui" i els protegeix dels gossos de veritat. Deixa'l sol a la muntanya, a veure si segueix igual de xulo.
Estimats comerciants inútils mentals, us han deixat sols en mig d'un descampat i encara bordeu com si tinguéssiu l'amo al costat. Moriu en silenci o lluiteu, però deixeu de donar pel cul.
Amb afecte,
Endogàmia Virtual: Practicant el veïnatge sostenible des d'el 2005.
Què, us ha agradat eh? Citant a filòsofs de l'est com si res, com la cosa més normal del món. Es que aquí som gent molt culte. I d'esquerres. D'esquerres i cultes. Vamos, lo más.
I d'això va l'asuntu d'avui, de com d'idiota és la gent d'esquerres.
Posem-nos en situació amb una bonica paràbola d'aquestes que venen a la secció "autoajuda" de El Corte Inglés: Imagina que ets en un laboratori i entrenes el teu ratolí per a que premi un botó per menjar. Cada vegada que el bitxo tingui gana apreta el botó i santes pasqües, tot la mar de bé.
Ara imagina que comences a torturar l'animal. A vegades ha de prémer dues vegades el botó per menjar, a vegades ha de préme'l un numero aleatori de cops, a vegades li dónes menjar el premi o no, a vegades no li dónes res faci el que faci.
Segons gent molt preparada, el pobre bitxo experimentarà el que se'n diu "indefensió apresa", la consciència de que la seva existència depèn dels capricis d'altres. Algunes rates es moren de gana, altres s'obren el caps contra la gàbia, però cap, ni una, es fa la morta i contagia la ràbia al fill de puta que la tortura. Això és així perquè les rates són animals limitats intel·lectualment.
Sabeu qui és també així? La gent d'esquerres. O per ser més exacte, la gent que quan pensa en "esquerres" imagina una barreja de Ghandi i Vaclav Havel, en comptes d'un mix entre Stalin i Robespierre. L'esquerra desdentada, l'esquerra sense mala llet.
Aquesta mena d'esquerra
Anava a explicar-vos la meva teoria de perquè és així, però m'han estalviat la feina. A CT o la Cultura de la Transición: Critica a 35 años de cultura española, Guillem Martínez & friends ens ho demostren una i un altra vegada, aquest invent raro anomenat "transició espanyola" ha creat un monstre autocomplaent, acrític i despolititzat (o millor dit, polititzat a favor de qui mani) basat en una barreja sui generis de to er mundo e güeno i el conegut cafè de mitjó per a tothom. El problema de veritat es que, 35 anys després, la CT és tant poderosa i hegemònica que s'ha internalitzat com la única realitat possible, no només entre els popes culturals i els que xupen de subvencions, sinó entre tot cristu, força obrera inclosa.
Per exemple, el llibre recorda varies vegades els follons provocats per la reconversió industrial dels 80, a.k.a. "a tomar po'l culo la industria". Benvolguda jovenalla, si no heu vist mai imatges d'aquelles protestes us recordem que no es tracta d'una beta del Call of Duty, és la manera com es feia vaga fa 20 anys:
Coctels molotov, cargols gegants convertits en munició, crema indiscriminada d'edificis... la protesta vintage anava una mica més enllà de cremar quatre containers i comprar tendes de campanya al Decathlon, eh?
Vint anys no són res en termes històrics, però han resultat ser un putu món de diferència a nivell cultural. Els espanyolets (i en això els catalanets som més espanyolets que cap altre) ens hem convençut de viure en una realitat estable, sòlida, moderna i solvent, no tant sols des del punt de vista econòmic sinó (atentus) moral. De veritat ens creiem millors que els espanyols dels primers vuitanta, per molt que la majoria siguin ells mateixos. "Hem crescut com a país i com a ciutadans", "Hem passat de la españa profunda a la españa europea". Aquesta mena de merdes han calat fons de veritat en el caparró de tots nosaltres, fins el punt de crear una generació que reacciona als cops de porra escrivint tuits. Marietes...
