Gregorio Maravillas, alias Gusanito, redactor de El Mundo i home exaltat en general tenia més raó que un sant. Allí estava. Tres minuts, quaranta tres segons:
Home barbut que surt a la tele: “…se hablan de cosas muy serias, además cosas tan serias que te pueden pasar a tí.
Pablo Motos: “Sí”
Home barbut: “O sea, mañana te dan el premio… y mañana te hechan”
Motos: “No, no, esto es facil, de hecho…”
Barbut: “De la noche a la mañana…”
Motos: “De hecho ha faltado poco esta semana”
Barbut: “Ah, ¿si?”
Y el públic arrenca a riure mentre aplaudeix.
-Què me’n diu d’això, eh, què me’n diu ara?
Maravillas no podia amagar la seva satisfacció. M’havia trucat feia menys de dues hores amb la noticia, i trenta minuts després ja m’havia tornat a convocar, aquesta vegada al pàrking de l’Illa Diagonal. Potser volia comprar-li alguna cosa a la parenta.
-Si, bé…-balbucejava com podia, intentant ordenar les idees- És sorprenent, està clar.
-Això és una bomba, això és el que és! I a sobre en el mateix programa en que es compara amb Letterman!
Maravillas tornava a tenir raó. En un dia sembrat, Motos havia dit tan tranquil·lament que el premi que els havien concedit no l’havia guanyat gent com Letterman o Leno, confonent els premis suïssos Rose d’Or amb els nord-americans Emmy. Estava clar que no havia sigut el millor dia del presentador.
-Demà em donen tota la secció a mi sol, Ordoñez!- Maravillas seguia extasiat. Per això m’havia fet cridar?
Jo, en canvi, no podia treure’m Sevillanas del cap. No el ball, sinó la pel·lícula. Un telefilm de TVE, guanyador de la Rose d’Or el 1994, dirigit per Carlos Saura, ignorat del recompte oficial de premis espanyols. Saura tenia pinta de progre, però en canvi el Grupo Prisa l’havia esborrat de la llista de guanyadors. Era només per fer quedar millor Motos? Alguna cosa feia pudor apart dels meus gayumbos.
A tot això, Maravillas anava a la seva:
-Si es que no sé perquè m’esforço. Cinc anys estudiant periodisme, fent treballs de nosequantes pàgines… Tot per acabar veient un Youtube que ja et fa tota la feina! Ordoñez, benvingut al segle XXI!
Ell no ho havia dit amb lletres, però m’ha sembla més fi escrit així. A mida que Gusanito anava felicitant-se a si mateix, jo anava tenint cada vegada més clar que aquell malparit no em pagaria ni les factures del locutori. Vaig suspirar, i vaig enfilar cap al despatx. Maravillas encara no havia l’speech, i alguna cosa em feia pensar que aniria per llarg.
De camí a l’oficina vaig sentir unes ganes urgents d’agafar una turca de tres parells de collons, així que em vaig desviar cap el paqui 24 hores del barri, però ni per aquestes. Ni fullejant el Ratos de Cama del 1993 que encara tenien a la venta em podia treure de sobre l’olor que fan les bones pistes, les que no et deixen dormir fins que les segueixes. Les que solen acabar amb dues dents menys i una nit en blanc a la barra del pitjor bar.
Sí, encara que faci riure, jo era un detectiu íntegre, collons. Englopint mig DYC Gran Reserva a la cua del paqui em vaig maleir els ossos.
-Un altre més sense passar la pensió-vaig murmurar- Mujamed, tens telèfon aquí?
Havia de parlar amb Carlos Saura o no em podria tornar a fotre una palla tranquil. Total, de tot aquella merda encara no havia vit un duro. Amb una mica de sort en Saura em convidaria a berberechos…
(continuarà)
0 comentarios:
Publicar un comentario