Exemple paradigmàtic de jove espanyol modern
En això els espanyolets som un cas extrem, però el mal és general en tot el que en podríem dir, "l'esquerra democràtica". No ens voldríem fer pesats amb això de la democràcia però és que collons...
Per a la gent de dretes que no havia entès el titol de l'article.
Ningú s'hi ha tornat. Ningú ha fabricat napalm al garatge de casa. Només s'ha aixecat la mà per penjar les hòsties al tumblr. Es que ni "los violentos" han fet alguna cosa de profit, collons.
Això s'ha de parlar. Quan el tema de la pau i la no violència esdevé hegemònica, algo raro passa. Perquè, amics, em sap greu dir que la humanitat no s'ha tornat bona de cop. El personal encara mata, apallissa, roba i esquartera, i en canvi va a les manifestacions com aquell que camina resignat a l'escorxador, com si el que tingués més morats al acabar el dia s'emportés un pernil a casa.
Fent gala de la voluntat de servei tant pròpia d'aquesta casa, els resumim l'estat (lamentable) de la qüestió esquerranosa benpensant en quatre punts ben fàcils de recordar la propera vegada que els convidin a una tertúlia radiofònica:
1. Superioritat moral mal entesa:
Ve a ser la mare dels ous de tot plegat: Nosaltres tenim la raó, però és a que més som més guapos, més llestos i millors persones.Tot això està molt bé en temps de guerra perquè mentre dius aquestes tonteries t'estàs fotent a balassos amb el bàndol contrari. Ara, en canvi, això és l'únic que fa l'esquerra: intentar quedar bé davant el seus propis feligresos. Exactament el mateix passa amb Guardiola, no n'hi ha prou amb ser millor entrenador i guanyar més títols, és que a sobre s'ha de recitar poesia, ser humil, deixar que un portuguès et contagi la sida foten-te el dit a l'ull i anar pel món tractant el Numància de gran equip amb molt potencial.Totes les energies que s'inverteixen en fer veure que ets una gran persona, l'altre les inverteix en donar-te pel cul sense escrúpols. Per això la dreta és sempre més eficient (i tant amant de la eficiència): ells tenen un sol objectiu mentre l'esquerra es fot un lio de tres parell de collons. I encara se suposa que has de fer cara de circumstàncies perquè la no-violència és la solució. Parlant de no-violència...
2. El que és teu no pot ser meu:
És a dir, no s'hi val a usar les armes de l'enemic. Oju, que això és clau; bona part del que sustenta aquesta mania per la superioritat moral passa per negar-se a fer el que fa l'altre, com si determinades tàctiques portessin la marca del pecat original o alguna cosa per l'estil. Cas numero 1 i principal, la puta obsessió per condemnar "tota forma de violència".
D'entrada podem estar més o menys d'acord en que anar pels puestos repartint garrotades no és el més recomanable, que la violència engendra violència i tal. Vale. Però com tot nen de primaria coneix de primera mà (i puny) deixar que te la fotin una vegada passa, però a al segona s'acabó lo que se daba. L'esquerra deu haver anat en massa a escoles on mai hi havien batusses a l'hora de pati i encara no han après una llicó tant bàsica com aquesta.
Lo de les hòsties es el cas més evident, però ni molt menys l'unic. Mentir, manipular, conspirar, espiar... eines fonementals en tot enfrontament queden automàticament descartades abans de fer-les servir ni una vegada. Espereu a que algú s'adoni que els de PP també tenen twitter, ja em veig un altra vegada al Myspace.
Com ja heu anticipat, la dreta no te cap problema en fer all-in i arrambar amb tot l'arsenal, tant el amablement cedit per l'esquerra, com el que se suposa que és consustancial al pensament progressista: porres i twits, desnonaments i columnes d'opinió... Així anem, nens.
3. O tots o cap
Professors que poseu Fuenteovejuna com a lectura obligatòria, moriu-vos. La tonteria més gran que es pot fer a l'hora de canviar quelcom és pensar que tothom hi estarà d'acord, i exactament de la mateixa manera. Els éssers humans són criatures capritxoses, mandroses i per lo general, atemorides. Pretendre que un seguidor de Gran Hermano surti al carrer amb una pancarta contra Bankia és de subnormal profund i garantia total de fracàs.
Hi ha gent que tira del carro, gent que es deixa portar i gent que s'ho mira a distància per si un cas. I és així des del temps dels fenicis. La puta Revolució Francesa la van fer quatre botigaires emprenyats, de la mateixa manera que milions d'alemanys es miraven les sabates quan els ensenyaven els greatest hits de la Wehrmacht pel noticiari.
L'esquerra, en canvi, s'obsessiona en justificar el seu programa politic amb els numeros, i així passa el que passa. Per gran que sigui la manifestació, per més gent que signi una petició, mai seràn més del, posem, 10% del total d'habitants. Fins i tot les vages generals de generals no en tenen res.
L'esquerra cava la seva propia tomba un cop i un altre marcant-se uns criteris d'èxit senzillament impossibles d'aconseguir. Com si les revolucions fossin democràtiques.
4. Els símbols ho poden tot
L'altre dia, el fill de puta del Mayor Zaragoza va tenir els sants ous de citar Rose Parks com exemple del que hauria de fer la gent davant tot el que està passant, com si seure en un autobús (o acampar en una plaça) fossin el remei màgic que conciencia tot el món i fa canviar l'univers sencer. Com si la segregació racial s'hagues resolt (bueno, és un dir, però per ara deixem-ho) sense la participació de Malcom X, els Panteres Negres, o ja posats el Bloody Sunday. Com si tot s'hagués solucionat de manera pacifica i netament simbòlica. Sants collons.
Em sap greu, enamorats de l'estelada, els colors blaugranas i el burro català, però els símbols no canvien res per si mateixos. Els símbols són l'explicació a posteriori que aglutina centenars d'accions, sovint caòtiques, sovint contradictòries que més o menys es dirigeixen en una direcció final. Els símbols promouen adhesió a una idea, però ho tenen molt més difícil per movilitzar el personal.
Els símbols funcionen de conya, això si, per distreure. Un símbol és per definició el substitut d'un altre cosa: una estrella en comptes d'un estat propi, un hashtag en comptes d'una llei de transparència política, etc. Centrant la discusió en el símbol (posem per cas, prohibint l'entrada d'estelades als camps de fungol), la dreta desvia el debat en el dret a portar un tros de tela, com si per dur una bandera es guanyés res. Mentre l'esquerra omple titulars sobre els símbols, les lleis sós les que són i vosaltres seguir pagant els impostos a en Rajoy.
Sabeu què no té l'esquerra? Líders. Un líder ni és democràtic, ni l'escull una majoria, ni aspira a que tothom el segueixi abans de començar a fer coses. Un líder es posa el primer a rebre trompades, però sovint també les dóna. Un líder diu al ramat el que s'ha de fer i el ramat ho fà.
La dreta, curiosament sí té líders:
Míte'ls
Els líders, amics, són els que mouen les coses, perquè l'unica raó de ser d'un líder és l'acció. Penseu-hi la propera vegada que l'assamblea del 15M es vanti de no tenir-ne cap.
Endogàmia Virtual: Lleugerament emprenyats amb l'humanitat des del 2005
Per celebrar-ho, el personal s'ha dedicat el primer cap de setmana a: tirar petards, tocar tambors, disparar trabucs, cridar, pixar i vomitar. Vamos, el que passa en tota festa major.
Ara bé, per què existeixen les festes majors? O, per ser més exactes, per què ENCARA existeixen?
La vostra àvia i l'antropòleg cultural de guardia a Catalunya Ràdio us diran que les festes majors són el darrer reducte de cultura popular, l´únic moment de l'any on tota la comunitat de ciutadans/anes/anus es manifesta com a tal. L'esplendor de l'àgora, la celebració de la cultura mediterrània.
En conseqüència, qualsevol acte o afirmació en contra de les festes majors és, de facto, una agressió contra allò públic, a més d'un exercici de massacre cultural. Ningú que es faci dir d'esquerres pot tenir res en contra de les festes majors, i fins i tot els de dretes ho tenen difícil per allò de les tradicions i tal.
Estupendu, fantàstic. Ara expliqueu-me la diferència entre aquestes imatges:
Coses que tenen en comú:
Hi ha molta gent.
Són més aviat joves.
Van amb la cara tapada i roba esportiva.
Hi ha foc i petards.
Hi ha bastant merder i més d'un s'amaga o surt corrents.
La guardia urbana i la creu roja sel's miren a certa distància.
La mateixa persona sol acudir a totes quatre.
Totes es paguen amb diners públics.
Totes surten l'endemà als telenoticies.
Coses que les diferencia:
Les festes majors passen cada any.
Les coses del fungol es reparteixen entre Barcelona i Madrid i van com van.
Les coses de les manifestacions s'acumulen totes en uns mesos i després es tiren anys sense aparèixer.
Si algú vol dir que a les festes majors ningú pren mal, em sembla que no ha anat a gaires festes majors.
En efecte amics, la gran diferència entre una festa major i un acte vandàlic és la organització. Un veí a casa seva tindria seriosos problemes per distinguir entre una victòria del barça, un correfoc i una trobada del banc mundial sense consultar el calendari. Una festa major és el que és perquè els cartells que ho anuncien son de l'ajuntament i no de la UGT.
El tema no és què es fa (merder) sinó qui et dóna permís per fer-ho. Una bonica anècdota badalonil il.lustra aquest particular la mar de bé: Com ja sabeu, Badalona té un fastuós alcalde pepero que anuncia les redades per twitter. Bueno, doncs es veu que als demés partits politics la cosa no els fa gràcia i a la que poden li munten un boicot en dates senyalades. L'altre, que també li va la marxa, va decidir que els actes de la festa major no s'allarguessin més enllà de la una de la matinada, i ja la tenim muntada. Resultat? Divendres a tal hora, el casal independentista de Badalona va organitzar una tamborinada popular, gustosament acompanyada de cridòria i cançons etíliques. En efecte, el casal és a 20 metres de casa meva.
M'en sobren 280.
Van venir els mossos? Es van cremar containers? En Cuní va treure la calculadora per saber quants diners costaria reparar els desperfectes? Doncs no. Com que eren festes, tothom va assumir que es tractava d'un acte popular més i van seguir com si res.
I així, un acte clar de protesta i insubmissió a l'autoritat va convertir-se en part natural de les celebracions antropològiques del nostre caràcter llatí. Hagués pagat diners per una intervenció de la guàrdia urbana, segur que la Rahola hagués sortit l'endemà en defensa de la tradició.
Dit d'un altra manera, la festa major és un seguit d'actes vandàlics aprobats per l'ajuntament, fins i tot quan el mateix ajuntament no els aprova. Però entonces, si un acte vandàlic en festes ja no és un acte vandàlic, perquè seguim tenint els dos? En època de racionalització de la despesa, com és que fem el triple gasto de fungol/manis/festes?
A l'edat mitjana, les festes majors eren l'única vàlvula d'escapament per a la colla de semiesclaus que treballaben com desgraciats a les ordres del senyor de turno. Però ara ja no ens cal res d'això. En primer lloc perquè la meitat directament ja no treballen, però sobretot perquè el futbol i les vagues generals ja acompleixen aquesta funció amb gran eficàcia. Ara que es privatitza tot, els ajuntaments es podrien apuntar un tanto delegant l'organització de les festes al Barça, o encara millor a CCOO. Es guanyarien unes peles i els seus membres sabrien a què es dediquen. De res, aquí estem, per servir.
Si us doneu una volta per Àfrica veureu molts nens pasturant les ramats de vaques famèliques des que surt el sol fins que es pon. Mentrestant, els seus progenitors passen les hores fent-la petar a la benzinera de la cantonada, quan no directament dormint. Alguns ho dirien explotació, però és pura mercadotècnia; els adults saben que un nen pastor fa molta més pena als turistes, amb el que al final del dia torna amb molts més diners i obsequis que un quarentón mal afaitat.
Com en tantes altres coses, l'Àfrica és l'antecessor del que ha de venir. Del que, de fet, estarà entre nosaltres quan arribem a comptar tres.
1) Els índex galopants d'atur han fet normal no treballar. Individus amb una o dues carreres, un bon afaitat i el darrer smartphone es passen els dies al bar com qui no vol la cosa. Ser un pare de família a l'atur ha passat en quatre dies de ser una vergonya a poc menys que la norma. Resultat, aturats que exhibeixen la seva condició amb orgull.
Avui, legions de pares acompanyen els nanus a l'escola contents i feliços de ser uns pares moderns i guays que es preocupen pel desenvolupament dels seus fills. Gent que no té res més a fer en tot el dia es presenta a les reunions de pares, s'apunta com a monitor a les colònies i col.labora en els tallers de cuina infantil. En nom de la responsabilitat paterna, paios que bramaven als proveïdors per telèfon ara són entusiastes del ganxet i se saben de memòria el virolai. En resum, els mamons no estan més hores a sobre dels seus crios perquè no els deixen entrar a l'aula.
Li juro que tinc deu anys, senyoreta. Oi que sí, filla?
2)A la que hi ha algo semblant a una tendència,l'industria de l'entreteniment busca la manera de treure'n els quartos. Amb tant de pare modern sense res a fotre, els popes de lu que es porta, van anar provant, a veure si sonava la flauta. Primer van intentar posar de moda el quedar-se a casa sense fotre res, que com a tendència pot quedar molt guay, però com a negoci la cosa queda una mica pobre.
Intenteu omplir 100 pàgines amb variacions de "no fotre ni brot" i al final us veureu obligats a parlar de Lana del Rey.
Fracassat el tema, s'hi van tornar a posar. Aleshores va ser quan es van adonar del que passava; aquest personal no en tenia prou amb un simple curs de reciclatge com si fossin planxistes, aquells joves dinàmics i altra hora emprenedors necessitaven una activitat al nivell dels body pumpings i els x-treme spinnings que pagaven quan s'ho podien permetre. El problema, es clar, era que justament la falta de calers plantejava un límit en aparença insalvable. En aparença:
La quadratura del cercle és córrer, o millor dit el urban running. Agafa una activitat humana bàsica, fot-li un nom en anglès i a córrer (literalment). Per fer running només calen dues cames funcionals, unes sabatilles del Decathlon i massa temps lliure, cosa que a aquest personal li sobra a patades. I així ja ho tenim, els pares moderns ara acompanyen el fill a l'escola vestits per córrer la marató de New York i parlen sobre la renovació d'en Guardiola Avinguda Icària amunt, Avinguda Icària avall.
Un cop obert el camí, n'apareixen els derivats, amb recepta millorada i l-casei. Els més predisposats a un infart poden gaudir d'una versió chill-out del running amb les marxes nòrdiques o urban walkings, una pràctica d'allò mésin perquè converteix lo que bé a ser sortir a donar la volta en tota una experiència, tant nordeuropea com saludable. Alguns arrufen el nas perquè per practicar-la cal comprar-se sí o sí una mena de bastons de titani que encareixen una mica la cosa. Pero buenu, aquí estem compromesos amb el deport i la vida sana, no? Pues venga, que es noti.
"Jo abans era un total gilipolles i mira'm ara!"
Estupendu. Molt bé tot.
3) Àfrica.
Veureu, el petit detall que ningú sembla tenir en compte és que mentre la parentela corre pels puestos, aquí ni cristo porta un duro a casa. Amb el pare viciat al Nike+ i la mare feta una ionqui del Apalabrados, els únics que conserven alguna cosa semblant a el sentit comú són els nens, els nous caps de família:
Els nens porten el jornal a casa mentre els pares se'ls gasten.
.png)
=
